(arafa...)
... Els responsables del referèndum van decidir reaccionar
amb més astúcia, i això va quedar meridianament clar en les declaracions
dels acusats els primers dies del judici pels fets de la tardor del
2017. Van assumir que no podrien evitar ser reus del delicte de
desobediència però els seus actes apareixen ara dictats amb precisió
quirúrgica per evitar ser condemnats per cap delicte punible penalment
(la malversació, la sedició) ni per responsabilitats comptables: ni un euro de l’erari públic es va
gastar en la consulta, la policia autonòmica no va rebre cap ordre
contrària a l'ordenament jurídic, la pretesa declaració d’independència
tenia un redactat prou confús per no significar res i no va ser
publicada enlloc, la bandera espanyola no va ser arriada dels edificis
públics...
El problema és que l’Estat ha decidit
respondre a més astúcia amb més cinisme, i el que estem veient a Madrid
és la construcció d'un relat que respon a uns fets que no van tenir lloc
però que justificarà un càstig que molts consideraran il·legal, sí,
però just...
És indubtable que els catalans estem rebent una lliçó molt dolorosa sobre què és i com es comporta el poder.
Però “el que no em mata, m’enforteix”, proclamava Nietzsche, i a mi em fa l'efecte que l'Estat s'està equivocant i que l'independentisme sortirà bastant reforçat de la prova.
Miquel Puig
