... les doctrines revolucionàries sovint divideixen els seus seguidors entre aquells que confien en el col·lapse immediat de l’estat de coses i aquells que creuen que prèviament és necessari un llarg esforç de transformació.
Tot això ve a tomb d’un lamentable fenomen que està vivint l’independentisme i que l’ha dividit en dos bàndols enfrontats... En un bàndol hi ha els que creuen que el procés
d’independència serà llarg perquè exigeix “eixamplar la base” fins al
punt que el referèndum esdevingui “inevitable”. Aquí trobem ERC, Òmnium i
una part del PDECat. Per a ells, està clar que cal convèncer algun
centenar de milers de catalans,
cosa que passa per governar i pactar. En el bàndol
contrari hi ha els que creuen que el procés podria ser curt (de fet, que
ja ho hauríem aconseguit) si l'esforç fos prou intens,... En aquest bàndol hi ha Waterloo, la Crida, l’ANC, la CUP i una part del PDECat.... Dissortadament, i com en tots els antecedents històrics, les relacions entre els dos bàndols són difícils... No ens ha de sorprendre, doncs, que les crides a la unitat d'acció
resultin tan estèrils. La desavinença només pot resoldre's de dues
maneres: o bé l’Estat, efectivament, s'ensorra, o bé passa prou temps
sense que ho faci. Puc estar equivocat, però molt em temo que anem cap a
la segona opció...
