pd 1785 Contenidors, voreres brutes i incivisme

(arafa...)

Com una ofrena al peu de l’altar de les escombraries, els contenidors que veig cada dia a Barcelona estan rodejats de trastos, cartons, fustes, bosses, plàstics, envasos, draps, líquids regalimant...Hi ha pressa per treure’s de sobre la brutícia de casa o de l’oficina i ni s’espera al dia de recollida de les andròmines ni es respecta l’ús que indica el color. El que molesta o s’ha trencat, a la vorera del contenidor. Entre el que s’acumula i el que en treuen de dins i llencen a terra la gent que els remena buscant ferralla, hi ha voreres que fan fàstic. El sistema de recollida d'escombraries de Barcelona ocupa espai, té molta importància visual i olfactiva, però no ens proporciona una ciutat més neta. Produïm moltes escombraries i som bastant incívics. Com si la brutícia de l’espai públic no ens importés.

Antoni Bassas

pd 1784 De front, i no d'esquena (i 2)

(arafa...)

... Aquest front (de la decència) no es pot simplificar amb sigles. Més d’un milió de catalans van votar Cs o el PP a les últimes eleccions, i entre ells hi ha moltes persones decents que no se senten còmodes amb la deriva implacable, rabiüda, deshumanitzadora, dels candidats a qui van donar el vot perquè creien que l’independentisme s’havia equivocat o per qualsevol altre motiu. No ens podem oblidar d’ells, perquè sovint comprem el pa a la mateixa fleca i compartim conversa, rialles i emprenyades a l’AMPA o a l’associació de veïns. En això consisteix una nació... I en aquests fronts i frontets molts estem d’acord que la situació dels presos és una vergonya. Som gent decent. Amics, coneguts o saludats. Però potser ens caldrà un esforç extra per conèixer o saludar una part de la resta del país que, si no troba amb qui parlar, si només veu la nostra esquena davant seu, es lliurarà irremissiblement als indecents que, com Albert Rivera o Inés Arrimadas, intenten incendiar el país...

Toni Soler

pd 1783 De front, i no d'esquena 1

(arafa...)

​... No parlem, doncs, de fronts, però sí que hem de parlar de majories i de minories, perquè d’això es tracta. Si és dolent parlar de fronts, encara és pitjor parlar d’un país monolític que no existeix, ni falta que fa.... ​No fem frontisme, doncs, però acceptem que en qualsevol país democràtic les afinitats s’han de poder expressar de forma organitzada. Som una nació, i no un grup de WhatsApp; no cal que tots ens caiguem simpàtics, sinó que acceptem certs valors compartits.​.. ​Sí que cal, però, establir una frontera clara entre els que respecten els altres i els que no ho fan. Els que aplaudeixen que els seus adversaris siguin a la presó, i fins i tot impedeixen que se’ls recordi brandant un cúter, seran tan ciutadans com es vulgui, però no són amics, ni coneguts, ni -pel que fa a mi- saludats. I tots els que pensem això, siguem independentistes, federalistes, esquerrans o dretans, tenim el dret i potser fins i tot l’obligació de constituir-nos en un front: el front de la decència.

Toni Soler

pd 1782 Més política i menys teatre (i 2)

(arafa...)

... Torra va dir que ens organitzéssim. Em recordava aquell cartell de la Guerra Civil que demanava a la població que fessin tancs, que eren el vehicle de la victòria. I la gent arronsava les espatlles demanant-se que com coi podien fer-ne, ells, de tancs... Les preguntes que no estan contestades, els problemes que no se solucionen, rebroten... ... aquí tothom s’hi veu amb cor: amb la tele, amb la ràdio, amb Barcelona o amb els Mossos. Ni nacional, ni lliure, i de vegades sembla que ni ganes de ser-ho.
Ja que la bestiesa de l’Estat cada vegada ens dona més raons per voler ser independents, fora bo que la Generalitat no ens les prengués i hi hagués alguna cosa semblant a lideratge i bona comunicació, si no és molt demanar. Fa massa mesos que hi ha més gent que política. I més teatre.

Francesc Serés

pd 1781 Més política i menys teatre 1

(arafa...)

... Com que només em surten renecs, ho diré així: ¿després de vuit mesos de paràlisi, retrets i coses pitjors entre JxCat, ERC i CUP, se situa la responsabilitat en el carrer, en la gent i en la majoria social? ¿De debò? Doncs compte, que aquesta gent és el millor patrimoni que té l’independentisme i hi ha un risc de fatiga altíssim. Això de jivaritzar la gent també és una pràctica habitual de la nova vella política catalana... Per què l’Estat continua menystenint la cultura catalana? Per què la llengua és molt menys que de segona? Per què el dèficit fiscal, de tan abusiu com és, posa en risc la viabilitat econòmica del país i per tant de les generacions que en formen part? Per què es nega de manera sistemàtica el dret a decidir? I després de la tardor, per què es va reaccionar amb una violència impròpia d’un estat que es vol contemporani? Per què han actuat així mitjans, empreses i poders com la judicatura o la policia? Per què han fet servir una cosa tan miserable com l’extrema dreta? Les preguntes, avui, també afecten la Generalitat, si més no per passiva. ¿S’hi pot viure, reduït sota aquestes preguntes? I tant. I tant que s’hi pot viure. La gent viu a tot arreu del món, només cal conformar-s’hi. 

Francesc Serés

pd 1780 ¿Me permite usted este baile?

(Triunfo, nº 820, 14 de octubre de 1978)

​... La dansa és un dels ritus més antics de la humanitat, i originalment el seu radi d'al·lusió era molt ampli: religiós, lúdic, sexual, màgic... En el ritu del ball poden donar-se moviments codificats que simulen el coit (com a "Febre del dissabte nit") o una provocació de caràcter nacional o polític en temps de submissió forçada (com en "L'estratègia de l'aranya" de Bertolucci)... Lo primer que feien els conqueridors o els vencedors era suprimir les danses i totes les cerimònies que eren símbols de la identitat col·lectiva dels vençuts, dels perdedors... La sardana a Catalunya, com el flamenc, o el pericón,  tenen un caràcter d'identitat nacional que es reforça en cas de diàspora, esclavatge o submissió forçada...  

... Gairebé ningú balla sol (malgrat Zorba) i si ho fa, és puntualment: es balla amb l'altre o pels altres. Només en les comunitats petites o molt tradicionalistes la dansa conserva el seu caràcter de festa popular...   

Cristina Peri Rossi

http://www.triunfodigital.com/mostradorn.php?a%F1o=XXXII&num=820&imagen=52&fecha=1978-10-14

pd 1779 Sánchez: ni Franco ni Catalunya (i 2)

(arafa...)

Oriol Junqueras i Jordi Cuixart... ja pensen més enllà. Pensen més en el futur que en el present. Pensen que per sumar una gran majoria cal obrir els braços molt més enllà de l’independentisme convençut al qual apel·la Torra. Estan disposats a assumir una travessa del desert entre reixes i a treballar per aconseguir aquesta gran majoria social republicana. Confien a guanyar-se l’autoritat moral que, un dia, els permeti convèncer molts més catalans. Pensen que el seu sacrifici d’avui serà la seva força per al demà... La seva és una cursa de fons, una lluita constant. Estan disposats a resistir. Són homes de fe. Pensen històricament. I no tenen pressa.

La política sempre és molt dura, i ara encara més...

Ignasi Aragay

pd 1778 Sánchez: ni Franco ni Catalunya 1

​(arafa...)

​Pedro Sánchez... ​La valentia de Sánchez amb Franco, al contrari del que podria semblar, és una mala notícia per a l’independentisme. És mà dura amb Franco per poder ser també implacable amb Catalunya. Sánchez ni pot ni vol un diàleg polític de debò: no es mourà de l’Estatut i, si hi ha cap audàcia independentista excessiva, no dubtarà a respondre-hi amb duresa. Com a demòcrata antifranquista​..​.​

Quim Torra no és un polític a l’ús ni la seva és una presidència normal. No només ho sap, sinó que en fa bandera. Des de la seva arribada al Palau de la Generalitat ha estat el primer a desitjar una estada curta. Vol plegar com més aviat millor. Té pressa per portar el país a una nova cruïlla. Ho fia gairebé tot a la capacitat de mobilització de la gent. I es posa a ell com a exemple... Entén el seu paper com el d’un líder cívic, no com el d’un polític estrateg. No pretén fer d’estadista ni de polític pragmàtic que resol problemes concrets. El seu problema és que sap que no pot declarar la independència, que és l’únic que realment voldria fer. Per això cada dia diu el que més s’hi assembla: que el dret a l’autodeterminació és irrenunciable. No es mourà d’aquí...

Ignasi Aragay

pd 1777 Pel seu populisme els coneixereu

(arafa...)

Al populisme se’l coneix perquè mai critica res constructivament, no admet les raons que pot tenir l’altre, no està interessat en les solucions dels problemes de la gent: és la política dels egòlatres divisius que van als micròfons a repetir mil vegades les mentides i les ridiculitzacions dels altres fins a deshumanitzar-los, els que treuen el pitjor de la gent perquè un expert els ha explicat que el que porta la gent que mai no vota a les urnes són sentiments tan foscos com l’odi i la por.

Antoni Bassas

pd 1776 El temps juga al nostre favor (i 2)

(arafa...)

... Gran part de l’independentisme està molt nerviós; en part perquè creu que no pot quedar-se quiet mentre hi hagi presos, i en part perquè creu que el temps li juga en contra... la sort dels presos està decidida i serà injusta amb ells, però molt favorable a la seva causa. Pel que fa al temps, ara la iniciativa la té el govern de l’Estat, i si diu que vol fer una proposta als catalans, s'ha de deixar que la faci. Que els independentistes més abrandats no passin ànsia: Sánchez no farà cap proposta amb cara i ulls perquè només podria fer-la enfrontant-se als seus, i la probabilitat que Sánchez esdevingui un nou Suárez sembla remota.
Calma. El temps juga al nostre favor. ... els peons a manifestar-nos tan cívicament i massivament com sempre, el govern a governar, i tots a esperar que l’Estat es pengi amb la seva pròpia corda. Són els seus els que han decidit que el plet es decideixi d’aquesta manera: no a base de seducció, sinó a base de desprestigi, i la 'nèmesi' de l’Estat serà tan gran com ho és la seva 'hibris'.

Miquel Puig

pd 1775 El temps juga al nostre favor 1

(arafa...)

... A la banda unionista el panorama és molt pitjor. La immensa majoria de polítics, alts funcionaris i intel·lectuals consideren que és legítim esclafar l’independentisme utilitzant armes no homologables a l’espai sociopolític on Espanya aspira a consolidar-se: el de les democràcies liberals. L’Estat podria vèncer amb un mínim de generositat, però està portant les coses a l’única posició que li és desfavorable: identificar l’independentisme amb la defensa dels drets civils, o sigui, condemnar els líders independentistes a llargues penes de presó d'on els haurà de treure obligat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans quan ja serà massa tard per reparar els danys causats a la seva legitimitat. Com diria Fouché, aquest comportament és “pitjor que un crim; és un error”...  Gran part del nacionalisme espanyol està molt nerviós; en part perquè se sent ofès, i en part perquè inconscientment sap que el temps juga en contra seva. En el segon punt té raó, perquè cada dia que els presos passen a la presó tindrà un cost enorme el dia que en surtin...

Miquel Puig

pd 1774 La ciutadania catalana sense el govern d'Espanya

(arafa... gairebé dos anys i no, no parla d'avui... o si)

No és un crim, és pitjor. És un error.​..​ L’error és d’estat i és de govern. És d’estat perquè el Regne d’Espanya només pot sortir empobrit i ferit d'una política repressiva contra els drets humans i cívics d’un sector de la seva ciutadania com la que representen aquestes mesures, que són, per a ell, nocives. És de govern perquè l’actual govern espanyol, en mans del Partit Socialista (Obrer?) només aconseguirà alienar-se encara més d’aquella vasta part de la ciutadania catalana que no combrega amb les seves posicions doctrinàries. I no dic ideològiques, perquè, en tot cas, el socialisme realment existent a totes les Espanyes és senzillament inexistent...

...Avui els catalans sabem el que volem, estem segurs de nosaltres mateixos, i sabem reconèixer els fets... Som plenament conscients que hi ha una part considerable de catalans o ciutadans de Catalunya que no són independentistes, ni sobiranistes, o que són federalistes o fins i tot autonomistes, a més d’aquells que diuen les enquestes que "no saben o no responen". No cal que els partits espanyolistes ens ho recordin cada dia, com si fóssim tan ingenus per no tenir una imatge fefaent i elemental de la nostra pròpia societat.

Salvador Giner

pd 1773 Fascinació per la violència

(arafa...)

Una curiositat interessant és el parentiu etimològic que existeix entre les paraules 'fascinació' i 'feixisme'...

El feixisme fascina o aspira a fascinar...

L'extrema dreta europea... no renuncia a la seva voluntat de fascinar. I una de les formes de fascinació més primàries, però també més eficaces que es coneixen, és la que exerceix la violència. La violència és alliberadora, implica un trencament de les normes bàsiques de convivència i, per tant, un abandonament de l'individu (o de la massa) a l'instint i a l'acció directa...

Cada dia és més perceptible un cert grau de violència en els comportaments quotidians d'algunes persones: insultar, cridar, bramar, fins i tot iniciar un conat de brega al carrer o en algun espai públic són conductes d'aquelles que en diem 'incíviques' i que podem veure amb una freqüència que sembla que va en augment. La televisió, els videojocs i les xarxes socials sí que hi tenen alguna cosa a veure, però aquest és un altre debat.

A banda de primària, la de la violència és una fascinació eficaç perquè és altament contagiosa: és fàcil sentir un cert desig de violència en veure un contrari que la fa servir. I per això hi ha polítics que l'estimulen, perquè és molt fàcil. A Catalunya, a Espanya, a Europa, als EUA: a tot el que coneixem com a democràcies avançades s'hi estén aquesta fascinació morbosa. I tallar-li el pas depèn de cadascun de nosaltres, fent l'esforç conscient de no caure-hi. Mai i sota cap concepte.

 

Sebastià Alzamora

pd 1772 Ni un turista més a Barcelona

(arafa...)

... El turisme és com l’oxigen: si el seu contingut a l’atmosfera s’allunya de l’òptim –sigui perquè n’hi ha massa poc, sigui perquè n’hi ha massa–, la vida es fa més i més pobra fins a extingir-se...

... en massa llocs de Catalunya hi ha massa turistes, la qual cosa es manifesta en la degradació del medi, en la degradació cultural (perquè el turisme homogeneïtza i banalitza), en la degradació de la qualitat de vida (perquè els espais públics se saturen), en la degradació educativa (perquè els índexs d’escolarització baixen sistemàticament amb la intensitat turística) i, finalment, en la degradació econòmica...

... la superfície urbanitzable de Barcelona conforma la ciutat més densa d’Europa, la qual cosa significa que com més turisme menys d’alguna altra cosa. Ho exigeix la física. Cada nou apartament turístic és un habitatge menys i, per tant, una família menys. El mecanisme d’expulsió espontani és l’encariment de l’habitatge...o augmentar la densitat a tota la ciutat. Ara bé, la densitat deteriora el benestar dels ciutadans...

... el turisme de Barcelona pot i ha de millorar, però sempre sobre la base de minvar.

Miquel Puig

pd 1771 2/9 Josep Rull

(arafa...)

Cada dia del món hi ha com a mínim un motiu específic per recordar que hi ha presos polítics i exiliats, i que aquesta situació no és només injusta i indignant, sinó també absurda i sense sentit... Si ens haguessin dit fa dos anys que hi hauria presos i exiliats com els que tenim, no ens hauria semblat possible. Quan expliques a fora aquesta situació, més enllà de la tinta de calamar que hi deixa anar l’Estat, et diuen que no pot ser. Quan Pedro Sánchez diu que Veneçuela no és una democràcia perquè hi ha presos polítics, penses que com pot tenir tanta barra... Cada dia es podria fer un article com aquest. Però hi ha altres coses de les quals també hem de parlar. Els presos i els exiliats no poden ocupar tota la pantalla, però no poden deixar de ser-hi mai.

Vicenç Villatoro

pd 1770 Qui vol assassinar el catalanisme? (i 2)

(arafa...)

... necessiten assassinar el catalanisme, que han identificat com l'ecosistema on ha crescut l'independentisme, i instaurar una societat dual. No hi ha en ells ni un bri d'empatia per un grup culturalment diferenciat que se sent amenaçat i va ser humiliat per la sentència de l'Estatut. I si per sobreviure ells, s'ha de pagar el preu d'asfixiar una cultura sencera (fora TV3, fora immersió, fora subvencions al català, etc), no dubtaran ni un segon. L'única variable que s'interposa entre aquest pla i el seu objectiu és l'enorme capacitat de resistència (i resiliència) que ha demostrat la comunitat nacional catalana al llarg de la història...

(Nota: val la pena llegir-lo sencer a:
 https://www.ara.cat/opinio/vol-assassinar-catalanisme_0_2071592946.html)

David Miró

pd 1769 Qui vol assassinar el catalanisme? 1

(arafa...)

... ara ja no és només l'independentisme el que dona per superat el catalanisme (que hem vist que en part era una ficció que assegurava una certa pau social), sinó que els discursos més crítics provenen de sectors unionistes que se senten traïts i van viure com un trauma les sessions del 6 i 7 de setembre passat. I alguns d'entre aquests sectors no reclamen només tornar a l''status quo' anterior, sinó construir definitivament una Catalunya partida en dos, perquè per a ells la prioritat no és la cohesió social, sinó la supervivència com a grup identitàriament espanyol al marge de les vel·leïtats dels que ells consideren una mena de retrògrads i provincians, incapaços de veure la superioritat cultural i cívica de l'Estat i la seva llengua oficial. Per això demanen ajuda a l'Estat... i per això necessiten assassinar el catalanisme...

David Miró

pd 1768 Íbex-155

(arafa...)

... el català és una llengua minoritzada i hem de dir-ho, però a la vegada procurar que no sigui minoritària...

... Jo, en abstracte, sé què vull: la independència. Per vies democràtiques i sense sang (com la Marta Rovira, vaja). En concret, ara, no sé com fer-ho. Ajudeu-me. Diu el CEO que la gent com jo som majoria. A Escòcia ja seríem independents.

Empar Moliner

pd 1767 Un estiu entre reixes

(arafa...)

Costa d’assimilar-ho. Mentre uns estem de vacances, hi ha ciutadans demòcrates i pacífics a la presó. Com podem considerar-ho normal? I n’hi ha a l’exili. Sí, exili polític: si tornessin també acabarien entre reixes. Quina llàstima i quina tristor, aquesta Espanya... Exili i presó per als enemics d’Espanya. Ens estan fent mal, s’estan fent mal. És així com, maldestrament, fa temps que ens expulsen d’Espanya, d’una Constitució reinterpretada com a carreró sense sortida. I nosaltres, tossuts, només podem resistir heroicament des del diàleg. Que no ens moguin d’aquí. Siguem campions de la democràcia, que vol dir que mana la paraula, mana la voluntat popular. A cada negativa, més diàleg i més vots. A cada empresonament i cada exili, més demanda de justícia. A cada agressió al carrer, més resiliència pacífica. A cada mostra d’incomprensió, més tolerància. La nostra força és no caure en el sectarisme -quin error buscar traïdors arreu!-, en l’essencialisme. Que cap provocació ni cap repressió ens desviï de l’esperit republicà clàssic: llibertat, igualtat, fraternitat.. 

Ignasi Aragay

pd 1766 Per què tenim fills (2)

... O potser heu tingut un fill per poder donar ordres i posar límits, per tenir algú a qui escridassar o ridiculitzar .... O per asseure’l a la cadira de pensar. O per donar-li una “bufetada a temps”, que ja se sap que són les millors bufetades...
¿No deu ser més aviat que vau decidir tenir un fill pensant que l’agafaríeu a coll, que li cantaríeu cançons i li explicaríeu contes, que li faríeu petons i pessigolles, que el portaríeu al parc, el consolaríeu quan plorés, l’adormiríeu amb una cançó de bressol, veuríeu les seves primeres passes i sentiríeu les seves primeres paraules pensant que mai un nen tant llest i bonic havia fet unes passes tan ben fetes ni havia dit unes paraules tan ben dites?
Certament, aquesta és la qüestió. ¿No deu ser que vau decidir tenir un fill per ser feliços tots plegats? Doncs ja podeu començar. Aprofiteu el moment; creixen molt molt ràpid

Carlos González

pd 1765 Per què tenim fills 1

Heu acabat, finalment, els estudis. Heu sortit, per fi, de casa dels pares. Teniu una feina que no es paga gaire, és cert, però com que tampoc teniu massa despeses, encara us arriba per anar al cine o a prendre alguna cosa amb els amics, o fins i tot per viatjar una mica. Podeu anar on vulgueu sense demanar permís ni informar els pares, tornar a l’hora que vulgueu, anar-vos-en al llit quan us doni la gana, menjar el que vulgueu o no menjar. I de cop i volta un dels dos diu: “I si tinguéssim un nen?”

Una criatura? Per què? ¿Per cuinar més, fregar més el terra, rentar més roba? ¿Per canviar uns quants milers de bolquers cagats en els pròxims tres anys? ¿Per gastar en bolquers, roba, menjar, llibres i excursions de l’escola el que abans destinàveu a oci i diversió? ¿Per no poder sortir a la nit durant anys, però igualment no poder dormir? ¿Per anar de vacances només a llocs segurs, propers i baratets, sempre sentint al cotxe “Quan arribarem? Tinc pipí! Quan arribareeem?”? ¿Per no poder fumar ni beure i haver de menjar fruita i verdura per donar exemple?...

Carlos González

pd 1764 La taula bilateral i la taula catalana

(arafa...)

... recordar que, malgrat el càstig patit, el desig de votar per decidir la relació amb l’estat espanyol segueix sent molt majoritari a la societat catalana. No oblidar el coratge, la força i la capacitat d’una societat capaç de fer un acte de dissidència democràtica únic, milions de persones fent cua per votar donant els seus noms i desafiant un estat que ho prohibia amb la força. Crec que qui, amb independència de la seva opinió sobre el tema, sent català no senti orgull per un país així, s’autoexclou del consens cívic mínim, no desitja viure amb els seus conciutadans...

El canvi polític al govern central aboca a un diàleg. Es necessita no un pont inexistent sinó una taula veritable on es pugui parlar amb calma i sense límits. Només un diàleg bilateral pot desencallar una situació històrica com l’actual. I pot ser que aquesta taula es creï abans d’una altra que es necessita a la part catalana per a un diàleg entre dos corrents polítics que expressen dues cultures polítiques, totes dues imprescindibles i complementàries: la que conserva la visió històrica i l’argumentació essencialista del poble i la nació catalana al llarg del temps, i la que té la proximitat i la mesura de la societat catalana actual, amb la seva diversitat i la seva conflictivitat interna. La primera sense la segona es reduiria a un essencialisme que la faria acabar perduda en l’irracionalisme, i la segona sense la primera es perdria sense mapa ni brúixola en els límits establerts, en la falsa realitat de les estadístiques i la dictadura dels mitjans de comunicació i els mercats.

Lògicament, l’Estat continuarà atiant la divisió i les contradiccions internes per debilitar la part catalana, però el conflicte té tanta profunditat que, si el govern central no es complau en la visió opiàcia de la Cort, comprendrà que al final ha de reconèixer i negociar amb una representació com cal de la nació catalana. I per això cal configurar primer un acord intern català.

(Nota: veure tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/taula-bilateral-catalana_0_2064393549.html)

Suso de Toro

pd 1763 Casado i Rivera, agents moderadors

(arafa...)

El pitjor que li pot passar a un que vol fer por és fer el ridícul. El ridícul i altres coses, esclar​.. ​(Casado i Rivera) L'efecte polític que realment generen és deixar als socialistes tot l'espai del centre. Els votants de la dreta espanyola tenen ara tres opcions per escollir: Rivera, que només veu espanyols; Casado, que només vol veure balcons amb banderes espanyoles, i Sánchez, en el paper de socialdemòcrata assenyat que, a més, ara té la força de la presidència...

A Catalunya, la bronca contínua de PP i Ciutadans fa que, encara que no ho vulgui, l'independentisme més impacient s'hi acabi emmirallant​... ​Però davant d'un nou govern d'Espanya que s'ofereix a dialogar, el sentiment de desobediència d'aquesta mateixa ciutadania inevitablement es mitiga i es dilueix. No és cap novetat, passa en tots els conflictes: com més pressió, més resistència; com menys, menys. D'aquí la previsió del president Torra sobre el moment de fer efectiva la República, que ell escampa entre diverses possibilitats que es poden resumir en una: quan en torni a passar una de grossa.

Sebastià Alzamora

pd 1762 Qui té por?

(arafa....)

Van detenir un home per protestar davant de la rostisseria de pollastres on el jutge Llarena sopava amb el polític Alberto Fernández Díaz...

Protestar no està bé, si ho voleu, però és lícit i en els països democràtics és legal. Només és il·legal en els no democràtics. El jutge i el polític tenen tot el dret del món a quedar per escurar cuixes i ales. Però els ciutadans també tenen tot el dret del món a dir-los el que pensen. Hi ha gent a la presó esperant les decisions d’aquest home, en guerra contra els jutges europeus, que de cap manera accepten les seves invencions. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez (acusats de rebel·lió per dissoldre una manifestació absolutament pacífica) van veure a la tele de la seva cel·la com els taxistes de Barcelona tallaven la Gran Via i com un d’ells va pegar a un fotògraf de l’ARA. Són al carrer, esclar. La bogeria només els atrapa amb els independentistes.

Un home a la comissaria per protestar contra el jutge i el polític que sopen junts. Acusat de què? De cridar? D’insultar? De pertorbació del sopar? De rebel·lió, també? Potser directament de terrorisme com la noia del CDR i el seu company fugit? Això és una democràcia europea? Això passaria a la Gran Bretanya? A Suïssa? A Bèlgica? A França? Tots sabem on passaria i on no passaria. I passa a Espanya... No teniu por?

Empar Moliner

pd 1761 Com un sol poble contra el feixisme

(arafa...)

"Democràcia, llibertat i civilització. El significat d'aquestes paraules és més important que mai ara que ens enfrontem al virtuosisme de les mentides i a la tergiversació del significat de les paraules, que forma part de la naturalesa del feixisme". (Rob Riemen, 'Per combatre aquesta època'.)

... hem de combatre la mentida, l'engany i, més perillós que res, la tergiversació de les paraules. Ja ho sabem: el llenguatge és poder, i qui el controla o qui és capaç de manipular-lo té capacitat per canviar la percepció de la realitat...

Demano a tots els partits polítics catalans i espanyols que condemnin enèrgicament la violència d'aquests grups feixistes contra els independentistes. Que la condemnin i que es comprometin a combatre el feixisme sense matisos...

Quim Torra

pd 1760 Entre la realitat i la il·lusió

(arafa...)

Un entrenador de prestigi mundial (no, no és Guardiola) em va explicar què deia als seus jugadors quan havien d’enfrontar-se a un rival tan o més potent que ells: "Que la il·lusió no t’impedeixi veure la realitat i que la realitat no et prengui mai la il·lusió". Hi he pensat ara,... amb perspectiva el que ha estat aquest curs per a la vida del país. Hem tingut il·lusió i en prou quantitat com per haver posat en marxa un procés que ningú no pot negar que ha modificat la realitat política de Catalunya, però no ha estat suficient per fer-li fer el tomb. La realitat en què vivim és contradictòria: tan reals són les presons i els exilis com la victòria del 21-D. De sostenir la il·lusió se’n diu perseverança.

Antoni Bassas

pd 1759 No semblava catalana

Fa molts anys vaig conèixer una noia d’origen xinès que havia estat adoptada de petita per una família catalana .... La noia, de gran, parlava perfectament català –après a la família–, les llengües del país on vivia, l’anglès i només una mica de castellà. I explicava que quan venia a Catalunya, en veure-li l’aspecte, tothom es dirigia a ella en castellà, automàticament. Fins i tot quan ella continuava en català –el castellà no el dominava gaire–, li continuaven parlant en castellà, perquè els devia semblar que hi havia més possibilitats que els entengués. Li semblava estrany... La noia em va demanar per què la gent catalanoparlant no se li adreçava d’entrada en català, i en tot cas ja es passarien al castellà si resultava que no els entenia. Em pregunto com hauria pogut fer ara aquesta senzilla petició, no pas com un comentari personal sinó genèric, sense que li haguessin dit xenòfoba, supremacista, racista, etcètera, etcètera, etcètera.

Vicenç Villatoro

pd 1758 Ni tan sols les molles

(arafa...)

... Des de les últimes eleccions, el sobiranisme només s’ha fet notar a Madrid (fent caure Rajoy) i a Berlín, on Carles Puigdemont i els seus advocats han aconseguit posar en ridícul el jutge Llarena. Són bones notícies, ben cert. Però si no s’hagués aixecat el 155 el balanç seria força similar.

CONFLICTE. La premissa fonamental de Carles Puigdemont -mantenir viu el conflicte- és una estratègia legítima. No només per als que, com ell, estan privats de tornar a casa seva. Ho és també perquè sense una pressió forta i continuada, des de Catalunya i des de fora, l’estat espanyol no mourà fitxa ni s’asseurà a negociar (i Puigdemont ho sap)...

Toni Soler

pd 1757 Ja no som un sol poble?

(arafa....)

Ara que l’independentisme sembla haver tocat sostre electoral, per seguir creixent n’hi ha que defensen la via de la tensió permanent i el conflicte obert, i n’hi ha que creuen que, sense renunciar a res, toca rebaixar la tensió per no reforçar precisament l’esquerda propiciada per Cs, que com passa sovint en molts partits té una cúpula més radicalitzada que els mateixos votants. Si l’independentisme, malgrat la repressió, és capaç de reforçar-se en l’esperit d’“un sol poble”, si és capaç d’empatitzar i adreçar-se als no convençuts, per treure’ls del marc mental de la por en què els ha ficat Cs, o als indefinits, per acostar-los al marc sobiranista, podrà seguir avançant. Si va al xoc, a més de tenir molts punts de tornar a sortir derrotat per un Estat nacionalista amb tics autoritaris pot afegir llenya a la fractura vaticinada per Aznar i posada en pràctica per Cs (i ara també ja descaradament pel PP de Casado).

Ignasi Aragay

ps 1756 Perpinyà

L’acte del president Puigdemont a Perpinyà va ser humanament emotiu i políticament transcendent. Aquesta transcendència es pot llegir en l’anàlisi conjuntural: la força de l’acte deixa clar que en la galàxia independentista hi ha tot un sistema polític molt divers que pot orbitar entorn de la figura de Puigdemont. No és l’únic sistema d’aquesta galàxia, i té interseccions i diferències amb els altres que hi ha -sobretot amb el d’Esquerra-, però seria un error infravalorar-lo. I la clau d’aquest sistema és la mobilització permanent i el xoc amb l’Estat en tots els fronts possibles. Per als analistes electorals, la dada no és menor. Però tot això no deixa de ser conjuntura. L’acte és transcendent perquè no parla només de com es reparteix l’espai independentista sinó també sobre la potència total, l’amplària del perímetre, la capacitat de compromís i de mobilització. Aquest món està en mutació, però ni s’encongeix ni es refreda. Ni es rendeix ni deserta. I una altra dada transcendent més enllà de la conjuntura: si la Catalunya Nord era un territori on la catalanitat estava en retrocés i on era més folklòrica que no pas cultural o política, això ha canviat. Ara hi ha una catalanitat política. I això canvia moltes coses, també al sud de les Alberes.

Vicenç Villatoro