E.E. 84 Neguits d'octubre 2

... Però la vida continua, que diuen. Els nostres polítics i administradors no paren de discutir i barallar-se. Quin trist espectacle. El poder fa fer coses impensables i contra tota raó. En aquest món tan convuls que ens ha tocat viure, aquest món de guerra i destrucció, la raó sembla que obligaria a desfer diferències, a anar tots units per plantar cara a l'enemic. Doncs no.I els administradors del poder local, com que s'acosten eleccions, vinga fer obres i més obres. ... A Sant Feliu de Guíxols ha començat una altra temporada de disbarats. Ara ha tocat a la plaça del Monestir, lloc emblemàtic, com es diu. Una esplanada de sauló, carnal i suau al tacte, es convertirà en una extensió de pedra dura. I no és que tingui res contra les places dures. Les places més boniques del món ho són. La Piazza Navona, a Roma; la plaça de Sant Pere del Vaticà; la Piazza di San Marco, a Venècia; la de la Signoria, a Florència; la del Campo, a Siena, totes són places dures. Però estan concebudes així. La plaça del Monestir de Sant Feliu de Guíxols no estava concebuda com una plaça, sinó que eren terrenys que envoltaven els edificis medievals i barrocs. Els edificis semblaven vessar-se en aquelles platges de sauló. Doncs no. Tot fora. Pedra pura i dura. I un jardinet que hi havia, dissenyat per Joan Bordàs, amb unes bardes retallades i uns vells rosers, amb bancs i una font al mig, senzilla i entranyable, doncs fora. Segons el projecte, la font, com que és de pedra, la netejaran i apareixerà sobre el paviment com una excrescència contra natura. I tot això per donar-hi un aspecte modern, diuen. Els jardinets i els bancs i els rosers són cosa de poble, no són seriosos, no són moderns. Tot això té una lectura més profunda: es tracta d'anar extirpant tots els signes d'identitat, tot allò que era peculiar i deliciosament local. Els administradors volen ser moderns, universals. Tota aquesta reforma va encaminada a donar un entorn digne i urbanísticament homologable amb el món modern, un món sense història, sense peculiaritats…  Octubre. Destrucció i angoixa...

Narcís Comadira. 22.X.22

E.E. 83 Neguits d'octubre 1

El mes d'octubre ens porta les fruites de tardor, els codonys bonyeguts, que deia Carner; les magranes, foc cristal·litzat, que deia Blai Bonet; els fanalets dels caquis, melosos i dolços; les castanyes, que, bullides en almívars de diferent espessor, es tornen aquella delícia del marron glacé. I, capítol a part, la meravella dels bolets. A Sant Feliu de Guíxols el bolet nacional és l’ou de reig. Cal dir que, tendre, tallat ben fi i cru, amanit, és deliciós, però, per a mi, el bolet més bo del món és el siureny o sureny, que ara a Barcelona anomenen a la francesa, cep. És un bolet que és bo cru, saltat, i sobretot sec, que agafa un sabor inconfusible i que dura tot l'any i que serveix per fer uns arrossos immillorables, un cop tornat a hidratar. 

De moment, aquest any encara fa calor. On són, on són aquells octubres que feia fred, que anàvem a col·legi amb bufandes i guants, o que plovia una pluja d’octubre fina i constant i deixava la meva ciutat regalimosa... Haurem d'esperar el desembre per veure els arbres d’aram i daurats? Potser per Nadal farà una mica de fred... Aquest sentiment de pèrdua per les tardors passades va acompanyat per l’angoixa. Una angoixa lenta i persistent que creix amb les notícies...

Narcís Comadira, 22.X.22

 

E. E. 82 Decreixement?

... La història d’Ehrlich i Simon ens hauria de prevenir sobre les lectures simplistes dels fenòmens econòmics, ja que sovint infravaloren, per bé i per mal, el paper clau en el futur de l'economia de la creativitat humana i els incentius del sistema de lliure mercat.

El creixement econòmic és compatible amb la reducció d’emissions. De fet, ho hem comprovat a l'economia espanyola al llarg dels darrers quinze anys. Les emissions totals s'han reduït en un 38%, al mateix temps que l'activitat econòmica, el PIB, augmentava un 21% en euros constants. El creixement econòmic no sols és compatible amb la lluita contra l’escalfament global. És, a més, necessari per poder portar a terme aquesta lluita amb èxit... el creixement econòmic és absolutament imprescindible per generar els recursos financers que seran necessaris per portar a bon terme l'estratègia de reducció d'emissions...  la inversió productiva, la inversió en noves tecnologies, no és possible si no hi ha prèviament un creixement que permeti generar estalvi i finançar de manera sòlida els projectes de futur.

Jordi Gual, Professor de l'IESE, 16.10.2022

 

E.E. 81 Independència...

Manel Fontdevila, 9.10.2022

 

E.E. 80 Preservem la dieta Vicenç Pagès

Sempre he cregut que la dieta literària i fílmica dels nens i nenes ha de ser, en part, clàssica i adulta. En garanteix la qualitat i els dona els referents universals, intergeneracionals, que els fan ciutadans del món. Permet, a més, gaudir-la i pair-la en família: fa madurar els petits en lloc d’infantilitzar els grans. Rebutjo els llibres i films que ho donen tot mastegat, que no deixen espai per a les preguntes, el misteri, la perplexitat. I em nego a deixar les meves filles davant un cine que crida, atabala i serveix, sobretot, per mantenir-les passives i hipnotitzades...

Amb la mort de Vicenç Pagès es fa difícil no sentir com minva el petit exèrcit que encara lluita per l'excel·lència d'una cultura catalana local i universal, dos adjectius inseparables...La cadena de passions escapçades per morts prematures és interminable. Tota mort és prematura per a qui viu una passió...

Sigui advers o no, encomanar la passió pel bon cine i la bona literatura; i fer-ho des del jo més autèntic –el que parla la teva llengua– no és, entre totes les possibles vies de transmissió cultural, un mal menor, un cant del cigne, una elegia resistencialista. És la millor via, la més efectiva, per fer millors persones les generacions a qui passem el relleu. No som lliures per triar la cultura amb què fertilitzem la terra on creixen, com no som lliures per triar el passat i tot el que ens ha fet ser qui som. Tant de bo els nostres poders públics l’encertin a l'hora de subvencionar els que han d’ajudar a preservar i eixamplar el reducte de cultura catalana digna, normal, local i universal que en temps més o menys adversos van conrear amb passió la Maria Mercè Marçal, en Joan Solà, la Montse Gómez o en Vicenç.

Albert Pla Nualart, 4.9.2022

 

E.E. 79 Llarga vida al "Per molts anys!"

“Anys i anys, per molts anys, a la una per molts anys…”. Si heu llegit aquesta primera frase cantant, és que heu crescut amb el Super3. I segurament sou dels que encara poseu aquesta cançó a les festes d’aniversari...  els responsables de l’entranyable club infantil català van aconseguir el que tan sovint sembla impossible: que les formes tradicionals sonin modernes i, gràcies a això, pervisquin. Jo mateixa, de petita, reservava el “Per molts anys” per als meus avis. “En vida teva”, em responien. O “Per molts anys que ho puguem celebrar”. Tan bonic que és desitjar llarga vida i tan poc que t’importa quan no has sortit de l’ou… Doncs gràcies a la màgia del Super3, la pàtina d’antigalla va desaparèixer.I, esclar, quan ets conscient que dir “Felicitats!” és una manera recent (calcada del castellà) de felicitar algú pel seu aniversari, t’alces com el paladí del “Per molts anys”, malgrat que cada vegada més gent (catalanoparlant, eh!) et miri com si fossis d'un altre planeta quan els hi dius pel sant. I això que fins no fa pas tantes dècades aquí només es felicitava pel sant!. Ara bé, ¿ens hem de flagel·lar perquè cada vegada es diu més “Felicitats” o (oh, sacrilegi!) “Moltes felicitats”? A veure, són expressions que també han fet forat per donar l'enhorabona, i segurament a molts parlants ja no els resulten estranyes. O com a mínim no els grinyolen tant com el “Feliç Nadal” o les “Felices festes” o, valga’m déu, la “Feliç Diada” estampada en les imatges que circulen pels grups de WhatsApp. La felicitat s'ha cruspit la bonança i cada cop costa més sentir o llegir un “Bon ... el que sigui”.

Maria Rodríguez Mariné, 15.X.2022

 

E.E. 78 Llengua carnívora

Lluny de resoldre el problema de la progressiva disminució dels parlants catalans, l'ensenyament de la llengua catalana a les escoles no fa sinó col·laborar-hi... Totes les criatures del món aprenen la llengua de la seva mare, i abans d’escolaritzar-se la parlen tan bé com l’han sentit parlar. No hi ha cap nen petit de Catalunya que sàpiga definir quina cosa és el “plusquamperfet”, un ”verb velar”, un “adverbi focal” o una “fricativa”, però els fan servir sense marge d’error. ¿Hi ha cap criatura al món que primer hagi estudiat gramàtica i després es posi a parlar? Si les llengües s’aprenen amb les àvies, els pares i els amics, és a dir, amb l’ús de la llengua viva, per què a l'escola no es continua treballant sobre la llengua viva, cosa que es podria fer perfectament amb la lectura de textos adequats, puntualitzant, quan calgués, els errors que s’hi pugui trobar, els sinònims que es puguin destriar, les simplificacions o les complicacions d'una frase?... Una llengua no és una essència; és una existència canviant i una eina. I com més es treballi sobre l'ús real de la llengua viva, i no sobre termes de gramàtica que no aporten res a l'ús viu del llenguatge, més bé anirà la cosa... Tampoc s’aprèn a escriure estudiant gramàtica o figures retòriques: se n’aprèn llegint molt i escoltant com parla la gent... que parla bé. Ja fa anys que els anglesos no ensenyen gramàtica als nens, perquè són pragmàtics i van veure que, com més gramàtica, menys competència lingüística...

Jordi Llovet, 25.6.2022

E.E. 77 El supremacisme lingüístic castellà

El castellà sens dubte no és una llengua estrangera a Catalunya, on més de la meitat de la població la té com a materna i d’ús habitual, i on està reconeguda oficialment a l’Estatut, al costat del català. La seva massiva implantació respon a una imposició històrica coneguda i documentada, però la realitat és aquesta... Però si resulta obvi que el castellà no és una llengua estrangera a Catalunya (com ho són el francès o l’ucraïnès, per dir-ho fàcil), en canvi a Espanya sí que sembla que el català sigui considerat una llengua estrangera, rara, incòmoda. I no només això: genera acusades actituds d'intolerància... Així com Catalunya ha fet seva (per força) la pluralitat lingüística, Espanya s'hi resisteix amb ungles i dents des de fa segles. La Constitució de 1978 entronitza el castellà com la llengua comuna, i després posa en un sac totes les altres, sense ni tan sols donar-los nom. El missatge subliminal és que són de segona. I així se les tracta. Hi ha un evident deix supremacista en aquesta diferenciació... el nacionalisme espanyol s'ha convertit en constitucionalista,...  però mantenint en fons i forma els seus pilars de sempre: una llengua, una nació. I s'ha acabat el debat... A Espanya no hi ha pròpiament convivència de llengües, sinó suspicàcia i negació: la pluralitat idiomàtica espanta perquè nega la idea secular d'una comunitat homogènia. A Catalunya sí que hi ha convivència de llengües, un fet que no treu (o ho provoca?) que el català pateixi un greu procés de reculada. Si se'l vol salvar, cal fer-ne discriminació positiva i alhora és imprescindible que una majoria el senti com a patrimoni propi i tothom el respecti...

Ignasi Aragay, 9.10.2022

 

E.E. 76 El bonisme, un populisme

Un dels grans enemics de la democràcia és el populisme. El tendim a associar a l'extrema dreta, però pot emergir en tot el ventall ideològic. És populista qui s’omple la boca parlant de “la gent” i l’oposa als que en teoria la representen, “els polítics”... Un derivat perniciós d’aquest populisme és el bonisme que amara sovint l’esquerra...

... cap norma que suposi sacrifici sobreviu a una total sensació d’impunitat. Això explica, per exemple, que Barcelona, tot i ser netejada més sovint que algunes capitals europees, estigui molt més bruta. ¿La vols neta, Ada? No dediquis tants mitjans a netejar-la i dedica’n molts més a impedir que embrutar-la quedi impune. Encara que sigui desagraït, antipàtic i, sobretot, poc populista.

“No esperem civisme de qui no té el més bàsic i no se li respecten drets fonamentals”. D'acord. Però molts dels que no recullen la merda del seu gos no són precisament sensesostre. “La clau del civisme és l'educació i la pedagogia i no pas les sancions i la repressió”. De nou, d'acord. Però molt de les primeres (educació i pedagogia) sense prou de les segones (sancions i repressió) no resulta efectiu amb la naturalesa humana. La ideologia que ho nega és bonista, i el bonisme és una forma de populisme i, com a tal, també erosiona la democràcia. Perquè en una democràcia tan essencials són les normes com els mitjans per fer-les complir. No és pas això segon el que la distingeix dels règims autoritaris: la distinció –i mai s’hi aprofundeix prou– és que siguin debatudes i aprovades democràticament.

Albert Pla Nualart, 9.10.2022

 

E.E. 75 Junts, molt més que sortir d'un govern

... El Govern de coalició es trenca per aquesta manca d’unitat estratègica, per les ferides personals no tancades del 2017 i la pugna històrica per l'hegemonia.Però pel mig queden centenars de milers de votants d'Esquerra, Junts i la CUP que si van anar a les urnes el 2021 i no es van afegir a l’abstenció va ser pel convenciment que calia dir-li a l’Estat que la majoria del Parlament era independentista. Aquell 52% no ha estat mai operatiu i, a partir d’avui, l’operativitat és impossible...

Antoni Bassas, 88.10.2022

 

E.E. 74 Elogi de la tardor

Mai he pogut entendre aquesta passió per l’estiu. Sí, reconec que acostuma a ser l'època de l'any que tenim vacances ... Ara bé, si som totalment sincers hauríem de reconèixer que és la pitjor època de l'any per gaudir d'aquesta llibertat de moviments. Vull dir que no hi ha pitjor sensació d’estar fent el préssec que trobar-te al mig d’una capital qualsevol, després de dinar, amb trenta-vuit graus a l'ombra i sis hores més de sol, suant com un porc per carrers deserts amb la calba socarrimada mentre la resta del món fa la migdiada. Per no parlar de les nits en vetlla, amb aquestes finestres obertes que l'únic que et regalen és el so de la jovenalla o un exèrcit de mosquits famolencs que han confós la teva habitació amb un bufet lliure. Ho sento però no. Ja em perdonareu, però si per mi fos no em veuríeu el pèl en tot l’estiu...

No, a mi el que realment em fa trempar és la tardor. M’agrada gairebé tot d’aquesta estació amb tan mala fama. Els primers calfreds que t’esborronen el clatell i fan possible deixar de castigar el veïnat amb les teves cames peludes; la flassada al llit quan vas a dormir i t’arrauleixes amb la teva parella ben aferradet; el canvi d'armaris; el nen que per fi torna a escola i deixa de rondinar perquè està avorrit de no fotre res. Per no parlar de les pomes golden o les avellanes ben torradetes, o dels panellets, si pot ser de pinyons. I, sobretot, la sensació de melangia que t’envaeix, aquell moment quan et quedes fixat mirant pel vidre de la finestra un carrer que a poc a poc s'omple de fulles mortes amb tonalitats ocres i vermelloses, impossiblement boniques.

Lluís Gavaldà, 24.10.2020

 

E.E. 73 Aquest octubre

... Avui se celebra la festa del patriarca Abraham... Déu va concedir a Abraham una vellesa plàcida i quan, finalment, va morir, Ismael i Isaac van enterrar el seu pare al costat de Sara, en la tomba que Abraham havia comprat als hitites. Llavors els dos germans es van separar. Ismael va marxar lluny, amb els béns que el seu pare li havia donat, i Isaac va heretar tot el que era del seu pare, esclaus, bestiar, or i plata. Els dos grans pobles que Déu li havia promès a Abraham que sortirien de la seva llavor van anar creixent. I així Abraham va ser a l'origen del conflicte perpetu entre palestins i jueus. Encara dura.

... Dilluns passat vam celebrar Sant Francesc d'Assís, el sant que creia que la natura era bona, que parlava amb els ocells, que havia renunciat a totes les seves riqueses. Els italians li diuen il poverello, el pobrissó, perquè era pobre de debò... Els seus seguidors, els franciscans, es van dividir en dues branques. Els més fidels a l'esperit del sant i els que no ho són tant. Es diu que uns guarden el cos del fundador i els altres l’esperit. L’esperit franciscà és viu en Les floretes de sant Francesc, que va traduir Carner, i en un poema del sant, que parla de la germana aigua, del germà foc i de la germana mort. Aigua i foc com en aquest octubre. I mort. Com sempre.

Narcís Comadira, 9.10.2021

 

E.E. 72 Carnavals sense Quaresma 2

No crec que es pugui viure sense creences i crec que ara vivim creient que no morirem. Ho sabem, però ens esforcem a ignorar-ho. Vivim en la il·lusió d'un present etern. L’aïllem del futur ineluctable i, aïllant-lo, ens aïllem. El consumisme i la solidaritat són dos pols que es repel·leixen i és per això que tota ideologia que ens demani lluitar i fer sacrificis pensant en els altres només pot ser anticapitalista.

El feminisme (neo)liberal té tant d’oxímoron com un (neo)liberalisme que lluiti contra el canvi climàtic. No avançarem en igualtat fent que hi hagi més dones al capdamunt de les corporacions -o de qualsevol altra concentració de poder-, perquè només hi poden arribar amb el “masclisme més tòxic”. No són àngels, són éssers humans. Només avançarem en igualtat fent el poder menys poderós: aprofundint en la democràcia, convertint la jerarquia en cooperació, sortint del jo. Tenint molt clar que quan ets pols i a la pols has de tornar l’única vida digna i amb sentit és la que es fon amb el nosaltres.

Albert Pla Nualart, 10.3.2019

 

E.E. 71 Carnavals sense Quaresma 1

Em vaig passar la infància amb Quaresmes sense Carnavals i ara em toca sobreviure a Carnavals sense Quaresmes... Carnaval sense Quaresma seria una bona metàfora dels temps que ens ha tocat viure. Tot té sentit per contrast i tot, sense contrast, esdevé una pantomima. No podem gaudir ni divertir-nos -com exigeix la publicitat- sense patir ni avorrir-nos. Els ara toca divertir-se o ara toca desfilar no acaben de funcionar. És saber que ve un temps gris i avorrit, un temps de dejuni, el que dóna sentit a disfressar-se, menjar botifarra d'ou i pujar a una carrossa. A qui li interessen els carnavals sense quaresmes? A qui li fan por les quaresmes? Al mateix sistema econòmic que, per seguir creixent -i si no creix s’enfonsa-, necessita que no parem de gaudir i divertir-nos. Les quaresmes de tots els sistemes de creences ens obliguen a afrontar el patiment i la mortalitat. No hi ha missatge més destrempador, més corrosiu per a tota forma de consumisme, que el “Pols ets i a la pols tornaràs” del Dimecres de Cendra....

Albert Pla Nualart, 10.3.2019

 

E.E. 70 La força ètica i educativa de tres pel·lícules

Captain Fantastic (EUA, 2016), El professor de violí (Brasil, 2015), , El niño que domó el viento (EUA, 2019).

Què tenen en comú, aquestes tres pel·lícules? Que relaten tres dures realitats al marge, o en contra, del sistema econòmic de capitalisme globalitzat, i que trenquen els esquemes educatius convencionals. Són tres experiències extremes que ens ajuden a obrir els ulls sobre les contradiccions del món en què intentem educar els nostres fills, i sobre les contradiccions de la manera com els eduquem... L'educació ens farà lliures. Per si sola no pot canviar la societat, però sense una bona educació el canvi és impossible. Ara bé, no hi ha una única bona manera d’educar: cada context, cada moment, cada persona poden donar peu a maneres diverses... és l’actitud ètica el que dona força a qualsevol mestre, i en realitat a qualsevol persona. No es tracta de tenir només professors o pares o alumnes heroics, dotats d'un compromís a prova de bomba. També cal lluitar per millorar les condicions estructurals, el sistema. Però com veiem en aquestes pel·lícules, l’individu compta. Mai podrem ni hem de deixar de comptar amb la potència ètica de cada persona, una a una.

Ignasi Aragay, 10.3.2019

 

E.E. 69 Mòbils i educació

... les noves tecnologies no han estat de cap ajut en el procés de formació d'una persona joveneta, ans tot el contrari... Quan ningú podia rebre informacions, emocions i sensacions delitoses llevat que anés al cine o al teatre, que llegís el diari, que anés a un concert de música clàssica -fa cinquanta anys no n'hi havia d'altra- o que sortís d'excursió a la natura, l’operació d’aprendre coses resultava lenta, mediatitzada i poc o molt cara... Ara... allò que dóna la pauta per predisposar-se a entrar en qualsevol forma de coneixement és el caràcter immediat, fàcil, sempre agradós, de vegades carregat d’erotisme, que ofereixen les noves tecnologies, de les quals sembla que un jove no es pugui desprendre mai. A més, com que tota persona jove assoleix un domini -val a dir, un poder - en l'ús de les noves tecnologies, es fa cada dia més difícil que tota autoritat -pares, mestres, bisbes, reis i papes- pugui ser acceptada sense més ni més per una persona de pocs anys: sap molt bé on es troba la informació i domina la manera d'accedir-hi, ningú no pot pretendre ensenyar-li alguna cosa més atractiva i més documentada que el saber que li arriba a través de les noves tècniques... Ramon Llull? Pere el Gran? Jaume Huguet? Vostè què m’ha d’explicar!

Jordi Llovet, 23.6.2018

E.E. 68 La mare de l'Adri

La mare de l’Adri, el noi acusat de terrorisme que va exiliar-se a Bèlgica... Parlant de l’escorcoll, la dona va dir: “Un guàrdia civil va agafar uns cordills i va dir que eren unes metxes. Jo li vaig dir que no, però ell va insistir i van apuntar que eren unes metxes”. La Guàrdia Civil, doncs, menteix...

Si la Guàrdia Civil menteix buscant proves per incriminar un noi (que no ha fet res) de terrorisme, està practicant una mena de terrorisme d'estat. Si menteix davant de la dona, pot seguir mentint després. Es van endur els cordills. Podrien arribar a canviar-los quan volguessin per metxes de veritat i ensenyar-los en un judici.

On ha d’anar aquesta dona? Al jutge? ¿Al jutge que diu (gràcies a un 'informe' de la Guàrdia Civil) que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez van ser violents el dia que dissolien la manifestació? ¿Pot anar a la comissaria a denunciar aquests homes? ¿A la del policia que, al crit de “Viva Franco” va pegar al periodista Jordi Borràs i que encara està de servei?

... generalitzo per una raó. Perquè em fan por. I perquè no ha sortit ni una sola veu d'un sol guàrdia civil deixant anar una sola crítica...

Empar Moliner, 8.9.2018

 

E.E. 67 Renda bàsica o garantida?

La renda bàsica és un ingrés que un govern paga a cada ciutadà pel sol fet d'existir, fins i tot si aquest no vol treballar... el principal tret que la defineix és que no hi ha cap condicionant ni requisit que calgui complir...

En la renda garantida, a diferència de la renda bàsica, sí que han de complir uns requisit. La poden cobrar els que no tinguin feina a temps complet i que durant els dos mesos anteriors a demanar-la tinguin ingressos inferiors a l'índex que fixa el Govern ... També cal demostrar dos anys de residència a Catalunya i és incompatible amb una feina a temps complet...

L'ingrés mínim vital s'entregarà als ciutadans més vulnerables després que passin un test de renda i de patrimoni... però serà compatible amb la feina, cosa que permetrà compensar els sous baixos que fan que alguns treballadors estiguin per sota del llindar de pobresa. De fet, es pot cobrar alhora que algunes de les prestacions de les comunitats autònomes, com la renda garantida...

Ara, dissabte, 30 de maig del 2020

 

E.E. 66 Galileu

El 12 d’abril de 1633 Galileu va ser detingut per un tribunal de la Inquisició, a instàncies del papa de Roma, per haver gosat transformar la teoria geocèntrica del món -que era la teoria oficial de l'església- per una teoria heliocèntrica, que avui dia ja no val...

El procés va ser breu perquè Galileu, que era un busca-raons contumaç, davant la possibilitat d’anar a parar a la foguera va abjurar de totes les seves teories científiques, agenollat i humil davant les autoritats eclesiàstiques, amb aquestes paraules: “Amb el cor ple de sinceritat i una fe no fingida abjuro, maleeixo i execro els meus errors i heretgies i juro que d'ara endavant no afirmaré ni de paraula ni per escrit coses sobre les quals pugui elevar-se contra mi cap sospita, i que, si conec cap heretge o algú sospitós d’heretgia, el denunciaré davant aquest Sant Ofici”. Com a penitència, van obligar-lo a resar cada dia, durant tres anys, els set salms penitencials. La llegenda diu que, acabat el judici, Galileu va pronunciar unes paraules a sota veu que s'han fet famoses, i que serveixen per a les causes més diverses de disputa entre el dogma i l’evidència: Eppur si muove, és a dir: “Ja podeu dir el que vulgueu, que el fet és que la Terra es belluga”...

Jordi Llovet, 28.10.2017

 

E.E. 65 La pesta negra

El 1348 la pesta negra va assolar Europa. En molts indrets va morir la meitat de la població. A Saragossa i València hi va haver moments en què perdien la vida 300 persones al dia. A Barcelona, gairebé tots els membres del Consell de Cent i uns quants de la família reial. La malaltia va seguir causant estralls tres anys, i va tenir rebrots cíclics durant tot un segle en què la capital catalana va perdre el 60% dels habitants... 

Tot i que els forasters consideraven que Barcelona era una ciutat neta, pels estàndards actuals seria llardosa i pestilent. Al barri de la Ribera, per exemple, no hi havia ni clavegueram ni pous morts. A tota la ciutat les escombraries es llençaven als mercats, les fonts i els cementiris. El primer escombriaire no està documentat fins al 1399: rebia el nom popular de “tira-gats-a-mar”. A més, en aquells temps ja prou complicats, la Corona catalana estava en guerra amb Castella, fet pel qual s’estava construint la nova muralla per incloure el Raval i les hortes de Sant Pau...

Ignasi Aragay, 3.7.2020

 

E.E. 64 Kant

Sembla que els russos no batejaran l’aeroport de Kaliningrad amb el nom del seu fill més il·lustre, Immanuel Kant... , en vida de Kant, a la dita Prússia Oriental s’hi parlava més l’alemany que el rus, però el fet que fos conquerida per les tropes soviètiques després de la Segona Guerra Mundial va fer que amb l’expulsió, forçada o no, dels alemanys i la “importació” forçada de ciutadans russos l’antiga Königsberg -que és com s’anomenava la ciutat, a l’alemanya, en vida de Kant- fos rebatejada amb el nom que ja hem dit: Kaliningrad...

En principi, els habitants de la ciutat s’havien decantat pel filòsof, en reconeixement a una obra que va resultar, amb els anys, l'últim sistema filosòfic de gran coherència que va generar la filosofia alemanya... Però els russos, que han donat més sants, starets i revolucionaris que filòsofs, van rebutjar aquesta possibilitat.... Els russos consideren estranger Kant, quan de fet va ser fill d’aquesta ciutat i hi va viure tota la vida seguint uns costums rigorosament metòdics: els vilatans posaven el rellotge a l'hora quan ell passava perquè sempre passava pels mateixos llocs a la mateixa hora i al mateix minut.

És molt graciós el que va dir el vicealmirall Igor Mukhametxin als seus mariners perquè boicotegessin el nom de Kant suggerit per una comissió: “Va trair la seva pàtria [mentida], es va humiliar i es va arrossegar de genolls perquè li donessin una càtedra [com tothom, llavors i ara] i va escriure uns llibres incomprensibles [és quasi cert] que ningú de vosaltres no ha llegit ni llegirà mai”. No passarà res perquè els navegants de la flota del Bàltic no llegeixin la Crítica de la raó pura. Però Kant continuarà sent el més gran filòsof de tot el continent i de les Rússies de l'època...

Jordi Llovet, 22.12.2018

 

E.E. 63 Llegir en català: el prejudici

L'altre dia parlava de llibres preferits amb una persona jove, nascuda a Catalunya i educada en català. En un moment de la conversa, quan vaig enumerar algunes lectures recents, em va dir “Ah, és que jo no llegeixo gaire en català”... li vaig preguntar a què es devia aquesta tendència. Amb certa incomoditat, o potser amb un punt de desgana, va ser prou honest de reconèixer que no sabia explicar-ne els motius: “En castellà, per alguna raó, em fa l'efecte que estan més ben escrits, però sé que és un prejudici”.

Escarbant una mica més, vaig poder esbrinar que el prejudici es feia extensible a altres disciplines artístiques: orgullós d’entendre les lletres de tants grups en anglès i, fins i tot, satisfet de reconèixer que tenia certa inclinació nostàlgica per les cançons en francès i en italià que escoltava de petit amb els seus pares, “per alguna raó” no se sentia interpel·lat per les lletres en català, així en general, o per “la música en català”, en paraules seves, com si la música en català formés un gran corpus musical uniforme, homogeni, amb uns matisos inexistents perquè l’ús del català com a llengua comuna els hauria esclafat.

És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici, deia Einstein. I, tanmateix, a vegades em pregunto si algunes persones no s’aferren volgudament a uns prejudicis que els semblen menys dolents o greus que d'altres: ... aquest jove poliglot, culte i format no va manifestar en cap moment la intenció de posar a prova els seus prejudicis envers la creació en català, com si una part d’ell fos conscient que, d’entre tots els prejudicis possibles, aquest no era el més greu...

Laura Gost, 25.6.2022

 

E.E. 62 L'independentisme púdic

...

Prefereixo la crua veritat a la falsa unitat.

Prefereixo una victòria mínima que una derrota digna, ni que sigui cívica.

Prefereixo aprendre de les derrotes que simular ridícules victòries.

...

Ignasi Aragay, 16.2.2020