(arafa...)
(Davant del "pessimisme remugaire") cal dir-nos i dir-los que tot canvia. El món sempre ha anat a gran
velocitat. Jo no sóc el que era. Ells tampoc seran sempre com ara. Això
no vol dir relativisme moral. Hi ha unes idees bàsiques, però les pots
anar matisant, enriquint, posant-hi colors. Tingueu confiança i no
tingueu por de la diferència, de la diversitat, no tingueu por
d’estimar. És molt més fàcil odiar, crear-se un enemic i viure en contra
d'aquest enemic. Tenir un bon amic requereix molt més esforç... estimar les persones que estimes costa molt. Passa entre pares i fills,
entre parelles, entre amics: costa estimar els que estimes, és més fàcil
cultivar els teus enemics. I quan et dediques a cultivar els enemics,
descuides els amics. El que passa és que la maldat té bona prèdica,
sembla valenta i fins i tot divertida. Però és molt fàcil. És molt més
difícil viure amb el que Orwell en deia la common decency, la
dignitat ordinària de la gent normal i corrent, tenir aquella facultat
instintiva de copsar el bé i el mal, aquell sentit espontani d’ajudar el
veí. Perquè no cal ser un heroi per estar pendent dels altres...
Jo m’aplico el triple filtre socràtic. Que el que facis sigui
“veritable, bo i útil”. Això ho aplico als fills, al periodisme i la
vida en general. Ara bé, som imperfectes. Si ho sabem veure, no és tan
dolent ser imperfecte. La perfecció més aviat crea monstres. La
imperfecció és més real...
jo ja he
tingut fills, ja he plantat arbres, ja he escrit llibres i ara em
començo a preparar per trobar un nou sentit de la vida quan la vida ja
va de baixada. És molt important tenir projectes. Les persones que tenen
un objectiu viuen més anys, i amb més plenitud. I el projecte no pot
ser “Vull ser feliç”, la felicitat es troba fent coses. I si a algú li
queda aquella recança de què faran els meus fills quan jo no hi sigui,
estic segur que els fills, fins i tot quan ja no hi serem, sempre ens
trobaran.
Ignasi Aragay 2.8.2020
