«Els nens no són infantils.»
«...Un pare no és el pou de temps sense fons que ens sembla quan som petits. Tenia quaranta-set anys, aquell dia que vaig pujar a veure’l a l’habitació, i jo en tenia vint-i-un... De què podien parlar-se un noi inexpert i maldestre i un pare moribund i espantat?...Tenia uns ulls preciosos...» (pàg. 13 i 14)
«Religió i llengua són els reductes últims de la persona, les dues grans intimitats, l'últim que deu apagar-se quan morim. Tant l'una com l'altra depenen de la fe. Religió i llengua són caps de pont de la transcendència.» (pàg. 16)
«Al llarg de la vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem trepitjant els seu mateix tros de camí. Com més anys fem, més superfície reflectim... Si superem l'edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res.» (pàg. 20)
«Era un home atractiu, tenia la pell morena, els ulls verds i els cabells molt negres i llisos, tenia l’aspecte d’un Delon o un Sinatra.» (pàg. 20)
«Hi ha una manera catalana i salvatge de desentendre’s dels fills... ve de la por al sentimentalisme... Els catalans no tenim cultura emocional, el sentiment ens sobrepassa i ens espanta. No hi hem estat educats, no coneixem l’alfabet, al contrari, se’ns ensenya a amagar-lo, a riure’ns-en i sobretot a desconfiar-ne, perquè és l’única defensa que tenim per no prendre-hi mal.» (pàg. 40)
«A casa hi havia el costum de guardar-ho tot i no llençar mai res, l'espai no es considerava un valor, ni la pols un problema.» (pàg. 44)
«no hi ha res com el silenci i les pors per dividir l'enemic. La repressió de postguerra va estendre el silenci fins a la meva generació. Quan no hi ha justícia, tampoc hi ha paraula.» (pàg. 102)
«Ells van viure la guerra, però nosaltres va ser pitjor, nosaltres vam viure la postguerra» (pàg. 103)
«El referèndum de l’OTAN va ser un desengany pels joves de la meva edat, la nostra primera notícia d’un sistema basat en la mentida i el cinisme... era el moment de les FM municipals, que encara no s'havien convertit en maquinària de desídia musical i propaganda del govern municipal de torn... Vaig encertar un moment dolç de l’educació pública, que va acabar fent la mateixa fi que les emissores municipals i en general la política: la funcionarització i la desídia...» (pàg. 116 i 117)
«Vaig començar a escriure aquest llibre per parlar amb els meus pares morts. Parlar amb els pares com els nostres fills parlaran amb nosaltres quan ja no hi siguem, aguantar així el contacte a través de les parets. Mentre jo parlo amb el pare, ell parla també amb el meu avi i el meu avi amb el meu besavi, el besavi amb el rebesavi i així en una cadena atemporal que també va cap els fills i cap els néts i els besnéts que qui sap si vindran...» (pàg. 230)
Toni Sala – l’altra editorial, Barcelona 2021
