(arafa<d'1any)
Alguna cosa s'ha trencat. ¿Hem deixat de ser un país per convertir-nos
en una colla de sectes enfrontades? O potser és al revés: aquesta és la
nostra condició normal, i només en moments puntuals vam aconseguir
actuar com una societat, com una comunitat, amb un projecte àmpliament
compartit...
la desorientació del nostre present està feta de visions contraposades
del passat immediat, és a dir, del que van significar els fets de la
tardor del 2017. Hi ha els mitificadors (JxCat) que han sacralitzat
l’intent de ruptura, hi ha els realistes (ERC) que prefereixen veure-hi
una derrota digna de la qual treure lliçons, hi ha els distants (comuns)
que oscil·len entre el respecte i el menyspreu per una lluita que no
era tanmateix la seva, hi ha els nostàlgics dels temps anteriors (PSC)
que voldrien girar full de la dècada processista, i finalment hi ha els
venjadors (Vox, Cs i PP) que aspiren al càstig exemplar... Per recosir aquestes diferents sensibilitats cal temps. ... El temps tot ho cura. Quan els protagonistes
d’aquell moment quedin en segon pla, quan els sentiments de dolor i
ràbia vagin amortint-se, serà més fàcil que convergeixin les mirades...
Avui, en política, més que partits tenim sectes amb una curta memòria convertida en presó per a fidels...¿Hem deixat, doncs, de ser un país? No. Però sí que de moment no aconseguim comportar-nos com una societat democràtica madura,
Ignasi Aragay, 4.4.21
