La frase la sentireu sovint aquests dies. No és una queixa nova. Elecció
rere elecció, la tria es fa feixuga. Costa identificar-se amb una
opció, amb un líder, amb unes sigles. Qui no té un all, té una ceba. El
soroll és eixordador, les crisis s’acumulen. Creix la temptació
d’engegar-ho tot a rodar, el ja s'ho faran. És fàcil donar la culpa als
polítics, així en genèric, com si fossin éssers d'un altre planeta. No:
són com nosaltres, fal·libles, sotmesos a l'entorn, influenciables,
sense certeses. En el seu fur intern, tampoc ells sabrien a qui votar.
Costa trobar una veritat diàfana, una solució clara als nostres
múltiples problemes: perquè bàsicament la solució fàcil no existeix. Anem per parts. Per a la família independentista, el caïnita ball d’opcions és marejador... En Puigdemont, l’èpica del retorn; en Aragonès, la pragmàtica del govern... La CUP du el xoc tatuat dins seu...,
l’Orriols és pura fractura... i el tàndem Ponsatí-Graupera
pateix d'un ingenu complex de superioritat...
El vot, doncs, s’haurà d’exercir en tots els
casos com a mal menor. I sabent que només seran possibles governs de
coalició, de pacte. La democràcia ja ho té, això: obliga a l’entesa, al
diàleg. D’aquí que avui dia, en temps de tot o res, de cridòria a les
xarxes, d’amics i enemics, estigui patint tant, la democràcia. Mirem que
el nostre vot com a mínim no contribueixi a carregar-se la nostra.
Ignasi Aragay, 31.3.2024
