(arafa...)
... resulta preocupant el to cada cop més distant i exigent d’alguns pares. Són pocs, però no anecdòtics... alguns pares no van a la reunió amb la complicitat i l’esperit de
servei de qui sap que s'integra en una comunitat educativa, sinó amb la
desconfiança d'un consumidor... A les portes d'un nou curs, potser ens convindria rebaixar l’optimisme
sobre la capacitat que té el món escolar de compensar i resoldre tots
els dèficits i problemes que entoma de la societat. Cal parlar clar a
les famílies des del primer dia: s'equivocaran molt si li deleguen la
responsabilitat de convertir els seus fills en ciutadans ben formats o
-alguns no s'hi posen per poc!- en persones felices...
El fracàs escolar del futur imminent serà molt més fill de la pèssima
conciliació familiar que dels mètodes pedagògics. I en això no hi ha
idea més perversa que haver convertit “tenir feina” en un privilegi que
justifica que t'hi entreguis en cos i ànima...
És a mesura que s’acumula la feina no feta per les famílies i la
societat que augmenta la impotència del docent per convertir l'aula en un espai d'aprenentatge. No
només cal que les famílies portin els fills a l'escola sabent que no hi
subcontracten la seva educació -l’educació és inseparable dels vincles
afectius més forts-, cal que tota la societat sigui conscient que mentre
els valors del seu sistema econòmic contradiguin els de l'escola, cap
revolució pedagògica ni tecnològica serà efectiva.
Albert Pla Nualart 9.9.2018
