pd 2123 Homicidis

 (arafa...)

Una de les coses pitjors que han passat a Espanya en l'última dècada és que la ultradreta va endevinar que els jutjats eren per a ells un millor escenari que les urnes. Potser perquè sabien que les lleis estaven prou mal fetes per trobar-hi escletxes al seu favor o perquè pensaven que en els tribunals trobarien unes actituds més comprensives que en el conjunt de la ciutadania. Manos Limpias primer i Vox després van ser i són acusació particular contra adversaris polítics democràtics. Aquesta explotació dels mecanismes judicials, que volia robar la política als Parlaments, exigia violentar els fets per encabir-los en els pitjors delictes. Així una manifestació pacífica podia esdevenir rebel·lió i l'ús de fons públics per fer polítiques legítimes podia esdevenir malversació. Ara aquesta pràctica abusiva ha dut a presentar querelles de la ultradreta contra el president Torra, la consellera Vergés i el president Sánchez per homicidi, per gestions entorn del coronavirus. La gestió de tots els governants en aquesta crisi haurà de ser valorada pels Parlaments i se’n desprendran les responsabilitats polítiques que corresponguin. Però parlar d’homicidis és aberrant i carronyer. Per als qui comencen a escandalitzar-se’n ara, el mal ja ve de lluny.

Vicenç Villatoro 19.4.2020

pd 2122 L'Institut Nova Història de Catalunya: fàbrica de "fake news"

 (arafa...)

La capacitat de sorprendre d'aquest país no té límits. Ara, segons l'Institut Nova Història de Catalunya, fundat per l'escriptor Jordi Bilbeny, resulta que ni més ni menys que el Cid, Cristòfor Colom, Marco Polo, Garcilaso de la Vega, Francisco Pizarro, Diego Velázquez, Santa Teresa de Jesús, Miguel de Cervantes i Shakespeare (que serien la mateixa persona), Francisco de Quevedo, Erasme de Rotterdam i Leonardo da Vinci eren catalans. Però vet aquí que una conspiració castellana hauria fet manipular sistemàticament tota la documentació dels arxius per evitar l'evidència...

El que desconcerta i inquieta és que aquesta follia hagi tingut cert èxit en una societat suposadament il·lustrada. Diversos factors l'han alimentada: el caràcter atractiu dels seus productes amb un contingut llaminer, sensacionalista i molt planer, adreçats a un sector sense coneixements històrics de les files de l'independentisme, disposat a veure en aquest relat una alternativa al cànon espanyol. Però no deixa de ser paradoxal que aquest sector pretengui catalanitzar els mites històrics del nacionalisme espanyol...

Joaquim Albareda 23.4.2020

pd 2121 "Ja estàvem vivint un gran robatori, el de l'alegria de la vida"

 (arafa...)

... l'altre dia el poeta Enric Casasses va escriure: “Des que estem tancats a casa s'ha aguditzat la sensació d'estar a la intempèrie”.

Que bona la frase. M’apunto el poeta. Estem a la intempèrie, sí, sobretot psicològicament. Quedarem molt tocats. El confinament no deixa de ser una presó. És contracultural, perquè nosaltres som éssers socials.

... el vell està poc valorat perquè no és productiu. Aquesta idea de buscar l’èxit més que no pas la glòria és pròpia de la societat ultracapitalista en què vivim. M’agradaria viure amb una concepció més oriental de la vida, en què el vell és qui contempla la vida de lluny i t’avisa de la proximitat de la mort. El vell ha acumulat saviesa, i té sentit honorar els vells...

La reducció de drets ja s’havia anat fent de mica en mica els últims temps, per la hipertròfia de l’Estat, en què la gent no és servida sinó que serveix...

Antoni Bassas entrevista Javier Sádaba 12.4.2020

pd 2120 Preparats per al pitjor

(arafa...)

... quan passi la pandèmia i Espanya s'enfronti a la recessió econòmica, no és difícil d'imaginar que l'agenda prèvia (diàleg i reforma territorial) passarà a millor vida amb l'excusa de la unitat, que a Espanya normalment vol dir centralització i patrioterisme...

Espanya és el país del món amb més morts per habitant, i això sota un govern del PP hauria provocat una autèntica revolta, almenys a Catalunya, i els consensos amplis, fins i tot de to sobiranista, haurien estat més fàcils. Però amb l’esquerra al poder, el PSC i els comuns estan demostrant una fidelitat a prova de bomba respecte dels seus padrins espanyols, i l’independentisme estarà sol si vol desplegar el seu ideari o -si més no- defensar les atribucions de la Generalitat enfront dels embats centralistes...

Toni Soler 12.4.2020

pd 2119 L'efecte Messi i la fi del covid-19

(arafa...)

La normalitat no tornarà del tot fins que el públic, alegre i il·lusionat, ompli sense cap recança, com en els bons temps, el Camp Nou fins a la bandera per veure Messi. Fins que aquest moviment catàrtic no es produeixi, no s’acabarà la por, fins llavors voldrà dir que encara no hi ha la confiança general suficient per anar massivament al teatre, al cinema, a les biblioteques, als actes culturals, esportius o cívics de la més diversa índole. L’autèntic tret de sortida anirà en funció d'això: de l'efecte Messi, l’ídol de masses per excel·lència del nostre microcosmos. El dia que la gent es llanci despreocupadament a veure l'estrella del Barça, voldrà dir que el covid-19 ja està definitivament vençut i emocionalment superat. Fins aleshores, la vida pública seguirà restringida, a mig gas, a mitja por. Seguirà l’apagada social en què ens trobem immersos per imperatiu sanitari. ...

De moment, l'única vàlvula d'escapament, l'únic espectacle massiu que ens permetem, és un mena de recordatori diari per exorcitzar la por, per dir-nos que tots junts vencerem: els aplaudiments de les vuit del vespre. És la nostra dosi d’acte i afecte col·lectiu...

Ignasi Aragay 12.4.2020

 

pd 2118 Quant val la nostra vida?

(arafa...)

Un fet rellevant d'aquesta pandèmia -que pocs gosen remarcar- és l’enorme consens social que ha generat l'opció de combatre-la paralitzant la vida social i assumint el desastre econòmic que això comportarà. I és encara més rellevant si mirem les xifres de mortalitat -en quatre mesos uns 100.000 morts d’una població mundial de 7.800 milions (un 0,0013%)-, i les comparem amb les d'altres pandèmies i, concretament, amb la del 1918 -en onze mesos uns 25 milions d’una població mundial de 2.000 milions (un 1,25%)...  La població estava habituada a suportar epidèmies i tampoc tenia la impressió que s’hi pogués fer gran cosa... La clau de l’immens contrast és que ara tenim més clar què és un virus i com es transmet. Sabem, per tant, què s'hi pot fer i, sabent-ho, és molt difícil que no ho fem. També és cert que esperem de la medicina una mena d’assegurança de vida... Perquè salvar-nos i sobreviure ja és més una exigència que no pas una expectativa. La nostra vida, la de la majoria de nosaltres, ha passat a ser un fi en ell mateix. I se’ns fa inconcebible concebre-la com a mitjà... 

No em malinterpreteu: jo sóc el primer que m'apunto al vitalisme egocèntric pensant en mi i els meus. Però el cert és que aquest aferrar-nos al risc zero, que sembla tan humà, pot acabar sent ben poc humanitari... Perquè el mal que estem fent a l’economia -si no girem els nostres valors com un mitjó-acabarà tenint unes conseqüències desastroses enormement desiguals. El preu, en molts casos, serà amb vides. I no tindria res d’humanitari estar disposat a pagar-lo mentre no es pagui amb la pròpia. Un lema tan bonic com “Posar sempre la vida davant l’economia” ens podria acabar servint de coartada per posar unes vides -les nostres- davant unes altres. 

Albert Pla Nualart 12.4.2020

 

pd 2117 Contra la unitat

(arafa...)

...

Encara em pregunto com reaccionarà la gent, especialment a Europa, davant d’aquesta calamitat. En termes generals, la desgràcia ens torna conservadors i egoistes, porucs i poc inclinats a la gestió comunitària. ¿Es produirà, doncs (o seria millor dir que es consolidarà), un gir a la dreta? ¿Una dreta nacionalista, populista, partidària de l’ordre i de l'autoritat? O, pitjor que això, ¿podria ser que aquesta dretanització es produeixi de forma sigil·losa, com un virus infecciós? És a dir: no cal que el PP i Vox governin a Espanya, si el PSOE i Podem accepten amb naturalitat que el símbol de l’Estat sigui un rei corrupte vestit de soldat, i que l’exèrcit patrulli per Pamplona fent sonar l'himne d'Espanya per megafonia. Els militars fan rodes de premsa, el govern espanyol recentralitza el poder, els seus lacais perifèrics fan el que poden per soscavar el poder autonòmic, i per suavitzar-ho tot Pedro Sánchez fa servir la mascareta de la unitat, aquesta vella trampa que per aquests verals coneixem tan bé.

... ha quedat demostrat que l’autonomia no és una eina prou eficaç per resoldre els problemes de la gent, i que l'única opció que ens dona l'Estat és l'obediència, camuflada també per la mateixa mascareta de la unitat, i que ens hem d’empassar una gestió llunyana i erràtica, i possiblement deslleial, i el rei fent el soldadet, i els presos polítics confinats a les cel·les per la pressió del Tribunal Suprem...

Toni Soler 3.4.2020

 

pd 2116 Una taronja, un ou, un llibre

 (arafa...)

...

Ara, de cop, descobreixo els sons de la natura a la ciutat, el vent quan pentina els finestrons, la pluja que repica en els vidres, el silenci de la nit des del balcó abans de tancar-me en el misteri dels somnis. Totes aquestes petites troballes no m’han canviat la vida, però li donen una estranya fragància. És com si hagués descobert una nova gamma de colors. No són gaire cosa, ja ho sé. A tot estirar, un plaer tebi. No és el gran viatge exòtic, no és una aventura ni una epifania. Però entre el no-res d’esperar que l’epidèmia passi de llarg i això, doncs mira...

Ahir, després de massa hores capficat en el diari, enganxat a l'ordinador i el mòbil, quan va ser el moment de pensar a sopar alguna cosa -ja eren les deu tocades-, vaig obrir la nevera i només hi havia un ou, un solitari ou. I dos tomàquets. I una taronja. A la panera hi quedaven unes llesques de pa sec. De tot plegat en va resultar un àpat deliciós: una canònica truita a la francesa, pa amb tomàquet (originàriament servia per a això, per reaprofitar el pa sec) ben regat amb oli d'oliva i un pessic de sal, i per postres una taronja dolça, ben dolça. Quina simplicitat tan gustosa. Quina il·lusió. No tenia res i alhora ho tenia tot. Vaig assaborir cada tall de truita, cada queixalada al pa, cada grill de taronja. Tornar a l'essència de les coses, aquesta és l’oportunitat que ens brinda el drama pandèmic. S’han acabat, em sembla que per molt de temps, els focs d'artifici d'un estil de vida frenètic en què sempre tots aspiràvem a més, més diners, més vacances, més poder, més diversió, més velocitat, més experiències inèdites, més excitació, més de tot. Com si visquéssim en una pel·lícula trepidant...   

Ignasi Aragay 5.4.2020

pd 2115 “Consol? Fes-me una abraçada i no diguis res, perquè ho espatllaràs” 2

(arafa...)

Vostè és un capellà escolapi. On és Déu en la pandèmia?

Sí, és una pregunta que sempre surt en èpoques de dolor. Li explico com ho veig. Primer: les afirmacions sobre Déu són simbòliques i sempre es produeixen als límits. El món cristià diu que Déu és bo, però això no està experimentat, sinó que és una qüestió de confiança. Segon: el cristià ha de trobar la bondat de Déu en Jesús de Natzaret (la vida del qual, per cert, va ser un drama). Tercer: la bondat de Déu en la figura de Jesús es concreta en coses molt tocant de peus a terra, com ara ajudar els pobres i marginats. I això no és una elucubració teòrica, això sí que és pràctic, això és la voluntat de Déu. Quan al cristianisme es parla de la bondat de Déu s’ha d’anar ràpidament a Jesús, perquè si no és una elucubració. I quart: la bondat de Déu és un tema pendent des de fa milers d'anys. El filòsof Epicur ja ho va enunciar en forma de paradoxa: si Déu és omnipotent i bo, no s’entén el mal. Perquè o no és omnipotent o no és bo. Pensar que hi ha una pandèmia i Déu ja ho arreglarà és simplista. No demanem a Déu operacions estratègiques del nostre estil.

¿Vol dir que no s'ha de pregar a Déu que la pari?

No, el que dic és que cadascú és lliure de fer el que cregui, i cal respectar una actitud emocional que tots podem tenir ara, davant la pandèmia, que és molt semblant a la d’una mare davant un fill malalt, quan del cor li surt la invocació directa a Déu per curar-li el fill. Això és respectable. Es produeix en un àmbit emocional que no forma part d’una passió inútil dels humans. En les nostre vides els aspectes emocionals són molt importants, no són cap error ni cap engany. Són una de les maneres que tenim de sintonitzar amb la realitat com a referència de refugi per confiar en la solució del problema.

O sigui que la bondat de Déu és la bondat de l'home.

Sí, la traducció del concepte de la bondat de Déu és la nostra mobilització de cara al bé, una mobilització que es basa en la confiança que tota la creació té un fons bo i s'hi pot confiar. Sobretot si la respectéssim, si no li féssim el que li fem, a la creació. Els sanitaris d'avui als hospitals o la gent de l’Open Arms són una concreció d’allò que l’Evangeli anomena la bondat de Déu experimentada en nosaltres.

Antoni Bassas entrevista Ramon M. Nogués 5.4.2020

pd 2114 “Consol? Fes-me una abraçada i no diguis res, perquè ho espatllaràs” 1

 (arafa...)

...

La pandèmia és un fet periòdic i la de l'any 1918, la de la grip espanyola, va matar milions de persones. Però no oblidem episodis com la Segona Guerra Mundial, que va matar 50 milions de persones. Els vam matar nosaltres, no un virus. En la pandèmia del 2020 hi ha dos problemes. Un és la demografia desbocada. Som massa gent. Mai havíem sigut tants i això sí que és nou. I l’altre és la mobilitat, és a dir, que és la primera pandèmia que ens agafa (sobretot a països avançats) amb ciutats denses i milers d’avions que traslladen gent de continent en continent ... Aquesta mobilitat exuberant és ideal per a la formació de les pandèmies... Hi ha tantes coses a revisar, però n’hi diré una de molt concreta, per on jo començaria: el tema de la mobilitat inútil...

Aquests dies està morint molta gent sola a l’hospital i la família no els pot enterrar de moment. ¿Hi ha alguna una paraula que serveixi de consol en aquesta hora?

[Silenci.] Això és molt dur. Per això estan deixant entrar almenys un familiar a l'hospital. Sempre recordo que, fa molts anys, es va morir un conegut meu de sobte als 40 anys i vaig anar a veure la viuda. I quan em va veure em va dir “Consol? Fes-me una abraçada i no em diguis res, perquè ho espatllaràs”. Hi ha acompanyaments que han de ser emocionals. Una paraula pot fer massa llum sobre un tema que no en té. Trobar les paraules justes de consol és un art.

Antoni Bassas entrevista a Ramon M. Nogués 3.4.2020

pd 2113 No ens podem queixar

 (arafa...)

No és una anècdota: la Guàrdia Civil ha denunciat una persona a Manresa per parlar-los català. I sobretot, quan s'ha queixat i ha demanat que li ensenyessin la denúncia, li han dit que no en tenien cap obligació, perquè estem en estat d'alarma. Per als representants de l’Estat, l’alarma vol dir suspendre el dret dels ciutadans a queixar-se. Decretar l’estat d’alarma significa, per tant, deixar clar qui mana, donar a qui mana totes les atribucions sense necessitat de donar explicacions a ningú i negar a la gent la possibilitat de queixa. És el guàrdia civil de Manresa i és la ministra de Defensa, que es dedica a insultar el president Torra perquè ha tingut la gosadia de queixar-se sobre la gestió del govern espanyol en unes declaracions a la BBC. En estat d’alarma, no ens podem queixar. No és que no tinguem motius de queixa, és que no tenim dret a queixar-nos. Una persona tan vinculada a Manresa com sant Ignasi de Loiola va dir que “en una ciudadela asediada, toda disidencia es traición”. Sant Ignasi era un militar que va fundar un orde religiós amb principis d’inspiració militar. L'estat d'alarma, un estat de setge, en aquesta concepció militar, potser no és gaire útil contra el virus, però és eficacíssim contra la dissidència.

Vicenç Villatoro 22.3.2020

pd 2112 Lliçons virals (2)

(arafa...)

Centralisme. I és que això d’anar unidos està molt bé com a consigna patriòtica, sobretot en un país amb tendències centrífugues, com és Espanya; també ajuden a aquest noble objectiu les batudes desinfectants de l'exèrcit a l'aeroport del Prat o les compareixences de militars emmedallats elogiant l'esperit castrense de la població. Però quan s’intenta portar l’unitarisme més enllà, passa el que passa: el govern espanyol es reapropia de les competències autonòmiques, impedeix prendre mesures d'impacte local, requisa material i se l’emporta cap a Madrid en una absurda burocratització de la dinàmica assistencial, i prohibeix el tancament dels focus de contagi perquè “ el virus no sabe de fronteras ni territorios ”. Perquè, com dèiem la setmana passada, les pandèmies demanen una governança global, però després són les administracions més properes al territori les que han de menar un combat que demana agilitat i precisió. Tot això, a Espanya és impossible...

Esquerres. Si tot això -recentralització, unitat, militars fent rodes de premsa- ho hagués fet un govern del PP, tindríem les esquerres nacionals posant el crit al cel. Però com que ho ha fet el govern de PSOE i Podem, les seves filials catalanes s'han posat sense dubtar-ho al costat dels seus socis i han acusat la Generalitat de “deslleial” per intentar anar més enllà del que diu Madrid en matèria de confinament. Però en el cas que algú estigui amoïnat per l'estómac de comuns i socialistes, que no pateixi gaire; dimecres es van empassar el discurs del rei Felip sense immutar-se. Per tant, la seva solidesa digestiva està acreditada. No ho oblideu, galifardeus sense estat ni sentit d'estat: amb les coses importants no s'hi juga.

Toni Soler 22.3.2020

 

pd 2111 Anhelem un altre començament

 (arafa...)

... No ens podem tocar, no ens podem olorar, mantenim les distàncies, quasi no ens mirem. Només queden les paraules, i encara, gasius, les fem anar amb prudència, engabiats en la nostra angoixa, desconfiats. ¿Es pot viure així, sense contacte físic, sense carícies ni besades ni abraçades? Aviat ens haurem de dir: “Així ens estimàvem”. Abans de l’epidèmia, el món era incert, també, però espontani i lliure. Podies anar on volies, fins i tot podies gosar tocar un desconegut. Quins temps, aquells. Qui hauria dit que els enyoraríem?

Ara ja no. Prohibit arriscar, estimar a l’atzar, imaginar... Com fer del nostre racó de món, del nostre pis, de la nostra soledat acorralada, un espai de llibertat i estimació? ¿Tornarà mai la vida a ser la d'abans? ¿Sabrem gaudir en el futur del que teníem i no apreciàvem? L’epidèmia també són totes aquestes preguntes que acompanyen el daltabaix sanitari, econòmic, educatiu, cultural, esportiu... L’epidèmia va més enllà: qüestiona no només el sistema d’organització política i social, sinó també les nostres il·lusions, la nostra intimitat, el sentit que donem a l’existència, la capacitat d’estimar, ho qüestiona tot. Ho hauria de qüestionar tot...

Anhelem un altre començament.

Ignasi Aragay 22.3.2020

pd 2110 La vida breu

 (arafa...)

L'estat del benestar, juntament amb una sanitat pública molt competent, han acostumat les poblacions dels països desenvolupats a considerar que viurem tant com els grans patriarques de l'Antic Testament -cap no arriba als mil anys, però s'hi acosten- i que la mort és una cosa que només agafa la gent que no té memòria ni del passat ni del futur. Mentrestant, tots nosaltres, els supervivents, perseverem en la idea, desmemoriada, que la mort no existeix. Però la vida és sempre breu... la vida és efímera i la mort segura. ... “¿Per què ens queixem de la Natura? S’ha comportat benignament: la vida, si saps emprar-la bé, és llarga. Però l’un és dominat per una avarícia insaciable, l'altre està aqueferat constantment en treballs inútils; l’un és donat al vi, l'altre llangueix en l’oci...  viviu com si haguéssiu de viure sempre, que no us acut mai el pensament de la vostra caducitat [...] Perdeu el temps com si fos cosa sobreïxent i abundosa [...] Temeu com a mortals, però desitgeu com a immortals totes les coses..." ( Sèneca, De la brevetat de la vida)

Jordi Llovet 21.3.2020

pd 2109 Ser soldat

(arafa...)

...

Es pot demanar que cadascú sigui heroi, que cadascú sigui àngel, es pot demanar de tot, però que surti el cap de l'estat major de la defensa a demanar que cadascú sigui soldat “en aquesta guerra estranya” és tota una altra cosa. Em sembla lletgíssim, desencertadíssim i de molt mala educació. La metàfora de la guerra, sincerament, sobra, perquè fa molt amables les guerres literals. A mi, que em considerin “soldat” m’ofèn profundament. Ser soldat és ser obedient, és ser peó, és ser carn de canó, és no preguntar-se res, és tenir fe cega. Ser soldat no és divertit, és creure en la jerarquia, és creure que no tots som iguals i que tenim gent per damunt nostre. Ser soldat és desfilar, ser soldat és dir “Sí, senyor”, ser soldat és ensenyar una arma i de vegades fer-la servir, ser soldat és poder ser castigat per no tenir les botes netes, ser soldat és poder castigar un element de mobiliari urbà perquè algú hi ha tingut un accident. Ser soldat és tot això i jo no en tinc cap ganes.

Empar Moliner 21.3.2020

pd 2108 Sense estalvis

 (arafa...)

La gent que tenia uns estalvis modestos al banc és avui força més pobre que fa un mes. El valor dels seus estalvis s'ha encongit... I el seu endeutament no ha baixat. I les seves expectatives d’ingressos sí. Això vol dir que una part del que quedava de la classe mitjana té avui una preocupació molt forta pel seu futur. Diuen que la classe mitjana és la que demana només salut, feina i un raconet per als imprevistos. Tot això està en perill. I en molts casos es tracta de gent gran que se'n refiava... Segur que és molt pitjor posar-se malalt i témer per la vida o perdre-la. Però em fa l'efecte que les persones que han vist encongir-se els seus estalvis i a qui se'ls diu que no els treguin ara dels bancs, que tal com han baixat un dia pujaran, no han sentit ni una paraula tranquil·litzadora, ni un gest de comprensió, ni una mesura que tinguin la sensació que els afectarà positivament (vull dir, que impedirà que les coses els vagin encara pitjor). Se suposa que la pandèmia, tan terrible, un dia passarà. Però l'endemà, una societat sense classe mitjana o amb una classe mitjana prima i desesperançada, és una societat que fa por.

Vicenç Villatoro 21.3.2020

pd 2107 Una oportunitat de creixement

 (arafa...)

Una conclusió inevitable davant la crisi del covid-19 és que només alguna forma de govern global pot afrontar amenaces globals. L’ONU o l’OMS -símbols globals sense poder- només poden gesticular davant les grans potències nacionals. El repte del segle XXI és construir una governança mundial efectiva sense que això constrenyi ni violenti els drets individuals.

En totes les religions, però especialment a la Bíblia, les plagues s'han llegit com a advertiments que obliguen a desfer camins equivocats. Si els valors dominants en el model econòmic vencedor de la Guerra Freda sacralitzen la cobdícia com a font de riquesa i condició necessària de llibertat, el covid-19 -un avançat del canvi climàtic- ens força a entendre que només pensant en tothom ens podrem salvar nosaltres: que en la insolidaritat no hi ha futur; no hi ha ni hi haurà -en tots els sentits de la paraula- humanitat. 

... el que ens ha fet tan vulnerables a un organisme microscòpic són els nostres valors. És perquè ens aïllem i ofusquem en el nostre petit benestar... Però és també perquè continuem permetent que l’interès privat escanyi i precaritzi el públic...

Una part dels balanços acabaran dient que estalviar la mort d’uns milers de persones no justificava fer tant mal a l’economia... Aturem-nos un moment a pensar en el mal que “l’economia” -això que ells anomenen “l’economia”- ens està fent a tots. Decidim-nos a decréixer d’una vegada en tot el que no necessitem per a res i, lleugers d'equipatge, comencem a créixer com a persones.

Albert Pla Nualart 29.3.2020

pd 2106 Lliçons virals

(arafa...)

...com deia Bill Gates fa anys en una conferència que s'ha fet -precisament- viral, “si han de morir 10 milions de persones en els pròxims anys és molt més probable que sigui per una pandèmia que no pas per una guerra”, perquè els governs han invertit molt en dissuasió nuclear i no tant en la prevenció de malalties contagioses...

Qualsevol conclusió és precipitada, però hi ha elements que ja des d'ara semblen incontestables. El primer, la necessitat d’una governança global per fer front a problemes d'abast planetari; si pel coronavirus s'aconsegueix prendre consciència d'això, és possible que els governs nacionals en el futur siguin menys egoistes a l'hora de tractar reptes col·lectius com els refugiats o la crisi climàtica...

Una altra lectura indispensable d’aquesta crisi és que el sector públic, aquí i arreu, ha de tenir la fortalesa necessària per protegir la ciutadania...  el coronavirus ha demostrat també que l’autonomia és una eina molt limitada per fer-hi front... Sens dubte, no és el moment ideal per reprendre una ofensiva sobiranista. Però no oblidem les apel·lacions de Pedro Sánchez a la unitat nacional, quan va anunciar l’estat d’alarma: dono per fet que quan aquesta crisi passi, moltes veus a Madrid posaran la crisi del coronavirus com a exemple de la necessitat d’una recentralització. A Espanya el nacionalisme també és epidèmic i cal estar preparats per respondre-hi.  

Toni Soler 15.3.2020

 

pd 2105 La credibilitat dels governs i el coronavirus

(arafa...)

El món no s’acaba. Tranquil·litat i bons aliments. En situacions excepcionals és quan més falta fa el sentit comú. Per desgràcia, el canvi de la passivitat a la sobreactuació que han demostrat els nostres governants no hi ajuda gaire... Tant el govern català com l’espanyol pocs dies enrere havien minimitzat el perill (del Covid-19) donant a entendre que tot estava sota control. Amb la corba de contagis disparada, s’han vist empesos a donar la cara, però han fet passar les paraules per davant dels fets. Si no ho tens tot lligat no ho diguis: les paraules sense fets acaben sonant a retòrica buida... Has de tenir molta credibilitat perquè la gent et segueixi en situacions de crisi, de sacsejada, d’incertesa. I no és el cas en cap dels dos casos. Si no la tens, val més que et limitis a actuar amb coherència, pas a pas, decisió a decisió, cosa que t’acabarà donant la credibilitat.

Vivim temps de crisi general de la credibilitat, de màxima desconfiança cap al poder, cap als mitjans de comunicació, cap als experts, cap als metges, cap a tot. L’autoritat, així en genèric, està sota sospita... 

Afortunadament, la gent toca de peus a terra. I fa el que toca...  El món no s’atura. El que no sé és si haurem après la lliçó: el meu escepticisme creix a un ritme força més ràpid que el de contagiats del coronavirus.  

Ignasi Aragay 15/3/2020

pd 2104 ... i nosaltres ens enamorem

(arafa...)

“Hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent sempre igualment desprevinguda. [...] La plaga no és feta a la mesura de l'home, i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen”...   "per dir simplement allò que s’aprèn enmig de les plagues: que hi ha en els homes més coses dignes d’admiració que de menyspreu”. (La Pesta de Camus)

Tot anirà bé, ens diem aquests dies, i ens ho creiem a mitges. Sabem que la vida és una condemna a mort però fem com si no, i en moments així la sentència se'ns fa evident. Com se'ns fa evident que l’únic camí és seguir endavant i a veure què. També hi ha amor en temps del còlera, també passen coses boniques enmig de les crisis. Ho diu Ingrid Bergman a Humphrey Bogart: “El món s'enfonsa i nosaltres ens enamorem”.

Eva Piquer 14/3/2020

 

pd 2103 Binarisme feminista

 (arafa...)

“Els homes sempre destrueixen, les dones construïm, però no se'ns reconeix cap mèrit”, afirma una brillant i respectada feminista catalana. El que diu és clarament fals -hi ha homes que construeixen, dones que destrueixen i dones a qui, havent construït, se'ls reconeix el mèrit-... Des de certes ideologies es tendeix a creure que la secular condició de víctima justifica o excusa aquest maximalisme, i que obviar el que es veu com a excepció reforça la pròpia posició i et fa més fort...

No tots els feminismes ho veuen igual. Hi ha un feminisme que parteix, des del seu mateix llenguatge, de pressupòsits substancialment diferents dels del patriarcat, començant per rebutjar la idea que ens dividim en dos gèneres i que un és millor que l'altre.

El llenguatge feminista pot adobar el terreny de la polarització o el de l’empatia. No hi creixerà el mateix. El feminisme només ampliarà la base si es ven com a projecte inclusiu que crida tothom a ser més humà. No va per aquí afirmar “Els homes ens maten”, perquè el que mata les dones és un masclisme que amara tota la societat, un estadi de l'evolució en què la força bruta encara s'imposa a la intel·ligència i la sensibilitat... Calen molts més mitjans que converteixin noves lleis en instruments eficaços perquè viure sent dona exposi el mínim possible a aquesta violència bàrbara. Calen i són urgents. Però sabem que a la llarga l’única protecció efectiva passa per civilitzar-nos... No és una qüestió de gènere, és una qüestió de desigualtat i de poder...

Albert Pla Nualart 8 de març de 2020

pd 2102 Políticament desvalguts

 (arafa...)

La política és una part de l’existència, poc o gens poètica, que sovint ens fa de màscara, que dissimula el nostre jo autèntic. És un conflicte que disfressa i oculta el nostre conflicte més essencial com a persones, com a individus. La política és esgotadora, no tant pel que té de lluita com pel que suposa de convenció, de terreny marcat... la naturalesa de la mateixa activitat política, que tendeix al gregarisme, a buscar l’aplaudiment, a donar seguretat, a la comoditat de les mitges veritats que sempre són mitges mentides. En política, pensar al capdavall resulta massa perillós, i qui ho fa és expulsat del terreny de joc tard o d'hora.

Per què és tan necessària la rotació en política? Perquè el poder mata la poesia, soterra l'artista que tots portem dins, expulsa el risc creador, silencia els nostres conflictes interns, apaga l'ésser contradictori i desvalgut. Ens fa menys persones, falsament ens protegeix amb la màscara, amb una cuirassa d'idees estandarditzades, codificades i perfectament contraposades a les de l’enemic. Foragita l'ésser que pensa i estima i deixa exposat l’autòmat que treballa i executa, que obeeix, que es deixa portar per l’onada, que no s’atreveix a capbussar-se en les aigües tèrboles del seu jo.

La política és més vòmit (Bacon) que poesia (Miró). I alhora sense política no podríem viure, no podríem organitzar la convivència dels individus desvalguts. La necessitem com el pa que mengem, encara que ens provoqui indigestions morals. Potser el secret rau a despullar-la fins on siguem capaços del seu inherent component de lluita gregària i a vestir-la amb totes les gales de l'ideal estètic de servei i llibertat interior. A entendre-la, doncs, com una festa, com una obra d'art, com una pàgina en blanc.

 Ignasi Aragay 9/2/2020

pd 2101 Nacionalisme ètnic i purisme lingüístic

(arafa...)

La lluita de Catalunya per no ser assimilada per Espanya -per no esdevenir una part més de la nació espanyola- té un clar correlat en la lluita del català per no ser assimilat pel castellà -per no ser considerat un dialecte del castellà-. Són dues ansietats que tenen en comú la voluntat de mantenir-se singular i diferent, però ¿són inseparables?, ¿són dues cares d'una mateixa moneda?...

Un cas molt comú de purisme es dona quan dues llengües estretament relacionades -una més dèbil, l’altra més forta- competeixen per ser llengua nacional. Els parlants de la forta tendeixen a considerar la dèbil un dels seus dialectes. Els defensors de la dèbil els responen potenciant al màxim tot el que la singularitza de la forta, fins i tot quan per trobar-ho han de desenterrar arcaismes... I aquesta tendència s’exacerba quan un marc sociolingüístic advers va acostant la llengua dèbil a la forta sense que hi hagi prou poder, prou consens o prou voluntat política per revertir aquest procés...

La deriva perillosa del purisme lingüístic -contra el qual Fabra ja va topar -és que, pretenent reforçar la llengua com a signe d'identitat, l’afebleix com a instrument de comunicació i n’acaba fent fora bona part dels parlants, que ja no es reconeixen en aquella “llengua pura”; que, si no la poden viure amb un mínim de naturalitat, se'n desentenen. El purisme és la sublimació d’unes frustracions polítiques que acaba convertint la llengua en un reducte elitista. Contra ell, la via més sensata per mantenir viu el català és basar l’estàndard en el que és més central, general i viu: en tot el que està plenament integrat en la llengua al marge de quin sigui el seu origen... El que fa una paraula catalana, no és el seu origen sinó “el seu arrelament en el cos social”. És el mateix que fa catalana una persona quan es parteix d'un nacionalisme cívic i no pas ètnic. Per això no resulta gaire sorprenent que els mateixos que ens comminen a dir-ne cinyell del cinturó acabin volent decidir qui és català i qui no.

Albert Pla Nualart 9/2/2020

pd 2100 Reeducació

 (arafa...)

La fiscalia s'oposa als permisos penitenciaris que es proposen per als Jordis -com per a tants altres presos- amb l’argument que no estan penedits ni han demostrat estar reeducats. Reeducats. De què em sona la paraula? ... Certament, les presons han de servir per a la reinserció social de les persones que han comès un delicte. Però ¿han de servir també perquè la gent deixi de pensar allò que pensa i deixi de creure en allò que creu? ¿Han de canviar les idees de la gent? ...  no es conformen volent canviar les accions dels presos: en volen canviar les consciències i les creences. Als Jordis (i als altres presos polítics) no els volen deixar sortir perquè no han aconseguit canviar-los la consciència ni les idees. No estan reeducats.

Vicenç Villatoro  9/2/2020

pd 2099 Diàleg sincer i realista

 (arafa...)

... em costa entendre que “el diàleg sincer i realista” sigui sempre el millor camí per superar un conflicte. Posem-nos en la pell d’una dona maltractada per un marit masclista. ¿Té sentit aconsellar-li aquest tipus de diàleg?... La dona maltractada pot acceptar que no té dret a decidir al marge de la voluntat del seu marit. I el mateix pot fer la nació negada per l’estat al qual pertany. Plantar cara, quan no et reconeixien com a persona o com a nació, desemboca en la violència, i en la violència guanya el més fort. Tant si ho és físicament, per potencial repressor o demogràficament. Sí, cal remarcar que un estat on hi ha eleccions (que no equival a democràtic) en té prou amb la demografia per ignorar, sotmetre i anul·lar els grups nacionals quan són una minoria enfront del “nacionalisme estatal”. En la seva relació amb Espanya, Catalunya s’ha cansat d’explorar vies de diàleg. No és mèrit seu, és el que fan totes les dones o nacions maltractades abans de jugar-se-la...

Diàleg sincer i realista, el que calgui. Renúncia a la independència unilateral, també. Però l’Estat ha d’acceptar, d’entrada, que som una nació, és a dir, un subjecte polític que ha de poder prendre decisions, en un grau o altre, sobre ell mateix. Si aquesta “línia vermella” no s’accepta, podem optar per desaparèixer com a nació i deixar que ens espanyolitzin, però entenc i sempre entendré que alguns, per dignitat, no s’hi resignin.

Albert Pla Nualart 17/11/2019

pd 2098 Elogi del cinisme

 (arafa...)

...

Els polítics catalans són una categoria especial: ensopeguen amb la mateixa mil vegades. De debò estan en disposició de creure’s promeses d'una màquina recalcitrant d’incomplir-les com és el PSOE? L’extrema dreta –PP, Cs i Vox (el PSOE és la dreta maquillada)– té almenys el detall de no enganyar. Fins i tot el més devot mamador del propi dit ja deu saber que la seva intenció és destruir els catalans, físicament i tot si poguessin...

El valor principal de la causa, el seu motor inicial, la gent, està sent maltractada, menyspreada i enganyada per la classe política, amb poquíssimes excepcions. I si la gent plega, sí que s’ha acabat. Les mecàniques democràtiques estan funcionant com una trampa: no es guanyarà mai res que depengui del Congreso de los Diputados. O hi ha un gir estratègic radical, o ho deixem córrer.

Miquel de Palol 3/2/2020

pd 2097 La llengua com a nosa

(arafa...)

...

Fa mal al cor veure quina llengua estem deixant als nostres fills. Un idioma deixat de la mà de Déu, tan invisible i prescindible com les joguines antigues que ja no compra ningú. Si el futur del català passa per ells, no s’entén aquesta desídia per normalitzar-lo dins la seva quotidianitat. No hi ha youtubers, ni influencers, ni sèries virals que els enganxin a la seva cultura. Sap greu dir-ho, però vist des de fora aquesta llengua que ha sobreviscut tossudament dictadures i prohibicions és ara en mans d'un jovent que, si som sincers, no la necessita per fer res del que els agrada.

Lluís Gavaldà 25/12/2020

pd 2096 L'altra taula de diàleg: la de l'independentisme

 (arafa...)

Els que aposten per la confrontació, la desobediència permanent -també des de les institucions- i la repetició, si cal, de la unilateralitat, saben que en algun moment hauran d’asseure’s en una taula de diàleg. I naturalment no hi renuncien. Això sempre és així. Només cal veure els vaivens històrics de casos com l’irlandès o el basc. Sovint, els més radicals acaben liderant les converses. De fet, la mateixa ERC, que la tardor del 2017 va tensar la corda cap a la DUI, ha acabat fent un gir estratègic pro diàleg.

Davant de tot això, crec que tots plegats faríem bé de no repartir carnets d’enemic entre l’independentisme, ni si pot ser entre el catalanisme. Ni tampoc, esclar, carnets de catalanitat a l'estil xenòfob. De divisió en divisió, d’expulsió en expulsió, a més de fer el ridícul, anem empetitint la idea mateixa d'un país per a tots, més pròsper, just i lliure. I de la mateixa manera que aquestes lluites cainites són absurdes, lamentables i contraproduents, també ho és l'ideal d'una unitat pura, que no és sinó pura ingenuïtat... A veure si algun dia n’aprenem. 

Ignasi Aragay 02022020