(arafa...)
... Hem posat fi a quatre dècades d'optimisme. Als anys 70 s’albirava la fi de la dictadura...Eren temps d'alegria al carrer, de prosperitat, de comunió i progrés.
L’empenta econòmica, cultural i cívica va marcar aquells anys convulsos
però apassionants... Després van venir els 80, amb la consolidació de l’autogovern, TV3, els
Mossos, les carreteres, el Mundial de futbol, l’entrada a la Comunitat
Europea, la Barcelona del disseny... Miràvem al món amb ganes de menjar-nos-el...Volíem ser feliços... I vam arribar als 90... Allò va ser una borratxera d’eufòria ciutadana,
econòmica i esportiva... Encara no ho sabíem, però començàvem a
morir d'èxit, de gentrificació, d’especulació i desigualtats... El canvi de mil·lenni va inaugurar el pas de l’esgrogueïda pesseta a
l'euro. La globalització, per a bé i per a mal, ja era un fet... I de cop va arribar el daltabaix... A Catalunya vam emmascarar el mal moment internacional regalant-nos la
il·lusió històrica de la independència, una aposta democràtica, pacífica
i inclusiva que, malgrat despertar certa admiració al món, va acabar
topant de nassos amb la brutal repressió de l’Estat i va suposar la fi
del consens social català. Aquell final abrupte va coincidir amb la crisi mundial -sanitària i
econòmica- del coronavirus. Una doble estocada que ens ha deixat
estabornits i que ha segellat el canvi d'època, la fi de quatre dècades
de mirar al futur amb esperança. Ningú no sap com en sortirem,
d’aquesta... La felicitat col·lectiva potser no
existeix, (com deia Josep Pla) però tampoc hauria d’existir el pessimisme col·lectiu.
Ignasi Aragay 22.11.2020
