pd 2095 Caixa de solidaritat

(arafa...)

Estic escrivint la història dels meus avis materns, un manyà de Canet i una ordidora de Terrassa, exiliats i empresonats pel franquisme, i em trobo amb una dificultat típica: la gent senzilla deixa pocs papers i pocs rastres. No és fàcil documentar-se. He anat als buscadors d’algunes hemeroteques, conscient que no eren persones que sortissin gaire als diaris. Però resulta que els hi trobo, gairebé per sorpresa. A L’Acció, de la Casa del Poble, publicaven la llista dels qui contribuïen a les caixes de solidaritat del diari. I em trobo el seu nom unes quantes vegades: caixes de solidaritat amb els presos polítics del 34, ajuda als familiars dels presos terrassencs, solidaritat amb les víctimes dels aiguats del 32 a Banyoles... Hi surten catorze vegades. Una pesseta l'avi, una l'àvia i cinquanta cèntims ma mare. Trobar-ho precisament ara em sembla emocionant. Perquè algú pot veure la persistència històrica de les caixes de solidaritat amb els empresonats, amb les seves famílies, amb les víctimes de catàstrofes (quan no et refies gaire de l’Estat) com una mena de maledicció històrica, la repetició d'una condemna. Però és també l'expressió de la força d'una societat. I de la seva capacitat de resistència. Ara com fa vuitanta anys.

Vicenç Villatoro 02022020

pd 2094 Hivern

(arafa...)

... Com m’agradaria tenir la llibertat emparaulada tal com hi tenim la primavera. La llibertat, la sobirania, la independència. Això seria una ferma penyora que la justícia deixaria de fer els seus malabarismes, que deixaria d'operar amb artimañas i triquiñuelas...

... jo dec ser molt tonto, però no entenc res. ERC, un partit que, malgrat tenir el líder empresonat, pacta i ajuda a formar govern al partit que el té a la presó, al partit que va defensar l'aplicació de l'article 155. Quina contradicció! Ja ho sé, que la política no té memòria, però una mica n’hauria de tenir. Què n’espera treure de tot això, l’històric partit? I no per a ell mateix, sinó per al país. I si és que han pactat d’amagat algun petit benefici, ¿de debò es creuen que algun dia arribarà? No, evidentment que no. Però mentrestant poden anar a remenar la cua a Madrid, i això els fa creure importants. Tot el que no sigui la unitat dels independentistes és picar ferro fred. Però, al capdavall, potser cal preguntar-se, ¿és ERC un partit independentista? L'hivern, que convida a estar-se a casa, a llegir i a meditar, m’ha fet pensar totes aquestes coses. Però demà al matí, que espero que faci sol, sortiré a veure si més amunt de Sarrià veig un ametller florit o una mimosa tota empolsinada de sofre. I al captard, si veig algun núvol rosa suspès a l'aire de l'alta tarda, m'ho prendré com un senyal. El senyal d’una primavera meteorològica emparaulada i, potser, si és que em sento una mica optimista, el senyal d'una primavera política que s'està preparant malgrat els polítics, i que no trigarà excessivament a arribar.  

Narcís Comadira 18/1/2020