ARA dissabte, 16 d'agost del 2014
PER PENSAR-HI AMB CALMA (2)
Salvador Cardús
(... continuació)
En segon lloc, és cert que l’arrencada de tot el procés sobiranista -l’any 2003, i amb tota la força des de finals de 2006- ha anat, com ens agrada repetir amb la boca plena, “de baix a dalt”. I també és cert que la sostinguda i fins i tot creixent pressió popular és la que ha assegurat poder avançar amb una rapidesa que desconcerta els adversaris i ens sorprèn a nosaltres mateixos. Per tant, el temor que en algun moment el país afluixi és gran. En part, perquè hi ha qui s’ha ocupat d’anunciar ara i adés que érem un suflé a punt de desinflar-nos. En part, també, perquè potser ens ha faltat mesura a l’hora de demanar tanta mobilització. Alguns gestos han estat tan costosos com perfectament prescindibles. I sí: arribem a l’Onze de Setembre de 2014 -com al de 2013, o al de 2012- amb dubtes sobre si no comencem a estar esgotats. Personalment, no tinc cap dubte sobre la magnitud de la marea sobiranista que enguany omplirà els carrers de Barcelona. Però sí que proposo aquesta reflexió. ¿És raonable posar tot el pes de l’èxit o el fracàs del procés en una demostració de força al carrer? Dubto que sigui assenyat dir que tot es juga en aquesta manifestació. Primer, perquè és massa arriscat fiar-ho tot a un esdeveniment. I segon, perquè cal vetllar perquè, en la relació entre mobilització popular i acció institucional, la primera no es mengi el paper de la segona.
(... continuació)
En segon lloc, és cert que l’arrencada de tot el procés sobiranista -l’any 2003, i amb tota la força des de finals de 2006- ha anat, com ens agrada repetir amb la boca plena, “de baix a dalt”. I també és cert que la sostinguda i fins i tot creixent pressió popular és la que ha assegurat poder avançar amb una rapidesa que desconcerta els adversaris i ens sorprèn a nosaltres mateixos. Per tant, el temor que en algun moment el país afluixi és gran. En part, perquè hi ha qui s’ha ocupat d’anunciar ara i adés que érem un suflé a punt de desinflar-nos. En part, també, perquè potser ens ha faltat mesura a l’hora de demanar tanta mobilització. Alguns gestos han estat tan costosos com perfectament prescindibles. I sí: arribem a l’Onze de Setembre de 2014 -com al de 2013, o al de 2012- amb dubtes sobre si no comencem a estar esgotats. Personalment, no tinc cap dubte sobre la magnitud de la marea sobiranista que enguany omplirà els carrers de Barcelona. Però sí que proposo aquesta reflexió. ¿És raonable posar tot el pes de l’èxit o el fracàs del procés en una demostració de força al carrer? Dubto que sigui assenyat dir que tot es juga en aquesta manifestació. Primer, perquè és massa arriscat fiar-ho tot a un esdeveniment. I segon, perquè cal vetllar perquè, en la relació entre mobilització popular i acció institucional, la primera no es mengi el paper de la segona.
(continuarà...)