La meva intenció és justament interpel·lar –per si de cas els arriba–
les persones que potser no van néixer aquí; que fins i tot van
desenvolupar una antipatia envers el català –tot percebent-la com una
llengua imposada– quan, a l'escola, es van sentir en desavantatge
respecte als nadius catalanoparlants; que han aconseguit construir-se
una vida sense haver de fer res més que l'exercici de comprendre la
llengua catalana quan altra gent la parla –sense parlar-la ells–, i que,
finalment, s'han reproduït i han dut al món personetes que –ara ja sí–
tenen l'oportunitat de tornar grans amb el català com a primera o segona
llengua –en convivència bilingüe amb el castellà o amb la llengua de
l’altre progenitor–, amb totes les oportunitats inherents a aquest
aprenentatge.
En una versió anterior –que finalment he descartat per
massa ingènua–, m'imaginava que aquest perfil de persona a què em
refereixo –els pares i mares que de petits van avorrir o rebutjar el
català i que ara tenen fills nascuts aquí– anava fins i tot al
Correllengua per defensar el dret de la seva descendència a aprendre el
català a l'escola amb la facilitat, la naturalitat i fins i tot la
inèrcia de què ells no van gaudir per mor de les seves circumstàncies.
Tanmateix, com deia, la columna em va sortir massa naïf, així que, ara i aquí –que diria Mishima–, el meu desig
es limitaria, bàsicament, que aquests pares i mares respectin, com a
mínim, el component simbòlic del Correllengua i que, fins i tot, comprin
la possibilitat que un dia –ja sigui aquest diumenge o al Correllengua
de d'aquí a cinc anys– els seus fills vagin al Correllengua per
convicció, perquè –ells sí– estimin i integrin com a llengua pròpia la
llengua que els seus progenitors potser veieren com una obligació
farragosa. Perquè no podem esperar sumar entusiasmes arreu, però demanar
respecte és ben legítim.
Laura Gost, 5.5.2024
