dissabte, 20 de juliol del 2024

pap 7 - A QUI NO SENT EL CATALÀ COM UNA LLENGUA PRÒPIA

La meva intenció és justament interpel·lar –per si de cas els arriba– les persones que potser no van néixer aquí; que fins i tot van desenvolupar una antipatia envers el català –tot percebent-la com una llengua imposada– quan, a l'escola, es van sentir en desavantatge respecte als nadius catalanoparlants; que han aconseguit construir-se una vida sense haver de fer res més que l'exercici de comprendre la llengua catalana quan altra gent la parla –sense parlar-la ells–, i que, finalment, s'han reproduït i han dut al món personetes que –ara ja sí– tenen l'oportunitat de tornar grans amb el català com a primera o segona llengua –en convivència bilingüe amb el castellà o amb la llengua de l’altre progenitor–, amb totes les oportunitats inherents a aquest aprenentatge.
En una versió anterior –que finalment he descartat per massa ingènua–, m'imaginava que aquest perfil de persona a què em refereixo –els pares i mares que de petits van avorrir o rebutjar el català i que ara tenen fills nascuts aquí– anava fins i tot al Correllengua per defensar el dret de la seva descendència a aprendre el català a l'escola amb la facilitat, la naturalitat i fins i tot la inèrcia de què ells no van gaudir per mor de les seves circumstàncies. Tanmateix, com deia, la columna em va sortir massa naïf, així que, ara i aquí –que diria Mishima–, el meu desig es limitaria, bàsicament, que aquests pares i mares respectin, com a mínim, el component simbòlic del Correllengua i que, fins i tot, comprin la possibilitat que un dia –ja sigui aquest diumenge o al Correllengua de d'aquí a cinc anys– els seus fills vagin al Correllengua per convicció, perquè –ells sí– estimin i integrin com a llengua pròpia la llengua que els seus progenitors potser veieren com una obligació farragosa. Perquè no podem esperar sumar entusiasmes arreu, però demanar respecte és ben legítim.
Laura Gost, 5.5.2024