...He titulat aquest article L’antiensenyament perquè l'un i
l'altre (Ordine i Steiner) sentien passió per ensenyar, un desig profund de transmetre allò
que sabien, tot el fons de saviesa pouat en els clàssics. En paraules
d’Ordine, no podien entendre "la pedagogia hedonista dominant" basada en
dues paraules: "ràpid i fàcil". Per a Steiner, sense
esforç, sense petits sacrificis quotidians, no és possible adquirir
coneixement, i no és veritat que les dificultats incitin al fracàs; al
contrari, serveixen d’estímul. Ho deia per pròpia experiència: "He
tingut la sort de rebre una educació marcada per l’esforç i
l’autodomini, que avui dia està completament proscrita per la teràpia.
Vaig néixer amb una greu discapacitat motriu –tenia un braç immòbil i
enganxat al cos– que avui dia es faria el possible per alleujar. La meva
mare em va ensenyar, en canvi, a conviure-hi"... També va créixer
sota l'amenaça hitleriana, "de la meva classe de l’institut només vam
sobreviure un company i jo".
Ordine, autor de l’emotiu assaig La utilitat de l’inútil,es
torna a preguntar: "Com podem recordar a professors i alumnes que cal
estimar el coneixement per si mateix i que només la gratuïtat i el
desinterès poden crear una relació autèntica amb l’estudi i el saber?"
Els dos savis surten en defensa de l’exercici de la memòria, tan
proscrita. No cal? "Recitar uns versos par coeur no només vol dir aprendre de memòria. Significa sobretot aprendre amb el cor".
Un cop apresos,
"ens acompanyen com un valuós tresor al llarg de la nostra vida", diu
Ordine. I Steiner adverteix: "L’atròfia de la memòria és el tret
dominant de l'educació i la cultura de la [segona] meitat i les
acaballes del segle XX".
Apassionat però escèptic, Steiner podia ser molt dur. Com aquí:
"L'antiensenyament està, estadísticament, a prop de la norma. Els bons
professors, els que inflamen les ànimes naixents dels seus alumnes, són
potser més escassos que els artistes virtuosos o que els savis. Els
mestres d'escola, formadors de la ment i del cos, que saben què hi ha en
joc, que són conscients de la interrelació de confiança i
vulnerabilitat, de la funció orgànica entre responsabilitat i resposta, són alarmantment pocs".
"No s’aprèn a conèixer sinó allò que s'estima, i com més fort i
viu sigui l'amor, més profund i complet serà el coneixement" Goethe.
Ignasi Aragay, 14.10.2023
