Els fets del 2017 han deixat ferides. Encara couen. La repressió va ser
dura i s'ha allargat. Va generar una forta distància entre catalans.
També van ser sagnants –i tampoc s'han resolt– les divisions dins
l'independentisme. Tot això és un llast que arrosseguem... Hi hem d'afegir els problemes autòctons...
com els de l'educació, la sanitat, la gestió de la immigració, el retard
en la incorporació d’energies renovables, la manca d’habitatge
assequible, el turisme necessari però excessiu... Però el més greu, el que ens tenalla, el que afecta tota la governança i
l'harmonia social, és la incapacitat de tots plegats de mirar enrere
sense rancúnia. Han passat set anys des de l’1-O. Quants més n’hauran de
passar? Quan serà possible la reconciliació? Quan deixarem de
retreure’ns el que uns i altres vam fer durant el Procés? Algú no es va
equivocar? ¿De veritat algú creu que no es va equivocar en res?... cal que es deixin de
buscar culpables i es busquin sortides... Sobre quins pilars? N'hi ha tres de troncals: diners,
llengua i sobirania. Cap dels tres és fàcil. Res mai no és fàcil. I bé,
en la societat catalana hi ha una àmplia consciència que el finançament
llasta l'economia i l'estat del benestar. També un reconeixement estès i
factual que l’ús social del català està reculant i posant en perill la
viabilitat de l’idioma. I després tenim el coll d'ampolla de la
sobirania... El pitjor és la paràlisi, instal·lar-nos en la impotència o la batussa.
La fragmentació política i el desànim social no hi ajuden...
Ignasi Aragay, 28.4.2024
