dissabte, 21 de maig de 2022

pd 2462 Pàtria

(arafa<d'1any)
 
Una de les paraules del diccionari més carregades de lloances i condemnes és pàtria...  Jo m’emociono amb El cant de la senyera, potser perquè recordo com emocionava els meus pares, que van tenir prohibit de cantar-lo en públic durant anys i panys. I quan el sento, portat de la mà de Maragall, veig la bandera onejant en sa dolça majestat i sento que tinc més força al braç, ves quines coses de sentir. I sé quin és el meu lloc al món, o sigui, la meva pàtria.
 
Antoni Bassas, 11.9.2021

 

divendres, 20 de maig de 2022

pd 2461 Salvar la llengua

(arafa<d'1any)
És un noi jove i simpatiquíssim, que fa classes de spinning i d’aquagym en un complex esportiu... Fa la classe en castellà (potser l'hi fan fer, potser ho troba més “oficial”) malgrat que tots els comentaris, bromes i queixes són en català.
És una taxista jove que s’espera a la parada. “Bon dia”, fa la usuària. “Buenos días, guapa, dónde vamos?”, fa la taxista... I ja no passa com abans, que la taxista canviava d’idioma –entén i parla el català– quan veia que el client se li dirigia. Ara fa un to amable, amabilíssim, que ve a dir: “No segueixis per aquí, no va enlloc, fes el que esperem de tu, renuncia, entra a la cleda, t’estem esperant amb els braços oberts”.
És un adolescent, fill de catalanoparlants, net de castellanoparlants. Ha estat escolaritzat en català. No fa faltes d’ortografia, llegeix, li agrada anar al teatre. Però últimament, quan parla amb els pares, l'última paraula de la frase la diu sempre en castellà... Ho fa perquè tots els companys parlen en castellà per relacionar-se de manera cool, anar a la botiga a comprar berenar o anar a dinar a un bufet lliure. Ell no ho vol fer, però tampoc no vol semblar que parla un català massa acurat...
Es tracta de salvar la llengua. Jo no volia ser una heroïna. Volia romandre –mama, romandre?– al sofà. Però, per desgràcia, no podrà ser.
Empar Moliner, 11.9.2021

 

dijous, 19 de maig de 2022

pd 2460 Una dècada de mobilitzacions

(arafa<d'1any)

2012 La Diada que marca el camí de Mas.

2013 L'any de la Via Catalana.

2014 Pressió a les portes del 9-N.

2015 La Via Lliure cap a les plebiscitàries.

2016 Crida a la unitat per culminar el Procés.

2017 Escalfant motors per l’1-O.

2018 Rebuig a la repressió.

2019 La Diada més crítica.  

2020 Independentisme en temps de covid.

Anna Mascaró, 11.9.2021

 

dimarts, 17 de maig de 2022

pd 2459 Guapos i valents

 (arafa<d'1any)

... "Llegir ens fa tornar guapos" (Biel Mesquida). Sí senyor. I trobo que als usuaris joves d’Instagram els aniria molt bé de saber-ho, això. I posats a contribuir a la festa, jo encara diria més: llegir en català i parlar en català ens fa tornar guapos i valents. Perquè no hi ha dia que no sentis que fent servir el català estàs salvant una espècie, desafiant la història, molestant algun poder, posant en evidència un fals cosmopolita, contribuint a la diversitat, exercint un dret, fent descobrir un món nou a una ànima pura, honorant els avantpassats i fent de grada d'animació de catalanoparlants amb tendència al tribunerisme. I si a sobre t’esforces a parlar bé el català, aleshores, fill meu, seràs guapo, valent i un exemple a imitar.

 Antoni Bassas, 18.9.2021

pd 2458 Derrotistes del món, feu un pas al costat, sisplau

 (arafa<d'1any)

... En l’ambient es nota el retorn del català rondinaire que en tot hi veu un problema, un perill, un engany, que ja no creu en res, que desconfia per sistema. Esclar, portem dues crisis seguides (la del 2008 i l'actual pandèmica) i arroseguem l'esgotament del procés sobiranista. Són tres sotragades de campionat que poden deixar estabornit a qualsevol. La societat catalana està cansada, desinflada i escèptica. S'entén. I no s'entén. Vull dir que si aquesta és l’actitud que ens ha de seguir guiant els pròxims anys, difícilment ens en sortirem, ni de la crisi econòmica ni del plet polític, ni de res. El derrotisme no porta enlloc...
En política: els que no creuen en la taula de diàleg, que s’abstinguin, però que deixin intentar-ho als altres. En educació: els que no creuen en la transformació de l’escola, del batxillerat o de la universitat, que com a mínim no posin bastons a les rodes als que no paren de tenir iniciatives. En l'administració: els que donen per perduda la batalla per modernitzar-la i fer-la més àgil, que vagin fent d'esma, però que no boicotegin els canvis quan vinguin (i tant de bo que vinguin). En la lluita contra la pobresa i l'exclusió: els que han tirat la tovallola davant les desigualtats que deixin fer els que no paren de pencar malgrat les immenses dificultats. En fi, derrotistes el món, feu un pas al costat, sisplau. I deixeu fer als optimistes que s’arremanguen. 
Ignasi Aragay, 1.8.2021

dilluns, 16 de maig de 2022

pd 2457 "Totis"

 (arafa<d'1any)

La moda del llenguatge dit “inclusiu” atempta cada vegada més contra una llengua gramaticalment correcta, o, simplement, contra la naturalitat d’una llengua que només modifiquen, en realitat, la suma dels parlants...una moda que pot portar uns quants catalans a parlar una llengua que acabarà causant perplexitat en la resta dels éssers parlants del país, si no un atac de riure.
Resulta que la consellera Tània Verge ha proposat que, a partir d'ara, a falta d'una paraula que equivalgui a la suma de tots i totes, adoptem el vocable italianitzant totis. És una proposta delirant...
Només conec una expressió que ha esdevingut moda entre els parlants catalans, que no existia fa cosa de trenta o quaranta anys, que és “bona tarda”. A Catalunya es deia sempre “bon dia” mentre hi havia llum, i “bona nit” quan ja no n’hi havia. Però això ha agafat: no és cap bestiesa, però està copiat del castellà, per pura enveja. Va ser un invent de TV3.
Junyent posa l'exemple del que passarà si això del totis acaba imposant-se en la nostra parla. La suma de: “Tots els pares de nens petits diuen que estan cansats però feliços” i “Totes les mares de nenes petites diuen que estan cansades però felices”, donaria una cosa així: “Totis lis paris i maris de nenis petitis diuen que estan cansadis però felicis”. És impossible que un llenguatge basat en aquesta inflació, per no dir ximpleria, de la “inclusió”, arribi a quallar entre la població. Sort en tenim de la sensatesa de la gent comuna, la gent del carrer, especialment la de pagès. Ciutadans de Catalunya: respecteu les dones, però també la gramàtica natural de la llengua catalana!
Jordi Llovet, 4.9.2021

diumenge, 15 de maig de 2022

pd 2456 Illa, unànime

(arafa<d'1any)
Quan algú diu “Aquests són els deu pitjors anys de la història de Catalunya”, la primera pregunta és: per a qui? Perquè els anys dolents per a uns poden ser bons per a d'altres. I de vegades els anys bons per a l'economia són dolents per a la salut o per a la política o per a la cultura... En aquest sentit, Salvador Illa ha aconseguit en una sola frase una unanimitat absoluta, en negatiu. Ha dit que els últims deu anys són els pitjors de la història de Catalunya des de fa tres segles. I això és notòriament fals no per a uns o per a uns altres, sinó per a tothom i des de qualsevol perspectiva. Potser catòlics, catalanistes, socialistes, reaccionaris o anarquistes no es posarien d'acord en quins són per a ells els pitjors anys dels darrers tres segles. Però tots es posarien d'acord que no són aquests deu darrers. Perquè tots han tingut alguna dècada molt pitjor. Potser no la mateixa. Però molt pitjor. Es miri com es miri i des d'on es miri no és gens difícil –en tres segles terribles– trobar per a tothom deu anys molt i molt pitjors. L’afirmació d’Illa no pot acontentar ningú, perquè és falsa per a tothom. Visqui on visqui i pensi com pensi. Quan s'ajunten el sectarisme i la ignorància el resultat només pot ser un error. O una tonteria.
Vicenç Villatoro Lamolla, 4.9.2021


 

divendres, 13 de maig de 2022

pd 2454 La culpa és del PSOE

(arafa<d'1any)
Els socialistes van tenir durant la Transició, sobretot des del moment que van accedir al poder, la missió històrica de recuperar la memòria democràtica republicana, bescantada per la dictadura. No ho van fer. Era una qüestió de “veritat i justícia”, una parella indestriable,... Però els socialistes van preferir girar full, suposadament per tancar ferides. Se sentien forts i joves, guanyadors de la història, sense entendre que només es pot guanyar històricament si s’afronta el passat, sobretot si se’n rescabala les víctimes. Deixar cadàvers oblidats a la cuneta, deixar perdedors frustrats en vida, no són maneres. Aquella victòria desmemoriada augurava una futura derrota, la que tenim ara, quan ens adonem que la cultura democràtica s’ha construït amb peus de fang sobre la injustícia i la mentida. S’ha imposat la idea que l’aixecament militar estava justificat... per salvar Espanya del comunisme i el separatisme. El PP encara no ha condemnat mai el franquisme...
Ignasi Aragay, 4.7.2021

 

dijous, 12 de maig de 2022

pd 2453 Qui sigui ens roba

(arafa>d'1any)
Sempre he estat en contra de la substitució del terme Espanya per estat espanyol... Espanya és un terme polític des de fa segles (tot i que encara amb Felip V se’n deia, tot sovint, “les Espanyes”, fent honor al seu passat de monarquia composta), i a més designa, des de fa mil·lennis, una realitat geogràfica (mutilada des de la independència de Portugal). S’ha d’entendre, però, que a casa nostra el topònim i el gentilici s'interpretin de forma política, perquè a Catalunya ens ha tocat mamar grans quantitats d’espanyolitat sentimental i, sobretot, excloent. Es pot formar part de l'Estat mantenint la identitat catalana; però quan Espanya entra per la porta la plurinacionalitat salta per la finestra...
¿Podem dir, doncs, que Espanya reprimeix l'independentisme? ¿O això és molt ofensiu? ¿És només l’Estat, qui reprimeix? ¿O ni tan sols l’Estat, sinó el deep state, aquest gran boc expiatori que tan útil li resulta al PSOE? En aquest cas, tindrien raó els dirigents de Podem, i hi ha a Espanya una majoria republicana, progressista, plural, tolerant, que espera arraulida el moment de sortir a la superfície i expressar-nos la seva solidaritat. Tant de bo. Però mentre esperem la bona nova, és obligat dir que ens estan robant i que ens estan reprimint. Ho fan uns quants amb el suport de molts i amb el silenci còmplice de molts més. Si aquest subjecte elidit és Espanya o és l'Estat, o una part de l’Estat que va per lliure, ho deixo a criteri del lector.
Toni Soler, 4.7.2021

 

dimarts, 3 de maig de 2022

pd 2452 Les certeses que enceguen

 (arafa...)

...
Seguretat i identitat són dos pulsions que, exacerbades per la por, deshumanitzen profundament. Quina por? El vertigen que provoca no poder seguir sent qui ets i no ser capaç de ser res més. Ser humà exigeix humanitzar-se: créixer deixant enrere certeses que enceguen i abraçant incerteses que il·luminen; créixer perquè aturar-se és estancar-se i corrompre’s. I per a aquest viatge cal tenir el coratge que dona l’autoestima...
Convertir en valors suprems la seguretat i la identitat és sempre reaccionari, perquè no es pot progressar sense córrer riscos i deixar de ser qui eres. I genera també sempre odi i violència contra els que intenten canviar les coses per fer-les més humanes. Trump pot guanyar perquè una part perillosament àmplia dels electors dels EUA no tenen ni han tingut eines per créixer com a persones. Perquè la seva cultura han sigut reality shows i el seu progrés consumisme, perquè no han rebut l’afecte que permet cultivar l’autoestima i el coratge imprescindibles per anar endavant. Cap democràcia sobreviu si la majoria dels seus electors s’han estancat com a persones. Quan això passa, totes degeneren en règims autoritaris que negant tots els canvis -inclòs el climàtic- ens aboquen a la catàstrofe.
Albert Pla Nualart, 30.8.2020

dilluns, 2 de maig de 2022

pd 2451 De Camus a Messi 2

 (arafatemps)

...

El futbol no és l'opi del poble. Probablement perquè és una posada en escena, i ben exagerada, de les vergonyes més adultes i dels anhels més puerils, la qual cosa és un tòpic i com a tal cal sospitar d’ell, òbviament. I al capdavall potser només vehicula una flagrant contradicció no resolta, la d’aquells a qui ens apassiona el futbol però també tenim ulls per veure que un negoci que parla de comprar i vendre professionals poques coses bones pot aportar. Potser en nom del futbol hauríem de deixar d'anar als estadis o aixecar-nos del sofà i apagar la televisió.

Sempre hi ha alguna cosa en el fenomen que supera el mateix fenomen, però. També en el futbol, també en el fenomen de Messi, del qual és deutor i al mateix temps ostatge. És futbol i no és només futbol. Potser per això diu Camus, “al capdavall, era per això que estimava tant el meu equip, no només per l’alegria de la victòria quan estava combinada amb la fatiga que segueix a l’esforç, sinó també per l’estúpid desig de plorar les nits després de cada derrota”. Un desig encara més estúpid quan el partit no el jugues tu, sinó ells, empresaris d'ells mateixos. I, tot i així, la pilota sempre torna a rodar.

Miquel Seguró, 30.8.2020

diumenge, 1 de maig de 2022

pd 2450 De Camus a Messi 1

 (arafatemps)

El futbol no és l'opi del poble. Ho deu ser una altra cosa, però no pas el futbol.

El 1957 Albert Camus concedia publicar a la revista France Football un text sobre futbol... “El que li dec al futbol” és el títol del text, que ve a resumir-se en la següent sentència: “Tot el que sé sobre moral i les obligacions dels homes l'hi dec al futbol”. Aquell mateix any Camus rebia el premi Nobel de literatura. El futbol no pot ser l'opi del poble perquè expressa coses essencials de l’ambivalència humana. “Aviat vaig aprendre que la pilota mai ve cap a un per on un espera que vingui. Això em va ajudar molt en la vida”, sentencia Camus... És clar que en tot esport, sobretot d’equip, la consciència fàctica que res està fet i que tot és possible és ben real. Pur existencialisme. Per bé i per mal, esclar. La insospitada història d’èxit del Messi adolescent que ha arribat a ser el que encara és, el millor, té en el seu haver també la més humiliant derrota en valors absoluts de la preuada Champions. Perquè Messi també hi era a Lisboa. Com a Liverpool i a Roma...

Miquel Seguró, 30.8.2020