dimarts, 31 de maig del 2022

pd 2471 Independència o llengua?

 (arafa<d'1any)

Naturalment, molts responem totes dues coses. Però ara que ja sabem que la primera trigarà, potser podem donar prioritat a la segona, sobretot perquè si no ens espavilem aquesta sí que no trigarem a perdre-la. ¿I llavors quin sentit tindria la independència?... La mateixa dreta nacionalista espanyola porta dècades intentant atiar la guerra de llengües a través de l’escola, amb una pluja fina que tot i els seus èxits migrats ha anat calant i ha obert una escletxa legal...

Si a això hi afegim que en la nova cultura popular digital (plataformes, xarxes socials) el català hi és marginal i que TV3 ha perdut la capacitat de penetració social que havia tingut, el panorama és preocupant. L'escola i la televisió, els dos pilars sobre els quals el consens catalanista va voler creure que havia assegurat el futur del català, trontollen. I precisament d’això ens n’adonem quan el cel independentista s'ha enterbolit. De cop, ni independència ni llengua. La patacada és forta.

La reacció natural és l’enrabiada, el derrotisme, buscar culpables sota les pedres (els polítics, així en genèric, sempre funcionen)... Està clar que la llengua no la salvaran només les actituds personals (els parlants conscients), però tampoc ho farà per si sola la política, les lleis... El català no pot quedar com a cosa de boomers indepes. És una vella lluita que corre el perill d’envellir i encasellar-se políticament.

Ignasi Aragay, 3.10.2021

dilluns, 30 de maig del 2022

pd 2470 Un burquini a la piscina

(arafa<d'1any)
... ¿fins a quin punt hem de ser tolerants amb maneres de presentar-se en societat que desafien els valors més generals?, ¿hi ha d'haver límits? No fa gaires anys, hauria escandalitzat molt més la néta en topless que la dona en burquini, per no parlar del noi andrògin. En canvi, en ple segle XXI, tothom que es considera progressista tendeix a negar que una buscada androgínia li creï incomoditat, i més aviat l’elogia. Però és obvi que el votant de Vox o el PP no ho veu igual. ¿Ser igual de tolerant és una virtut en tots aquests casos?¿O certes toleràncies són simplement reaccionàries? ¿No hi hauria d’haver un terreny intermedi -potser el més fèrtil- de tolerància crítica: que respecti qui vulgui ser diferent sense, per això, deixar de combatre els valors implícits en algunes diferències?
Un respecte absolut a “les identitats” pateix del mateix mal que la convivència multicultural de certes urbs: idíl·lica fins que esclata en un bany d’odi i violència. Idíl·lica, només, mentre cada identitat viu a la seva bombolla. Un reduccionisme molt propi de la correcció política sol dir: si toleres el topless i l’androgínia, també has de tolerar el burquini. Rere aquest reduccionisme hi ha la idea que no hi ha cultures ni identitats més humanes, més civilitzades, més avançades: que pensar-ho és supremacisme. Crec, ben al contrari, que la convivència exigeix confrontar, en un debat pacífic, valors -lligats a identitats-, partint de la base que no tots són igual de civilitzats i de respectables. ... Respectar el burquini ha de ser compatible amb mostrar-se crític amb els valors que encarna, amb aspirar a veure’l desaparèixer de les piscines públiques. Una societat que no aspira a ampliar els seus valors compartits no conviu: només viu junta ignorant-se.
Albert Pla Nualart, 3.10.2021

 

diumenge, 29 de maig del 2022

pd 2469 En un jardí per haver parlat de "cossos amb vagina"

(arafa<d'1any)
La revista mèdica The Lancet s'ha vist embolicada en una polèmica lingüística. Un titular de portada sobre violència obstètrica incloïa la cita: "Històricament, s'ha negligit l'anatomia i la fisiologia dels cossos amb vagines". El fet que no s'hi referissin com a "dones", a seques, va omplir la redacció de queixes. El terme els semblava deshumanitzador: reduir la persona als genitals amb els quals està equipat. Se suposa que es va triar aquest terme per ser respectuós amb el col·lectiu trans, que reclama deslligar gènere i sexe anatòmic. O sigui, que s'assumeix que ni totes les dones tenen vagina, ni tothom que té una vagina és una dona. La manera més precisa hauria estat parlar de "dones cis", és a dir, aquelles en què la seva identitat de gènere i el fenotipus sexual coincideixen. Però aquest "cis" és una partícula a la qual li queda molt de camí per fer abans de formar part del llenguatge comú. (I els mitjans, esclar, podem ajudar a popularitzar una sèrie de termes que potser compliquen una mica el discurs però tenen l'avantatge de no excloure cap minoria.)
Ara bé, el clima de polarització extrema entre els dos corrents del feminisme –el que inclou i el que exclou les dones transsexuals– fa difícil que es pugui arribar a una solució acceptada de manera transversal. I l'economia de llenguatge tampoc no perdona i imposa les seves inèrcies. N'hi ha que creuen que canviar el llenguatge és la palanca per canviar el món. Jo, en aquest sentit, em declaro carmejunyenista: millor intentar canviar el món primer i el llenguatge evolucionarà. Tinguem el debat lingüístic –i tinguem-lo serenament– per tal que homes i dones trans puguin sentir reconeguda la seva elecció de gènere...
Àlex Gutiérrez, 9.10.2021

 

dissabte, 28 de maig del 2022

pd 2468 Nens i gossos

(arafa<d'1any)

La senyora camina, al pas lleuger que li permeten els talons, amb les dues mans ocupades. En una, la corretja extensible del gos. En l'altra, la maneta del fill petit... El que és important és com tracta el gos i com tracta el nen...

Vet aquí que el nen estira massa la mà de la mare. I la mare, tota seriosa, li diu: “Nico! No estiris! Anem pel carrer, jo sóc la teva mare, no una amigueta, i et demano que no estiris. Entesos?”

El nen mou el cap amunt i avall tristot. La mare ha fet un to dur i malsucós. “Entesos, Nico?”, repeteix la mare. I el nen, llavors, mou els llavis i fa: “Entesos...”. Ell no volia decebre-la.

Però vet aquí que llavors el gos vol ensumar i pixar a la roda d'una moto i estira la cadena extensible. La dona somriu i es dirigeix a la bèstia. Estrafà la veu i, com una dolça pallassa, exclama: “Ai, txurri! Què patxa? Que txens gàneix de fer un pipinet? Eh? Eh? Un pipí!”

El gos i el nen se la miren. L'un i l'altre entenen el mateix. La mestressa –en realitat és mestressa de l'un i l’altre– ha intercanviat els papers sense voler. Al nen el tracta com a un gos i al gos el tracta com a un nen.

Empar Moliner, 9.10.2021

 

dijous, 26 de maig del 2022

pd2467 Seguiré preguntant si és nen o nena 2

(arafa<d'1any) 

(continua d'ahir)
El mateix pensament màgic sembla que també vulgui negar el que distingeix mitja humanitat. Creu que negant el binarisme, fent-nos a tots d’un gènere indefinit, ningú serà maltractat. I és cert que té tot el sentit rebutjar una divisió binària, construïda amb rígids estereotips, que vol veure malalts o degenerats en tots els que no hi encaixen. ¿Però això ha de comportar negar, també, que darrere el binarisme hi ha una base biològica? Entre el progressisme més jove i radical es va estenent la creença que res no és innat, tot és ambiental, i que, per exemple, si als nens –en general i amb clares excepcions– els agrada més jugar a futbol que a les nenes és només pels estereotips culturals que els hem imposat. I s'arriba a criticar l'incaut que encara pregunta a uns pares si és nen o nena, perquè fent-ho, diuen, ja està imposant estereotips. És un pensament que confon altre cop els dos discriminar: que creu que distingint ja tractem pitjor i que només tractarem igual negant la distinció, veient-hi només un invent cultural per tractar pitjor... el repte de tota societat quan intenta ser més civilitzada és aprendre a respectar la seva diversitat, no pas negar-la o ignorar-la. Si els homes i les dones som –en part, a grans trets i amb rellevants excepcions– diferents per raons biològiques, el repte és no construir sobre aquesta biologia estereotips que serveixin per negar la plena humanitat de mitja humanitat i estigmatitzar tots els que, per les raons que sigui, no s'hi identifiquen.
Albert Pla Nualart, 26.9.2021

pd2466 Seguiré preguntant si és nen o nena 1

 (arafa<d'1any)

... el verb discriminar té dos sentits: distingir i tractar pitjor; i l’un no comporta l’altre. Ben al contrari, per no tractar pitjor les minories cal distingir-les, reconèixer-les. Saber que ets esquerrà o musulmà m’ajuda a respectar-te, a fer-te la vida més fàcil. Hi ha, però, un pensament màgic, en clara expansió, que creu que discriminar distingint porta a discriminar tractant pitjor i que per deixar de distingir cal alterar el llenguatge. Llavors, un camerunès deixa de ser negre i passa a ser “racialitzat”, i algú que és cec deixa de tenir una discapacitat i esdevé “persona amb diversitat funcional”. I com que racialitzats (els tractats de manera diferent pels seus trets racials) i persones amb diversitat funcional (les que funcionen de manera diversa) ho som tots, la minoria s’esvaeix del llenguatge... encara que es mantingui, tossuda i inalterada, en el món real. Més desatesa i menys tinguda en compte que abans...
Albert Pla Nualart, 26.9.2021

dimecres, 25 de maig del 2022

pd 2465 La propera batalla de la llengua

(arafa<d'1any)

... en l'última dècada els factors demogràfics, econòmics i socioculturals han evidenciat les dificultats a què s'enfronta la nostra llengua. Per no parlar de l’hostilitat manifesta de l'estat que -teòricament- l’hauria de protegir. El català necessita urgentment eines per sobreviure...El que depèn de nosaltres és l’ús efectiu de l'idioma. Viure en català. Premiar comerços i empreses que cuidin el català. Parlar-lo sempre, amb tota naturalitat, sense emprenyar-se però sense cedir; resistint l'instint atàvic de canviar d'idioma en entorns bilingües, i rebutjant les protestes dels defensors d'un fals bilingüisme. També és important consumir cultura i continguts en català. A ningú se li escapa que la gran batalla cultural i lingüística dels nostres dies té lloc en l'àmbit audiovisual... Ens cal la protecció d’una quota perquè la dictadura del mercat no ens engoleixi, però això no servirà de res si no som capaços de produir continguts de qualitat, que, a més de satisfer els consumidors catalans, siguin competitius per a una audiència global. El talent i el capital humà hi són, de sobres. I amb això ja hi tenim molt de guanyat.

Toni Soler, 3.10.2021

 

dimarts, 24 de maig del 2022

pd 2464 L'invent

(arafa<d'1any)
Hi ha gent que es pensa que el món va començar el dia que ells van néixer. I que abans no hi havia res. El periodista Max Pradera diu que això de la independència de Catalunya va ser un invent d’Artur Mas i de la dreta ara fa una desena d'anys, quan no els van donar el concert econòmic. Deixo de banda la cosa aquesta de la dreta i l'esquerra, per suada i per cansada. Miro només la cronologia. Ara resultarà que el meu avi, d'Esquerra, que se'n va haver d’anar a l'exili l'any 1939 per separatista, era un visionari que ja intuïa una cosa que resulta que només s’inventarien uns altres vuitanta anys més tard! Em fa l'efecte que certes eufòries hispàniques -però també certes depressions catalanes- neixen d'una manca de memòria, de considerar conjunturals en les causes i els efectes el que són moviments de fons llargs i estructurals. Ni el catalanisme ni l’independentisme ni l’unitarisme espanyol ni la tendència a renunciar abans a la democràcia que a la unitat de l’Estat no són fenòmens que neixen de les necessitats immediates d'un partit o de la genialitat d'un líder. És un fil continu que fa molts anys que dura i que en moments diferents troba encarnacions i protagonistes diversos. Que ve de lluny i que costa de trencar.
Vicenç Villatoro Lamolla, 19.9.2021

 

dilluns, 23 de maig del 2022

pd 2463 Subvencionant la riquesa

(arafa<d'1any)
... L’enriquiment dels més rics a costa de l’empobriment de les classes mitjanes -un procés que degrada la democràcia- té un lligam directe amb el sou mínim interprofessional (SMI). Un SMI baix, que no arriba ni al 60% del sou mitjà, afavoreix uns ultrarics que ja paguen uns impostos molt inferiors -pel que guanyen- als dels assalariats (i, per tant, fiscalitzats). Però és més greu que això: un SMI miserable no arriba a cobrir les necessitats bàsiques de les famílies que l’ingressen, que, poc o molt, hauran d’acabar rebent uns ajuts públics que provenen, majoritàriament, dels impostos dels assalariats. Un SMI baix provoca un efecte pervers i revoltant: fa que els que s’empobreixen subvencionin els que s’enriqueixen; obliga els primers a completar els sous de misèria que paguen els segons.
La patronal es nega a descongelar l’SMI per uns motius que no són gens críptics: perquè qualsevol pujada farà que un bon negoci no et faci tan (ultra)ric i perquè farà menys fàcil l’aventura d’enriquir-se esmolant l’enginy i explotant el proïsme. Una aventura que se sol vendre com a emprenedoria i que sovint només resulta factible per als que tenen excel·lents contactes, pocs escrúpols, un sòlid patrimoni i la millor formació (a més d'haver-ho mamat des de petits). S’hi nega, doncs, per obstruir el creixement inclusiu i afavorir l’elitista...
Albert Pla Nualart, 19.9.2021

 

dissabte, 21 de maig del 2022

pd 2462 Pàtria

(arafa<d'1any)
 
Una de les paraules del diccionari més carregades de lloances i condemnes és pàtria...  Jo m’emociono amb El cant de la senyera, potser perquè recordo com emocionava els meus pares, que van tenir prohibit de cantar-lo en públic durant anys i panys. I quan el sento, portat de la mà de Maragall, veig la bandera onejant en sa dolça majestat i sento que tinc més força al braç, ves quines coses de sentir. I sé quin és el meu lloc al món, o sigui, la meva pàtria.
 
Antoni Bassas, 11.9.2021

 

divendres, 20 de maig del 2022

pd 2461 Salvar la llengua

(arafa<d'1any)
És un noi jove i simpatiquíssim, que fa classes de spinning i d’aquagym en un complex esportiu... Fa la classe en castellà (potser l'hi fan fer, potser ho troba més “oficial”) malgrat que tots els comentaris, bromes i queixes són en català.
És una taxista jove que s’espera a la parada. “Bon dia”, fa la usuària. “Buenos días, guapa, dónde vamos?”, fa la taxista... I ja no passa com abans, que la taxista canviava d’idioma –entén i parla el català– quan veia que el client se li dirigia. Ara fa un to amable, amabilíssim, que ve a dir: “No segueixis per aquí, no va enlloc, fes el que esperem de tu, renuncia, entra a la cleda, t’estem esperant amb els braços oberts”.
És un adolescent, fill de catalanoparlants, net de castellanoparlants. Ha estat escolaritzat en català. No fa faltes d’ortografia, llegeix, li agrada anar al teatre. Però últimament, quan parla amb els pares, l'última paraula de la frase la diu sempre en castellà... Ho fa perquè tots els companys parlen en castellà per relacionar-se de manera cool, anar a la botiga a comprar berenar o anar a dinar a un bufet lliure. Ell no ho vol fer, però tampoc no vol semblar que parla un català massa acurat...
Es tracta de salvar la llengua. Jo no volia ser una heroïna. Volia romandre –mama, romandre?– al sofà. Però, per desgràcia, no podrà ser.
Empar Moliner, 11.9.2021

 

dijous, 19 de maig del 2022

pd 2460 Una dècada de mobilitzacions

(arafa<d'1any)

2012 La Diada que marca el camí de Mas.

2013 L'any de la Via Catalana.

2014 Pressió a les portes del 9-N.

2015 La Via Lliure cap a les plebiscitàries.

2016 Crida a la unitat per culminar el Procés.

2017 Escalfant motors per l’1-O.

2018 Rebuig a la repressió.

2019 La Diada més crítica.  

2020 Independentisme en temps de covid.

Anna Mascaró, 11.9.2021

 

dimarts, 17 de maig del 2022

pd 2459 Guapos i valents

 (arafa<d'1any)

... "Llegir ens fa tornar guapos" (Biel Mesquida). Sí senyor. I trobo que als usuaris joves d’Instagram els aniria molt bé de saber-ho, això. I posats a contribuir a la festa, jo encara diria més: llegir en català i parlar en català ens fa tornar guapos i valents. Perquè no hi ha dia que no sentis que fent servir el català estàs salvant una espècie, desafiant la història, molestant algun poder, posant en evidència un fals cosmopolita, contribuint a la diversitat, exercint un dret, fent descobrir un món nou a una ànima pura, honorant els avantpassats i fent de grada d'animació de catalanoparlants amb tendència al tribunerisme. I si a sobre t’esforces a parlar bé el català, aleshores, fill meu, seràs guapo, valent i un exemple a imitar.

 Antoni Bassas, 18.9.2021

pd 2458 Derrotistes del món, feu un pas al costat, sisplau

 (arafa<d'1any)

... En l’ambient es nota el retorn del català rondinaire que en tot hi veu un problema, un perill, un engany, que ja no creu en res, que desconfia per sistema. Esclar, portem dues crisis seguides (la del 2008 i l'actual pandèmica) i arroseguem l'esgotament del procés sobiranista. Són tres sotragades de campionat que poden deixar estabornit a qualsevol. La societat catalana està cansada, desinflada i escèptica. S'entén. I no s'entén. Vull dir que si aquesta és l’actitud que ens ha de seguir guiant els pròxims anys, difícilment ens en sortirem, ni de la crisi econòmica ni del plet polític, ni de res. El derrotisme no porta enlloc...
En política: els que no creuen en la taula de diàleg, que s’abstinguin, però que deixin intentar-ho als altres. En educació: els que no creuen en la transformació de l’escola, del batxillerat o de la universitat, que com a mínim no posin bastons a les rodes als que no paren de tenir iniciatives. En l'administració: els que donen per perduda la batalla per modernitzar-la i fer-la més àgil, que vagin fent d'esma, però que no boicotegin els canvis quan vinguin (i tant de bo que vinguin). En la lluita contra la pobresa i l'exclusió: els que han tirat la tovallola davant les desigualtats que deixin fer els que no paren de pencar malgrat les immenses dificultats. En fi, derrotistes el món, feu un pas al costat, sisplau. I deixeu fer als optimistes que s’arremanguen. 
Ignasi Aragay, 1.8.2021

dilluns, 16 de maig del 2022

pd 2457 "Totis"

 (arafa<d'1any)

La moda del llenguatge dit “inclusiu” atempta cada vegada més contra una llengua gramaticalment correcta, o, simplement, contra la naturalitat d’una llengua que només modifiquen, en realitat, la suma dels parlants...una moda que pot portar uns quants catalans a parlar una llengua que acabarà causant perplexitat en la resta dels éssers parlants del país, si no un atac de riure.
Resulta que la consellera Tània Verge ha proposat que, a partir d'ara, a falta d'una paraula que equivalgui a la suma de tots i totes, adoptem el vocable italianitzant totis. És una proposta delirant...
Només conec una expressió que ha esdevingut moda entre els parlants catalans, que no existia fa cosa de trenta o quaranta anys, que és “bona tarda”. A Catalunya es deia sempre “bon dia” mentre hi havia llum, i “bona nit” quan ja no n’hi havia. Però això ha agafat: no és cap bestiesa, però està copiat del castellà, per pura enveja. Va ser un invent de TV3.
Junyent posa l'exemple del que passarà si això del totis acaba imposant-se en la nostra parla. La suma de: “Tots els pares de nens petits diuen que estan cansats però feliços” i “Totes les mares de nenes petites diuen que estan cansades però felices”, donaria una cosa així: “Totis lis paris i maris de nenis petitis diuen que estan cansadis però felicis”. És impossible que un llenguatge basat en aquesta inflació, per no dir ximpleria, de la “inclusió”, arribi a quallar entre la població. Sort en tenim de la sensatesa de la gent comuna, la gent del carrer, especialment la de pagès. Ciutadans de Catalunya: respecteu les dones, però també la gramàtica natural de la llengua catalana!
Jordi Llovet, 4.9.2021

diumenge, 15 de maig del 2022

pd 2456 Illa, unànime

(arafa<d'1any)
Quan algú diu “Aquests són els deu pitjors anys de la història de Catalunya”, la primera pregunta és: per a qui? Perquè els anys dolents per a uns poden ser bons per a d'altres. I de vegades els anys bons per a l'economia són dolents per a la salut o per a la política o per a la cultura... En aquest sentit, Salvador Illa ha aconseguit en una sola frase una unanimitat absoluta, en negatiu. Ha dit que els últims deu anys són els pitjors de la història de Catalunya des de fa tres segles. I això és notòriament fals no per a uns o per a uns altres, sinó per a tothom i des de qualsevol perspectiva. Potser catòlics, catalanistes, socialistes, reaccionaris o anarquistes no es posarien d'acord en quins són per a ells els pitjors anys dels darrers tres segles. Però tots es posarien d'acord que no són aquests deu darrers. Perquè tots han tingut alguna dècada molt pitjor. Potser no la mateixa. Però molt pitjor. Es miri com es miri i des d'on es miri no és gens difícil –en tres segles terribles– trobar per a tothom deu anys molt i molt pitjors. L’afirmació d’Illa no pot acontentar ningú, perquè és falsa per a tothom. Visqui on visqui i pensi com pensi. Quan s'ajunten el sectarisme i la ignorància el resultat només pot ser un error. O una tonteria.
Vicenç Villatoro Lamolla, 4.9.2021


 

divendres, 13 de maig del 2022

pd 2454 La culpa és del PSOE

(arafa<d'1any)
Els socialistes van tenir durant la Transició, sobretot des del moment que van accedir al poder, la missió històrica de recuperar la memòria democràtica republicana, bescantada per la dictadura. No ho van fer. Era una qüestió de “veritat i justícia”, una parella indestriable,... Però els socialistes van preferir girar full, suposadament per tancar ferides. Se sentien forts i joves, guanyadors de la història, sense entendre que només es pot guanyar històricament si s’afronta el passat, sobretot si se’n rescabala les víctimes. Deixar cadàvers oblidats a la cuneta, deixar perdedors frustrats en vida, no són maneres. Aquella victòria desmemoriada augurava una futura derrota, la que tenim ara, quan ens adonem que la cultura democràtica s’ha construït amb peus de fang sobre la injustícia i la mentida. S’ha imposat la idea que l’aixecament militar estava justificat... per salvar Espanya del comunisme i el separatisme. El PP encara no ha condemnat mai el franquisme...
Ignasi Aragay, 4.7.2021

 

dijous, 12 de maig del 2022

pd 2453 Qui sigui ens roba

(arafa>d'1any)
Sempre he estat en contra de la substitució del terme Espanya per estat espanyol... Espanya és un terme polític des de fa segles (tot i que encara amb Felip V se’n deia, tot sovint, “les Espanyes”, fent honor al seu passat de monarquia composta), i a més designa, des de fa mil·lennis, una realitat geogràfica (mutilada des de la independència de Portugal). S’ha d’entendre, però, que a casa nostra el topònim i el gentilici s'interpretin de forma política, perquè a Catalunya ens ha tocat mamar grans quantitats d’espanyolitat sentimental i, sobretot, excloent. Es pot formar part de l'Estat mantenint la identitat catalana; però quan Espanya entra per la porta la plurinacionalitat salta per la finestra...
¿Podem dir, doncs, que Espanya reprimeix l'independentisme? ¿O això és molt ofensiu? ¿És només l’Estat, qui reprimeix? ¿O ni tan sols l’Estat, sinó el deep state, aquest gran boc expiatori que tan útil li resulta al PSOE? En aquest cas, tindrien raó els dirigents de Podem, i hi ha a Espanya una majoria republicana, progressista, plural, tolerant, que espera arraulida el moment de sortir a la superfície i expressar-nos la seva solidaritat. Tant de bo. Però mentre esperem la bona nova, és obligat dir que ens estan robant i que ens estan reprimint. Ho fan uns quants amb el suport de molts i amb el silenci còmplice de molts més. Si aquest subjecte elidit és Espanya o és l'Estat, o una part de l’Estat que va per lliure, ho deixo a criteri del lector.
Toni Soler, 4.7.2021

 

dimarts, 3 de maig del 2022

pd 2452 Les certeses que enceguen

 (arafa...)

...
Seguretat i identitat són dos pulsions que, exacerbades per la por, deshumanitzen profundament. Quina por? El vertigen que provoca no poder seguir sent qui ets i no ser capaç de ser res més. Ser humà exigeix humanitzar-se: créixer deixant enrere certeses que enceguen i abraçant incerteses que il·luminen; créixer perquè aturar-se és estancar-se i corrompre’s. I per a aquest viatge cal tenir el coratge que dona l’autoestima...
Convertir en valors suprems la seguretat i la identitat és sempre reaccionari, perquè no es pot progressar sense córrer riscos i deixar de ser qui eres. I genera també sempre odi i violència contra els que intenten canviar les coses per fer-les més humanes. Trump pot guanyar perquè una part perillosament àmplia dels electors dels EUA no tenen ni han tingut eines per créixer com a persones. Perquè la seva cultura han sigut reality shows i el seu progrés consumisme, perquè no han rebut l’afecte que permet cultivar l’autoestima i el coratge imprescindibles per anar endavant. Cap democràcia sobreviu si la majoria dels seus electors s’han estancat com a persones. Quan això passa, totes degeneren en règims autoritaris que negant tots els canvis -inclòs el climàtic- ens aboquen a la catàstrofe.
Albert Pla Nualart, 30.8.2020

dilluns, 2 de maig del 2022

pd 2451 De Camus a Messi 2

 (arafatemps)

...

El futbol no és l'opi del poble. Probablement perquè és una posada en escena, i ben exagerada, de les vergonyes més adultes i dels anhels més puerils, la qual cosa és un tòpic i com a tal cal sospitar d’ell, òbviament. I al capdavall potser només vehicula una flagrant contradicció no resolta, la d’aquells a qui ens apassiona el futbol però també tenim ulls per veure que un negoci que parla de comprar i vendre professionals poques coses bones pot aportar. Potser en nom del futbol hauríem de deixar d'anar als estadis o aixecar-nos del sofà i apagar la televisió.

Sempre hi ha alguna cosa en el fenomen que supera el mateix fenomen, però. També en el futbol, també en el fenomen de Messi, del qual és deutor i al mateix temps ostatge. És futbol i no és només futbol. Potser per això diu Camus, “al capdavall, era per això que estimava tant el meu equip, no només per l’alegria de la victòria quan estava combinada amb la fatiga que segueix a l’esforç, sinó també per l’estúpid desig de plorar les nits després de cada derrota”. Un desig encara més estúpid quan el partit no el jugues tu, sinó ells, empresaris d'ells mateixos. I, tot i així, la pilota sempre torna a rodar.

Miquel Seguró, 30.8.2020

diumenge, 1 de maig del 2022

pd 2450 De Camus a Messi 1

 (arafatemps)

El futbol no és l'opi del poble. Ho deu ser una altra cosa, però no pas el futbol.

El 1957 Albert Camus concedia publicar a la revista France Football un text sobre futbol... “El que li dec al futbol” és el títol del text, que ve a resumir-se en la següent sentència: “Tot el que sé sobre moral i les obligacions dels homes l'hi dec al futbol”. Aquell mateix any Camus rebia el premi Nobel de literatura. El futbol no pot ser l'opi del poble perquè expressa coses essencials de l’ambivalència humana. “Aviat vaig aprendre que la pilota mai ve cap a un per on un espera que vingui. Això em va ajudar molt en la vida”, sentencia Camus... És clar que en tot esport, sobretot d’equip, la consciència fàctica que res està fet i que tot és possible és ben real. Pur existencialisme. Per bé i per mal, esclar. La insospitada història d’èxit del Messi adolescent que ha arribat a ser el que encara és, el millor, té en el seu haver també la més humiliant derrota en valors absoluts de la preuada Champions. Perquè Messi també hi era a Lisboa. Com a Liverpool i a Roma...

Miquel Seguró, 30.8.2020