dijous, 30 de setembre del 2021

pd 2262 La voluntat i el mètode

Ara fa deu anys una part molt important, potser majoritària, del poble de Catalunya va definir una voluntat i va creure que tenia un mètode eficaç per dur-la a terme. La voluntat era la independència. El mètode, exhibir de manera massiva i pacífica aquesta voluntat, als carrers i a les urnes, amb la convicció que això forçaria Espanya a acceptar un procés d'autodeterminació com al Canadà o la Gran Bretanya. La Diada (i l’1 d’Octubre) va oferir grans exhibicions inequívoques d’aquesta voluntat. Però el mètode no ha resultat eficaç. Espanya va moure peça en direcció contrària. Una resposta immobilista i repressiva, judicial i policial. Ha pagat un preu molt alt per aquesta resposta en inestabilitat, en mala imatge, en deteriorament de les institucions i en retrocés democràtic, però ha dit que està disposada a pagar-ne un d’encara més alt si cal. El mètode, doncs, no ha funcionat. I des de Catalunya la confiança en el mètode s'ha substituït per la perplexitat, el dubte i els recels entre els qui suggereixen mètodes diferents, sense que cap generi la mateixa unitat ni esperança. Certament, quan no hi ha un mètode clar la voluntat s’afebleix. Però mai no s'ha de confondre el dubte davant del mètode amb la desaparició de la voluntat.

Vicenç Villatoro 12.9.21

 

dimecres, 29 de setembre del 2021

pd 2261 "A Puigdemont i Junqueras no els reclamem que siguin amics, sinó que tinguin sentit d'est

(arafa...)
l’única solució real al conflicte polític passa per l'amnistia per a tots els represaliats. L’amnistia és l’única manera que té l'Estat d'admetre que s'ha equivocat... El Parlament hauria d'aprovar una proposta de llei d'amnistia per portar-la al Congrés. Així es visualitzaria quina és la proposta de consens catalana...

La repressió persegueix dividir-nos, és obvi, però més enllà de la lluita antirepressiva, des de la societat civil, on sí que hem aconseguit una unitat sòlida, cal passar de la resposta a la proposta. Els nostres polítics ens han d'explicar de manera serena, però clara, què pensen fer per canalitzar el clam de la ciutadania. Que només es comprometin a allò que estiguin disposats a complir i a assumir-ne les conseqüències...

no som antipartits, entre altres coses perquè sabem perfectament quina és l'alternativa als partits polítics: el totalitarisme. Però el nostre paper ha sigut sempre canalitzar la veu de la ciutadania als governants i ser exigents en aconseguir que sigui escoltada, tant pels d'aquí com pels d'allà.
Entrevista a Jordi Cuixart 18.10.2020

dimarts, 28 de setembre del 2021

pd 2260 Les cinc grans epidèmies de la història mundial 2

 (arafa...)

L’espiral de contagis a Amèrica de malalties portades pels espanyols és la tercera gran pandèmia. Diferents autors han parlat d'homogenocè o d’imperialisme biològic. Entre el 1492 i la dissolució de l'Imperi Asteca el 1521, la població indígena va quedar molt disminuïda (s'estima que van morir 50 milions de persones) per la grip (la primera a arribar), el xarampió (desembarca el 1495), el tifus, la febre groga (arriba amb el tercer viatge d'un Colom negligent a l'hora de posar en quarantena els mariners malalts) i la verola (1518, a Cuba). La caiguda de Tecnochtitlan, la capital asteca, va ser a causa de la verola i no de l’èpica militar d’Hernán Cortés...
Al segle XVII van venir noves plagues. Entre 1628 i 1665 Europa va ser assolada pel tifus, la verola i la pesta, que es van unir els estralls de la Guerra dels Trenta anys i el fred de l'anomenada Petita Edat de Gel. A la Llombardia el 1630 hi va haver un milió de morts, el 63% del cens. A Barcelona el 1651 els morts van ser 20.000 sobre un total de 44.000. La ciència, la Il·lustració i l'esperit revolucionari de canvi va ser la resposta als segles següents. I bé, l'última gran pandèmia abans del coronavirus va ser la grip espanyola (un nom equívoc, ja que venia dels EUA) del 1918...
Ignasi Aragay 31.10.2020


dilluns, 27 de setembre del 2021

pd 2259 Les cinc grans epidèmies de la història mundial 1

(arafa...)

La història es repeteix? Sí i no. La llei més segura de la història és que tot canvia permanentment i, alhora, la segona llei és que hi ha grans continuïtats que fan possible establir sorprenents paral·lelismes. ¿La pandèmia del coronavirus és un fenomen nou? Doncs altra vegada sí i no. Sí perquè el món s'ha fet petit a causa dels avenços tecnològics (internet i vols barats) i per això el virus s'ha escampat tan de presa. I no perquè d’epidèmies mundials n’hi ha hagut unes quantes al llarg dels segles. L’historiador José Enrique Ruiz-Domènec en repassa les principals al llibre " L'endemà de les grans epidèmies" (Rosa dels Vents), ...

La seva tesi és que després de cadascun d’aquests desastres sanitaris s'ha produït un avenç civilitzador. Potser l’autor força una mica els raonaments, però no deixa de ser lògic que de daltabaixos així en surti una societat canviada, un nou impuls. Quines són les grans epidèmies de la història? La primera coneguda va començar el 542 dC a la Constantinoble dels temps de Justinià i la seva esposa Teodora i va fer caure l’Imperi Bizantí o Imperi Romà d'Orient: aquella pesta bubònica es va allargar durant dos segles, va fer abandonar terres de conreu i va despoblar ciutats senceres. Es calcula que van morir 25 milions de persones...

La segona gran pandèmia, la pesta negra, propagada pel mateix bacteri que la bubònica ( Yersinia pestis ), va produir-se a Euràsia entre el 1347 i el 1353... Rates i puces la van escampar. Els pèssims sistemes d’eliminació de residus van ser clau per a l’extensió de la malaltia. Comparada amb la de Justinià va durar poc, però de nou el resultat va ser una catàstrofe demogràfica: milions de morts; es parla d'un terç de la població europea (uns 20 milions)...

Ignasi Aragay 31.10.2020

diumenge, 26 de setembre del 2021

pd 2258 Les fronteres del dolor Carta a Samuel Paty

 (arafa...)

Estimat professor, m'agradaria poder-te dir que el teu assassinat per ensenyar unes caricatures de Mahoma a classe ha causat gran commoció ciutadana a Catalunya i que s'han multiplicat les mostres d'homenatge cap a tu i de rebuig a l'acció terrorista. Però no ha sigut el cas. M'agradaria saber per què... L'atemptat... és obra d'un islamista radical, afecta la llibertat d'expressió a les aules, ataca un sector clau com l'educació i passa a França, el país del costat que tantes vegades ens ha ensenyat les coses que tard o d'hora ens acabaran arribant. I, en canvi, hem reaccionat com si això no ens afectés... Se m'ocorren un parell de motius: el primer, que continuem vivint (a pesar del 17 d'agost de 2017 a Barcelona i a Cambrils) com si els atemptats jihadistes no fossin el nostre terrorisme. I el segon, que estem saturats de patiment. La pandèmia ha delimitat encara més clarament les fronteres del dolor i ens ha tornat incapaços d'assumir cap altre patiment que no sigui el del nostre país, el de la nostra bombolla...
Tant de bo mestres i alumnes hi hagin pogut fer, aquests dies, tots els debats que es deriven de l'assassinat d'un professor francès que explicava (i defensava) la llibertat d'expressió.    
Albert Om 24.10.2020

dissabte, 25 de setembre del 2021

pd 2257 L'obligatorietat de la mascareta

 (arafa...)

... ​la nostra escassa interiorització de les normes cíviques. Seguir les normes sempre comporta una certa repressió de la individualitat pensant en la col·lectivitat​... (però són) paper mullat si no la garanteix un cert grau de coerció... Quan la norma està justificada i parteix d'un ampli consens, es donen les condicions perquè passi en poc temps de semblar arbitrària a ser pur sentit comú. Però aquest procés, per paradoxal que sembli, es catalitza amb coerció...
La interiorització de les normes és bàsica per civilitzar-se... (però) aquí, per fer complir les normes, cal un policia a cada cantonada, cosa que, en la pràctica, fa que no n’hi hagi...
Hi ha dos principis bàsics: 1) fer només normes clarament justificades i que comptin amb un ampli consens i 2) fer només normes que ens veiem capacitats per fer complir (a través d’una coerció que, com més s’interioritzin, més social i menys policial serà). Els 40 anys de dictadura units a això que anomenen mediterraneïtat ens han creat la sensació que democràcia i coerció són incompatibles. És al revés: pel que fa a la interiorització de les normes, són inseparables...
Albert Pla Nualart 18.10.2020

divendres, 24 de setembre del 2021

pd 2256 Companys i el judici del Procés

 (arafa...)

​Carta a Manuel Marchena... ​Mirar ara imatges del tribunal que vostè presidia és dolorós. Del judici, no en queda res; només la farsa completament despullada. Ha passat tan sols un any i la perspectiva ja és una altra. El veig a vostè, als altres jutges i fiscals, i les seves togues se'm confonen amb els uniformes militars dels que van condemnar Companys. Diuen que el temps ho cura tot. Si de cas, ho crua tot. Ho fa més salvatge. La bestiesa d'assassinar un president elegit democràticament ja no la nega gairebé ningú, ara. Després de vuitanta anys -trenta-cinc de dictadura i quaranta-cinc de democràcia- amb una mica de sort aviat s'anul·larà el consell de guerra a Lluís Companys. Amb el judici del Procés, pot acabar passant el mateix. Els qui ara s'emparen en el respecte a la llei, d'aquí seixanta o setanta anys impulsaran mesures per reparar (ja pots comptar) el dany causat a les famílies dels presos polítics.
Albert Om 17.10.2020

dijous, 23 de setembre del 2021

pd 2255 Merlí, el mag

 (arafa...)

Merlí és una figura de la mitologia medieval -potser un fill reconegut d'un rei de Bretanya del segle V-, segles més tard rellevant en el llegendari artúric, una barreja de druida, mag, sacerdot, xaman i home dels boscos; bo i malèfic alhora. Té uns poders enormes i aconsegueix portar la gent, amb encanteris, allà on vol.
Això és el que degué fer el professor de filosofia en un institut d'ensenyament secundari, a la sèrie amb aquest mateix nom, durant la primera temporada, molt celebrada i admirada​.​​..
Els mestres que tenen a l'ensenyament superior continuen en la tònica del personatge de Merlí, traspassat al final de la temporada passada: homes i dones que no ensenyen gairebé res, però que resulten la mar de simpàtics als estudiants -influència, encara, de la devastadora pel·lícula El club dels poetes morts - i es comuniquen mútuament, professors i estudiants, tota mena d’assumptes sentimentals, cosa del tot inaudita, i imprudent...
la sèrie promet convertir-se en res semblant a un curs de filosofia per a la gran audiència -també es pot fer, això-, i del tot semblant a un curs de sexologia i comportament emocional...    ​
Jordi Llovet 17.10.2020

dimecres, 22 de setembre del 2021

pd2254 Covid-19: aforismes engabiats

(arafa...)

Als carrers se sent la piuladissa d'ocells, un vehicle solitari frega l'asfalt, un gat miola al balcó. A les cases, els cors bateguen engabiats, sorollosament... És una cura d’humilitat per a l’orgullosa humanitat...

Temps d’austeritat forçada, de botigues tancades: potser haurem après que es pot viure sense consumir compulsivament. O potser no....

Tornar a ser vulnerables té un avantatge: et fa més persona. A veure quant dura...

La mort ens iguala, sí. Però ¿els vius, del coronavirus, en sortirem més iguals o encara més desiguals?...

Quan tot acabi, haurem perdut éssers estimats. Llavors serà el torn de plorar-los i començarà el temps inacabable de recordar-los.

El virus fa por; l'endemà del virus, també. Gosarem canviar? Serem prou valents? Prou savis?

Ignasi Aragay 29.3.2020

dimarts, 21 de setembre del 2021

pd 2253 Un diagnòstic

(arafa...)

Diu Sánchez que la primera reunió de la taula de diàleg ha de servir per fer un diagnòstic. Com a modesta contribució, aquí una proposta personal de diagnòstic sobre el problema català (empitjorat per la repressió, la presó i l'exili). A Catalunya hi ha quatre grans corrents de pensament sobre la relació amb Espanya. Per a un, ja està bé com està. Per a un altre, hi ha massa autonomia i massa reconeixement del fet català. Per a un tercer, hauria d’haver-hi més autonomia (que podria ser un estat federal). I un altre creu que per defensar els interessos dels catalans s’ha de crear un estat independent. Quin és el corrent majoritari dels quatre? Per saber-ho del cert caldria preguntar-ho explícitament. Ara només tenim indicis: l’independentisme és majoritari al Parlament. Per sobre de la suma dels altres tres corrents, incompatibles entre ells. I Espanya? A Espanya fins ara només hi ha hagut una actitud, més o menys agra: ens importa un rave el que pensin la majoria dels catalans, perquè la Constitució nega l'autodeterminació i perquè l'autonomia és una concessió de l’Estat, que només l'Estat pot donar, treure o modular. Encara ningú no ha acceptat que el que pensi la majoria dels catalans és decisiu. I que per tant caldrà preguntar-ho.

Vicenç Villatoro 23.2.2020

dilluns, 20 de setembre del 2021

pd 2252 Les futures enginyeres de la Mina


(arafa...)

Dijous, programa Planta baixa de TV3. El públic de plató son una trentena de nois i noies de 2n, 3r i 4t d’ESO, amb barreja de tota mena de procedències lingüístiques i nacionals. Son alumnes de l'Institut Escola de la Mina, a Sant Adrià de Besòs. Els professors que els acompanyen expliquen que la sortida d’aquell matí és un premi per l'assistència a classe de tot el trimestre. M'hi acosto i les noies m’expliquen les seves il·lusions, algunes en un català nadiu: "A mi m'agradaria ser enginyera informàtica", "A mi m'agradaria estudiar per ser assistenta social", "A mi m’agrada l’educació infantil". I a mi m'agradaria tant que elles i els seus companys fessin realitat aquests projectes que estic pensant que aquest serà el regal que demanaré a la carta del Reis. I també demanaré molt de reconeixement social i pressupostari per als mestres, que, a falta d'un monument, es mereixen una abraçada.

Antoni Bassas 21.12.2019

diumenge, 19 de setembre del 2021

pd 2251 El dret a no tenir gos

(aramateix)
No pretenc qüestionar el dret a tenir gos -déu me'n guard!- sinó reivindicar el dret a no tenir-ne.​.. No tinc sondejos a mà, però d’any en any he tingut la sensació que, a mesura que queia l'índex de natalitat, la pressió canina pujava i creava unes externalitats tan massives i invasives que, en un cert sentit, ja no puc dir que no tinc gos... Algú em dirà que inflo el gos, però hi ha indicis que no fallen. Calculeu quants lladrucs sentiu al dia, quantes cagarades trepitgeu a l'any, quantes llepades indesitjades o aproximacions obertament hostils heu d’afrontar mentre la riallera “bona persona” de torn va repetint: “No fa res, només vol jugar!” ...
I el covid no ho ha millorat. Primer va ser primar el dret del gos a passejar - i cagar i pixar en espai públic- al dels infants a airejar-se i esbravar-se... Quan ens van deixar sortir, però no gaire, vam intentar descobrir l’inexplorat plaer dels pícnics sobre la gespa dels parcs públics. Fins que el gos de torn -no lligat, malgrat els cartells, malgrat el pipicà a tocar i els agents cívics- es va passejar alegrement per sobre d’estovalles i coberts, tombant gots i abocant tàpers, mentre l'amo no apartava els ulls del seu mòbil. I, un cop advertit del desastre, arronsava les espatlles com dient “Què vol ara, aquest?”...
Una cosa és clara: la culpa no és dels gossos sinó de l'incivisme d'alguns amos... Portar lligat el gos (on cal fer-ho), recollir-li la caca, ruixar els seus pixums o no deixar-lo sol bordant hores i hores suposa un sacrifici... Vull creure que algun dia un nou brot de civilització deixarà de tolerar que només el facin els que, a més de “bones persones”, són bons ciutadans.  
Albert Pla Nualart 12.9.2021

divendres, 17 de setembre del 2021

pd 2250 Qui té pànic al diàleg?

(arafa...)
... Parlar, dialogar, enraonar. Fer tot això sabent que les possibilitats d’èxit són mínimes perquè la distància política i emocional és molt gran. Perquè a l'altre costat hi ha molta por i intolerància... Parlar, tanmateix, perquè hi ha l’oportunitat de fer-ho, perquè el PSOE, que s’havia alineat amb la repressió política (el 155) i judicial, ara et necessita i diu que ha canviat. Agafar-los la paraula. Sense refiar-te'n. I sense renunciar als teus objectius: un país més just i pròsper a través d’un estat propi... Parlar, dialogar, enraonar. És el mètode català preferit, una eina de construcció massiva...Per això sempre hem fet assemblees i plataformes unitàries, i associacions i sopars i tertúlies, sempre hem buscat consensos, sempre hem reclamat unitat en la diversitat. Tot això només es pot fer parlant, dialogant, enraonant, que és com la gent s’entén i es respecta. Parlar no ens ha fet mai por... L’alternativa era i és la imposició, l’autoritarisme, l’individualisme, el campi qui pugui...La confrontació com a mètode és caure en el parany de la dreta ultranacionalista espanyola, que té pànic al diàleg polític. Potser no en sortirà res de bo, d’aquest inici de diàleg en el temple de la feble democràcia espanyola. Potser només serveix per constatar la impossibilitat d’entesa, i tornarem al punt de partida, a l’empat d’impotències. Però provar-ho és un imperatiu estratègic i una convicció ètica.   
Ignasi Aragay 5.1.2020

 

dijous, 16 de setembre del 2021

pd 2249 “S'ha demostrat que l'estratègia que vam seguir no era guanyadora"

 (arafa...)

... 

Vam menystenir l’Estat i vam fer una mala lectura de la realitat.
És evident que les coses no es van fer bé perquè si no, no seríem a la presó ni a l'exili. Ho podíem fer millor? Sí, ara sabem coses que aleshores jo no sabia...
Els presos tenim un lideratge ètic i moral i l'hem d'exercir, però la política s'ha de fer des de la llibertat...
És impressionant la voluntat dels que sempre hi són i no fallen mai...

Com viu les apel·lacions del “Ho tornarem a fer” d'una part de l’independentisme?

La repressió no ha aconseguit el que pretenia, ningú no ha renunciat a res: ni a les conviccions, ni als objectius, ni a l'autodeterminació. És normal que la gent ho continuï defensant... 

Entrevista a Carme Forcadell per Esther Vera 15.9.2019

dimecres, 15 de setembre del 2021

pd 2248 República

 (arafa...)

... Mentre Espanya s’aïlla d’Europa, mentre cada cop menys tertulians diuen allò d'“Espanya és una democràcia consolidada, imperfecta, com totes les democràcieszz... zzz... zzz...”, mentre ja fa dies que no ens col·loquen la dosi de vídeos d'Espanya Global, un altre jutge ha deixat en llibertat els dos últims empresonats catalans que quedaven acusats de terrorisme. Els jutges espanyols incrustats com musclos als seients amb més poder, als seients on no hi ha qui et jutgi, són els que tenen el control de l'Estat. Per això els fa tanta por, tanta ràbia, la idea d’una república catalana, de bell nou, sense florentinos, sense tres per cent, sense peatges, en fi, sense corones.
Empar Moliner 11.1.2020

dimarts, 14 de setembre del 2021

pd 2247 Notes per al nou curs polític

 (arafa...)

Començarem el nou curs polític amb... la maquinària jurídica (que) condicionarà poderosament les estratègies polítiques i reduirà el seu espai d'actuació. Cap negociació seriosa tindrà efecte mentre continuï havent-hi líders sobiranistes empresonats o exiliats... En la fase actual de preparació de la truita independentista, semblaria més assenyat ara acumular forces, preparar les condicions materials que facin possible avançar, eixamplar l’espai comú del paraigua sobiranista, enfortir el dia a dia, governar més i governar bé, aspirar a ser més i més forts, ampliar consensos, treballar per obtenir majories reforçades i escollir líders cívics i polítics amb capacitat col·laborativa. No són temps ara de grans estratègies sinó de bones tàctiques... les rivalitats de partits i les gelosies i vanitats d’alguns dels seus líders desvetllen una pulsió fratricida capaç de dinamitar la mínima unitat assolida...Això requereix un (auto)domini dels temps i dels egos. Pel que fa als temps, els impacients dirien als contemporitzadors que serveix de poc esmolar contínuament les eines si no es té el propòsit de tallar res...Pel que fa als egos, caldrà tranquil·litzar aquells que veuen perillar els seus quinze minuts de glòria al capdavant d'un partit. El lideratge compartit implica unitat d'acció però no pas unitat d’organització i encara menys acaparament únic del poder...Com en el vell situacionisme, caldrà continuar creant situacions o moments polítics construïts mitjançant l’organització col·lectiva d'un ambient unitari basat en una bona i ràpida lectura dels esdeveniments. Diu el proverbi que no té sentit córrer quan no s’està en el bon camí; però quan el destí final està fixat i els vells camins han quedat barrats, l’única manera de no quedar paralitzat és començar a explorar nous camins amb la certesa que potser cap serà el definitiu.
Àngel Castiñeira 2.9.2018

dilluns, 13 de setembre del 2021

pd 2246 A les portes del nou curs

 (arafa...)

... resulta preocupant el to cada cop més distant i exigent d’alguns pares. Són pocs, però no anecdòtics...  alguns pares no van a la reunió amb la complicitat i l’esperit de servei de qui sap que s'integra en una comunitat educativa, sinó amb la desconfiança d'un consumidor... A les portes d'un nou curs, potser ens convindria rebaixar l’optimisme sobre la capacitat que té el món escolar de compensar i resoldre tots els dèficits i problemes que entoma de la societat. Cal parlar clar a les famílies des del primer dia: s'equivocaran molt si li deleguen la responsabilitat de convertir els seus fills en ciutadans ben formats o -alguns no s'hi posen per poc!- en persones felices...
El fracàs escolar del futur imminent serà molt més fill de la pèssima conciliació familiar que dels mètodes pedagògics. I en això no hi ha idea més perversa que haver convertit “tenir feina” en un privilegi que justifica que t'hi entreguis en cos i ànima...
És a mesura que s’acumula la feina no feta per les famílies i la societat que augmenta la impotència del docent per convertir l'aula en un espai d'aprenentatge. No només cal que les famílies portin els fills a l'escola sabent que no hi subcontracten la seva educació -l’educació és inseparable dels vincles afectius més forts-, cal que tota la societat sigui conscient que mentre els valors del seu sistema econòmic contradiguin els de l'escola, cap revolució pedagògica ni tecnològica serà efectiva.        
Albert Pla Nualart 9.9.2018

diumenge, 12 de setembre del 2021

pd 2245 Una Diada diferent

 (arafa...)

... per primera vegada en set anys no porto posada la samarreta oficial ni tinc papallones a l'estómac. El batec d'ales d'altres anys, que tenia a veure amb l’emoció, amb l'alegria i amb la impaciència, ha desaparegut. Aquest any el neguit és diferent: em passen pel cap imatges desordenades de l'impacte del 2012 a la Via Laietana, dels nervis de la Via Catalana, de la lleugera incomoditat que vaig notar en veure aquell exèrcit uniformat amb samarretes grogues i vermelles. Finalment arriben també els records de la força del 20 de setembre, de la por de l’1 d'octubre...

A la Diagonal, la multitud m’engoleix i m’encomana força i alegria. Torno a veure famílies senceres, grups d'amics, avis i criatures... Cada vegada que algú crida "Llibertat" m’hi afegeixo. Ara per ara és el crit que ho engloba tot i és el que vull cridar fins que em quedi afònica.

... deixem la Diagonal i anem caminant fins a les Glòries. La riuada de color corall ho inunda tot. Els cotxes i les motos que circulen per la Gran Via fan sonar el clàxon, les estelades voleien i tothom alça les mans o el puny. M’ho miro i em pregunto com coi es pensaven que això desapareixeria d'un dia per l'altre, o al cap d'un any. Ara ja saben que la fórmula que van triar, la por, no funciona. Estem espantats, sí, estem desconcertats, i tant, alguns en paguen factures salvatges. Però encara hi som, i més convençuts que abans potser. Torno a entrar a casa... amb una esperança renovada.

 

Sílvia Soler 14.9.2018

dissabte, 11 de setembre del 2021

pd 2244 La Diada

 (Nota: avui, després de les vacances, reprenc els papers diaris = pd.)

La celebració del setge de Barcelona, l'any 1714 -una contesa entre els defensors de la dinastia dels Anjou i els de la dels Àustria- es va instituir com a festa de caràcter nacional molt després d’aquella data... la celebració no va assolir una certa importància fins al 1901, presidida amb èxit per la Unió Catalanista.

Tanmateix, uns quants historiadors es van mostrar de seguida contraris a aquesta celebració, en la qual veien -perquè llegien bé la història- una adhesió a la causa monàrquica austriacista més que a una causa republicana i catalanista. Prat de la Riba, en aquest sentit, es va mostrar contrari a celebrar aquella data, perquè preferia -i era cosa molt assenyada- que Catalunya celebrés algun rei de prestigi medieval -com Jaume I o Pere el Gran-, Pau Claris o Josep Moragues, o, anant més lluny, Roger de Flor o Roger de Llúria, encara que els almogàvers, tot i la victòria a la batalla del riu Cefís (15 de març de 1311), no fossin gaire presentables... Com sap molt bé tothom que hagi estudiat història, l’any 1714 encara no existia a Catalunya cap sentiment nacional, i el setge ho va ser en defensa d’una monarquia austríaca per a tot Espanya contra els partidaris d’una monarquia francesa...

A Catalunya hauríem de repensar quina data ens convé celebrar. ¿L’1 d’octubre? Seria més lògic, en realitat. Però encara ho seria més tornar a la idea de Prat de la Riba i celebrar abans una victòria que una derrota. Perquè no tot han estat desgràcies, a Catalunya, i ara, més que mai, ens cal una mica d’alegria.

 

Jordi Llovet 29.9.2018

diumenge, 5 de setembre del 2021

p.o. 11 Alcoholisme entre els joves

 Els botellons són notícia, però no són nous. Si de cas, el botellon es presenta ara reforçat per la seva seductora dimensió de rebel·lia generacional i de desobediència a l'autoritat, governativa i sanitària, i amb el justificant que els joves han patit el confinament i tenen l’oci nocturn tancat. El botellon ha derrotat l’autoritat però el problema no és l’incivisme, sinó l'alcoholisme. El rastre de soroll i de brutícia escampada que encara ho fa tot més sòrdid, però, és un efecte secundari. El problema és quina importància donem (les famílies, els poders públics) al fet que, per a milers de joves, el punt culminant del cap de setmana consisteixi en emborratxar-se col·lectivament fins a caure rodons. Veure'ls de dia intentar tornar a casa en un estat lamentable és una d'aquelles escenes que fan mal. En aquest país s'ha begut sempre i s’ha begut molt, i la borratxera és una mena de ritual de pas a l'edat adulta, però estaria bé que debatéssim si estem superant límits perillosos i per què.

Antoni Bassas 28.8.2021

divendres, 3 de setembre del 2021

p.o. 10 Elles i jo

 ¿què hem de fer amb aquesta gent que el que vol és la dignitat, i que només demana que les dones tinguin els drets que tenen les mascotes (llibertat i confort)? No hi ha res a fer, el món no és prou compacte per garantir els drets d’aquestes dones i aquests marits i fills que les acompanyen. Al món hi ha nens que es moren de gana i no tenim cap urgència per solucionar-ho immediatament. Ho deia Jarabe de Palo: “Puede que hayas nacido en la cara buena del mundo ”. És així. Jo alimento el meu gat estimat, ric amb la meva filla, corro amb les meves amigues, i mentrestant hi ha una dona que plora i s’esquinça la roba perquè pensa que li mataran la família perquè ella és diputada. I això és així, i jo soc aquí escrivint amb aquest ordinador on també escric una novel·la que, si tot va bé, presentaré per Sant Jordi. N’hi ha per morir de pena.

Empar Moliner 29.8.2021

dijous, 2 de setembre del 2021

p.o. 9 La civilització que sembra barbàrie

... Si anem al cas de l’Afganistan, tot apunta que el radicalisme talibà és, en bona part, una reacció ultraidentitària a la ja secular i constant intervenció estrangera al país: a violències i crims massius comesos invocant “la intervenció humanitària” (avui els drets de les dones) o “la seguretat nacional” (la del país agressor). ¿Com seria un Afganistan deixat tranquil? No ho sabem. L’octubre del 2001, envaint el país asiàtic, els EUA van iniciar una guerra que ha durat 20 anys i ha costat la vida a més de 70.000 civils. Pretenia acabar amb Al-Qaida, amb els terroristes que sota Bin Laden havien atemptat contra les Torres Bessones. Però és que Al-Qaida i Bin Laden eren el producte d'un altre conflicte (1978-1992) al mateix torturat país, en el marc de la Guerra Freda, en el qual els futurs terroristes eren aliats de Washington contra forces comunistes. Els fundadors d’Al-Qaida, inclòs Bin Laden, eren islamistes entrenats i finançats per la CIA. Ni llavors ni ara eren motius humanitaris com els drets de les dones els que movien la Casa Blanca, ¿com podria, si fos així, tenir com a gran aliat l’Aràbia Saudita? Els motius eren, llavors i ara, geopolítics: servir-se de l’Afganistan com un peó en la lluita per la supremacia mundial amb la Xina o Rússia...  La gran responsable de la misèria i desesperació del poble afganès és la criminal i persistent “intervenció humanitària” de potències estrangeres en el seu territori... En el cas de l’Afganistan, i no és cap excepció, és la pretesa civilització la que ha sembrat barbàrie.

Albert Pla Nualart 22.8.2021

dimecres, 1 de setembre del 2021

p.o. 8 Quinze anys

(dedicat a en Martí, que els ha fet fa poc)

Als quinze anys jo encara havia de sortir de l'ou. Passava les hores tancat a casa, inventant-me maneres per guanyar sempre. El meu joc preferit era escampar cromos de futbolistes pel terra de rajola i improvisar partits de lliga en què el Barça no perdia mai, un fet que a finals dels setanta demanava moltíssima imaginació. També m’empassava tota classe de lectures, sense gaire criteri. Passava de Manuel de Pedrolo a Agatha Christie sense fer escarafalls, o a García Lorca o Jack London, i exhauria les darreres hores del dia llegint al llit, sempre que no m’enxampessin els pares, compartint aventures amb els detectius adolescents de l’Enid Blyton com si jo també fos un d’ells.

Era casolà de mena, ho reconec. Però tot i així, als quinze anys vaig començar a descobrir que les coses més emocionants de la vida passaven al carrer. Fer el brètol amb la bicicleta i esperar que els pagesos tornessin de veremar per destraviar una mica de raïm del seu remolc. Anar al cementiri a jugar a fet i amagar i aprofitar el moment precís per deixar penjat el pobre que parava fotent el camp silenciosament amb aquella crueltat burleta tan intrínseca de la vida d'un poble. O empaitar les noies de la nostra quinta, amb la matusseria entranyable de l'adolescència acabada d'estrenar, fent el fatxenda davant seu per dissimular les ganes que teníem de tastar els seus llavis... entremaliadures, riures tontos, borratxeres mal païdes, trobades furtives i nits a la fresca. En resum, el que els guionistes de les sèries americanes definirien com els millors anys de la meva vida. I sí, ja ho sé, potser no són els millors, perquè de fet seria una mica trist pensar que després dels quinze tot és decadència, però sí que són aquells anys que et queden enregistrats per sempre més a la memòria, com ara m’està passant a mi. I és que, probablement, cada època té la seva gràcia, però res, absolutament res, es pot comparar amb aquells moments quan tot et passa per primera vegada.

Lluís Gavaldà 13.2.2021