(arafa...)
No ho aconseguiran. Com molts, ja vaig ser durant uns anys un català
emprenyat. Me’n recordo perfectament: els trens no funcionaven, hi havia
apagades de llum, la catalanofòbia havia començat a campar alegrement
per les Espanyes, l'escola començava a estar seriosament en el punt de
mira, les retallades treien el cap... Tot aquell malestar es va acabar
canalitzant en positiu cap al dret a decidir. Va ser el que després s’ha
batejat com “un empoderament col·lectiu”. Així va néixer
l’independentisme de masses. De la mala maror en va sortir una gran
il·lusió. El que ara alguns volen qualificar com a moviment excloent,
ressentit i divisor, va ser en realitat tot el contrari. Va sorgir
precisament per evitar que la societat catalana, que se sentia
maltractada, caigués en una deriva victimista de la qual en tragués
profit un lideratge populista com els que ara veiem pel món...
L’independentisme no només va sortir al carrer a manifestar-se, sinó
també a participar: la gent es va associar, va opinar, va treballar des
de la base. Es va desfermar una gran energia cívica, si voleu un punt
naïf i ingènua: entre tots ho farem tot. El catalanisme va viure un nou
esclat popular i, alhora, un gir conceptual: s’aparcava la idea de
reformar Espanya per passar a la de construir un nou estat d'Europa... el pas cap a l'independentisme no ha estat tant fruit d’una
radicalització com d’una maduració, a remolc de les transformacions
socials i tecnològiques d'una societat catalana i un món globalitzats i,
esclar, de l’enrocament de la societat espanyola...
No és raonable pretendre aturar el temps en el referèndum de l’1-O del
2017. L'únic que en sortirà és el català
ressentit: ressentit amb l’Espanya repressora i amb la classe política
catalana. Les coses no van anar com havien d'anar i, per tant, es
busquen culpables dins i fora... Aquest camí no porta enlloc. Si no en
sortim, efectivament convertirem en un mer parèntesi històric els anys
lluminosos entre el català emprenyat i el català ressentit, de nou només
capaç de sentir-se víctima. Ni les autèntiques víctimes -els qui són a
la presó o a l’exili- ho volen. Segurament són els que menys ho volen.
Tornem, doncs, a convertir la mala maror en una il·lusió. Potser aquest
cop amb menys audàcia i més eficàcia.
Nota: Es pot llegir l'article sencer en aquest enllaç: https://www.ara.cat/opinio/Em-nego-convertir-me-catala-ressentit_0_2169383075.html
Ignasi Aragay
