divendres, 14 d’agost del 2020

pd 1909 Em nego a convertir-me en un català ressentit

 

(arafa...)

No ho aconseguiran. Com molts, ja vaig ser durant uns anys un català emprenyat. Me’n recordo perfectament: els trens no funcionaven, hi havia apagades de llum, la catalanofòbia havia començat a campar alegrement per les Espanyes, l'escola començava a estar seriosament en el punt de mira, les retallades treien el cap... Tot aquell malestar es va acabar canalitzant en positiu cap al dret a decidir. Va ser el que després s’ha batejat com “un empoderament col·lectiu”. Així va néixer l’independentisme de masses. De la mala maror en va sortir una gran il·lusió. El que ara alguns volen qualificar com a moviment excloent, ressentit i divisor, va ser en realitat tot el contrari. Va sorgir precisament per evitar que la societat catalana, que se sentia maltractada, caigués en una deriva victimista de la qual en tragués profit un lideratge populista com els que ara veiem pel món...
L’independentisme no només va sortir al carrer a manifestar-se, sinó també a participar: la gent es va associar, va opinar, va treballar des de la base. Es va desfermar una gran energia cívica, si voleu un punt naïf i ingènua: entre tots ho farem tot. El catalanisme va viure un nou esclat popular i, alhora, un gir conceptual: s’aparcava la idea de reformar Espanya per passar a la de construir un nou estat d'Europa... el pas cap a l'independentisme no ha estat tant fruit d’una radicalització com d’una maduració, a remolc de les transformacions socials i tecnològiques d'una societat catalana i un món globalitzats i, esclar, de l’enrocament de la societat espanyola...
No és raonable pretendre aturar el temps en el referèndum de l’1-O del 2017. L'únic que en sortirà és el català ressentit: ressentit amb l’Espanya repressora i amb la classe política catalana. Les coses no van anar com havien d'anar i, per tant, es busquen culpables dins i fora... Aquest camí no porta enlloc. Si no en sortim, efectivament convertirem en un mer parèntesi històric els anys lluminosos entre el català emprenyat i el català ressentit, de nou només capaç de sentir-se víctima. Ni les autèntiques víctimes -els qui són a la presó o a l’exili- ho volen. Segurament són els que menys ho volen. Tornem, doncs, a convertir la mala maror en una il·lusió. Potser aquest cop amb menys audàcia i més eficàcia.

Nota: Es pot llegir l'article sencer en aquest enllaç: https://www.ara.cat/opinio/Em-nego-convertir-me-catala-ressentit_0_2169383075.html
Ignasi Aragay