dijous, 31 de desembre del 2015

pd 614

AVUI diumenge/dilluns, 25/26 de desembre del 1988
A L'AIRE INVISIBLE DE LA MITJANIT
Josep Maria Puigjaner i Matas

...
Si et quedaves mirant, potser un xic embadalit, el teu pessebre, t'adonaves que allò era, cabalment, un naixement. Que vol dir un no rotund a la desesperació i a la quotidiana desesperança que ens assetja. Un no a la capitulació davant els forats negres d'aquest món. Una aposta agosarada a favor de la vida, perquè la vida sempre recomença, perquè n'hi ha, d'entre nosaltres - si més no, uns quants -, que s'esforcen amb coratge perquè la vida torni a tenir aurores després de tots els crepuscles. Gent capaç de desbordar els mites del progrés indefinit, de la diversió embriagadora, de la droga alienant, i de les divines paraules - d'amor i de pau, per exemple - insolentment explotades per eslògans publicitaris. Persones: dones i homes de tota la Terra, entestats a trobar el sentit i fins i tot el gaudi legítim de la vidaGent convençuda que, a l'altra banda de les modernors i de les post-modernitats, de les utopies col·lectives inassolibles i dels pragmatismes individuals egoistes, ha decidit posar en joc, amb una audàcia impressionant, la seva irrenunciable fidelitat a l'home. I no a l'home en abstracte, sinó al marit, a la dona, als fills, als pares, als veïns, als companys, als amics, als del seu país.
...
I senties un calfred inexplicable i reconfortant en l'aire invisible de la mitjanit.

dimecres, 30 de desembre del 2015

pd 613

PUNT / 24 de desembre de 1989
EL MITE DEL NADAL CRISTIÀ
Joan Carreres i Péra

Com en les innocentades medievals, que presentaven el món a l'inrevés, els cristians d'avui ens trobem perplexos davant d'una realitat que s'imposa amb força indiscutible: hem perdut de vista l'Estel de Nadal, ofegats enmig del caos post-modern, i ens trobem com un nauxer enmig d'un pèlag tempestuós, i amb l'estrella polar tapada per una gropada. El camí de Betlem es redueix a l'arena, suro i molsa del pessebre i els plors del Nen Jesús resten ofegats pels clàxons de la caravana  París-Dakar.
L'Infant de Betlem neix en l'anonimat,... mentre les televisions continuen oferint als sortosos infants occidentals nous paradisos artificials.
...
El mite cristià del Nadal té cants celestials, i àngels i dimonis, i reis i pastors; palaus i coves, torrons i neules, mules i bous; vacances i paneres i rifes; desig de riquesa, salut , confort, felicitat, goig i pau. Què resta, al Nadal cristià, sense mites? Un infant que plora, una dona vexada, un pare putatiu: i un Déu, que, per elevar els homes a la categoria de fills, assumeix amb naturalitat totes les misèries humanes.

dimarts, 29 de desembre del 2015

pd 612

PUNT / 24 de desembre de 1989
UN DOBLE DESIG
Jaume Camprodon

El primer desig en el Nadal d'enguany és que sapiguem exercir, cada dia més, el servei de la caritat... Abans de mirar els regals que podem fer, mirem les necessitats de l'entorn i no al revés. Altrament les necessitat sempre seran els "si en queda"...
El segon desig d'aquest Nadal potser us sorprendrà. El formulo així: "Que Déu ens faci el do del bon humor",... per mantenir la fe en un temps en què s'ha de remar contra-corrent, davant el posat indiferent dels veïns, cal bon humor. El bon humor és l'expressió d'un organisme sa. Com més bon humor sapiguem treure de la fe, menys coses necessitarem per viure. Tot i així continuem amb la mà a l'arada perquè els altres tinguin el que realment els falta. La caritat exercida amb bon humor és doblement beneficiosa...

diumenge, 27 de desembre del 2015

pd 611

AVUI, divendres, 27 de desembre del 1985
NASQUÉ JESÚS A BETLEM?
Valentí Fàbrega i Escatllar Doctor en teologia

Probablement el cristià, que ha acceptat que Jesús neixés entre les més pobres, sent una mena d'angúnia quan se li fa pensar que el seu naixement fou obscur i desconegut, com ho és el dels nens pobres com ell.

...
Els punts neuràlgics que han empès els biblistes cristians a l'escepticisme històric són, en certa manera, entenedors i fàcils de resumir i s'haurien imposat molt més de pressa si no haguessin contradit el criteri teològic, un criteri gratuït i avui dia inacceptable, de la veritat històrica de cada una de les dades dels evangelis.
D'antuvi cal constatar que el centre d'interés dels quatre evangelistes és la vida pública de Jesús. Només dos d'ells, Mateu i Lluc, presenten, a  manera de prefaci, un evangeli de la infància. I només en aquests evangelis s'esmenta explícitament el naixement de Jesús a Betlem. D'altres dades del Nou Testament hom treu més aviat la impressió que la pàtria de Jesús fou Natzaret...
L'evangeli de la infància de Mateu fou el primer que va deixar de ser considerat font històrica... Hom el tendeix a assimilar al gènere haggàdic jueu, molt de moda a l'època de l'evangelista. L'haggadà era una mena de comentari de relats de l'Antic Testament, molt lliure i ple de fantasia, sense pretensions històriques, amb l'objectiu de fer ressaltar el valor d'una idea religiosa o la significació salvífica d'un personatge bíblic.
Molts més maldecaps ha provocat deixar de reconèixer el valor històric de l'evangeli d'infància de Lluc. La raó és òbvia. Lluc és l'únic evangelista que malda per atorgar al seu relat un marc d'història profana...
...
Que Jesús va néixer pobre és un pensament molt meditat. Que Jesús, emperò, va néixer com la majoria dels mortals, en la foscor i l'anonimat d'aquests espais amples que la història no ha pogut il·luminar mai del tot,és, tal vegada, un pensament en el qual no ens podem acabar d'acostumar.

dissabte, 26 de desembre del 2015

pd 610

EL PERIÓDICO,  dilluns 26 de desembre de 1983
NAVIDAD-83
Josep Pernau

A Betlem no hi ha pastors, sinó soldats israelians... Els soldats tenen controls establerts per evitar que els pastors (palestins, clar)  s'acostin a Betlem... 
L'estrella pot ser un míssil...
Els reis d'Orient no perden el temps viatjant amb camell per visitar un nadó, estan massa ocupats comptant petrodòlars i preparant la propera conferència de la OPEP...
No és encens el que s'ensuma, sinó contaminació...
L'or és a Fort Knox o a les cases de compra-venda...
La mirra està adulterada...
Al cel ja no hi ha àngels, sinó satèl·lits-espia (ara drons)... Els últims àngels que quedaven, i que sostenien un cartell que parla de pau i d'homes de bona voluntat, foren fulminantment abatuts per un raig làser.
El nen i la mare s'han quedat a Trípoli i a Sant Josep se l'han emportat al Iemen.

divendres, 25 de desembre del 2015

pd 609

AVUI  dimarts 25 de desembre del 1984
BON NADAL
Josep M. Espinàs

Us desitjo, ben sincerament, un bon Nadal.
No és pas anacrònic desitjar unes bones festes. No confonguem la importància de Nadal amb la possible insignificança, i fins i tot inconveniència, d'alguna de les seves manifestacions. Una determinada exigència purificadora, que és bona en principi, pot arribar a l'esterilització popular d'una festa, i això és dolent sempre. Cada vegada em fa més por la vocació elitista, del signe que sigui.
... El Nadal no es limità a ser una cerimònia per a elegits, sinó que esdevingué una "manifestació de masses", amb totes les adherències que això comporta.
... tant pecat d'orgull em sembla refusar els afegits profans al Nadal com defensar la "puresa" d'un sentiment prehistòric humà i menystenir la concreta dimensió religiosa que ha adquirit en una àrea determinada d'aquest planeta...
... Els cultes agnòstics tenen dret a dir que el Nadal és una "superposició" oportunista. Els cristians perfeccionistes tenen dret  a queixar-se de l'embolcall tan poc cristià que desfigura la commemoració de l'Adveniment. Però els uns i els altres faran bé de no oblidar que tota religió no es basa només en una doctrina, sinó que es tradueix en formes de cultura "vivents", i que en tota cultura ho ha un important ingredient religiós que ajuda a articular la comunitat.
... el poble ja fa segles que diu que tots els Nadals tenen alguna cosa de bo... 

dijous, 24 de desembre del 2015

pd 608

EL PERIÓDICO diumenge 25 de desembre de 1983
DONDE MENOS SE PIENSA
J.A.González Casanova

...
Més enllà del folklore pueril i tronat, avui commemorem la nostra infantesa, es a dir allò que mai vam saber expressar del tot, allò indicible (in-fant és aquell que no parla, no diu). Perquè resulta que qualsevol nen és diví fins un dia indatable en que deixa de ser-ho. I nosaltres enyorem l'antiga condició de déus que ens fou arrabassada... el Nen Jesús simbolitza en la nostra cultura el misteri sagrat de la persona humana, que la porta a projectar-se, mitjançant el somni i la utopia, en un futur imprevisible, però que desitja intensament feliç, ple de la satisfacció que atorga la sensació única d'assolir la plenitud humana.
Quan aquests dies usem paraules tan gastades com  amor, alegria i pau expressem el nostre desig de trobar un oasi enmig del desert de la vida quotidiana... però com deia  Eugeni d'Ors: "El nen Jesús nasqué en un pessebre/ on menys es pensa salta la llebre".
On menys es pensa i quan menys es  pensa. Els Reis Mags foren aquells intel·lectual (sens cap dubte, "progres") que, per inquiets, viatgers i seguidors d'un estel fugaç i constant, comprovaren les noces del cel i la terra en un pessebre i l'encarnació, el naixement, de la divinitat en allò més material i terrestre... el sublim es troba en el més trivial. La novetat neix, contra tot pronòstic, en allò més vulgar i quotidià. El sagrat es revela en el temps "quan menys es pensa"...
...
Moments en que ens sentim éssers humans en plenitud perquè estem oberts al miracle de l'imprevisible, de la novetat, de nosaltres mateixos, sempre idèntics però renovats, renascuts gràcies a l'amor que som capaços de sentir pels altres, tan semblants, tan nosaltres.

dimecres, 23 de desembre del 2015

pd 607

EL CORREO CATALAN, 24  de desembre de 1974
ESTE NIÑO
Joan Gomis

Com cada any es celebra l'aniversari del seu naixement, és fàcil que en fer-ho ens plantegem qüestions sobre aquest nen... El nom d'aquest nen és inscrit a la història de vint segles. En favor seu o en contra d'ell... La seva imatge va estar i està en innumerables llocs, sobretot representat en els moments en que, uns trenta o quaranta anys després del seu naixement, va acabar ajusticiat pels qui tenien el poder a la seva terra. Va tenir una carrera curta: nascut en un estable i mort en una creu, va treballar com a fuster i durant uns pocs anys va predicar en un racó de món ple de sorra i algun jardí. 
Però ha romàs... en el seu nom alguns mataren gent. El que va dir i el que va fer ha estat interpretat de maneres molt diverses i inclús oposades...
Hi hagué reis que l'invocaren i altres que tractaren d'esborrar la seva petjada de la memòria humana... uns el consideraren Déu veritable, altres un fals déu, alguns home admirable, altres somiador perniciós. Alguns l'utilitzaren com a protector de poderosos, altres el tingueren per revolucionari... Deixebles seus l'invocaren revestits de rics ornaments i d'altres en nom seu es vestiren amb robes pobres i bastes...
Hi hagué qui l'estimà, qui en dubtà i qui el negà... 
Hi hagué qui considerà tot això cosa del passat i quins cregueren que precisament aquest nom era lo més nou... En nom seu, pel seu nom, amb el seu nom, interpretat de maneres diferents. Contra el seu nom, interpretat també de maneres diverses. Signe de contradicció, per descomptat. 
La història col·lectiva d'aquests vint segles hauria estat una altra...

dimarts, 22 de desembre del 2015

pd 606

EL PERIÓDICO de CATALUÑA, 25/26 de desembre de 1985
A LOS QUE ESTAN SOLOS
Montserrat Roig

Sigui tradició, llegenda, rondalla o mite, el que succeeix avui és un dels miracles més bonics de tota la història de la humanitatNomés el cristianisme es va donar compte que, per estimar Déu, aquest havia de fer-se home. Un nen. Un nen i, a més, pobre. Un nen de dona que va acatar en solitari la decisió divina i que va demanar consell a una altra dona. Potser aquests dies anem de bòlit,  comprant coses per als qui estimem o pensem estimar. Però el valor de l'amistat, de reconèixer-se en els altres, trenca tots els ritus del consum. El que importa és demostrar alguna cosa, demostrar desesperadament que no estem sols, que pertanyem a alguna cosa o algú.

Tots els dies neix, però, un nen en el que es reconeix la idea de Déu. La idea del Déu que oferí pau, però que va saber distingir totes les classes d'homes que es mouen per l'univers. Ell es va dirigir als de bona voluntat, és a dir, els que desitgen la pau. Que aquest símbol romangui després de 2.000 anys em sembla un signe d'esperança. Els que avui, per l'atzar o les circumstàncies, es troben sols i oblidats, dedico aquest bitllet en especial. El nen també va néixer abandonat pel poder, per la majoria dels homes, però els que van creure en el valor de la fraternitat eren amb ell. Ell significà un punt de trobada universal que encara no ha perit.

dilluns, 21 de desembre del 2015

pd 605

AVUI   desembre 1983?
ELS POBRES I ELS POLÍTICS
Xavier Folch i Recasens


" Aquest paraula - la pobresa - ja no és moda. El tema no és moda. Parlar d'aquesta qüestió sembla que sigui per pur gust de fer la guitza las nostres conductors locals de la democràcia... Perquè la pobresa és la cara amagada de la injustícia... Quan generacionalment hem arribat al poder, hem perdut aquell nas que teníem per a descobrir les barrabassades humanes que la societat anava engendrant. Els fastiguejats continuen fastiguejats, per més que manem nosaltres... Per nosaltres l'intolerable esdevé tolerable. Les desgràcies alienes esdevenen costum... Aquí hi ha un fracàs generacional d'aquesta generació avui triomfant: haver perdut el sentit del dolor amagat, quasi clandestí enmig de les normes de la nostra societat... Tot el que som no ens ho devem a nosaltres mateixos sinó al fet d'haver-nos apropiat un dia de les veus dels condemnats de la terra." Oblidarem els pobres. Jaume Lorés, "El Món",  23 de desembre (de 1983?)

Si l'article de Jaume Lorés no serveix de res, si els polítics no se'n senten trasbalsats, voldrà dir que alguna cosa essencial no funciona. Perquè els polítics no podem viure de manera permanent instal·lats en la insensibilitat, en el cofoisme, en l'auto-satisfacció, sempre d'esquena a la realitat. La realitat és molt tossuda i acaba imposant la seva llei tant si es vol com si no es vol, tant si ho volem con si no els polítics de torn.

diumenge, 20 de desembre del 2015

pd 604

ARA  dimecres, 12 de gener del 2011
POSI UN EXPRESIDENT A LA SEVA EMPRESA
Ignasi Pujol

DE CAPS DE GOVERN A ASSESSORS EMPRESARIALS
Aznar fitxa per Endesa un mes després de la incorporació de Felipe González a Gas Natural Fenosa

... els ex-presidents són figures molt preuades pel sector privat. Un ex-cap de govern és l'assessor perfecte per a una empresa que vol penetrar en un nou mercat o que necessita enfortir les seves relacions. De la geopolítica a la geo-economia...
José María Aznar es va incorporar al consell d'administració de l'empresa de comunicació News Corporation el 2006 i cobra 171.300 euros a l'any per aquest càrrec. A l'empresa energètica Endesa rebrà uns 200.000 euros anuals com a remuneració.
Felipe González, 126.500 euros a l'any com a conseller independent de Gas Natural...
...
Ex-ministres o alts càrrecs dels governs del PP i del PSOE també han passat pel sector privat; és el cas de Rodrigo Rato (Caja Madrid), Narcís Serra (Catalunya Caixa), Jordi Sevilla (PwC), Isabel Tocino (Santandre), Rafael Arias-Salgado (Carrefour), Rodolfo Martín Villa (Sogecable), Eduardo Zaplana (Telefònica), Pio Cabanillas (Acciona), Jaume Matas (ex-assessor de PwC), Anna Birulés (Telstar, Irestal i Pelayo) i Javier Solana  (Acciona).
El polític català  que més ha rendibilitzat empresarialment el seu pas per la política ha esta Josep Piqué, que des que va deixar el PP, el 2007, ha accedit a la presidència de Vueling i de Bodaclick, a més de participar als consells de Tradisa, GVC Gaesco i Copisa...

divendres, 18 de desembre del 2015

pd 603

ARA  dissabte, 25 d'octubre del 2014
ELS 50 ANYS DE RAJOY ( i 2)
Miquel Puig

... El fet que els resultats espanyols dels últims trenta anys siguin poc espectaculars deu ser el que justifica que Rajoy prefereixi considerar un període més llarg, i concretament de cinquanta anys. Aquest lapse ens porta a principis dels seixanta... i segons Jesús Fernández-Villaverde.. són 34 els països la renda per capita dels quals ha crescut més ràpidament que l'espanyola. 
Ens podem demanar qui coi escriu els discursos de Rajoy, però la manca de rigor no és es seu únic problema, perquè el lapse de temps que ens proposa Rajoy posa en relleu les limitacions dels èxits de la democràcia, ja que exigeix incloure el període d'extraordinari creixement que va protagonitzar Espanya entre 1960  i 1974, mentre Franco encara governava el país,...

.. fixem-nos ara en els últims divuit anys, que corresponen al cicle econòmic 1995-2013 que ara acaba, i que coincideix amb els governs d'Aznar, Zapatero i els primers anys de Rajoy. Sovint sentim descriure aquest període com una etapa de vibrant i espectacular modernització truncada per una desafortunada crisi mundial. Les xifres no corroboren aquesta visió, ja que en aquest període són catorze els països europeus que han crescut més ràpidament, a més d'un centenar de països no europeus...

En definitiva, ningú no pot discutir que en els últims 50 anys Espanya ha fet un salt extraordinari, però la velocitat no ha sigut res excepcional, i va ser més gran en el tardo-franquisme que pas en el primer cicle econòmic de la democràcia (1985-1994), i en aquell més que en el que ara acaba...

dijous, 17 de desembre del 2015

pd 602

ARA  dissabte, 25 d'octubre del 2014
ELS 50 ANYS DE RAJOY (1)
Miquel Puig

El president Rajoy ha afirmat públicament en diverses ocasions que en els últims 50 anys només la renda per capita de quatre països del món ha crescut més ràpidament que l'espanyola... Paral·lelament Aznar ha proclamat que el procés  independentista amenaça "la història d'èxit que és Espanya"...

... des que Felipe González va prendre possessió de la presidència del govern espanyol el 1982, l'atur ha superat el 20% en un de cada tres anys, cap país d'Europa occidental ha superat mai aquesta taxa i en aquest període els socialistes han governat en dos de cada tres anys...
... em temo que en els 31 anys que van fins al 2013 no és cert que Espanya hagi sigut el país amb el creixement de la renda per capita més ràpid. La d'Espanya  ha crescut a l'1,75% anual, i a  un ritme superior ho han fet Portugal (1,8%), Noruega (1,9%), el Regne Unit (2,15%), Albània (2,45%), Luxemburg (2,85%), Irlanda (2,95%) i Polònia (3%), a més de 61 països no europeus... 
... l'any 1982 les rendes per capita d'Irlanda i d'Espanya no eren gaire diferents, però ara hi ha un abisme entre l'una i l'altra (concretament la primera és un 60% més gran que la segona)...

dimecres, 16 de desembre del 2015

pd 601

ARA dissabte, 30 de juny del 2012
DÈFICIT DE LÍDERS O DE SEGUIDORS
Àngel Castiñeira

... (Artur Mas) Ara mateix afronta segurament l'envit més important i més incert de tota la seva carrera política: l'assoliment del nou pacte fiscal. Ell mateix ha reconegut que, si la via del pacte falla, el Govern plantarà cara a Madrid i Catalunya entrarà en un terreny desconegut.
... "President, si mai se sent sol, sàpiga que té un poble al darrere", va dir el periodista Joaquim Maria Puyal... En canvi, Joan Ramon Resina parlava en aquest mateix diari de l'aprimament del lideratge de Mas: "No és cert que el president tingui un poble al darrere; el té al davant, i la pregunta coent és si sabrà estar a l'altura del poble"... 
Perquè hi hagi un lideratge s'han de donar simultàniament tres elements: líders, visió i seguidors...
Resina diu que el poble ja va al davant del seu líder i que el que ha de fer és espavilar-se. Sense voler contradir tots dos mestres, crec que també hauríem de pensar en la hipòtesi que els seguidors, a l'hora de la veritat, no segueixin. O dit d'una altra manera, que potser el problema que tenim avui amb el lideratge no és (només) una qüestió de líders, sinó (també) un problema de seguiment.

dimarts, 15 de desembre del 2015

pd 600

ARA, dimarts 25 de  gener del 2011
"READ MY LIPS", MARIANO
Anna Grau

Llegeix-me els llavis, Mariano: fes-me i fes-te un favor lingüístic. Les llengües són per entendre'ns, sí, però no només. Si les féssim servir només per entendre'ns ja podríem parlar tots no pas esperanto, com diuen els cursis, però sí llatí...
... a aquestes altures de la pel·lícula considero fonamental deixar clar que el català no és una llengua tronada i esporuguida, no és un dialecte de derrotats, de gent que veu un murcià (o un subsaharià) al mig d'Arbúcies i arrenca a còrrer. No es pot anar pel món eternament així...
Mira els americans. No s'han ni molestat a declarar l'anglès llengua oficial del seu país...
...
No té ni cap ni peus reclamar que la immersió lingüística a les escoles catalanes garanteixi la dignitat del castellà i després qüestionar (prohibir, no?)  que el català es parli al Senat (una cambra que bàsicament no serveix per a res, tret d'escenificar la diversitat territorial!). Tampoc a l'inrevés, per cert. O som plurals tots o de cap a les barricades com uns imbècils. I uns fracassats...

dilluns, 14 de desembre del 2015

pd 599

ARA, 19 de juny del 2011
LA TEMPTACIÓ ANTIPOLÍTICA
Toni Soler

Arrels històriques. Encara que els sectors més de la ceba miren amb recel els indignats per la seva nul·la sensibilitat catalanista, el cert és que la genètica del moviment entronca amb una antiga tradició del país, que és el rebuig instintiu cap al poder polític i cap al mateix concepte d'autoritat. Aquesta pulsió, encetada quan la Cort va marxar de Barcelona i aguditzada després del 1714, ens ha convertit històricament en una societat viva, dinàmica, contestatària i profundament democràtica (en el sentit originari del terme), però també explica les successives foguerades de ràbia popular en els últims dos segles, la tendència a l'activisme assembleari -enfront d'una casta política llunyana i percebuda com a oligàrquica- i l'auge de l'anarquisme en el si del moviment obrer... 
Indignacions diverses... Un mateix impuls produiria, així doncs, respostes d'allò més diverses: des de les consultes sobiranistes del 10-J, la irrupció de SI i el bon moment de la CUP (indignació independentista) fins a la consolidació de Ciutadans (indignació antinacionalista) i l'auge municipal de Plataforma per Catalunya (indignació xenòfoba)... A tot això cal afegir-hi l'augment de vots en blanc i nuls en les últimes convocatòries electorals. Tot plegat suposa un gran desafiament per als partits majoritaris.
La prova de foc... Entre aquests partits-moviment i els indignats hi ha, però, una diferència substancial. Mentre que els uns s'han constituït com a partits amb estructura estable, amb bases ideològiques i programes d'acció concrets, els indignats són un col·lectiu poc articulat, que expressa un malestar real però difús, i ataca el que ells anomenen el "sistema" amb perdigonades més sorolloses que efectives... No cal dir que són propostes legítimes, però fins que els indignats no es presentin a unes eleccions no sabrem si això és realment un programa de majories. La CUP, Ciutadans, fins i tot PxC s'han sotmès a la prova de foc, la de les urnes, cosa que els ha donat una legitimitat limitada però autèntica; els indignats , en canvi, parlen en nom del "poble" i neguen la representativitat dels diputats, que han rebut centenars de milers de vots. I així no es fa camí cap a la democràcia real, sinó cap a la seva demolició.

diumenge, 13 de desembre del 2015

pd 598

ARA dimarts, 7 de juny del 2011
POLÍTICS, PRENGUEU-NE NOTA
Borja de Riquer

El passat 22 de maig 2.387.152 ciutadans de Catalunya no van votar i altres 169.585 van manifestar la seva protesta política fent-ho en blanc o nul -aquests darrers son tres vegades més que els vots obtinguts per Plataforma per Catalunya-. Després hem contemplat amb perplexitat com la majoria dels polítics no han comentat aquest fet: s'han limitat a escriure quatre reflexions banals sobre les causes d'aquest "preocupant" problema i prou.
Tranquil·litzades les seves consciències, tots han tornat a parlar de la política realment "important": a veure amb qui pactem, a qui li toca l'alcaldia, etc. És a dir, la meitat de la població de Catalunya manifesta el seu desacord amb el funcionament d'aquest sistema polític i els més implicats no se senten afectats i continuen dins la seva "petita i vella política". Una actitud lamentable, preocupant i suïcida.
El creixent abstencionisme electoral i la rebel·lió dels indignats són clares mostres dels efectes de la greu crisi del nostre model econòmic-social-polític. No fa gaire, l'historiador Toni Judt va advertir de la fallida dels tres pilars sobre els quals s'ha construït la societat europea occidental: l'estat i les polítiques de benestar social; els mecanismes econòmics que permeten la mobilitat i l'ascens social; les altes quotes de participació en el sistema polític democràtic.
Avui, a Catalunya i a Espanya, molt més que en altres països europeus, aquests tres pilars estan patint una profunda crisi: l'estat del benestar és amenaçat per retallades que no semblen ni conjunturals ni superficials; la crisi econòmica ha fet que la mobilitat social reculi, s'imposi el descens social i la marginació laboral de les noves generacions; i la participació política (electoral i militància) disminueix al temps que creix el desencís davant la baixa qualitat de l'actual sistema democràtic.
L'acció de protesta dels indignats ja ha tingut una primera i important victòria: ha guanyat clarament la batalla de l'opinió ciutadana i ha aconseguit que les seves crítiques i les seves demandes siguin vistes com a justes per moltíssima gent. I davant d'això, cap polític, fins ara, s'ha dignat aparèixer per la plaça Catalunya i dubto que hagin llegit el document programàtic dels indignats . Si haguessin anat allà haurien vist, en primer lloc, que la protesta la protagonitzen preferentment joves universitaris, molts d'ells llicenciats i amb màsters, és a dir gent prou culta i formada per elaborar propostes concretes i totalment raonables, i prou sensata per evitar caure en provocacions. I s'adonarien que aquesta és, sobretot, una protesta generacional, la dels joves que haurien d'integrar unes hipotètiques classes mitjanes, les que a tot Europa són el principal suport de l'actual sistema democràtic i del model social. No us preocupa això, polítics? No us queixàveu fins fa poc que els joves no s'interessaven per res?
S'ha dit que aquests tipus de moviments acaben sempre per diluir-se i no deixar cap rastre del que havien significat i ensenyat, perquè l'assembleisme, sense lideratges, sense un mínim d'organització estable i unes reivindicacions concretes i assumibles, no resisteix el pas del temps. Això està per veure. Estem entrant en una fase diferent a la nostra societat i és evident que s'està imposant un canvi radical en les formes de comunicació i de relació social. Fins ara la xarxa ha servit per informar, connectar i mobilitzar la gent. Quan comenci a ser útil també per crear organitzacions diferents de les tradicionals, al voltant de noves plataformes reivindicatives, ja veurem el que passa. Quan des de la xarxa s'actuï dins de l'actual sistema polític, boicotejant, per exemple, unes eleccions, que fareu, llavors, polítics? Quan els vots en blanc i els nuls siguin el 40 o el 50% -com va imaginar Saramago-, què direu? Crec que això no ha fet més que començar. De moment no us ha de sorprendre, polítics professionals, si cada cop vota menys gent. Heu feu tot el possible perquè així sigui.

dissabte, 12 de desembre del 2015

pd 597

EL PUNT  maig del 1997
EL NOM QUE FA LA COSA
Xavier Cortadellas

Pregunto a la meva filla petita si sap quina lletra és la ema i em diu que sí, que la ema és aquella noia de les Spice Girls que porta cues. La cosa no seria preocupant si no fos que la meva filla només té tres anys, que va començar a anar a col·legi l'octubre passat i que de llegir no en té ni idea... comprovo que d'escriure no en sap més i que el que sap li ho ha ensenyat la seva germana. I comprovo, a més, que li ha ensenyat altres coses. Pregunto a la meva filla gran on ha après això de les Spice Girls i em diu que totes les nenes de la seva classe en parlen. I encara que no li demano, m'aclareix que una de les Spice Girls es diu Emma. Hi ha pares que ens pensem que eduquem la mainada perquè vigilem tot el que senten o veuen i, quan volem ratificar-ho, descobrim que ens han anat marcant gols amb tota la regla. Suposo que aquest és no només el destí dels pares, sinó també el destí de tothom que es fa granComprovar que el món segueix amb indiferència el seu camí, deixant de banda planificacions i projectes. Construïm un ideal de país, de la mateixa manera que provem de construir un futur ideal per als nostres fills, i resulta que ells no se n'adonen o no els interessa. Nosaltres també vam ser així fa temps. Però m'esgarrifa pensar que, d'aquí a poc, quan demani a les meves filles quin nom de noi els agrada, em diran a cor Iñaki.

divendres, 11 de desembre del 2015

pd 596

ARA  dimarts, 24 de maig del 2011
ARCADI "ON FIRE"
Lluís Gavaldà

Hi ha molta gent. Molta. Tot i que ho intenta, aquest sol de tarda que li enlluerna els ulls miops no li deixa veure el final de la gernació que s'ha aplegat a la plaça. Els ha pogut palpar mentre s'acostava xino-xano al lloc de trobada, ensumant les seves olles de menjar, escoltant les seves cantarelles, llegint en cartolines els seus anhels.
Hi ha molta gent. Molta. Estaria bé que no notessin la galipàndria que arrossega des de fa una setmana, i que aquest mal al genoll que no el deixa tranquil fes una treva, i que aquesta bufeta desgastada i emprenyadora aguantés les embranzides que el torturen. Ai, sí, tant de bo tingués l'edat d'aquest noi que ara li atansa el micròfon o de la noia que fa mans i mànigues perquè no s'acobli i foti aquell xiulet tant empipador. Però no pateix pas. Sap que l'escoltaran. Si una cosa té a l'esquena són hores de batalla, hores de xerrades i conferències, en llocs grans i també en petits, en aules magnes i també en carrerons amb olor de misèria. Sigui on sigui, amb els mitjans que es trobi, ell tornarà a pedalar a contracorrent, com sempre ha fet, amb la tossuderia lúcida de qui sap que te raó.
Tornarà a dir el que no volen que se sàpiga, tornarà a mostrar les vergonyes del poder, qui són els que manen de debò i què es pot fer per fer-los la punyeta, i ho farà sense tics messiànics o egòlatres, de manera entenedora, amb exemples clars i grotescament divertits.
Fa calor i la camisa se li enganxa. Davant seu, com sempre, les cares del futur, les que assedegades de veritat no es conformen amb el que veuen, les que fan possible que mentre xerra oblidi la galipàndria i el mal de genoll i fins i tot les ganes de pixar. Bé, les ganes de pixar potser no. Serà qüestió d'anar per feina.

dijous, 10 de desembre del 2015

pd 595

ARA, 19 de maig del 2012
TRIA ELS RICS
Albert Sánchez Piñol
"Passatge de la Canadenca. Empresa elèctrica que va donar nom a la vaga del 1919". Sempre he trobat una bellesa immensa en aquesta frase tan somera, concisa, adorable per precisa. És la inscripció d'una placa situada, com diu el text, al passatge que uneix el carrer Cabanes amb la plaça de les Tres Xemeneies, a tocar del Paral·lel. I dic que és una frase bella perquè conté exactament el que ha de contenir: la informació succinta d'un fet, en aquest cas heroic. La mateixa brevetat ens anima a saber-ne més. Per això voldria fer memòria d'aquella vaga èpica. Va fer història. Gràcies a la vaga de la Canadenca, dolorosa però triomfant, els treballadors van aconseguir un dret que avui ens sembla elemental, però que aleshores era gairebé una utopia: la jornada de vuit hores. Hem de pensar que el 1919 la dreta mantenia unes posicions ultraconservadores. Com el mateix dirigent de la dreta catalana, Francesc Cambó, per a qui la jornada de vuit hores era, literalment, "una de les pitjors bogeries que ha comès mai l'espècie humana". (És comprensible que algú com Cambó pensés així: ell no en treballava ni una.)
...
En aquest context de misèria i repressió sembla increïble que un grup de treballadors aconseguís mobilitzar-se, organitzar una gran vaga i tirar-la endavant. En aquella època, les vagues no eren com les d'avui, sinó una guerra encoberta, en què si calia el govern cridava l'exèrcit. I, com dèiem, la policia torturava habitualment els detinguts. Sovint els arrencava les ungles, de vegades les parpelles. Com? Amb tenalles. Per això quan llegeixo textos tan espartans com els de la placa de la Canadenca, sento un d'aquests orgulls que pugen tòrax amunt. Orgull dels nostres avantpassats, de la nostra història. De saber que un petit, humil racó del Paral·lel amaga una heroïcitat col·lectiva rere una petita, humil placa. I està bé que sigui una petita placa i prou. Perquè un pensa: "Si una placa tan petita parla d'una epopeia tan gran, quantes gestes amagaran els racons d'aquesta ciutat?"
Dit tot això, voldria afegir-hi un detall informatiu nimi, un no-res: la nostra estimada placa ja no hi és. I ara és possible que molts lectors es preguntin qui ha estat el brètol, l'indesitjable, la tribu urbana que ha malmès aquest tresor cívic. El problema és que la placa no ha estat trencada, sinó substituïda. Dissimuladament, subreptíciament. Com qui no vol la cosa...
Bé doncs, ara a la nostra placa, que ja no és humil ni digna, hi posa: "Passatge de la Canadenca. Empresa fundada per Fred Stark Pearson el 1911". És a dir, on es rendia tribut a milers d'herois anònims, que gràcies al seu sacrifici van aconseguir un bé col·lectiu, ara es reivindica la figura d'un individu avariciós que ja té al seu nom una avinguda i fins i tot una estàtua a Pedralbes. I un no pot evitar preguntar-se: es pot ser més mesquí?
(Notes de l'amanuense: 1)  val la pena llegir el text sencer que he retallat per un xic llarg. En aquesta pàgina ho pots fer: http://www.ara.cat/premium/opinio/Tria-rics_0_703129728.html#.VmlLpbA0AWc.email                           i 2) Dedico aquest paper a l'amic Fili, sigui on sigui.)

dimecres, 9 de desembre del 2015

pd 594

ARA, 6 d'agost del 2011
IMMORALITATS EN TEMPS DE CRISI
Cristian Segura

... Perquè en temps de crisi sí que hi ha conductes immorals de debò, lloses que enfonsen les futures generacions.

Avui que vivim en el precipici, que s'esfuma el benestar i el nostres governs - ressalto el possessiu, nostres - carreguen un deute insalvable, és immoral rebre el subsidi d'atur i alhora fer feines cobrant en negre. És immoral evadir impostosÉs immoral abaixar els impostos de les rendes més altesÉs immoral que els governants no gosin apujar els impostos als grups més privilegiats, siguin rics o individus amb uns ingressos anuals per sobre del mileurisme i que no tenen cap persona al seu càrrec.    És immoral que s'atiï el populisme contra la immigració, quan la immigració ha estat clau per fer progressar aquest país. És immoral que no s'introdueixi el copagament sanitari per a tots aquells que no  viuen per sota el llindar de la pobresa. És immoral que es destinin diners públics a escoles concertadesÉs immoral que  no s'ajudi al màxim - amb el funcionari de genolls, si cal - l'emprenedor que crea un negociÉs immoral retallar el pressupost dels departaments de recerca de les universitatsÉs immoral que els bancs no cedeixin a l'administració pública la propietat dels immobles que han embargat. La moral és un concepte relatiu excepte quan una societat corre el risc d'anar-se'n a la merda.

dimarts, 8 de desembre del 2015

pd 593

ARA ... 2012?
LA INDIGNACIÓ PERSISTEIX
Carlota Camps Farré

D'aquell gran col·lectiu ciutadà que van prendre el nom d'indignats, que un dia es van plantar al carrer i van decidir canviar el món, ja només en queda silenci. El 15-M va ser un crit a l'esperança i al canvi, però ben poc ha durat. El moviment ha anat degenerant i perdent força, fins al punt que, amb menys d'un any de vida, ha quedat gairebé en la penombra, oblidat, en silenci.

El moviment ha callat, perquè ja no els queda res a dir. Tenien uns bons ideals, tenien força, tenien esperança i voluntat, però no ho han sabut conduir a bon port. Els unia el rebuig al sistema establert, però els desunia la gestió del nou sistema. La gent ha perdut l'esperança en un moviment que no ha sabut convertir cap dels seus problemes en accions reals. Molta revolució, però poca efectivitat.

La població segueix igual d'indignada, o més, però s'ha adonat que aquest no era el camí. El que ha desaparegut és el moviment en la forma que va prendre, però no pas el sentiment.

dilluns, 7 de desembre del 2015

pd 592

Nota de l'amanuense: Avui excepcionalment no reprodueixo un paper sinó un enllaç per veure un vídeo que em van passar i que m'ha semblat molt i molt bonic i interessant. Com veuràs no només parla de sonadors o músics sinó de cultura amb majúscules. A més sentir parlar el català de les Illes no té preu! No t'ho perdis! de veritat que val molt la pena!

diumenge, 6 de desembre del 2015

pd 591

ARA  dimarts, 24 de maig del 2011
(TITULARS)
Diversos

2003 - 2011: crònica d'un procés d'autodestrucció. ERC ha dilapidat un enorme capital polític. Escissions; la divisió interna i la manca d'un relat del Govern han estat claus.

La CUP comença a digerir el seu èxit electoral: 101 regidors.

La corrupció no passa factura. Camps guanya però l'oposició més dura surt reforçada. Un retorn al govern (de les Illes) que no és més que demèrit dels altres. El PP no puja vots però es veu afavorit pel desastre del PSOE a les Illes i València. El col·lapse del centredreta a Mallorca ha permès que Bauzà guanyi escons.

dissabte, 5 de desembre del 2015

pd 590

LA VANGUARDIA  dilluns, 21 de juny del 2010
MÁS ALLÁ DEL XENÓFOBO Y DEL BUEN SALVAJE
Antoni Puigverd

Confesso que jo també creia, en un primer moment, que la polèmica sobre l'ús del burka i el niqab era prematura i artificial. Em semblava una forma inquietant de buscar tres peus al gat de la immigració musulmana...
La polèmica posa sobre la taula, en primer lloc, el debat sobre la condició femenina...
El segon aspecte no acostuma a expressar-se per escrit. Em refereixo al sentiment de rebuig a allò desconegut...

Però ... no són pocs el que s'enfronten inclús al burka o el niqab com si es tractés d'un espectacle exòtic, d'una desfilada de moda ètnica. Amb una actitud entre embadalida i paternalista, abanderen el relativisme cultural mentre redacten un nou capítol del mite del bon salvatge... De manera que, mentre a les nostres societats és molt freqüent el menyspreu del tradicionalment autòcton, són reverenciades les tradicions procedents d'un món suposadament més autèntic.
...
En el fons de la qüestió del burka, hi ha el major interrogant cultural que la realitat ens està plantejant. Ho formularé en els termes de Giovanni Sartori, un defensor de la societat oberta, alarmat amb la penetració d'una cultura que, con la islàmica, inclús en la seva versió més moderada, insisteix en la superioritat de la creença sobre la democràcia, en la supremacia de la umma sobre la ciutadania. ¿És possible integrar als estrangers que es proposen restar com a estranys a la comunitat que els acull? ¿És possible construir una societat plural amb aquells estrangers que rebutgen els principis de la pluralitat? ¿Pot existir una ciutadania democràtica gratuita, concedida a canvi de res?

divendres, 4 de desembre del 2015

pd 589

ARA, 15 de març del 2014
NOSALTRES, ELS PARTISANS
Toni Güell

"Mio padre è morto partigiano" és una poesia que sol representar-se com a monòleg. Els l'explico perquè em sembla que aquí no sol representar-se gaire. Un personatge de 32 anys ens explica que el seu pare va morir als 18, poc després d'engendrar-lo: els feixistes van afusellar-lo al nord de Itàlia per partisà. I un dia, el fill somnia en ell. És un somni angoixant, però no pel fet de trobar-se amb un pare adolescent, bromista i rialler, sinó per les preguntes en què desemboca la seva lleugeresa aparent: “El món nou, l'heu construït, oi? Fill meu, ens heu venjat? En resum: el poble... mana?” El fill s'embarbussa amb subterfugis, i acaba responent-li amb una metàfora que fa trontollar el públic: “Els que et van afusellar et fan morir cada dia, pare”. Però davant d'això, el pare adolescent del somni es limita a arronsar-se d'espatlles, potser glaçat per dins però encara somrient i afable, i marxa girant l'esquena a la Itàlia de la segona meitat del segle XX: “I què sé jo, del que ha passat... Jo em vaig quedar en aquella època, relaxat, quan jugava, jugava; jugava a futbol, i no em cansava; jugava amb la teva mare, i l'abraçava...”
Em temo que a vegades tenim la gosadia de creure que som com el partisà adolescent. Ens diem que, si no ens esforcem a canviar les coses i tot ens és una mica igual, els responsables són l'escamot dels corruptes i els polítics afins, que ens han portat a una desafecció que és com un "paredón" on un perd la vida política. És culpa seva, diem, si ens arronsem d'espatlles, si girem l'esquena al nostre temps, si només volem refugiar-nos en una mena de puresa inconscient i (com és lògic) veure jugar el Barça. Però són excuses. No som el partisà adolescent, nosaltres.

dijous, 3 de desembre del 2015

pd 588

AVUI  divendres, 30 de juny del 2000
LA MEITAT DE LA POBLACIÓ MUNDIAL VIU AMB MENYS DE 2 DÒLARS DIARIS
Redacció

L'eradicació de la pobresa continua sent el gran repte pendent.
L'Estat espanyol manté el lloc número 21  l'índex de desenvolupament humà i es troba per sota de la resta d'Estats de la Unió Europea, excepte Grècia, que ocupa el lloc 25, i Portugal, que es troba en la posició número 28...
L'índex de desenvolupament de les dones és menor que el dels homes a tot el món...
Els 24 Estats més pobres són africans...
Pocs països donen al Tercer Món el 0,7% o més...

dimecres, 2 de desembre del 2015

pd 587

EL PERIÓDICO  dissabte, 8 d'abril del 2000
FAM I GENOMA
José Maria Mendiluce

Dilluns, ... les investigacions sobre el genoma humà obrien entre altres, la possibilitat d'allargar la vida dels éssers humans - ¿fins a la immortalitat? - si es descobria la manera de desactivar els gens de l'envelliment...
Dimecres, Kofi Annan feia una enèrgica crida al món ric perquè ajudi l'Àfrica Oriental...
La casualitat ens ha posat al davant la constatació  de la nostra esquizofrènia col·lectiva. Al mateix temps, la mateixa setmana, mentre que els uns guanyen diners investigant el genoma, altres en demanen per evitar, si hi arribem a temps, la mort de milions de persones.
Però també les peces del puzle del genoma de la fam a l'Àfrica estan descobertes. Encara que hi ha massa culpables que neguen no només l'existència mateixa de les peces, sinó també la seva relació macabre i assassina de conseqüències dramàtiques. Però també són molt clares.
  • Fam i guerra. La fam és una arma de guerra en la lluita pel poder...
  • Fam i ecologia.
  • Fam i deute. 
  • Fam i política. S'alimenta una imatge interessada d'una suposada incapacitat política d'arrels culturals...
  • Fam i negoci. No és cert que l'Àfrica no ens interessa. No ens interessen els seus habitants...
Aquestes són les verdaderes causes de la fam a l'Àfrica. Espero que la societat sensible i organitzada de les ONG aprofitem aquesta oportunitat per denunciar el que passa amb la mateixa força i eficàcia amb què hem demanat més diners. És la política, una altra política, el que falta. L'Àfrica s'ho mereix.

dimarts, 1 de desembre del 2015

pd 586



ACTE DE SOBIRANIA
Lluís M. Xirinacs
11 d'agost del 2007

"He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l'univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.

... "

(Nota: Avui no transcric un paper de diari, sinó un poema que han inclòs en un llibre que acabo de llegir: 
"Jesús busca Jesús, Crònica d'una recerca perillosa" de Jaume Rodri)

dilluns, 30 de novembre del 2015

pd 585

EL PERIÓDICO  dijous, 6 d'agost de 1998
ELS NOUS MURS DE LA VERGONYA
Manuel Delgado

El sistema econòmic dels països rics necessita aquest exèrcit d'immigrants disposats a ocupar llocs laborals precaris, insegurs, esgotadors o insalubres que els obrers natius no accepten 
Nova onada de pasteres. Més ofegats. Més detinguts, incloent-hi ara embarassades de vuit mesos, com la de l'altre dia. Més deportats. Detinguts només en un dia 83 immigrants, 20 d'aquests a l'interior d'un camió a la Jonquera. L'accident de Figueres, el mes de març de l'any passat, d'un altre camió que transportava il·legals - dels quals 11 van resultar morts - va revelar l'existència de xarxes organitzades en territori espanyol que es dedicaven a transportar autèntics carregaments de carn humana viva. La recent sentència absolutòria dels responsables d'aquell incident va posar de manifest que el tràfic d'éssers humans no ha de ser necessàriament considerat un delicte a Espanya. Altres països presumptament civilitzats són escenari d'aquest mateix tipus de negocis basats en el tràfic clandestí d'una humanitat a la qual es tracta més malament encara que al mateix bestiar. Pensem en el cas de la frontera entre els Estats Units i Mèxic, o en el que està passant a les costes adriàtiques italianes.

   No deixa de tenir la seva gràcia. Els mateixos règims polítics que van clamar contra l'existència d'un mur a Berlín i d'un teló d'acer a Europa, concebuts per impedir que els ciutadans de països comunistes emigressin cap a Occident, els mateixos demòcrates que s'indignaven davant la imatge dels boat people vietnamites o dels balseros cubans, intentant desesperadament guanyar la llibertat, són els que avui consideren pertinent i inevitable el manteniment de barreres tan tràgiques i injustes com aquelles, i pensades per al mateix: impedir el dret humà d'anar d'un lloc a l'altre. Els centenars d'immigrants que han deixat la vida a les aigües de l'estret de Gibraltar són la prova de la culpa moral dels que, defensors acèrrims de la lliure circulació de capitals, s'oposen radicalment a l'exercici de la lliure circulació de persones.

   Tota la retòrica entorn de l'anomenat problema de la immigració a l'Europa industrialitzada s'aixeca sobre el fet d'escamotejar una dada fonamental. A saber, que els països rics són demogràficament deficitaris i que necessiten importar treballadors joves. Si l'immigrant ha vingut és perquè ha estat concitat a fer-ho. Per més que les argumentacions melodramàtiques que els mitjans de comunicació ofereixen de l'assumpte insisteixin que l'immigrant és un necessitat que s'ha mogut del seu lloc per les condicions de vida miserables que patia, el cas és que un home o una dona joves no canvien de residència si no tenen una certa garantia de trobar feina al lloc on es dirigeixen.
   L'immigrant sap que hi ha feina, i per això hi va. Si no, no ho faria.

   El que tenim, a partir d'aquí, és que no és la gana, ni tampoc la pressió demogràfica el que ha desencadenat els processos migratoris en direcció a les ciutats del món industrialitzat, sinó els interessos de sistema productiu i de mercat d'aquest, sobretot pel que fa a la necessitat de mantenir un exèrcit de treballadors no especialitzats, que, menyspreats i temorosos, estarien disposats a ocupar llocs laborals precaris, insegurs, esgotadors o insalubres que els obrers natius no accepten, així com a alimentar una economia informal i submergida cada vegada més estratègica. D'aquesta manera s'obté una població laboral que està caracteritzada per una inferioritat salarial absoluta, que amb prou feines si genera costos socials, amb una capacitat reivindicativa nul.la i amenaçada constantment no solament amb la pèrdua del lloc de treball, sinó amb el retorn automàtic que aquesta sol implicar.

   Són aquestes necessitats de les estructures econòmiques dels països rics el que també explica l'aparició d'un discurs político-jurídic que legitima que milers d'immigrants estiguin condemnats a condicions de treball abusives i incertes, i vegin com les lleis d'estrangeria els neguen el dret d'esdevenir ciutadans. Paral.lelament, la imaginació social, amb la col.laboració dels mitjans de comunicació, associa de manera sistemàtica l'immigrant pobre amb tota mena de perills, que contribueixen a fer percebre aquesta persona com un indesitjable: delinqüència, costums abominables, amenaces per a la integritat cultural del país amfitrió, auge del racisme. És molt significatiu que el Govern de Trevi - format pels ministres de Justícia i d'Interior dels països de la Comunitat Europea - i els projectes d'instauració d'un espai jurídic i policial comú a Europa occidental incloguin la immigració en el mateix àmbit de problemes que el narcotràfic o el terrorisme.

   D'aquesta manera, el sistema polític, l'ordre jurídic, la propaganda policial, la fantasia periodística i una opinió pública sempre àvida de culpables fàcils i clars embasten plegats una imatge de l'immigrant que no es correspon amb una realitat objectiva, que és una ficció. És d'aquesta ficció de la que parla la premsa, a la qual se li impedeix l'entrada als bars, a la qual s'aborda al carrer per demanar-li la documentació, a la qual es deporta. Aquest ser imaginari oculta, això no obstant, un ésser social objectivament, algú que crea riquesa a baix preu, que té fills que pagaran impostos, algú de qui ja depèn la prosperitat de la nostra societat.

   En altres paraules, el primer pas per poder solucionar el problema de la immigració és el de reconèixer que no existeix: la immigració no és un problema, sinó una solució. Un cop acceptada aquesta veritat, es podrà aconseguir potser que els que presumeixen tant de defensors dels drets humans en altres països siguin capaços d'aplicar-los de fronteres endins, de manera que ningú entre nosaltres vegi regatejat el seu dret a l'equitat davant la llei, a la feina, a l'asil, al reagrupament familiar, a la lliure circulació, o a veure's reconegut senzillament com el que és: un ésser humà, és a dir, un ésser lliure i igual.

diumenge, 29 de novembre del 2015

pd 584

EL PERIÓDICO, 24 de juliol de 1999
ELS MOROS DE LA PASTERA
Enric Sopena

Els últims morts a conseqüència del naufragi d'una pastera - desgraciat episodi que va passar fa pocs dies a la costa sud de Fuerteventura - devien coincidir en la seva compareixença davant Al·là amb Hassan II. Aquesta vegada van ser set. Ja són, per tant, al voltant de 400 els marroquins que, des del 1988, han pagat amb la seva vida la tremenda gosadia d'intentar fugir de la pobresa buscant un paradís anomenat Espanya.
Els moros de la pastera, aquells que van morir al mateix temps que Hassan II, eren, naturalment, gent anònima. Anaven indocumentats, tret de Raixid B., nascut el 1984. Havien abonat al patró de la pastera - un truà cabró i mesquí - prop de 70.000 pessetes. Somiaven amb Espanya, una mena de setè cel on oblidar la misèria. No van fer cas ni del risc del mar i van ignorar voluntàriament la veritat: molts dels seus compatriotes són aquí, simplement, moros de merda, fills de puta, torneu a la vostra terra.
Aquests moros morts no seran mai germans, grans o petits, del Rei d'Espanya. No seran mai res. Si almenys s'integressin, clamen les bones consciències de l'opulència. Moros de merda, balleu la sardana!

divendres, 27 de novembre del 2015

pd 583

EL MÓN /172 - 9 d'agost de 1985
EN MEMÒRIA DE CARLEMANY - GIRONA MOSTRA LA SEVA HISTÒRIA
Arnau Puig

...
La història, és a dir, la reconsideració del passat, no tindria sentit si no servís per a fer veure millor el present i "témer" el el futur, no per allò del que pugui ser pitjor, sinó per assabentar-se de com pugui anar...

El món musulmà i el món cristià
Es veu ben clar que la contesa entre musulmans i cristians era quelcom molt seriós, puix que no es tractava d'una guerra civil..., sinó d'una guerra ideològica o, si es vol, d'una guerra teològica, conflicte en el qual l'entesa és sempre impossible, encara que hom pugui, mentrestant, mantenir les relacions comercials que calguin...
... Els musulmans no tenen ni territori ni Estat; s'és musulmà perquè hi ha una creença, que no té ubicació territorial ni estructura precisa; allà on hi ha un musulmà tot hi és present. És com succeeix amb els gitanos o amb els jueus...

Les llengües romàniques, el català i el llatí
... 
Carlemany encarregà a Alcuí que fixés la llengua llatina... L'anglosaxó Alcuí de York establí que, per al llatí oficial, cada lletra tindria només una única pronunciació vàlida per a tothom. Així quedà establerta una llengua oficial, escrita - i també pronunciada -, que la gent culta entendria arreu. Però, com que la majoria de la població era analfabeta, cadascú continuà pronunciant-la a la seva manera; les llengües romàniques, entre elles el català, s'anaven formant així...

El passat serveix, efectivament, per fer-nos penetrar profundament en el present i per evitar il·lusions indegudes en el futur.