pd 2422 Inèrcies

(ara...mateix)

...L’últim CEO ha situat en avantatge el no amb un 52,3%, un “màxim històric” segons he llegit a l'ARA (que jove s'ha de ser per pensar que la “història” comença el 2010). El sí es queda en un 40,8%, una dada que ha entusiasmat tots els cínics que van fer el possible per impedir que en lloc d’enquestes féssim un referèndum, beneint fins i tot la violència policial i judicial. Per a mi, aquestes dades representen, malgrat tot, un valent desafiament a la repressió de l'Estat. Després de tot el que ha passat aquests quatre anys, un exigu 52,3% defensa la pertinença a Espanya. I un tossut 70% defensa el dret de Catalunya a decidir sense ingerències. Però no m’enganyo: la baixada del sí també reflecteix impotència (la independència és impossible), por (el preu en termes de repressió és massa alt) i disgust (els independentistes només es barallen)...

Toni Soler, 20.3.2022

 

pd 2421 Putin és un estúpid? 2

(ara... mateix)

...Putin és un estúpid?... No respon, per tant, a l’estúpid de manual que descriu Cipolla, però sí a l’estupidesa tal com aquest la va entendre. De fet, el prestigiós historiador advertia de la combinació d’estupidesa i poder, la qual, segons ell, pot provocar que alguns estúpids causin "danys espantosos, no tan sols a un o a dos individus, sinó a comunitats i societats senceres". I encara alertava: "No hi ha cap manera racional de preveure si, quan, com i per què una criatura estúpida llançarà el seu atac", com ara ha passat amb la invasió d’Ucraïna, que va agafar a gairebé tothom desprevingut, incloses persones molt intel·ligents i sensates. La sensatesa impedeix copsar l’estupidesa.

Finalment, Cipolla escrivia: "La persona intel·ligent sap que és intel·ligent. El canalla és conscient de ser un canalla. L'ingenu està penosament imbuït per la noció de la pròpia ingenuïtat", però "l’estúpid no sap que és estúpid", cosa que "contribueix enormement a donar més força, incidència i eficàcia a la seva acció devastadora". És ben bé com si estigués parlant de Putin, oi?...

Ignasi Aragay, 19.3.2022

 

pd 2420 Putin és un estúpid? 1

 (ara...mateix)

Carlo M. Cipolla (1922-2000) és un dels grans historiadors de l’economia que va donar el segle XX europeu. Un intel·lectual, a més, amb esperit humanista i sentit de l'humor... Segons Cipolla, no tots els éssers humans són iguals. Els divideix en quatre categories: els ingenus, els intel·ligents, els canalles i els estúpids. Respecte a aquests darrers, diu que el percentatge és idèntic arreu (no importa l'àrea geogràfica, la condició social, el nivell cultural o l’activitat professional) i que sempre "superarà les més negres previsions". Un estúpid és, segons la seva definició, "una persona que causa un dany a una altra persona, o grup de persones, sense aconseguir-ne cap avantatge o, fins i tot, patint una pèrdua". A vegades les persones actuen de forma intel·ligent, altres de manera ingènua, en alguns casos fan una canallada, però segons Cipolla els estúpids són els més coherents en la seva condició. Ho són "fonamentalment i fermament"... Llavors, Putin és un estúpid? És clar que ara mateix està actuant com a tal des del moment que està causant danys a molta gent sense aconseguir cap avantatge clar per a si mateix, i fins i tot sortint-ne perjudicat: el seu lideratge, la seva fortuna, el seu país. Ho ha sigut sempre, d’estúpid? Jo diria que no, que més aviat, com a fill de la KGB, pertanyia a la categoria dels canalles i havia mostrat algun tipus notable d’intel·ligència. Segur, en tot cas, que mai ha estat un ingenu...

Ignasi Aragay, 19.3.2022

pd 2419 En el Dia del Pare (2 el pare)

(ara...mateix)

... Amb la voluntat del pare d’estar-se de moltes coses perquè nosaltres poguéssim estudiar o amb les seves observacions sobre el que estava bé i el que estava malament passava el mateix: formaven part del paisatge. Entraven per aquesta orella i sortien per l'altra. Amb el temps, un va aprenent que no té gaire sentit retreure-s’ho, perquè quan ets jove, tu què saps? ... De fet, l'únic que saps, o creus saber, és que els pares estan equivocats en gairebé tot, i per tant no tens gens de ganes de distingir quan tenen raó i quan no en tenen. Les seves raons apareixen més tard i, sovint, quan ja no hi són.

Cal saber conviure amb aquest sentiment i no posar-se gaires pedres al fetge. Hi ajuda molt veure que els fills també practiquen el noble art del demà m’afaitaràs. Però encara conforta més notar que en el trànsit entre orella i orella, i encara que no ho sembli, alguna cosa de profit aconsegueix quedar-se al cervell.

Antoni Bassas, 19.3.2022

 

pd 2418 En el Dia del Pare (1 la mare)

(ara...mateix)

El primer record que tinc del Dia del Pare és el de la mare aixecant-se de taula a l'hora de les postres i portant de la cuina, tota somrient, la crema de Sant Josep en una safata de Duralex. La crema estava coberta amb la corresponent capa de sucre cremat, mentre que de la part més líquida de la crema n'emergia l'estranya parella formada per l’espiral d’una pell de llimona i uns canonets de canyella.

Que normal que em semblava i quina poca importància que donava a aquell regal de la mare de saber fer festa amb els fogons, una habilitat obligada pel repartiment tradicional de papers de l’època però que sempre va exercir amb més ganes d'agradar que d’exhibir-se. Eren postres fetes amb il·lusió...

Antoni Bassas, 19.3.2022

 

pd 2417 La Terra té els seus límits, però la ximpleria humana és infinita

(arafa9mesoso-)

A manca de tenir valors, ens conformem a tenir principis. D'aquí aquesta dèria col·lectiva que tenim des de fa uns anys pels nostres principis, és a dir, pels nostres orígens, tant en el pla físic (l'evolució humana) com en l'espiritual (l'origen de l'Univers). Quan l'interès per l'origen de la nostra espècie surt de l'àmbit científic i cau sobre les quatre coses que un ha arreplegat al llarg de la vida rep el nom de nostàlgia. Aquesta seria una nostàlgia íntima... Cada dia sabem més coses dels nostres avantpassats els homínids, i dels seus vells parents els hominoïdeus... Però que tots som mestissos des del primer minut no és cap secret... Ara les grans potències mundials volen tenir la seva part de protagonisme en l'origen de la humanitat. Antany, emperadors i reis es resignaven amb la seva genealogia particular. Acaba de sortir també una selecció de les cartes entre Flaubert i Maupassant (Le Passeur, 2021), que es diu La terre a des limites, mais la bêtise humaine est infinie. Correspondance. La frase és de Flaubert i potser explica el nostre progressiu afecte pels neandertals.

Javier Pérez Andújar, 3.7.21

 

pd 2416 Lluís Albert. Restauració del contrapàs i la sardana curta

(arafa9mesoso-)

... Tal com especifica el mestre Lluís Albert en el segon volum de la trilogia “La Sardana”, la darrera vegada que es ballà el contrapàs fou a les masies de Cinclaus, prop de l'Escala, la diada de Santa Reparada de l'any 1922... També tinc entès que hom havia portat a cap alguns intents restauradors del contrapàs a Banyoles (1907) i a Torroella de Montgrí (1923). Aureli Capmany atorgava possibles orígens grecs a la dansa del contrapàs, els balladors de la qual s’agafaven de les mans tot formant un filera. [...] Pel que fa a la sardana curta, recordem que fou l’avantpassada de la nostra sardana llarga actual i que tingué vigència fins la implantació d'aquesta darrera modalitat... La sardana curta tenia un nombre de compassos de vuit (curts) més setze (llargs), o sia, un total de vint-i-quatre. Aquest fet ha donat peu a més d'un autor a relacionar la sardana amb la dansa en cercle que practicaven els ibers i de la qual en parla Estrabó... el cas és que a la meva estimada vila de Torroella de Montgrí ha estat portada a cap la restauració d’aquestes dues formes antiquíssimes de dansa, sota la direcció del mateix mestre Lluís Albert, ço que ens garanteix la seva absoluta fidelitat.

Josep M. Casasús, 3.7.21; citant un article de Eugeni Molero i Pujós a Canigó 8.9.1973

 

pd 2415 L'incert futur de la taula de diàleg

 

(arafa9mesoso-)

... condicions prèvies que em semblen més importants, una mena de decàleg didàctic que ens ajudarà a veure si els actors estan o no en disposició de començar una negociació, i que pugui tenir un cert èxit. Al meu parer, les deu condicions són les següents: ple convenciment de la necessitat de negociar, actitud col·laborativa, capacitat dialògica, flexibilitat en les posicions, descartar sortides de suma zero (uns guanyen i els altres perden), regles del joc clares i consensuades, el reconeixement del contradictor com a interlocutor vàlid, la capacitat per diluir les “línies vermelles”, tenir una única veu en la defensa de l’agenda pròpia, i la capacitat per evitar els rebentadors.

... jo diria que la part catalana va molt mal encarrilada, ja que no compleix bona part d’aquestes condicions. Per part del govern central també hi ha mancances, però crec que menys. Només que fallin dos o tres factors, la negociació pot fracassar amb facilitat... en els propers mesos caldrà canviar moltes coses a escala política i en relació amb el decàleg esmentat, en especial entre els dos partits que hauran de seure a la taula. Cal omplir totes les caselles buides d’aquests punts, ja que, en cas contrari, perdrem una oportunitat que potser no es repetirà en molts anys. Si no es dona el temps suficient, no es té cintura política, no s’és flexible i no es cerquen més suports, veig un panorama molt incert. Les posicions inicials de cada part ja fa molt de temps que es coneixen i són força incompatibles. Per tant, si no es té la capacitat de modular  l'agenda, abans d’acabar aquest any crec que ens trobarem en un carreró sense sortida...

Vicenç Fisas, 3.7.21

pd 2414 Realitat i llenguatge

 (arafa9mesoso-)

El llenguatge reflecteix la visió del món d'una societat. No pas d'una manera estàtica: quan la visió del món va canviant, canvia també d'una manera espontània el llenguatge. Aquesta correspondència ha generat una curiosa temptació: si el llenguatge és l’expressió d’una visió del món, canviant el llenguatge canviarem la visió del món. Ens adonàvem que quan les coses canvien, canvia també el nom de les coses. Doncs es va creure que si es forçava un canvi del nom de les coses automàticament podríem donar per canviada la realitat. Aquesta temptació ... la van seguir perversament les diverses ideologies amb vocació de totalitat, que es volien construir una realitat a mida (ho va retratar molt bé Orwell). També l’ha tingut, cal suposar que amb objectius més nobles, el moviment del políticament correcte (i ho ha retratat Bradbury). No esperem fins que el canvi de la realitat provoqui un canvi del llenguatge. Fem-ho al revés: canviem el llenguatge i així haurem canviat la realitat (o ens ho semblarà). El resultat molt sovint grinyola en la pràctica, com passa en tantes coses quan es posa el carro davant dels bous o es vol fer passar el clau per la cabota.

Vicenç Villatoro Lamolla, 3.7.21

pd 2413 Tipus singulars

(ara...mateix)

Les ciutats de la mida de Barcelona (i més petites) sempre havien tingut allò que en podríem dir tipus singulars, o tipus populars, estrafolaris, pintorescos o extravagants... la Monyos... l'home dels ocells... Ocaña... Aquests que hem dit són poca cosa si es comparen amb l'enorme quantitat de tipus extravagants que corrien al segle XIX per la ciutat, per a goig de criatures i arxiu mitològic de la ciutadania. Però d'aquella colla ja fa molts anys...

Ja no en queden. Ara, a Barcelona i per tot, tothom s'assembla a tothom. No hi ha tipus extravagants, ni singulars, ni pintorescos. Anonimat de la massa! Discreció de la burgesia universal!

Jordi Llovet, 12.3.2022

pd 2412 Falsos dilemes en el debat curricular 2

(ara... mateix)

En l’escola ideal, les preguntes sempre haurien de precedir les respostes. En les nostres, cada dia menys alumnes es fan preguntes aprofitables pedagògicament. I aquest no és el seu estat natural: és resultat d'unes disfuncions socials i familiars, d'una sobreexposició a estímuls inadequats, que els docents no tenen més remei que entomar. El mètode pedagògic no és, doncs, l'únic responsable que el que l’escola explica no interessi als que hi van. I encara és menys cert que quan el mètode és prou bo -i sigui quin sigui el món exterior- l'èxit està assegurat. Sense canvis que alineïn una mica més societat, famílies i escoles, les revoltes pedagògiques tenen les ales tallades. La millor pedagogia és la que és eficaç per als alumnes concrets que arriben a cada escola, no per a uns alumnes abstractes i universals. En pedagogia, com en tants altres àmbits, el que es ven com a millor pot acabar sent enemic del que només aspira a ser bo.

Albert Pla Nualart, 13.3.2022

 

pd 2411 Falsos dilemes en el debat curricular 1

(ara...mateix)

L'esborrany de nous currículums d'Educació per a l’ESO és percebut per alguns docents i pares com l’ascens d’uns canvis pedagògics en què unes temudes competències van en detriment dels continguts. Per contra, els que el promouen hi veuen l'únic camí perquè el que s'ensenya a l'ESO interessi als alumnes, cada alumne aprengui tant com pugui i ningú quedi despenjat. L’ESO tensiona el debat perquè ha de conciliar la creixent diversitat que suposa mantenir junts fins als 16 anys alumnes cada cop més divergents amb la veïna exigència d'un batxillerat pressionat per les PAU. I tot plegat, amanit i amarat d'una boirosa terminologia pedagògica, acaba generant falsos dilemes en les converses del carrer.

El dilema rellevant no és entre continguts o competències ni tampoc entre els partidaris que el professor ensenyi magistralment uns continguts o siguin els alumnes els que hi arribin només guiats pels docents. Des de fa molt temps, els experts saben que el segon camí és pedagògicament superior al primer. Ningú ben informat pot ignorar que un aprenentatge digne d'aquest nom ha de ser significatiu: ha d’aconseguir que qui aprèn s'adoni que el que aprèn té un sentit i una aplicació en la seva vida. Però tampoc s’hauria d’ignorar que aquesta pedagogia superior -la competencial, la de treball per projectes, etc.- demana més temps, grups reduïts, codocència i, sobretot, un professorat molt ben format i que tingui prou temps per preparar bé les classes. En un clima de postmodernitat que sembla creure que les paraules canvien les realitats, correm el risc d’apostar per canvis molt més terminològics que no pas transformadors, canvis que, amb les millors intencions, acaben en desastres. Si la pedagogia és teòricament millor però no s’aplica bé ni disposa de les eines que exigeix la millora, el resultat pot ser fins i tot pitjor...

Albert Pla Nualart, 13.3.2022

 

pd 2410 Regala petons?

(arafa<d'1any)

¿Tornaran algun dia els petons convencionals? Els que fèiem a tort i a dret, a tothom, a tall de salutació: aquells que ens fèiem, entre dones, entre homes i dones i, últimament, també entre homes. Dos petons aeris, normalment sense soroll o amb molt poc. Gairebé sense moure els llavis. Era més el record del gest que el mateix gest... Aquí, als anys trenta els homes i les dones no se'n feien. Les dones amb dones potser sí. Els homes amb homes, no cal ni dir-ho. En aquella època, els nens feien als avis i als capellans un petó a la mà com a senyal de respecte. D’aquest petó se’n deia —ho saben els lectors de Folch i Torres— “fer l’amistat”... Es queden els petons de mares a fills, igualment sonors, també molestos, de vegades acompanyats d’abraçades. Es queden els petons sexuals, a la boca o a les parpelles o al coll, els que, per alguna estranyíssima raó, ens fem amb qui ens agrada. Es queden els petons entre amos i gossos. Es queden els petons a distància, els de dir adeu: fem un petó al palmell de la mà i enviem el petó des del palmell al destinatari... Es queden els petons que es fan els nens, entre ells, bruts de mocs, fang i Nutella. Avui ens traiem la mascareta al carrer.

Empar Moliner, 26.6.21

 

pd 2409 Ara que volen dir-ne "balear"

(arafa<d'1any)

Els problemes de la llengua catalana deriven de tres raons. Primer, haver de viure dins un estat que la sotmet a la persecució, el menyspreu o la ignorància segons les èpoques (el darrer episodi, el d’Unides Podem demanant que el català s’anomeni “balear” a les Illes.) En segon lloc, el contacte aclaparador amb el castellà i, en segons quins usos, amb l’anglès, que castiguen la necessitat de fer servir el català i van eliminant l’ús d’expressions genuïnes que permetin viure fora de la permanent traducció simultània. La conseqüència d’aquestes dues raons és la pèrdua d'autoestima del catalanoparlant, que ja ve tocada des de fa segles. I la tercera raó és la pèrdua de capacitat per fer-se entendre oralment o per escrit i la creixent dificultat per entendre un text. Aquesta tercera raó no és exclusiva del català, però la pobresa expressiva li fa més mal que a altres llengües per les dues primeres raons. Qui s’expressa ordenadament és que pensa ordenadament i, sobretot, pensa per ell mateix. Podríem començar per aquí.

Antoni Bassas, 26.6.21

 

pd 2408 Contra la normalitat fingida

 (arafa<d'1any)

... l’Estat ens ha obligat a distreure’ns del que és important en favor del que és urgent, és a dir, la lluita contra la repressió, que és, lògicament, una lluita defensiva... L’estratègia d’Espanya és policial, digna del que és, un Estat caserna, i es basa en la idea (generosament aplicada els últims tres segles) que els catalans som domesticables; és a dir, que amb la dosi justa de violència se'ns pot tenir sota control...

Toni Soler, 20.6.21

pd2407 Masclisme i mala educació

 (arafa<d'1any)

... Dir-li al contrincant que “està nerviós”, que “es calmi”, que “no s’alteri” és de primer de debat. Et permet esgarrapar temps i, reaccioni com reaccioni, guanyes. Si diu “Jo no estic nerviós” o “Calmi’s vostè” (cridant o sense cridar), ja has guanyat. Si no et contesta, també. Jo crec que no es pot considerar de cap manera que aquest truc tan gastat sigui masclista, perquè el fan servir homes i dones contra homes i dones... (dir-li) “justeges”. És de mala educació, no hi ha dubte. És lleig dir-li a algú que justeja (ho pensis o no), sigui del sexe que sigui. Però és masclista?... No, no. No ens crispem, no ens alterem! En molts debats hi ha masclisme. Per part d’homes i també per part de dones. Masclisme atàvic, superioritat de gènere, sí... La mala educació no té gènere. Per sort!

Empar Moliner, 19.6.21

pd 2406 Els joves s'han fet més de dretes?

(arafa<d'1any)

... Els que van ser joves als anys 60 i 70, i que per tant van viure el Maig del 68, Vietnam, la Revolució Cubana, l’antifranquisme i la fi de la dictadura, han conservat un posicionament ideològic més fort, a la contra del neoliberalisme que va irrompre als 80. Els seus fills o néts ja són una altra cosa: el seu món és el de la globalització capitalista, l'hiperconsum, les noves tecnologies, l'individualisme i el carpe diem exponencial de les xarxes socials... Sens dubte hi ha joves compromesos des de posicionaments d’esquerra alternativa, però la tendència és una altra...  (hi ha)  factors que d'una banda han radicalitzat una minoria antisistema però que alhora han empès una majoria a la solució individual, al jo ja m’espavilaré meritocràtic... Això no vol dir que no hi hagi activisme o compromís cívic, però es tendeixen a traslladar a valors transversals com el medi ambient o el feminisme. Són lluites, però, que paradoxalment queden deslligades d’una cosmovisió ideològica marcada pel tall clàssic entre dreta liberal i esquerra social...

 La idea tan estesa que tots els polítics són iguals o que no hi ha marge per fer polítiques socials dins el sistema l’alimenten tant els discursos antisistema com la ultradreta desacomplexada i blanquejada, el creixement de la qual no s’explicaria sense un component de vot juvenil...

  Les revoltes esdevenen efímeres, com el 15-M o l’auge i caiguda d’Iglesias. Tot es consumeix, també les idees. Bauman parlava de temps líquids. Ara hem fet un pas més endavant: temps fràgils, efímers... Del nosaltres al jo...

Ignasi Aragay, 6.6.21

pd 2405 Mirada de gènere al passat artístic

 (arafa<d'1any)

... fins a quin punt la qualitat moral de l'artista ha de pesar quan jutgem el seu art? ... fins a quin punt ha de ser paritari el cànon occidental (la tria d’artistes que ens arriben del passat com a “clàssics”)?... Deixem clar, d’entrada, que no és gens anòmal que facin gran art artistes de moralitat dubtosa... I no és estrany: l’excepcional sensibilitat que els fa artistes també fa que siguin més torturats... Pel que fa al cànon, jutjar l'art i no l'artista ha de ser la regla d'or, i això també passa per la igualtat de gèneres. ¿Hi ha menys dones al cànon perquè el masclisme no les va deixar ser artistes? Sens dubte. ¿I perquè les que ho van ser, contra tot, són ignorades per un cànon masclista? També. Però seria un disbarat crear, com sigui, un cànon paritari. La discriminació negativa del passat no pot ser revertida per una discriminació positiva feta des del present. Les grans artistes que podien ser i es van perdre, es van perdre, no ens les podem pas inventar. Si jutgem l’artista pel seu art, i no al revés, el gènere ha de ser irrellevant tant si mirem al passat com si mirem al futur. I si és irrellevant, a poc a poc, el cànon s’anirà fent paritari.   

Albert Pla Nualart, 13.6.21

pd 2404 Treball infantil

(arafa<d'1any)

... qui més qui menys recorda els estius de la infantesa, potser amb treballs per al setembre, gelats, mosques, poble dels avis, dues hores per fer la digestió abans de poder banyar-se, anar en tren a la platja amb el pneumàtic posat a la cintura. I qui més qui menys pensa en com s’ho farà per donar també als fills la dosi de treballs per al setembre, de gelats, de mosques, de poble, de possibilitat de bany, de xurro de color rosa, que és tan pràctic... Hi penso, perquè aquests dies a les revistes ens ensenyen les filles del monarca espanyol, una de les quals, la gran, heretarà el tron que el pare va heretar del pare i el pare del dictador Francisco Franco. La nena ja fa discursos, saluda, dona la mà, i se n’anirà a estudiar a un internat l'any que ve. La veiem pentinada i vestida per algun estilista a sou de la monarquia.

El que li fan fer a aquesta nena és treball infantil. No és una nena que tingui un talent especial, com poden tenir, per exemple, alguns nens esportistes o jugadors d'escacs o cantants o instrumentistes. Aquesta nena treballa perquè és filla d'un rei i des de petita sap que serà reina (amb permís de Robespierre). Tal com està muntat el negoci de la monarquia, si la nena no vol ser reina, el rei i els camarlencs tenen un problema. ... Aquesta nena no pot tallar-se els cabells o pintar-se’ls de rosa, no pot posar-se roba de segona mà, no pot anar amb minishorts ensenyant la galta del cul com les seves congèneres. No pot ser lesbiana, no pot no casar-se. No pot ser cantant, il·lustradora, periodista o caixera. No pot dir que no vol marxar a estudiar a l'estranger...

Empar Moliner, 12.6.21

 

pd 2403 No a la guerra ...(?)

(ara...mateix)

Ferreres a la contra, 5.3.2022

 

pd 2402 El suïcidi d'una estudiant

(arafa<d'1any)

No em puc ni imaginar el dolor dels pares de la noia de 15 anys que es va suïcidar a Sant Andreu, probablement a causa de l'assetjament dels seus companys d’escola, i amb la permissivitat del centre, segons la família. La descripció que tenim de l’alumna, "tímida" i "molt aplicada", convida a imaginar un guió terrible. Aquests suïcidis són, a part d'un drama, un enorme fracàs col·lectiu, davant el qual els protocols contra el bullying són imprescindibles però insuficients. Cal partir de dues evidències de tota la vida: que la canalla pot ser molt cruel i que fa el que veu fer a casa. I avui en dia, casa és també el mòbil, que desplaça els pares com a primers educadors. El bullying és un mirall de les famílies i la transmissió de valors: sembla que qui no trepitja o no marca territori no es fa respectar, com si educar en el respecte i l'amistat fos incompatible amb la fermesa, i fos una debilitat antiquada que condemna els joves a ser uns perdedors. I així ens van les coses.

Antoni Bassas, 12.6.21

 

pd 2401 Segundo Marey

(arafa<d'1any)

Segundo Marey va morir, després d'una llarga malaltia, l’agost de 2001. Només dos mesos després que José Barrionuevo i Rafael Vera abandonessin la presó, rere el tercer grau més excepcional concedit per la doble desgràcia de l'aznaritat i la reconsagrada impunitat elevada a raó d'estat. És a dir, tèrbola coincidència, aquest dissabte fa tot just 20 anys d'una immunitat atorgada als que van donar l'ordre directa de segrestar Marey, fill d'un republicà socialista exiliat l'any 1936 i capturat a Hendaia en ser confós amb un dirigent d'ETA. I sí: abans havien rebut un indult parcial sol·licitat i justificat per unanimitat pel Tribunal Suprem,... I sí i també: aquell tercer grau automàtic i instantani arribava després d’un indult del 1998 que va ser considerat el més ràpid de la democràcia, segons escup encara l’hemeroteca: "Mai en la història judicial espanyola s’ha tramitat un indult amb tanta celeritat [...] en menys de tres dies". Ho va dir l’aleshores ministra Mariscal de Gante, filla de jutge franquista del TOP i continuadora avui, des del Tribunal de Cuentas, de l’extorsió econòmica inquisitorial i la llarga onada repressiva que ens assetja.... Vera i Barrionuevo havien entrat abans a la presó, un setembre del 1998, per complir 10 anys de reclusió. Van complir exactament tres mesos. Calculin: 90 dies davant 3.650. Un rècord d’impunitat que van tornar a pulveritzar dos anys després, batent la pròpia marca. Recomptant els dies, el maig del 2001 Barrionuevo i Vera tornaven a entrar a presó per complir respectivament tres anys i un mes de presó i dos anys i vuit mesos. No en van complir ni mig. I quan dic mig no vull dir la meitat, sinó mig: mig dia. I ni això. No van passar ni 9 hores a la presó... Vera i Barrionuevo, que mai s’han penedit de res, van complir el 0,017% de la pena que havien de complir per haver ordenat un segrest que va durar 10 dies i que va certificar l’acta de naixement dels GAL. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de pena. I fa plorar. Dos mesos després d’aquell tercer grau exprés –un segon indult encobert– i d’aquelles nou hores de presó, Segundo Marey moria, com a conseqüència també de les seqüeles cròniques produïdes per aquell segrest d’estat i després de 18 anys cercant "una mica de justícia". L'horror d’estat en la rebotiga de la crueltat...

David Fernàndez, 29.5.21

 

pd 2400 Frustració

(arafa<d'1any)

... Certament, les bases independentistes poden estar enfadades amb els partits. Però si hi ha un sentiment de frustració, una sensació enrabiada d’impotència, és en primer lloc i per damunt de tot perquè Espanya ha negat cap via per poder dur a terme democràticament aquest projecte legítim i només ha respost (i respon) amb la intolerància i la repressió...  Els hipotètics catalans frustrats estan enfadats, però no han deixat de creure en la independència. En el que no creuen és en Espanya.

Vicenç Villatoro Lamolla, 15.5.21

 

pd 2399 Ou i castanya

(arafa<d'1any)

José Barrionuevo té tota la raó quan diu: "Nuestro indulto y el del 1-O se parecen como un huevo a una castaña". Doncs sí. S'assemblen com un ou a una castanya, que vol dir que no s'assemblen gens... Perquè José Barrionuevo va ser jutjat i condemnat per “la seva implicació” en un segrest dels GAL, els Grupos Antiterroristas de Liberación... ho escric, perquè escriure les coses, com llegir-les, va bé per delimitar-les, per apamar-les. Els GAL van ser un grup parapolicial creat per l'estat espanyol, sota el govern de Felipe González i el regnat de Joan Carles I, per provar d’acabar amb el grup terrorista ETA. Van torturar i van assassinar. I a sobre, van cometre uns quants nyaps. El segrest en el qual va estar implicat José Barrionuevo era el d’un home anomenat Segundo Marey. El van confondre, per a desgràcia seva, amb un dirigent d'ETA. Era un pobre venedor de mobles d’oficina. José Barrionuevo va ser condemnat i va entrar a la presó, però tres mesos després el Tribunal Constitucional li va suspendre la condemna. Va estar-s'hi tres mesos, a la garjola... Com veuen, sí. Els indults s'assemblen com un ou a una castanya. “Todo por la patria” és exactament això. Un ou i una castanya. Cometre el mal o no cometre’l, per això que en diuen “pàtria”. Ser només nacionalista o ser imperialista...

Empar Moliner, 29.5.21

 

pd 2398 La utilització de malalts mentals com a polítics

(ara... mateix)

Fa temps que em pregunto, per què i com és que forces persones amb una malaltia mental arriben al poder polític, i no solament polític, sinó a vegades i en alguns casos, a ser caps d’institucions, inclosa l’església catòlica?

Qui o què hi ha darrera de tals persones més o menys patològiques. Pot ser perquè els malalts mentals poden ser més controlats (o descontrolats) o supeditats a altres poders més forts?. Pot ser perquè interessa encomanar por al poble?. Acostumen a ser persones amb una gran habilitat, i amb una capacitat de seducció, que empren bé els mitjans de comunicació, i no els fa cap escrúpol dir mentides. En general tenen una ideologia de dretes o d'extrema-dreta.

En moments de crisi, de perplexitat, d’incerteses, molta part de la població cerca seguretat, i fonaments sòlids que els sembla que tals personatges amb afirmacions simplistes, els hi ofereixen. En temps que, ni dretes moderades, ni esquerres, donen resposta a problemes importants com són un habitatge digne, un treball decent, una educació i salut per a tothom, o a les desigualtats i a la pobresa, hi ha persones, que es deixen portar per “cridòries” que es presenten com alternatives, però que de fet no solament són falses i enganyoses, sinó que encara agreugen més el malestar que el poble experimenta. Cal destapar els interessos amagats de tals comportaments i manifestacions...

En temps de crisi ecològica, climàtica, econòmica, social, política i cultural i de buit de valors humans, moral i espiritual, soflames sovint agressives volen omplir tals buits amb fonamentalismes, recolzats per pseudoreligions. Quan el capitalisme mundial està en crisi, quan es destapen les seves escletxes feridores, quan s’entreveuen els seus comportaments destructors de la vida, de persones i de la natura, quan neixen i es consoliden moviments i pràctiques alternatives, apareixen líders de tarannà autoritari per defensar el sistema, i a través del negoci dels mitjans de comunicació i de la venda d'armament i altres negocis, seguir enriquint els oligarques, rics i poderosos del món, de sempre.

Les patacades les seguim rebent el poble. Volen seguir infantilitzant el poble. Utilitzen els malalts mentals per convertir-nos en mesells esporuguits. Com d’important i necessari és el pensament crític, la formació, ... la mobilització, la reflexió i el donar-nos esperança !

Quim Cervera, 6.3.22

​Nota: avui no és un "paper"​​, comparteixo part d'un escrit que m'ha enviat per correu electrònic.

 

pd 2397 El castellà, estructura d'estat 2

 (arafa<d'1any)

La realitat, però, és tossuda. Quan el castellà i el català van arribar a la Transició, una llengua tenia centenars de milions de parlants, havia estat objecte de l’ensenyament obligatori sense interrupció, era oficial en molts estats i disposava de mitjans de comunicació, mentre que l'altra estava masegada, prohibida, ignorada i polititzada. Les estructures d’estat més poderoses (l’exèrcit, la Corona, la policia, la judicatura, la Real Academia de la Lengua) van continuar ignorant-la; en canvi alguns partits i alguns ciutadans castellanoparlants li van mostrar certa simpatia, ni que fos la que es brinda als perdedors. El franquisme havia anorreat el català amb tanta fúria que durant un temps alguns demòcrates espanyols van semblar disposats a tolerar-lo en petites dosis. Ara bé, quan la nostra llengua va tenir un cert paper a l'ensenyament i a la televisió, de seguida van sorgir una sèrie de fal·làcies que amb els anys s’han anat popularitzant:

1. “El català és la llengua de la burgesia, el castellà ho és del poble”. Com si els Godó, els Tusquets i tants altres s’haguessin guanyat la vida carregant fusta al moll.
   
2.  “El castellà és la llengua de la ciutat, mentre que el català és rural”...
3.  “El castellà sempre s'ha parlat a Catalunya”. 
4.  “El català és una llengua subvencionada”. Com si l'Instituto Cervantes, que es dedica a expandir una de les llengües més expandides del món, hagués nascut de manera espontània, i les nòmines i les dietes fossin sufragades amb aportacions de lectors pròdigs.
5.  “El català és una llengua imposada”. Com si la Constitució no obligués literalment (article 3) a saber el castellà.
6.  “La literatura catalana inclou els autors en castellà”. Com si els manuals de literatura espanyola esmentessin els autors en català.

Aquestes fal·làcies repetides sense descans han convertit en víctima la llengua més poderosa, mentre que als catalanoparlants se’ns titlla cínicament de “victimistes”

Vicenç Pagès Jordà, 22.5.2021

pd 2396 El castellà, estructura d'estat 1

 (arafa<d'1any)

... Ni a la meva àvia (de la generació de Rodoreda), ni a la meva mare no els van ensenyar la seva llengua a l'escola. De fet, a mi tampoc, ja que no vaig rebre la primera classe de català fins al BUP, és a dir, en la fase postobligatòria. Són tres generacions seguides a les quals, sense haver emigrat, ens han escatimat a l'escola la llengua que parlàvem a casa, la pròpia del país... Per a un catalanoparlant resulta difícil sentir-se còmode en un estat que sospita de qualsevol expressió que no sigui en castellà, l'única llengua que esmenta la Constitució de 1978. Encara ara, la majoria dels locutors i presentadors ens fan sentir estrangers quan espatllen els nostres noms i cognoms, i el dels llocs on vivim, en ràdios i televisions espanyoles, tant públiques com privades... Espanya i el castellà formen una parella estable i gelosa. Qualsevol literatura que s'expressi en una altra llengua, sobretot si prové de l'interior de l'Estat, és vista com una intrusa, només tolerable si es manté en un nivell inofensiu, aproximadament folklòric. Si comença a aixecar el cap, s'esquinça el cel i ressonen les trompetes de l'apocalipsi. El 1979, Amando de Miguel alertava sobre “l'holocaust del castellà a Catalunya”. Dos anys després, el Manifest dels 2300 insistia en el “genocidi cultural de prop de tres milions de persones”. En contraposició a aquestes catàstrofes de dimensions bíbliques, se'ns repeteix amb insistència que el castellà s'ha desplegat de manera pacífica a causa de la seva excel·lència consubstancial. El 1977 Claudio Sánchez Albornoz tenia la barra d'escriure que “el castellà ha triomfat per la superioritat dels seus grans escriptors davant els escriptors de les altres regions”, i el 2001 el rei d'Espanya reblava el clau sostenint en públic una falsedat que contrastava amb l'experiència de qualsevol català major de quaranta anys: “No es va obligar ningú a parlar en castellà”...       

Vicenç Pagès Jordà, 22.5.2021

pd 2395 La conspiració dels pares

(ara...mateix)

Molts pares novells semblen sorpresos i una mica perduts per la conducta dels seus bebès. Per què plora tota l'estona? Per què es desperta tant a la nit? I ara, com és que no es calma ni a coll? Com pot ser que torni a tenir gana? ¿No se suposava que seria dolç i suau, que dormiria, que tindria un somriure angelical? ¿No era que només de mirar al meu nadó als ulls, acaronar la seva pell i sentir els seus balboteigs sentiria jo com una marea d’amor i oxitocina, un vincle màgic i meravellós? Com és que estic esgotada, i la meva roba té taques de llet quallada? Sembla com si hi hagués una conspiració universal per vendre un model ideal de criatura, un concepte allunyat de la vida real, apte només per a anuncis televisius de farinetes o bolquers. Potser és realment necessària una conspiració; potser si els joves sabessin el que de veritat representa tenir un fill i cuidar-lo durant un any, deu anys, vint anys o més, nit i dia, rentar pipís i caques, consolar plors, aguantar queixes i rebequeries, cuinar i rentar i tornar a cuinar i a rentar (i pagant, sempre pagant), ningú voldria tenir fills. Potser cal enganyar els futurs pares, idealitzar els nadons i la paternitat, per evitar l'extinció de l'espècie.

Passen els mesos, i els pares ja no tan novells van descobrint que sí, que d’alguna manera misteriosa tenir fills està bé. Paga la pena. Compensa. Gairebé dirien que és meravellós, si no resultés una mica cursi...ningú ho entendria, si no ho ha viscut. Cal explicar l’experiència amb paraules que els que no tenen fills puguin comprendre: "Quan el tens als braços, t’envaeix una sensació de pau i tranquil·litat..." "Somriu d'una manera, que te’l menjaries!" "Dorm com un angelet". "Té la pell tan suau, i fa sempre tan bona olor!"...

Carlos González, 26.2.2022

 

pd 2394 Munició per esdevenir tsar

(ara...mateix)

L’escenari previ a una guerra sempre enfronta els bons amb els dolents. I no cal dir que els bons d'un univers mediàtic són sempre els dolents de l’altre. Cal que sigui així, perquè els costos d'una guerra són tan devastadors que només sentint que ets el Bé defensant-te del Mal pots estar disposat a assumir-los... L'actual crisi a Ucraïna pot ser vista com el desig d'un poder malèfic de trepitjar i sotmetre els seus veïns, o com un símptoma més que els EUA van perdent pistonada com a gendarme mundial. La podem considerar una lluita de la democràcia per mantenir i expandir els drets humans o els espeternecs d'un imperi decadent per imposar el seu ordre mundial... Cal ser cec per no veure que la Casa Blanca promou i sosté les dictadures més sanguinàries quan li convé, i que -només quan li convé- fa veure que enarbora la bandera de la llibertat. Cal ser cínic per dir-li a Moscou des de Washington: “És inadmissible que un país poderós imposi la seva voluntat dins de la seva esfera d’influència i que pugui arribar a derrocar un govern veí més feble sense que el món hi pugui interferir”...

El que ambicionen fer Putin o Xi ho han ambicionat fer i ho han fet -en un grau o altre- tots els presidents nord-americans des dels anys 50... El fet que Occident hagi arribat a un nivell de democràcia molt superior al de Rússia o de la Xina no el converteix en el Bé enfront del Mal quan parlem de política exterior... Argüir que Rússia no pot trepitjar la sobirania d’Ucraïna ni de cap altra nació veïna vetant el seu ingrés a l'OTAN és impecable en el món dels ideals. Però en el de la política exterior, sobretot si qui t’ho exigeix trepitja el doble, resulta humiliant. Quan Washington li va prometre verbalment a Gorbatxov que l’OTAN no s’estendria cap a l'Est, feia un exercici de realisme. Quan es va saltar aquesta promesa, posava en perill la pau i donava munició a un obscur oficial del KGB per esdevenir tsar.

Albert Pla Nualart, 20.2.2022

 

pd 2393 "Lluitar contra els pares és lluitar contra tu mateix"

(arafa<d'1any)

... Quan se't moren els pares, pensar en ells és inevitable. La mort del pare, que és un fet pel qual normalment tothom passa, és molt constitutiu de la teva persona... A la vida busques comparar-te amb ells. De jove per distanciar-te'n i anar-hi en contra, però a mesura que sumes anys, potser perquè t'adones que el teu caràcter està molt lligat a la teva família i veus que lluitar contra els pares és lluitar contra tu mateix, llavors acabes buscant la comprensió de tu mateix a través d'ells, que estan tan lligats a tu. Entenent què va fer el teu pare entens què fas tu. I viceversa. Això és absolutament universal.

Quan se't moren els pares, al davant hi tens un desert. El meu pare va morir als 48 anys, i jo en tenia 22. Ara en tinc 52. Els primers anys de perdre'l em trobava en una terra ignota, un paisatge que no tenia amb qui confrontar íntimament. La teva unió amb la sang és molt forta. Hi ha una altra cosa que em sembla important: el que és normal és estar mort, no viu, el nostre trànsit per aquest món és breu. Aquest moment que som aquí, val la pena ser conscient dels avantpassats i també ser capaç de passar el relleu. Quan recordes el pare el fas viure, i ell fa viure l'avi, i l'avi el besavi. ... "Els fills de l'heroi són la veu que el salva de la mort" (Esquil) ...

A casa no tenien cap cultura de llibres. No eren analfabets, perquè sabien llegir i escriure, però tampoc eren cultes. Així i tot, tenien un gran respecte per la cultura...  Això s'ha perdut i és el que ens matarà. Ara no hi ha cap respecte. La cultura s'ha convertit en una nosa, per als polítics independentistes. Si poguessin prémer un botó i fer desaparèixer la cultura catalana no dubtarien ni un segon a fer-ho... No hi ha consciència de la cultura. L'hem perdut. Ens hem tornat tan ignorants que tenim grans atreviments ... Si el catalanisme ha funcionat políticament és perquè venia d'una cultura. Primer va venir la cultura, i després els polítics. No va ser a l'inrevés. Són ells que ens ho deuen a nosaltres. Sense Verdaguer, Guimerà i Oller, el catalanisme del segle XX no hauria existit.

Toni Sala (Una família) entrevistat per Jordi Nopca, 22.5.21

pd 2392 Espectadors de desgràcies

(arafa<d'1any)

... ens fan espectadors de desgràcies. I com més ens limitem a ser-ho més s’afebleix la nostra empatia...  tenyeix (la informació) d’entreteniment i ens reafirma com a espectadors, com a passius, davant realitats que no són cap espectacle i ens haurien de revoltar... Les desgràcies de la no-ficció -les de les persones reals- haurien de suscitar sempre, en una persona emocionalment sana, una empatia activa, una implicació. I el fet que com a espectadors ens limitem a contemplar-les, ens suscita inevitablement -perquè la passivitat estronca els bons sentiments- uns sentiments morbosos: el plaer de sentir que no ets tan desgraciat, tan dolent o tan miserable. De veure el mal allà, objectivat, i a tu ben lluny. El plaer de reconciliar-te amb la teva mediocritat... Les desgràcies i el mal que les causa són tan humans que quan ens limitem a ser-ne espectadors -a ser públic - ens deshumanitzem.       

Albert Pla Nualart, 23.5.21