dissabte, 31 de desembre de 2016

pd 898

​FULL PARROQUIAL Girona, 20 de desembre de 1987
BON NADAL!
Jau​me Camprodon
"No tingueu por".
És la paraula de coratge que necessitem escoltar quan se'ns acosta quelcom que ens trasbalsa.
...
"No tingueu por", és la paraula que trobem en l'Escriptura quan Déu es disposa a parlar.
...
I quan l'àngel del Senyor anuncia el naixement del Messies als pastors, els diu: "No tingueu por".
Ni el simple anunci del Nadal dels pobres, ni el de la justícia, ni el de la pau no necessiten a monició prèvia
"No tingueu por". A cap i a la fi tot es juga entre els homes.
Però, quan el qui neix pobre és Déu, quan és Déu qui reclama justícia entre els homes i urgeix la pau entre els seus fills, ens agafa una mena de tremolor, perquè veiem que capgirarà els nostres plans. Llavors convé tenir a la vora algú que et repeteixi: "No tingueu por"...​


divendres, 30 de desembre de 2016

pd 897

​EL PU​NT / Dissabte, 25 de desembre de 1993
UN NADAL "DESNADALITZAT" 
Salvador Cardús i Ros

A Birmingham, l'Ajuntament ha decidit celebrar les festes de Nadal eliminant-ne tots els referents cristians, per no ofendre les comunitats locals de minories ètniques no cristianes. Més ben dit, i tal com informava la premsa, Nadal no haurà existit oficialment en aquella ciutat...
...
Ni a Birmingham ni enlloc no es pot aconseguir una integració cultural a partir del no-res...
... ¿Quina societat serà més integradora per a un nouvingut:  la que conserva uns trets diferencials propis més ben definits, o la que apareix més desdibuixada?... Festes i llengua potser són els preus més barats que una societat pot posar per a la integració col·lectiva dels seus ciutadans.
Els Estats Units no són precisament un model d'integració interètnica, sinó de capacitat de sobreviure - malament - amb ghettos que reintrodueixen fronteres en el sentit més físic de la paraula en el mateix espai urbà...
També es podrien haver escrit aquestes reflexions sense parlar ni de Nadal ni de Birmingham, sinó de com alguns s'imaginen que es podrien resoldre els problemes de la immigració a Catalunya.

dijous, 29 de desembre de 2016

pd 896

EL PUNT / Diumenge, 5 de gener de 1992
HOMES DE BONA VOLUNTAT? (i 3)
Lluís Muntada​

(... Per què?)
Un per​
què que hauria de rugir ferotgement en la consciència de molts cristians, socialistes, conservadors i tots aquells corpus teòrics que assagen de formular un projecte de vida molt més digne que el que tenim. Un per què que hauria d'avergonyir i delatar tots els homes, absolutament entregats al joc de la hipocresia i allistats a unes creences i ideologies que els permeten conviure còmodament amb la contradicció com a sofà.

És per això que, quan aquests dies ens trobem desitjant pau, anys feliços i tota la gamma extensa de bones intencions, una estranya electricitat ens hauria de sacsejar la consciència. Què podem desitjar durant aquests dies que no hàgim desitjat en cadascun dels altres dies de l'any? Res, òbviament.

dimecres, 28 de desembre de 2016

pd 895

​EL PUNT / Diumenge, 5 de gener de 1992
HOMES DE BONA VOLUNTAT? (2)
Lluís Muntada​

​...
I nosaltres, aquests ciutadans relativament preocupats pel desequilibri social i aparentment honrats, també amb els nostres feblíssims rituals de denúncia, ens hem convertit en una peça necessària d'aquest puzzle capaç d'integrar positivament les crítiques contràries a la seva manera general d'entendre les relacions socials i humanes
​. Tots hem aprés i interioritzat que això és una jungla, i que el més eficaç que podem fer és procurar-nos una bona posició en aquesta guerra. I el pocs que, en major o menor grau, dissenteixen d'aquesta filosofia de la vida, ho criden en veu baixa, i moltes vegades conscients d'estar practicant un exercici estètic de la moral...
... hi ha opressió, vexacions, pobresa, injustícia, fam i assassinats. Però la resposta social és mínima i encara inútil per canviar l'ordre dels esdeveniments, és gairebé testimonial. Per què?

dimarts, 27 de desembre de 2016

pd 894

​EL PUNT / Diumenge, 5 de gener de 1992
HOMES DE BONA VOLUNTAT? (1)
Lluís Muntada​
A nosaltres, ciutadans que gaudim d'unes condicions materials i econòmiques mínimament dignes, en realitat no ens importen, o ens preocupen poc, els homes assetjats per la fam i la misèria.
Si no, contestem-nos sincerament: què ens ha robat més temps de concentració: els albanesos famèlics i extenuats que arribaven nedant al port de Bari, o la compra de l'últim CD? Què ens ha fet més infeliços:...? Què ens ha interessat més: les revistes del cor... o els informes de Càrites...?
...
Són preguntes retòriques, és clar. Nosaltres també som víctimes d'aquesta màquina abassegadora que és la societat de consum, i neguitejats per la urgència d'una lletra, no ens podem aturar a pensar en projectes utòpics que, ni de bon tros, depenen de la voluntat de cada individu. Completament absorbits pel subsistir, hem après que no tenim temps per replantejar la nostra pròpia existència. O ens integrem nosaltres, o algú o alguna cosa ens desintegrarà.

diumenge, 25 de desembre de 2016

pd 893

​EL PUNT / Divendres, 27 de desembre de 1991
L'ARBRE DE NADAL
Daniel Palomeras

...
Hem canviat la mitologia dels dimonis i els pastors per la de les Tortugues Ninja i la Bola de Drac, i amb la definitiva socialització dels lluentons ja tothom ​pot aparentar ser ric.
Paradoxalment, el Nadal vindria a ser com una sublimació al·legòrica de la pobresa...
Potser la pobresa no ha estat mai quantificable. És pobre qui se'n sent...

Als nostres carrers d'avui, és pobre aquell qui es refia de treure la rifa per ser surar el negoci, qui ha d'hipotecar la casa per pagar les lletres del cotxe? ... Qui té un apartament a la costa i somia una torre de dos-cents milions? ... A estones sí i a estones no, segurament.
Ser pobre no està de moda. Crec que la política al nostre país ha mitificat l'aparença, la ficció, la inconsistència. S'ha elevat el saltimbanqui a la categoria d'heroi, se'ns ha inculcat que cal triomfar a qualsevol preu...

dissabte, 24 de desembre de 2016

pd 892

​AVUI  20 de desembre de 1990
"IN GOD WE TRUST" 
Montserrat Roig​

Aquests dies, el Diner no farà vacances...
Les botigues són obertes, i tothom hi pot entrar i cantar-hi lloances, tant si ets ric com pobre. Perquè els pobres també tenen algun calé, no massa, però algun si que en tenen, i és que s'han de despendre de la paga doble sigui com sigui... Em direu que sempre ha estat així, que la festa de Nadal és la festa de l'amor amb calerons, i no us preocupeu, que no us recitaré els versots de Salvat Papasseit, però, encara que sempre hagi estat així, avui és una mica més descarat...
És una religió, la del capitalisme, que no té teologia, deia Walter Benjamin. Però és que el Diner tampoc no té Evangelis. El Diner s'ha convertit en Déu, és Déu mateix... si teniu un dòlar a la mà, mireu que hi posa. Veureu que i diu: In God we trust...
... fem veure que el Diner és etern, que no s'acaba mai, i la manera de demostrar-ho són les targetes de crèdit. Que són el Diner consagrat...
...
I la bella història del nen que va néixer, essent Déu, pobre entre els pobres i diuen que pelat de fred, esdevé un sarcasme. La imatge d'aquest nen omple els aparadors del santuari del Diner. I potser aviat, com aquell qui no vol la cosa, en lloc del nen damunt el jaç de palla dins la cova, hi trobarem una targeta de crèdit.

divendres, 23 de desembre de 2016

pd 891


ARA dissab​​te​​, 22​ de novembre del 2014

QUERELLA ENTRE DOS PAÏSOS (i 3)
Suso de Toro

​(... continuació)

... Cal recordar que la campanya de recollida de signatures contra l'Estatut que van fer Rajoy i el seu
​partit va arribar a la xenofòbia anticatalana explícita.


Mentre va existir, ETA va ser un catalitzador de la nació espanyola unida i centralitzada davant del terror. Des de fa quatre anys, és Catalunya la palanca que serveix per unir els espanyols. Es tracta d’una perversió de la vida cívica, és unir-se contra un enemic interior i no per un projecte comú i integrador. 

A la societat catalana hi ha un argument de sobirania, independència, estat propi, molt clar i versemblant. A l’estat espanyol no existeix en absolut un projecte col·lectiu. Aquest és l’ingredient inexcusable per començar a parlar d’una nació, i Espanya, més enllà de la selecció de futbol, no el té. La realitat és que Espanya és un estat sense entitat ni direcció nacional i Catalunya és una nació sense estat.

dijous, 22 de desembre de 2016

pd 890

​ARA dissab​​te​​, 22​ de novembre del 2014
QUERELLA ENTRE DOS PAÏSOS (2)
Suso de Toro
​(... continuació)
... (A Catalunya i a Espanya) es viuen dues històries diferents​... per als catalans és un tràngol col·lectiu dins una història nacional agònica. La diferència és que Madrid s'enfronta, tremendament malament, a un problema polític, però una part determinant de la societat catalana està vivint una lluita per l'existència històrica.
 ... La vicepresidenta no comprenia el que és la Generalitat, i va pensar que era un càrrec administratiu de l'Estat. No comprenia el que és políticament. No comprèn que quan l'actual president es refereix a sí mateix com el president cent vint-i-nou, com algú que ocupa una institució que es remunta al segle XIII, ho creu, i per a ell i per a molts altres catalans és real... es pensen que als catalans els mou merament l'interès monetari i que això de la llengua és una ximpleria cursi i sense valor... Desconeixen la vigència d'antecedents com la proclamació de la República Catalana, per exemple.
 Madrid, i per tant Espanya, no coneix i no comprèn la força que té la memòria històrica en les comunitats humanes que no tenen estat...
La batalla per la història és fonamental en tot procés de construcció nacional...
(continuarà...)


dimecres, 21 de desembre de 2016

pd 889

​ARA dissab​​te​​, 22​ de novembre del 2014
QUERELLA ENTRE DOS PAÏSOS (1)
Suso de Toro

Les diferències i els problemes entre Catalunya i Espanya són diversos i diferents. Per si mateixos, tots podrien tenir política, però no la tindran fàcilment perquè el diàleg és impossible.
Les relacions de poder són clares. Espanya és l'estat amb tots els seus instruments i poders. Per la seva banda Catalunya està encarnada principalment per la ciutadania...
...
No és un pols fàcil per a cap de les dues parts i, naturalment, té costos per a tothom. No només per a Catalunya. Convé saber que també Espanya en paga...
... a banda de les diferències per temes econòmics i polítics, Espanya i Catalunya viuen en dos temps històrics molt diferents.
... Els poders cortesans no comprenen la profunda arrel històrica de la reivindicació nacional catalana perquè sempre els va interessar negar-la, i ara són víctimes d'aquesta ignorància interessada: encara que ho volguessin, no comprendrien res del que està passant amb els catalans.
...
(... continuarà)

diumenge, 18 de desembre de 2016

pd 888

​ARA 10 de desembre del 2016
APARCAR EN DOBLE FILA
Vicenç Villatoro

En aquest tema, com en d’altres, hi ha hagut des de fa uns anys un deteriorament progressiu del civisme. Certament, una part d’aquest deteriorament neix d’una sensació creixent d’impunitat, de tolerància respecte a les infraccions. Si tens la sensació que no et passarà res, el civisme es va escrostonant. Però l’Ajuntament tampoc no pot posar un policia a cada cantonada, hem de confiar en la capacitat de la gent d’interioritzar les normes i de posar-se en el lloc de l’altre (que és el que falla). Diria que, entre els de dalt i els de baix, hem anat menystenint cada vegada més, i en algunes ocasions fins i tot ridiculitzant, un cert ideal de civilitat del qual abans ens sentíem orgullosos... Potser no ha canviat gaire el que fem i el que som. Però potser ha canviat massa el que voldríem ser i el que voldríem semblar. I si rebaixes l’objectiu, acabes rebaixant la realitat.

divendres, 16 de desembre de 2016

pd 887

ARA dissabte, 13 de setembre del 2014
DESOBEDIÈNCIA CIVIL
Jordi Serrano

Des de temps immemorials hi ha hagut gent que s'ha plantat davant de requeriments de lleis que eren injustes. La revolució remença n'és un exemple...
Però Henry David Thoreau va ser potser el primer que va escriure que anar a la presó per una causa justa era un honor...

Ara estem en un moment de cruïlla de la història i estem a punt de creuar “una frontera invisible” que consisteix a exercir el “dret a la revolució” democràtica. ¿La llibertat es pot exercir? ¿O només és una paraula per embellir els discursos? 

El Tribunal Constitucional va cometre una sentència el 28 de juny de l'any 2010 a conseqüència de la qual va perdre la seva legitimitat. I per si no quedava clar, al cap de pocs dies, el 10 de juliol, una colossal manifestació l'hi va fer saber. En un país normal algú hauria esmenat l'error. No ha estat així. No s'ha fet cap proposta dirigida al ciutadà català del carrer perquè canviï d'opinió. 

No deixa de ser sorprenent... quan la gent deixa de sentir-se espanyola se la vol espanyolitzar a mastegots. El govern central no s'adona de la seva irresponsabilitat, però ha col·locat en el mateix grau d'il·legalitat consultar que proclamar la independènciaDonen la batalla política per perduda molt abans del que aconsellaria qualsevol analista polític mínimament objectiu...

Els que creiem que Catalunya és una nació pensem, per tant, que la sobirania rau en el poble català. I si volem “no deixar el món pitjor de com el vam trobar”, el millor serà desobeir. No ens deixen cap més remei, cap més camí, cap més sortida...

dijous, 15 de desembre de 2016

pd 886

ARA dissabte, 13 de setembre del 2014

UNA CONSULTA NEGOCIADA
Ignacio Sánchez-Cuenca

En el debat sobre el referèndum s’acostumen a barrejar els arguments en contra que el referèndum es produeixi amb els arguments que propugnen el no en cas que aquest referèndum s’arribés a celebrar. Són dues qüestions diferents. Es pot, per exemple, donar suport al referèndum per raons democràtiques i, alhora, desitjar votar en contra de la separació de Catalunya. En aquest sentit, resulta imprescindible separar la qüestió democràtica (si hi ha d’haver o no referèndum) de la qüestió nacional (si Catalunya ha de tenir un estat propi o no.
...
Crec que l’argument de la fractura social és incorrecte per tres motius que a continuació exposo. En primer lloc, no sembla que el risc de fractura preocupi o alarmi excessivament els mateixos catalans...
...
En segon lloc, cal recordar que el referèndum que es planteja no és sobre la identitat nacional de la gent, sinó sobre la forma d’estat. Es tracta d’un error de plantejament molt estès: en un referèndum la gent no ha de decidir sobre els seus sentiments, si se sent catalana o espanyola; el que està en joc més aviat és si els catalans prefereixen ser part d’Espanya o d’un nou estat català... De la mateixa manera que, en aquests moments, dins de la Catalunya espanyola hi ha gent que se sent més catalana que espanyola i gent que se sent només catalana sense que això suposi una minva dels seus drets fonamentals, en un eventual estat català hi podria haver gent que se sentís més espanyola que catalana o només espanyola. Pensar que només la segona situació (gent que se sent només espanyola o més espanyola que catalana vivint en una Catalunya independent) produeix una injustícia o un perjudici, no així la primera (gent que se sent només catalana o més catalana que espanyola vivint a Espanya ), és, simplement, atorgar un pes arbitrari a l’ statu quo. Si no afavorim l’ statu quo, el que s’ha de dilucidar és què prefereix la gent majoritàriament: si ser ciutadans de l’estat espanyol o d’un estat català. En cada un d’ells hi pot haver identitats múltiples i heterogènies.
En tercer lloc, és important subratllar que l’opció intermèdia que tants anhelen està a l’abast de l’estat espanyol. Si les forces polítiques espanyoles volen mantenir Catalunya dins de l’Estat, sempre poden emprendre una reforma constitucional que faci més atractiva per a molts catalans la seva permanència a Espanya, de manera que el suport a la independència perdi pes...

dimecres, 14 de desembre de 2016

pd 885

​ARA dissabte, 14 de juny del 2014
FAM DE JUSTÍCIA I SET DE LLIBERTAT​
​Oriol Junqueras

En l’albada d’un nou país, amb aquest esperit determinat a viure i conviure que exhibeix tota la nostra gent, engrescador, esperançat, coratjós, novament avui tornarem a trepitjar el carrer per fer sentir la nostra veu, la de tots els que tenim set de justícia i fam de llibertat. Ho farem somrients, amb els nostres fills, al costat de la comunitat educativa, i ho farem tants cops com faci falta, sabent que serà necessari fins que no comptem amb un estat que prioritzi l’interès general, que treballi a favor del benestar social i que desterri aquesta obsessió identitària dels governs espanyols de torn.
I malgrat les adversitats, fa segles que ens en sortim...

dimarts, 13 de desembre de 2016

pd 884

​ARA dissabte, 16 d'agost del 2014
PER PENSAR-HI AMB CALMA (i3)
Salvador Cardús
(... continuació)

Finalment, és absolutament determinant escollir bé el moment en què caldrà trencar amb la legalitat espanyola i cenyir-se a la legalitat catalana. Precipitar-se per després no resistir la confrontació jurídica i política seria letal per a l’èxit del procés. Però no atrevir-se a fer el pas, i anar-lo ajornant fins a la setmana dels tres dijous en què l’estat espanyol acceptarà el desafiament a la britànica, significaria la mort agònica del procés. I no sé quina de les dues frustracions seria més dramàtica. La idea de fer-ho en dos temps em sembla bona. Forçant ara la consulta anunciada, el 9-N significaria una primera ruptura que permetria declarar formalment -si el resultat així hi obliga- que els catalans volem un estat independent. I després d’uns mesos de negociacions -amb un govern de concentració- i de preparar el terreny per garantir drets personals, seguretat jurídica i bon funcionament de les estructures bàsiques d’estat -Hisenda, Justícia, Seguretat Social...-, una ruptura definitiva amb la proclamació de la independència. Aquesta gran decisió, la dels temps de les ruptures, és en mans dels actuals i legítims representants de la voluntat democràtica dels catalans. Qualsevol intent de suplantació ens precipitaria al desastre. Per això la responsabilitat de Fernández, Herrera i Camats, Junqueras i Mas -i també la de les formacions contràries al procés-, cadascú en la seva proporció i posició, és immensa. I la unitat d’acció de Junqueras i Mas, imprescindible.

dilluns, 12 de desembre de 2016

pd 883

​ARA dissabte, 16 d'agost del 2014
PER PENSAR-HI AMB CALMA (2)
​Salvador Cardús

(... continuació)

En segon lloc, és cert que l’arrencada de tot el procés sobiranista -l’any 2003, i amb tota la força des de finals de 2006- ha anat, com ens agrada repetir amb la boca plena, “de baix a dalt”. I també és cert que la sostinguda i fins i tot creixent pressió popular és la que ha assegurat poder avançar amb una rapidesa que desconcerta els adversaris i ens sorprèn a nosaltres mateixos. Per tant, el temor que en algun moment el país afluixi és gran. En part, perquè hi ha qui s’ha ocupat d’anunciar ara i adés que érem un suflé a punt de desinflar-nos. En part, també, perquè potser ens ha faltat mesura a l’hora de demanar tanta mobilització. Alguns gestos han estat tan costosos com perfectament prescindibles. I sí: arribem a l’Onze de Setembre de 2014 -com al de 2013, o al de 2012- amb dubtes sobre si no comencem a estar esgotats. Personalment, no tinc cap dubte sobre la magnitud de la marea sobiranista que enguany omplirà els carrers de Barcelona. Però sí que proposo aquesta reflexió. ¿És raonable posar tot el pes de l’èxit o el fracàs del procés en una demostració de força al carrer? Dubto que sigui assenyat dir que tot es juga en aquesta manifestació. Primer, perquè és massa arriscat fiar-ho tot a un esdeveniment. I segon, perquè cal vetllar perquè, en la relació entre mobilització popular i acció institucional, la primera no es mengi el paper de la segona.

(continuarà...)

diumenge, 11 de desembre de 2016

pd 882

​ARA dissabte, 16 d'agost del 2014
PER PENSAR-HI AMB CALMA (1)
Salvador Cardús

...
En primer lloc, ja podem determinar - i reconèixer - amb tota precisió que el principal punt flac del sobiranisme és el perill de divisió interna. I els adversaris, l'estat espanyol i els seus valedors, ho saben i ho aprofitaran a fons Després de fracassar estrepitosament en l’estratègia de l’acoquinament, després de tenir només un èxit molt relatiu en l’amenaça de l’aïllament internacional i, encara, de ser incapaços d’oferir res de res a la tercera via proposada pels unionistes catalans -no s’ha de confondre amb els d’Unió-, s’han adonat que el nostre principal enemic no són ells: som nosaltres mateixos. La bona notícia és que, si fem les coses ben fetes, també som els nostres principals aliats. Això significa que, davant de l’excepcionalitat del moment, els qui volem arribar a la independència hem de pensar molt bé en les conseqüències del que diem i fem. Si tenint tota la raó acabem perdent la partida final, en tirarem un tros a l’olla. A la independència només s’hi pot arribar amb un gran consens interior, i això demanarà molta grandesa, coratge i generositat per part de tothom. Com més s’acosta el final, menys és l’hora dels maximalismes i més de les subtilitats.
(continuarà...)

divendres, 9 de desembre de 2016

pd 881

​ARA dissabte, 3 de desembre del 2016 
LA MILLOR PERSONA DEL MÓN 
Toni Güell 

... una fotografia li fa recordar que, durant la setmana, el (...posa el nom del polític en qui penses) ha tornat a mentir descaradament. ¿És cert, doncs, que estem entrant en l'era de la post-veritat...?

La post-veritat, recorda, està vinculada als autoritarismes i a les noves tecnologies...

Els (
posa el nom dels governs que vulguis) cada vegada emeten menys informació verídica, més falsedats, més propaganda...
Resultat: el relat que tenim del món cada vegada està més manipulat, i cada vegada hi ha actors més poderosos que adulteren la nostra mirada.

dijous, 8 de desembre de 2016

pd 880

​ARA dissabte, 3 de desembre del 2016
(TITULARS)
Rajoy torna a apujar els impostos. El president espanyol incompleix per tercera vegada consecutiva la promesa d'abaixar taxes.
El PSOE exigeix al PSC que renunciï a Catalunya com a nació.
Millo supedita el diàleg amb Puigdemont a enterrar el referèndum.
Homs proposa una comissió per negociar el referèndum.
Els "comuns", escèptics amb els canvis a la desconnexió.
Montoro vol 200 M€ amb l'impost als refrescos.
El pitjor novembre en quatre anys. Catalunya té 4.600 aturats més i es torna a destruir ocupació.

dimecres, 7 de desembre de 2016

pd 879

ARA dissabte, 3 de desembre del 2016
3 DE DESEMBRE, UN MAPA DE TRES COLORS
Vicenç Villatoro

Agafem un mapa d'Espanya i projectem-hi els resultats de la votació sobre el límit del dèficit per a les comunitats autònomes en el Consell de Política Fiscal i Financera convocat per Montoro. Ens sortirà un mapa amb tres colors. La immensa majoria del mapa l'ocupa un color homogeni: és el de totes les comunitats que han votat que sí a la proposta consensuada entre el PSOE i el PP. A una banda del mapa, un altre color: el de les tres comunitats que hi han votat en contra (tot i que dues tenen president socialista): València, les Balears i Catalunya. I queda encara una altra taca d'un color diferent dels altres dos: la de les comunitats que no han votat res perquè tenen un règim fiscal especial i no participen del Consell, Euskadi i Navarra. Doncs resulta que aquest mapa on Espanya queda dividida tan significativament en tres colors no s'ha produït entorn de cap fet lingüístic, històric ni identitari, sinó en un tema econòmic, pràctic, on cadascú ha votat estrictament en defensa dels seus interessos més directes. El vot conjunt de catalans, valencians i balears no és una expressió de pancatalanisme. Al contrari. Cadascú ha anat a la seva. La gran novetat és que, defensant cadascú el que li convé, no els ha fet por coincidir.

dimarts, 6 de desembre de 2016

pd 878

​ARA  dissabte, 1 de març de 2014
DIALÈCTICA DEL BARRUT
Ferran Sáez Mateu
... la dialèctica del barrut, és a dir, esgrimir una contradicció manifesta però sense avergonyir-se'n. Si fa no fa és la següent: els espanyols som la majoria i també som la minoria. Som la majoria a Espanya i som la minoria a Catalunya. I com que som la majoria a Espanya, la resta a callar. I com que som la minoria a Catalunya, i les minories en democràcia sempre s'han de respectar, doncs també a callar... A callar sempre, i a creure. És meravellós: ser alhora majoria i minoria atorga tots els drets i cap obligació. Una autèntica fantasia política.
...
La dialèctica del barrut no es pot combatre amb arguments, precisament perquè està pensada por no haver de dialogar. Això convé tenir-ho molt present. Tu pots fer una cosa tan exquisidament cívica com la Via Catalana, que ells et trauran la típica foto en què l'entranyable infiltrat dels serveis secrets crema una bandera espanyola. En aquest sentit, convé riure. Amb ganes. Per fer salut.

dilluns, 5 de desembre de 2016

pd 877

​ARA diumenge, 13 d'octubre del 2013
ENS TOCA A NOSALTRES (i 2)
Toni Soler
(...continuació)
 
... El catalanisme no té exèrcit però ha de ser capaç de portar la seva força democràtica cap a una fase tan pacífica com sempre, però més - diguem-ne - executiva. La majoria sobiranista del Parlament ha de saber que entre les eines que té per defensar el seu mandat hi ha la voluntat de la gent per fer que el seu vot es respecti. En l'últim segle hem vist vagues generals, tancaments de caixes, insubmissions diverses davant de lleis injustes... No goso dir quina és l'eina que necessitem, però sí que estic convençut que, per la nostra desgràcia - i per la seva vergonya -, els nostres vots segurament no seran suficients.

diumenge, 4 de desembre de 2016

pd 876

​ARA  diumenge, 13 d'octubre del 2013
ENS TOCA A NOSALTRES (1)
Toni Soler
Hem de deixar de preguntar-nos per què i concentrar-nos en el com. Hem fet un inventari molt complet dels motius que ens apressen a tenir un estat. I ho hem fet tan bé, que el sobiranisme s'ha ensenyorit del carrer, l'opinió pública i el Parlament en un temps rècord...
...
Parlem, doncs, del com. Miquel Puig advertia ahir dels riscos d'una declaració unilateral (DUI), no pactada amb Espanya. I tanmateix, és possible una cosa sense l'altra?... ¿Una declaració unilateral del Parlament de Catalunya forçaria el govern espanyol a negociar? ¿Obligaria la Unió Europea a intercedir? Potser sí. ¿Però si Rajoy es fa el sord, què passarà? ¿El govern català tindria eines per exercir l'autoproclamada sobirania? ¿Tindria eines per bloquejar o erosionar la sobirania espanyola sobre el territori català? ¿ O ens quedaríem sols i de dol amb una república de joguina, ignorada pels nostres veïns?
... Cal que el govern català i els partits compromesos amb el procés es preparin per jugar fort, en la mesura que puguin... Cal que la gent entengui que s'acosta una nova fase en què la simple mobilització a la catalana ("cívica, festiva, familiar") potser no serà suficient...
(continuarà...)

divendres, 2 de desembre de 2016

pd 875

​ARA diumenge, 13 d'octubre del 2013
CIUTADANS, CADA COP MENYS PROGRESSISTES
​Marc Colomer​

C's va néixer com a alternativa espanyolista al PSC. Tot i això, cada cop rep més vot del PP -
​​
sobretot des que els populars governen a Madrid-, cosa que l'ha fet girar a la dreta.
Drets dels immigrants
C's va defensar en una moció retirar la targeta sanitària als immigrants irregulars, com fa arreu el PP. Ha exigit també, com els xenòfobs europeus, prohibir el burca.
Fiscalitat progressiva
Ciutadans s'ha oposat a tots els augments impositius pactats per CiU i ERC per evitar retallades, també als més progressius i als de la banca, amb l'excusa que rebutgen més tributs sense pressupostos.
Drets civils i laborals
Els seus diputats van votar en contra d'indemnitzar els ferits amb pilotes de goma i de no aplicar en els empleats públics la reforma laboral. I s'han abstingut en el rebuig a la reforma regressiva del dret a l'avortament que prepara el PP.
Privilegis i control d'elits
En la llei de transparència, C's s'ha oposat juntament amb el PP a crear un registre de lob
​​
is. Ha votat en contra també de prioritzar l'escola pública als concerts de centres d'elit.
Lluita contra el feixisme
Tots els grups menys PP i C's han votat instar a il·legalitzar els grups ultra partidaris de la violència.

dijous, 1 de desembre de 2016

pd 874

​ARA  diumenge, 13 d'octubre del 2013
CIUTADANS CREIX SOBRETOT CAP A LA DRETA
 Jordi Muñoz

​Ciutadans va sorgir d'ambients més o menys progressistes desencantats amb el que consideraven una deriva massa nacionalista del PSC, que llavors pactava amb ERC en el tripartit i votava un nou Estatut, i va ser apadrinat per alguns destacats membres de la Gauche Divine barcelonina. És cert que sempre ha tingut un peu a cada banda i ha jugat a la indefinició, però amb el pas del temps el partit d'Albert Rivera ha anat perdent el perfil vagament esquerranós que tenia. Gestos com el fitxatge de Carina Mejías (exdiputada del PP), o la presència habitual del seu líder als mitjans de comunicació de la dreta espanyola els han anat escorant a poc a poc cap a la dreta. Els seus votants també tenen avui un perfil més conservador que el del 2006. Llavors gairebé la meitat del seu electorat s'ubicava a l'esquerra, mentre que avui només un de cada quatre votants de Ciutadans s'autodefineix com a d'esquerres.