ARA 17 d'octubre del 2015
M'AGRADA, NO M'AGRADA
Sílvia Soler
Què m’agrada i què no m’agrada de fer-me gran...
M’agrada saber distingir per què cal plorar -i si
cal, aleshores no hi ha cap raó per reprimir-se;...
No m’agrada sentir cada vegada més lluny,
irremeiablement lluny, la nena petita, la noia adolescent, fins i tot la
mare jove que viuen encara a dins meu...
M’agrada haver descobert alguns secrets que em fan
la vida més fàcil, com ara... que les alegries compartides creixen
i que les tristeses en companyia es van fent petites fins a
desaparèixer.
No m’agrada que la llista de coses que no faré vagi
engreixant-se. Els somnis es multipliquen i el temps s’escurça...
M’agrada tenir amics de fa vint anys, trenta, fins i
tot quaranta...
No m’agrada notar el pes dels anys a la
musculatura, ni a la vista, ni al pensament...
M’agrada mantenir converses adultes amb els meus
fills,... i que
fabriquem junts els records que els acompanyaran tota la vida.
No m’agrada patir atacs d’enyorament sobtats i
trobar a faltar aquells infants que se m’arrapaven a les cames i que em
plantejaven preguntes impossibles amb els ulls plens de confiança en la
meva resposta.
M’agrada albirar -en els mateixos ulls on fa anys
que em perdo- un futur tranquil i confortable. I saber que, finalment,
les curses de llarg recorregut acaben tenint premi.