pd 1900 En defensa dels partits i dels polítics 1

(arafa...)

En la desorientació de l’independentisme, més enllà de la pugna sobre com s'ha de bastir la unitat estratègica, hi ha una qüestió de fons: la crisi dels partits i de la classe política. Aquí i arreu, els partits s’han guanyat a pols el desprestigi, igual que els mitjans de comunicació i la justícia, o les institucions en un sentit ampli (burocràcia, amiguisme, desconnexió amb la ciutadania)...

una opinió pública instal·lada en la contraposició entre polítics i gent, entre partits i poble. És una idea que respon clarament al populisme més clàssic, segons el qual hi hauria un poble (així, en genèric) al qual els líders i els seus mecanismes de poder no escolten i fins i tot traeixen.

És una creença perillosa que neix d’una contraposició massa simple per ser certa. Parteix de la base que els polítics són tots iguals. Doncs no. I que existeix un tot homogeni anomenat poble. Doncs tampoc. Una cosa és la sobirania popular, i una altra el poble com a absolut...

Ignasi Aragay

pd 1899 Feminisme antifeminista

(arafa...)

... el feminisme del segle XXI engloba ideologies i filosofies molt diverses. Tan diverses que alguns corrents feministes són radicalment crítics amb d'altres. Per desgràcia, qui opina des del feminisme no ens sol alertar d’aquesta diversitat. Ens ven com a feminisme el que sovint és només un corrent -potser més de moda, potser conjunturalment hegemònic- d’un marc ideològic molt més ampli. Passa molt, últimament, amb l’anomenat feminisme de gènere, un corrent que es basa en la teoria que les diferències de gènere són construccions socials explotades pels homes per mantenir el seu domini. ¿Es pot ser feminista sense combregar-hi, sense ser titllat de carca? No resulta fàcil...

Afirmar que darrere les diferències de gènere -que en bona part són construccions socials- no hi ha cap base biològica, que tot depèn exclusivament de l’ambient, és només una ideologia... No hi ha dubte que aquestes diferències han sigut i són usades per discriminar...  Les diferències de gènere també poden tenir una base biològica sense que això avali, en cap cas, que puguin ser utilitzades per negar la plena igualtat en drets i en humanitat dels homes, les dones i tots els que no es reconeixen en aquest binarisme. 

Albert Pla Nualart

pd 1898 ¿No es pot parlar de Vox ni de Valls?

(arafa...)

... Tancar els ulls no fa canviar la realitat. Al contrari: cal mirar-la de cara. Els problemes s’han d’afrontar o es fan més grossos. No serveix de res negar-los, amagar-los, dissimular-los... El present existeix. I és com és. Per canviar-lo no n'hi ha prou amb cobrir-lo amb un vel i bones paraules, no és suficient assegurar que tot va bé quan és evident que no. Parlar-ne no vol dir instal·lar-se en la queixa o el derrotisme, no vol dir caure en el fatalisme. Vol dir, senzillament, no amagar el cap sota l’ala. Vol dir actuar... cal prendre-se'ls seriosament perquè són fenòmens preocupants. Només cal mirar què està passant al món, i com tanta gent frustrada sublima la seva impotència amb la màgia de les solucions fàcils dels qui ofereixen caps de turc... Davant d'aquest manual simplista cal bastir un discurs comprensible i honest, que faci de la complexitat un valor. Cal explicar les coses tal com són, encara que siguin difícils de pair...

Ignasi Aragay

pd 1897 Els límits dels drets dels animals

(arafa...)

... cap filòsof de prestigi discuteix que els drets dels humans com a éssers que culminem l’evolució han de prevaler -en cas de conflicte- sobre els de qualsevol altre animal. ¿Creure que la culminem és supremacista? No, és una veritat científica i és profundament irracional negar-ho. Que no siguem tan excepcionals no vol dir que no hi hagi cap salt qualitatiu. ¿Hi ha contínuum? No pas en el món moral. Mai jutjaríem un lleó per atacar una gasela. Tots els drets humans comporten deures i això els fa qualitativament diferents dels dels altres animals. Reconèixer drets als altres animals és un salt endavant en el progrés moral, igualar-los amb els drets humans és una forma de barbàrie. És essencial tenir-ho clar perquè l’ètica és un món de valors en conflicte...

Cal ser molt prudents quan diem “igual com els negres o les dones eren considerats inferiors, ara els animals...” L'únic que ho iguala és que són exemples de progrés moral. Mai hem de perdre de vista que els negres i les dones sempre han sigut tan humans com qualsevol humà i que, per contra, els animals -tot i tenir drets- ni són humans ni tenen els mateixos drets. Pot semblar obvi, però veient l’èxit de manifestacions com les motivades per la mort de la gossa Sota, em temo que no ho és tant. Perquè és cert que un gos és més fàcil d’estimar que una persona, però seria molt trist que ens deixéssim anar en aquesta discapacitat emocional.

Albert Pla Nualart

pd 1896 Fanta de taronja

(arafa...)

Si sabia que deia mentides, és calculadora, però sobretot dolenta, perquè amb aquelles paraules –falses– feia un mal concret a persones concretes, de les quals coneix noms, cognoms i nombre de fills. Com ara el major Trapero. Si no ho sabia, vol dir que per damunt seu hi ha un mentider més poderós, que la considera estúpida, i li posa la mà al clatell per fer-la parlar. “Hoy hemos tenido más información sobre las imágenes de los dosieres de los Mossos para vigilar y espiar a aquellos que no pensamos como ellos”, va dir Inés Arrimadas. I si són capaços de mentir en això, amb aquest aplom salvatge, si són capaços de mentir dient que Carme Forcadell és “golpista”, són perfectament capaços de dir també que "no hi ha pacte amb Vox a Andalusia”... El partit taronja, de fet, és com la Fanta. El sabor més conegut és aquest, el de taronja, però s’adapta a cada comunitat on es distribueix, segons els gustos dels consumidors... Per això admirem Ciutadans. Per obtenir la trona varien el sabor i el color, mantenint, això sí, aquell deliciós toc crispat, buscabregues i anticatalà...

Empar Moliner

pd 1895 Qui ha de liderar l'estratègia independentista?

(arafa...)

... En una part de l'independentisme s'ha imposat la idea que la revolta dels somriures és una ingenuïtat. S’ha traspassat una línia mental perillosa. Com a víctima de la repressió, hi ha gent que es creu amb el dret a protestar cremant pneumàtics, tombant contenidors per fer barricades, tirant tanques, trencant semàfors, llençant objectes a la policia i encarant-s'hi. Alguns ho fan directament i altres ho justifiquen, ho minimitzen o ho atribueixen exclusivament a infiltrats. Aquesta creença és letal. És caure en la trampa de la repressió, que precisament busca la resposta violenta per legitimar-se... Cada encaputxat és una oportunitat per a un infiltrat. La violència, per mínima que sigui, allunya la independència... En el rerefons d’això hi ha el debat sobre quina estratègia ha de seguir l’independentisme. D'una banda, hi ha els partidaris de la unilateralitat, que, tot i estar en minoria, són els més bel·ligerants a les xarxes i al carrer; i els més mobilitzats... (De l'altra hi ha un) sector que ha decidit aparcar la unilateralitat i voldria tornar al pacifisme immaculat, a la mobilització indubtablement no-violenta i imaginativa. Però és un grup, al seu torn, dividit...

Quan es demana unitat estratègica, caldria que decidíssim a qui donem el lideratge per fer-la possible. ¿Als minoritaris unilateralistes o els majoritaris no-violents? I dins d'aquests segons, ¿als desobedients o als cohesionadors?

Ignasi Aragay

pd 1894 De la resistència a la resiliència

(arafa...)

La resistència només comporta aguantar, amb patiment, esperant que allò s'acabi o fent el que calgui perquè s'acabi. La resiliència va més enllà. D’entrada, encaixa allò que trasbalsa, però, després, conscient que aquella font de neguit no pot -o no li surt a compte- fer-la desaparèixer, aprèn a conviure-hi i en neutralitza els efectes negatius amb processos mentals i canvis d'actitud. És, doncs, una adaptació positiva a una situació adversa. Tan positiva que s'arriba a dir que la persona resilient en surt reforçada.

Per tirar endavant, necessitem ser resilients a la mort d'algú o a una catàstrofe natural. Entre altres coses, perquè no hi podem fer res.

... el pas de la resistència (amb totes les seves connotacions èpiques) a la resiliència (tan progre i enrotllada). És un pas que, utilitzat perversament, permet treure el focus del botxí per posar-lo en la víctima. Simplificat i portat a l'extrem, el concepte resiliència indueix a pensar -com tantes teràpies alternatives- que estar bé, al capdavall, només depèn de tu.

... fins a quin punt al sobiranisme li convé passar de la resistència a la resiliència, fins a quin punt el que sembla un elogi no és una presa de pèl. ¿És realisme o resiliència el que fa que tants sobiranistes estiguin passant de voler la independència a conformar-se amb més autogovern?

Albert Pla Nualart

pd 1893 Sense el cor a la mà

(arafa...)

Continua obert el debat sobre si els partits independentistes han d’ajudar Pedro Sánchez a mantenir-se en el poder. Entenc molt bé els que, amb el cor a la mà, rebutjarien sense miraments qualsevol proposta d’acord procedent de Madrid mentre la situació dels presos polítics i els exiliats no es resolgui...   Però els polítics tenen l'obligació de contrastar les emocions amb els fets, els guanys amb les pèrdues, i actuar de manera una mica més racional...

perquè malgrat les dificultats, els errors propis i la repressió, el sobiranisme té opcions de conquerir l'hegemonia a Catalunya. I això no porta automàticament a la independència, però és el que més ens hi acosta. Cal fer tot el possible perquè les persones més preparades estiguin en la vida política...

Toni Soler

pd 1892 La llibertat que portem dins

(arafa...)

L’autèntica llibertat la portem dins nostre. Aquesta no ens la poden prendre.​.. Tot això ve a tomb dels presos polítics, esclar. I de la meva sensació respecte a ells: els veig molt lliures, profundament lliures...​

​No és que els envegi, esclar. És molt dur el que viuen. Ni tampoc que els compadeixi. No és compassió, el que els cal ni el que volen, sinó comprensió, solidaritat, respecte, compromís i lluita. En realitat, des de la seva profunda llibertat interior, des del seu testimoni, ens aporten sentit per seguir. Són ells i elles els que ens donen forces. És la seva radicalitat pacífica i serena l’única llum en aquest moment de foscor i desconcert, quan sembla que no hi hagi sortida del túnel. El seu exemple i la seva generositat ens guien. Crec que hauríem de callar més i escoltar-los més.​ ​Són els dipositaris de la nostra llibertat. Que ni el nostre soroll ni la nostra llibertat d’acció no embrutin el seu sacrifici​... ​ Siguem dignes de la llibertat interior dels presos.   ​

Ignasi Aragay

pd 1891 Jordi Turull

(arafa...)

... L'Estat vol crear una imatge violenta del sobiranisme per legitimar la duresa de la repressió en el judici als presos. Però no hi ha manera de presentar una vaga de fam com una acció violenta. Ni el més hàbil ni el més cínic ni el més mentider dels propagandistes ho aconseguiria. I encara menys quan l’objectiu d’aquesta vaga de fam no és demanar un privilegi ni exigir a l'Estat que incompleixi les seves lleis, sinó combatre una discriminació i exigir a l'Estat que compleixi les seves pròpies normes, que se salta. La força de la vaga de fam és enorme. Però amb una condició humana als vaguistes: que sàpiguen aturar-se a temps.

Vicenç Villatoro

pd 1890 El doble fracàs (i 2)

(arafa...)

  ... La cèlebre desafecció catalana ha esdevingut desconnexió mental per a una gran massa de catalans, que fa ben pocs anys abraçaven el regeneracionisme o el federalisme i ara, després de la furibunda reacció de l'Estat, estan desencantats d'un projecte espanyol que abans semblava reformable... La monarquia, la judicatura, la diplomàcia, les forces de l'ordre, els grans mitjans de comunicació i les elits econòmiques i financeres han actuat de forma implacable, amb joc brut, amenaces i repressió contra una part de la seva teòrica ciutadania. Catalunya ha esdevingut un enemic exterior, com el que els països febles inventen per cohesionar-se. Espanya, doncs, és ara més feble no només com a nació sinó també com a estat... Davant d'aquest doble fracàs, s'imposa un objectiu tan utòpic com inevitable: Catalunya i Espanya han de dialogar ...

Toni Soler

pd 1889 El doble fracàs 1

(arafa...)

​... ​Prat de la Riba va fer un pas endavant terminològic amb la seva cèlebre divisa “Catalunya és la nació, Espanya és l’estat”. Més d’un segle després, tant Catalunya com Espanya s'ha revoltat contra aquesta dissociació: la part majoritària del catalanisme desitja ser també un estat. I Espanya reivindica el seu caràcter de nació “única i indivisible​... ​És l’etern empat del qual tot sovint es parla: ni Catalunya és prou forta per trencar Espanya, ni Espanya prou forta per assimilar Catalunya...  l’independentisme ha aconseguit en els últims anys una força popular inèdita que li ha fet pensar que, per la via estrictament democràtica, podia esdevenir un estat; una aspiració que ha topat amb la freda realitat de la política. Sense força coercitiva ni suports diplomàtics és molt difícil alterar una frontera. Catalunya, per esdevenir un estat, troba a faltar precisament les eines d’un estat. El conflicte esdevé irresoluble... 

Toni Soler

pd 1888 Solidaritat

(arafa...)

La vida ens va portar a establir relació amb una família italiana l’any passat... Les circumstàncies van propiciar que aquests florentins, que havien sentit a parlar poc de Catalunya, descobrissin el conflicte que bategava al cor d’una Europa que estimen i volen protegir.

En un primer moment, la causa catalana els va resultar un xic estrafolària... Empesos, però, per la intensitat de les nostres vivències durant la tardor de l'any passat, els amics florentins van voler saber-ne més... hem fet front comú horroritzats per aquesta onada reaccionària i d'extrema dreta que veiem avançar pel continent i arreu del món.

Comprovem, doncs, que no cal ser independentista per rebel·lar-se contra la repressió i la injustícia. Que l’empresonament preventiu i l'amenaça d'un judici sense garanties desperten la solidaritat de les persones que estimen aquests valors fonamentals: la democràcia, la tolerància, la llibertat d'expressió.

He volgut compartir aquesta experiència personal, segurament poc rellevant, només per encomanar-vos una mica de fe en la raça humana. Són dies difícils i tots necessitem píndoles d’esperança.

Sílvia Soler

pd 1887 Aquests tres que han pactat

(arafa...)

Els primers que t’ensenyen a reprimir els, diguem-ne, baixos instints són els pares, els avis i els mestres. Et diuen que no et toquis la tita en públic, per exemple, que no peguis als altres, que els mocs no es mengen, que és de mala educació mirar fixament algú que és diferent per algun motiu. La majoria de nens han d’aprendre, per exemple, a compartir. N’hi ha alguns, és cert, que comparteixen espontàniament (i com ens agraden) de la mateixa manera n’hi ha alguns que són de natural bondadosos i sempre descomparteixen els que es barallen. Però el que és natural és l’egoisme, la insolidaritat, la violència... La civilització, si no se t’escapa de les mans i es converteix en repressió, és una meravella...

I vet aquí que després de tot això,... et fas gran. I, llavors, et venen aquests polítics a excitar aquests baixos instints que havies reprimit. És fàcil fer sortir la mala educació en algú, és fàcil fer-li solucionar els problemes a cops, perquè és fàcil fer sortir el racisme en algú. El racisme (contra catalans, contra romanesos, contra pakistanesos... ) és la defensa instintiva de territorialitat amb una coartada. Tots aquests votants dels tres partits que han pactat a Andalusia et confessaran que odien, que els fa fàstic sense poder-ho evitar, l’accent català, el romanès, el pakistanès. Si ho haguessin dit de petits, davant de pares, avis, mestres, haurien rebut explicacions, raonaments. Ara són grans i el que reben són rialles.

Empar Moliner

pd 1886 Orfeó Català

(arafa...)

  ... la força i la naturalitat amb què l’Orfeó va assumir la reivindicació de la catalanitat, la llibertat dels presos i el dret a la independència il·lustren molt sobre la naturalesa de fons del catalanisme. Algú ha cregut que l’Orfeó obeïa consignes. És al contrari. Hi ha qui es pensa que el motor del catalanisme és la Generalitat, l'escola o TV3 (i que carregant-s'ho, el catalanisme es dissoldrà). Però el veritable motor del catalanisme ha estat una societat civil –cultural, esportiva, cívica, social– que ha articulat i ha empès el país durant més de 120 anys entorn d’un ideal de catalanitat. I aquest motor ha posat en marxa tota la resta. Com que aquesta societat civil s'ha vertebrat al marge de l’Estat, ha pogut sobreviure fins i tot quan el poder li era més indiferent o hostil. L’ecosistema essencial del catalanisme és una societat organitzada i plural entorn d’una idea compartida, que quan ha pogut ha tingut traducció política i institucional. I aquesta societat civil ha estat la clau de la integració social en un segle XX amb poc poder polític i grans canvis demogràfics...

Vicenç Villatoro

pd 1885 Fragments de dietari 1

(arafa...)

... La gent neix i viu en la història. La història transcorre i la gent s'hi mor, sense saber com acabaran moltes coses que l’han neguitejada profundament. Jo em puc morir demà, per exemple, i mai no sabré si els nostres presos viuen ja en llibertat, si els nostres exiliats han pogut tornar a casa, si el meu país, finalment, és un país lliure i sobirà, amo de la pròpia legislació, de la pròpia justícia. La història és cruel. Quan dic “Jo no ho veuré”, sempre penso que potser sí. Una ombra d’optimisme em fa les coses mínimament suportables. Però la veritat és que qui mana és la història, la que veu els moviments humans des del seu núvol llunyà i escriu el que passa. Potser cap dels catalans que som vius en aquest moment no veurem encara la llibertat del nostre país. O sigui que en tenim per a cent anys, com a mínim. Potser la veurem tots. Vivim en un estat d'ansietat que ens encoratja. Però que alhora ens fatiga, ens cansa. Això és la vida humana...

Narcís Comadira

pd 1884 Desconstruint Tarradellas

(arafa...)

La decisió de batejar l’aeroport del Prat amb el nom de Josep Tarradellas no és només una resposta ridícula a una demanda seriosa i majoritària de la societat catalana (la gestió integral de l’aeroport); és també una intromissió en un dels camps on els catalans -en teoria- tenim una certa capacitat de decisió, que és el del nostre univers simbòlic. El govern espanyol ens està dient quins catalans són els més il·lustres, quins són els que mereixen més reconeixement. Ens està guiant per la nostra pròpia història. Tarradellas és el model de català que ells aprecien... Hi ha molts Tarradellas... Però em temo que Espanya ja ha decidit quin és el paper històric de l’expresident: el del català bo, pactista i pragmàtic (és a dir, el que admet la seva posició d’inferioritat), el republicà a qui Joan Carles I va fer marquès... Tarradellas manté a Madrid la seva aurèola d’estadista, que ni Macià, ni Companys, ni Pujol ni Maragall podran aspirar a tenir mai, per motius diferents... és un “gest” cap a Catalunya que denota una miopia total, una incapacitat absoluta per entendre de què va l’anomenat conflicte català. Quan una part del teu territori et diu que vol l’autodeterminació, o -com a mínim- més autogovern, el pitjor que es pot fer és decidir en lloc seu i, a sobre, donar a entendre que ho fas perquè els polítics indígenes són incapaços de prendre decisions...

Toni Soler

pd 1883 En camp contrari

(arafa...)

La jornada de divendres va deixar algunes imatges significatives. La majoria, no totes, prou favorables al sobiranisme. La principal:  l’enèsim certificat de l’existència d’un problema polític de fons. El govern espanyol volia deixar dit que és igual reunir-se a Madrid, Sevilla o Barcelona, que tot és territori sota la seva sobirania. Doncs no és igual. I la diferència no és que hi hagi petits grups d’exaltats -locals o d'importació- que ho boicotegin, sinó que fer un consell de ministres a Barcelona genera el rebuig d’una part molt important de la societat. Fins al punt que demana un desplegament de seguretat absurd. Certament, hi havia alguna imatge de tanques per terra. Però n’hi havia moltes més de protesta serena, pacífica i massiva. I un clima de anormalitat palpable. La segona imatge rellevant, al meu parer, i la que més m’emociona: la de tot de manifestants renyant a cara descoberta, compungits però enèrgics, pedagògics, els encaputxats que volien fer destrosses i reparant alguns dels danys. No és una imatge fàcil de veure. Demana coratge i convicció. Qui es pregunti de veritat què és el sobiranisme majoritari -no qui el vulgui caricaturitzar per buscar rèdits polítics- hauria de mirar-se amb atenció aquestes imatges.

Vicenç Villatoro

pd 1882 Desbordar

(arafa...)

... Davant de la persistència de l’onada sobiranista, l’Estat vol posar una barrera, un dic. El dic que proposa la dreta és negar que hi ha hagi cap problema polític, dir que hi ha un cop d’estat fet per delinqüents i que l'han de castigar els tribunals. Plantar-se en aquest dic significa desfigurar la democràcia, donar el volant a l'extrema dreta i provocar el descrèdit internacional d’Espanya. Pot frenar l'onada, però no desactivar-la. Per tant, el govern socialista entén que cal posar-la a un altre lloc. I signa un paper –sincer o no, però el llenguatge crea realitat– on es diu que hi ha un conflicte que s'ha de solucionar amb diàleg i que ha de desembocar en una proposta política que tingui l’ampli suport de la societat catalana. No sé si ja se n’ha adonat, però aquest camí és incompatible amb l’existència de presos polítics i porta tard o d’hora a un referèndum on es pugui votar sobre la independència, per saber precisament quina solució política és la que té l’ampli suport de la societat catalana.

Vicenç Villatoro

pd 1881 Mil·lenaristes i revisionistes

(arafa...)

... les  doctrines revolucionàries sovint divideixen els seus seguidors entre aquells que confien en el col·lapse immediat de l’estat de coses i aquells que creuen que prèviament és necessari un llarg esforç de transformació.

Tot això ve a tomb d’un lamentable fenomen que està vivint l’independentisme i que l’ha dividit en dos bàndols enfrontats... En un bàndol hi ha els que creuen que el procés d’independència serà llarg perquè exigeix “eixamplar la base” fins al punt que el referèndum esdevingui “inevitable”. Aquí trobem ERC, Òmnium i una part del PDECat. Per a ells, està clar que cal convèncer algun centenar de milers de catalans, cosa que passa per governar i pactar. En el bàndol contrari hi ha els que creuen que el procés podria ser curt (de fet, que ja ho hauríem aconseguit) si l'esforç fos prou intens,... En aquest bàndol hi ha Waterloo, la Crida, l’ANC, la CUP i una part del PDECat....  Dissortadament, i com en tots els antecedents històrics, les relacions entre els dos bàndols són difícils... No ens ha de sorprendre, doncs, que les crides a la unitat d'acció resultin tan estèrils. La desavinença només pot resoldre's de dues maneres: o bé l’Estat, efectivament, s'ensorra, o bé passa prou temps sense que ho faci. Puc estar equivocat, però molt em temo que anem cap a la segona opció...

Miquel Puig

pd 1880 Què espero del dia 21

(arafa...)

... És per això que em sembla que els somriures –que tant costen, ara, perquè hi ha mig Govern a la presó i a l’exili– hi han de seguir sent. Els que hem sortit al carrer demanant la independència, votant il·legalment, però legítimament, hem fet una cosa sense precedents: ser intergeneracionals. Avis i néts. Sogres que duien menjar i joves que feien pancartes. Tot controlat. Català 'style'...

M'imagino la foto del dia vint-i-u. Em sembla que tots nosaltres hem de tenir al cap, en tot moment, els Jordis... En aquest carrer hi veig avis, que són els que sempre hi han sigut. I també hi veig la gent del 15-M, que segur que hi seria, si no tingués càrrec. Hi veig moltes pancartes, en català, amb lemes que expliquen que a Catalunya tenim pobres, molts pobres, tot i la riquesa que generem. I que això no pot ser. Que som republicans. Que volem votar el nostre futur... I que quan se'n tornin a Madrid seguirem vivint en pau, tots, els uns i els altres com fins ara, perquè l'única violència que exercim és contra el tió.

Empar Moliner

pd 1879 La millor companyia per a presos polítics i exiliats

(arafa...)

... a targeta, Forn escriu "Estic bé, convençut i determinat. No perdo l'esperança de revertir aquesta injustícia". I Turull cita Casaldàliga: "Encara hi ha Nadal en la lluita solidària". Injustícia i lluita són dos bons resums de la situació, que demanen a crits la companyia de dos conceptes més perquè acabi bé: unitat i intel·ligència.

Antoni Bassas

pd 1878 Tristesa

(arafa...)

  En aquests moments a Catalunya hi ha molta més tristesa que violència. Diria que hi ha una tristesa força generalitzada en el camp sobiranista. Tristesa humana per la situació de presos i exiliats... Tristesa per la sensació de picar ferro fred, de no obtenir cap resposta, de topar amb una indiferència absoluta en l'àmbit espanyol i amb una solidaritat molt gasiva i prudent en l'àmbit europeu. Una tristesa, però, que, ni tan sols barrejada amb la desorientació, que n'hi ha, no li fa renunciar a l’ideal d'independència... Arreu, més tristesa que violència. L’excitació eufòrica, companya de la violència gairebé prebèl·lica que ens diuen que hi ha –i que algú sembla necessitar per fer el màrqueting del judici als presos–, no la sé veure, a Catalunya, gairebé enlloc. I el 'gairebé' va, sobretot, per l’extrema dreta.

Vicenç Villatoro

pd 1877 Els altres 6-D (i 2)

(arafa...)

... 2028. Mirall del temps, demanar-se on volem ser d'aquí deu anys i com arribar-hi és la pregunta més urgent. Sobretot perquè alguns han planificat –repressió d’ampli espectre i llarga durada– que aquell any encara hi hagi presos i exiliats i cap república. La doctrina del xoc va amb els llums llargs fins que aprenguem a ‘votar correctament’. Salvant les corresponents distàncies, recordin Pinochet el 1989: "Estic disposat a acceptar el resultat de les eleccions si no guanya cap opció d’esquerres".

hi ha qui confon i blanqueja reial excepció amb ficcionada normalitat en format consell de ministres, fet que justifica del tot el dret a la protesta general i a la mobilització social a la ciutat de la vaga dels tramvies. La Pantera Rosa –refugi i escut de la intel·ligència col·lectiva de la desobediència civil activa, pacífica i no-violenta– mai no compareixeria allà on l’esperen, en format trampa i amb tots els canons i tota l'artilleria. Ho faria, èticament i estratègicament, amb allò que avui més desarma el poder, el despulla del tot, li arruïna els plans i sempre el fa emmudir: pacíficament dempeus.

Corol·lari inconstitucional. Si Pedro Sánchez vol consensos del 75%, en té un que el supera i tot: el 83% de la societat catalana vol presos i preses en llibertat. La vella consigna: per Nadal, us volem a casa. Són els munyidors de la imposició, invocant sempre el 6-D, els que ho impedeixen. Però passa que un, entre molts i entre tantes, serà per sempre més del primer dia d'octubre. I divendres vinent caldrà donar la cara, la veu i la paraula per recordar-ho.

David Fernàndez

pd 1876 Els altres 6-D (1)

​(arafa...)

https://www.ara.cat/opinio/David-Fernandez-altres-6D_0_2142985831.html

1978. 40 anys després, la llei del silenci i la doctrina del mutisme continuen vigents i no permeten qüestionar i negar alguns tòpics i mites de la faula de la transició reformista. ‘Pacífica’ en diuen, però qui en miri la cara B descobrirà que de pacífica poc: 714 morts entre el 1975 i el 1983. 178 per accions policials i violència institucional; 67 per violència ultradretana. No són dades oficials: "Les tenim, però no te les donarem"​... ​Ni pacífica ni modèlica, doncs, però prohibit dir-ho. Però sí, el preu de la Transició va ser oblit i impunitat. De fet, de tan singular i invertida que va ser, resulta que els botxins foren qui van perdonar les víctimes i no a l'inrevés, que és el que acostuma a passar quan la democràcia guanya. Amnèsia i injustícia...

1988. Causalitats repressives, el 6-D el Regne d'Espanya rebia la primera sentència condemnatòria del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg, que clarificava que no complien la Constitució...

1998.... José María Aznar havia afirmat des de Turquia arran del tancament de l''Egin': "¿Es pensaven que no ens hi atreviríem?" El diari fou tancat pel govern via ordre judicial de Baltasar Garzón. 11 anys constitucionals després, lacònicament i a misses dites, el Suprem constatava "la il·licitud del tancament"...

2008...​

​2018. Com a procés destituent, les dades són avui inapel·lables: el 1978 un 90% de la societat catalana donava suport a la Constitució. Avui no ho faria ni un 17%. I un 57% ho faria en contra. I per això el 40è aniversari de la Constitució només el poden celebrar a Catalunya amb xarop de canya i a cop d’excepció. Revisitada metàfora dràstica: nou ciutadans catalans són ciutadans lliures a Europa mentre a l'estat espanyol serien presos polítics.​..​

 David Fernàndez