pd 2036 Un Nadal desconstruït 1

(arafa...)

... s'ha acabat l'atmosfera de tendresa, d'emoció davant la criatura que neix, vulnerable i indefensa, que ens empeny a estimar i protegir; s’ha acabat l’actitud expectant davant d'un any que se'n va i un nou començament conjunt... D'altra banda, sí, tornem a la intimitat, però una intimitat feta de trossos, de fragments, de records esparsos de Nadals antics que ja no són sinó trastos, parracs, objectes per llençar. Just un munt de deixalles, de restes del que fou una festa. Objectes que conservem per no perdre del tot les arrels, la il·lusió de comunitat, de continuïtat, però que no aconsegueixen retornar-nos el sentit original d'una festa emotiva...

I és que ja no podem creure en miracles i la ficció és massa grollera per mantenir la il·lusió, desmentida per la realitat quotidiana. S’ha acabat aquella sensibleria una mica tova, la del bou i el nen i els pastorets, que ens induïa a creure en la possibilitat d’actes d’empatia i amor en un món hostil. Ara sabem que els pobres que fugen estan condemnats a ofegar-se o a malviure mig amagats i preferim no veure-ho, que fa massa mal i sentim que no hi podem fer gran cosa, però tampoc no podem ignorar-ho; i no hi ha portals de Betlem per acollir-los, ni per acollir les persones que algú ha decidit expulsar de casa seva, siguin palestines, o síries o kurdes, siguin d'on siguin. S'han acabat els contes de Nadal en què tothom podia ser generós i fer feliços propis i estranys...  (continuarà...)

Marina Subirats

 

pd 2035 El Nadal polític i la suggestió de la bondat 2

 (arafa...)

...  Nadal celebra el naixement d’aquest home (Jesús), algú que ha vingut amb la missió d’arreglar el món, d’arremangar-se i arriscar-se fins a donar la vida. Algú il·luminat, amb tota la càrrega ambivalent d’aquesta paraula. Si us hi fixeu, bona part dels líders catalans que són a la presó són seguidors de les ensenyances de Jesús o de Gandhi. Aquesta pulsió salvadora, sacrificial, la duen interioritzada. Per a ells, malgrat la soledat, el Nadal a la presó encara deu tenir un regust més especial, un significat més extrem i radical... Aquest és el seu tercer Nadal entre reixes. Un immens sacrifici personal.

El món avança sovint gràcies al compromís d’homes i dones valents. A la suma de moltes grans i petites valenties, de grans i petits lideratges que a vegades només prenen la forma d'un gest modest. Cadascú arriba fins on arriba. No ens salvarem, no transformarem aquesta societat si no és entre tots, des de les conviccions pròpies i amb respecte a les conviccions dels altres. Els que un any més celebrarem el Nadal en el confort de la família i els amics, els que dormirem al nostre llit, farem el menú que ens agradi i ens desitjarem felicitat de tot cor, no hauríem de perdre de vista el conte d’aquell infant home que va carregar-se el destí de la humanitat a l'esquena i a través del qual ens arriba, com un alè tènue, l’eterna suggestió de la bondat.

Ignasi Aragay

pd 2034 El Nadal polític i la suggestió de la bondat 1

 (arafa...)

... Nadal està envoltat d'una suggestió de bondat...  aquesta suggestió de bondat persisteix en els cors i les cases, en els infants i els adults. La màgia del missatge de la innocència d'un infant que ha nascut per salvar-nos del mal segueix exercint, amb invisible subtilitat, el seu encanteri. És una ficció tan nostra, tan secular, que sempre hi és. Podem renegar d’esglésies, capellans i religions, podem prescindir de tota espiritualitat i misteri, podem arrapar-nos a la matèria, la ciència i la raó, podem deixar-nos portar per l’espectacle infinit de la ficció de les pantalles, però aquest antic conte fantàstic d'un home bo que se sacrifica per tots té una força inaudita. Per això és un relat tan arrelat que ha perviscut dos mil·lennis. Tot i venir de la mà d’un Déu, va contra la màgia dels déus: en realitat ens diu que som els éssers humans els qui ens hem de salvar, no els déus. Som nosaltres els que hem de fer justícia, amb el nostre esforç, el nostre enteniment i els nostres sentiments, si cal amb el nostre sacrifici. I hem de fer justícia a la Terra, en aquesta vida. També és, alhora, un relat polític que posa l'accent en un lideratge carismàtic, basat no en el poder i l'exercici de la violència sinó en l’autoritat moral i la no-violència   

Ignasi Aragay

pd 2033 Innocents

 (arafa...)

Diu la Carme Forcadell: “Soc una persona normal i corrent que lluita per la llibertat del seu país”... ara és a la presó “per haver permès un debat i una votació a petició de dos grups parlamentaris”, com diu ella mateixa. M'agraden les persones innocents, les que no tenen malícia. Són també les que confien en les altres persones i no pas aquelles que sempre recelen de qui tenen al davant, posant en dubte tot allò que expressen o les iniciatives que volen emprendre. Les persones sense malícia no es malfien d’entrada, més aviat escolten, reflexionen i prenen les decisions sense que la desconfiança les emboiri. A la Carme Forcadell la veig així d’innocent, una persona que confia en les altres i especialment en la seva força per produir canvis socials. No podria ser de cap altra manera si sent presidenta de l'ANC va ser capaç d'organitzar, amb tot un equip ben gran i ben diferent, mobilitzacions anuals de més d'un milió de persones cada Onze de Setembre. Aquesta seva innocència és el que fa que avui, ahir, abans-d'ahir, demà, demà passat i totes aquestes festes de Nadal sigui a la presó sense poder estar amb la seva família i els seus amics. Ni ella ni la resta de presos polítics i exiliats. No s'ho mereixen. Per això,avui dia dels Sants Innocents, és el dia dedicat a tots ells i elles.

Marta Aymerich

pd 2032 Pau i treva! 2

 (arafa...)

... Avui el nostre símbol de Nadal és una taula ben grossa, gairebé grollerament rica: una festa del consum, que ara sabem que provoca, al cap de poques hores, un augment dels infarts als hospitals. Si alguna cosa pot relligar la comunitat ara, més enllà de la taula opulenta, és la voluntat compartida de construir plegats una realitat millor. D'això se'n deia progrés, però les paraules es gasten molt ràpidament, fins al punt que fa vergonya emprar-les...

Marina Subirats

pd 2031 Pau i treva! 1

(arafa...)

No sé si compartiu la meva impressió: entre tots, aquest any, ens han espatllat el Nadal... Hem estat una gent pacífica, pactista, raonadora, acollidora, i aquests són alguns dels trets que ens han caracteritzat en el passat. De cop, ara, ni pau ni treva, ni tan sols en els dies de Déu. Quan la religió ja no relliga, perquè s'ha convertit en una opció individual que va minvant, necessitem altres vincles socials que ens permetin de sentir-nos part d'una comunitat, sobretot quan s'incrementa la mobilitat i convivim amb persones de cultures tan diverses a les quals hem d’oferir formar part de la nostra comunitat. Però en què consisteix avui formar part de Catalunya, de la nostra cultura, de les nostres tradicions? Heus aquí que vivim un Nadal desaprofitat. No dubto que hi haurà regals ben embolicats, estovalles blanques, copes daurades i avets i molsa en moltes cases, i que fins i tot algú cantarà alguna nadala antiga; però enlloc no trobo l’ambient relaxat, aquell tarannà col·lectiu quiet, una mica expectant, fratern i alegre, que em sembla l’arrel més autèntica de Nadal en una societat ja majoritàriament laica. Sí, d’acord, encara ens uneix el bon menjar aquests dies; potser, finalment, ja és l'únic que ens queda d’aquella màgia de quan érem petits, perdudes les cerimònies de les misses del gall, dels petits poemes infantils, de les cançonetes al costat del pessebre. Perduda la il·lusió de la pau possible i posada en dubte, fins i tot, l’alegria de la trobada familiar ... 

Marina Subirats

pd 2030 Nadal

 (arafa...)

... Només cal mirar la televisió per adonar-se què entén el nostre món que és Nadal. Mai no hi ha cap anunci d’àngels i pastors, ni hi surt cap referència a cap portal ni a cap Nen, ni a cap bou ni a cap mula...

Ja no s'envien felicitacions impreses. Ara s’envien per mail o per WhatsApp. I es felicita més l'any nou que no pas el Nadal. Sembla com si aquestes festes nadalenques volguessin tapar amb un vel estúpid l’origen de la suposada alegria que les festes comporten. Es parla de l’esperit nadalenc, que no és altra cosa que un esperit estovat. No sento mai cap cançoneta popular. Bé, popular és un dir, perquè ja ningú no les sap. Ja no tenim desembres congelats, ni dimonis escuats, ni tuncs que tan tuncs, ni taronges de la Xina. La cultura del país s'ha evaporat...

El pessebre de Foix és ple de gent de tot arreu. Hi ha els de la Vall i els de Colera, els de Banyuls i els de Portvendres, traginers de Perpinyà, i corallers i nois que ronden per les cales, i gent que balla a les sales i capitans de fragata. I jutges que cremen paperassa. I els Tres Reis, que són quatre, descrits estranyament com el Persa, l’Hindú i l’Anglès i el Rus amb la gorra i l'estrella...

Aquests poemes no són pas, com pensen alguns crítics, un exercici d'estil sobre cançons populars. No. Són poesia seriosa i profunda, amb referències al Nadal popular, però també al Nadal de la fe, la fe que bull. No són pas de cap manera poemes decoratius. 

Que tinguin un bon Nadal!  

Narcís Comadira

pd 2029 ¿Té sentit un Nadal irreligiós? 2

(arafa...)

... ¿Podem viure el Nadal, entès com un estat de l’esperit, sense una gota de religió: sense un desembre congelat que es retiri confós, sense un rabadà que faci el ronso, sense un minyonet ros i blanquet o un dimoni escuat? Els diccionaris defineixen religió... Però el que m’interessa destacar és que una religió, abans que res, relliga i vincula. Ens fa part d'un tot amb els vius i els morts...

Si el Nadal no ens vincula amb el que és misteriós i transcendent -si no és religiós -, perd tota la seva màgia i és una llauna insuportable. Els humans no ens sabem vincular sense mites, i jo necessito els dels meus avantpassats per sentir que els meus morts estan vius i que jo estaré viu quan sigui un mort de les meves filles i nets. Em cal el Fum, fum, fum per convocar-los, i el pessebre, i els Reis....

Ens vengem d'una religió despòtica substituint-la amb mites prefabricats que en lloc de relligar-nos ens aïllen. Ens traiem de sobre el seu jou sense adonar-nos que, a més d'esclavitzar-nos, mantenia viu un caliu sense el qual res no escalfa. I és evident que ja no podem creure com els nostres pares i avis. Les creences i conviccions canvien però alguna cosa ha de perdurar en les actituds i els sentiments perquè per Nadal cada ovella -incloent-hi les més atees i agnòstiques- pugui anar al seu corral i celebrar-lo amb els seus...

Albert Pla Nualart

 

pd 2028 Bon Nadal (des de la nostra soledat compartida)

 

(arafa...)

La soledat interior que tots amaguem dins nostre davant el misteri de la vida i de la mort.

La família. Antídot contra la soledat. L’invent social més antic, tan imperfecte i necessari com la democràcia. Abans en deien tribu. Niu de companyies i desavinences. Refugi de solituds compartides.

L’escola... Inici de socialització en el temple. Bressol d’ingenuïtats compartides. Casa comuna de la innocència...

El camp. El lloc d'on es fuig cap a la ciutat i el lloc on fugir des de la ciutat. Etern retorn a la natura. Esclat de vida, llum i olors. L'animal lliure que portem dins. L’esforç antic, físic, inhumà. La llar de foc, la remor de la música constant del riu. Els crepuscles i les albades. La por a la nit, a la mort, a la soledat...

El país. L’abstracció col·lectiva més concreta que tenim. Una estranya i inestable suma de llengua, història i futur...

Els somnis. La ficció quotidiana que ens ajuda a viure. Cinema, literatura, teatre, música... Què faríem sense mons inventats? Sense cultura?...

Els altres. Som éssers socials. La soledat és por i fugida... Però la humanitat és compartida. Els altres sempre són un mirall de la nostra individualitat intransferible. Som únics i som germans...  Col·laborem, de grat o per força: en família, a l'escola, la ciutat, el camp, el país, el món. Fins i tot en somnis no estem sols. La solitud total és impossible. Sí, la nostra és una soledat en companyia. Bon Nadal.

Ignasi Aragay

pd 2027 Aquests dies

 (arafa...)

Ja som en els dies, que acostumaven a ser tan plàcids, que precedeixen Nadal... M'agrada el Nadal de la molsa, dels gallerans i del grèvol nostrats i el més nòrdic de les branques d'avet amb la seva olor suau i una mica aspra...

... els cristians esperançats es posen a cantar que el cel es torni rosada i que els núvols ploguin el Just. Un desig que mai deu haver tingut tanta actualitat com 'aquests' dies que precedeixen 'aquest' Nadal que s'acosta. El Just, precisament, és el que necessitem amb urgència. I ens entristeix saber que si bé el Just interior, el de la fe, naixerà com cada any –això és la fe–, la justícia cada dia la tenim més lluny... la justícia, per a nosaltres, catalans, s’ha tornat tortura. Tot el que a Espanya es fa passar per justícia és una tortura per als nostres presos polítics... La instauració de la mentida en el lloc de la veritat és sempre una tortura mental... per a mi, per a nosaltres, que, simplement, voldríem viure en pau, aquesta justícia/tortura s'ha convertit en obsessiva. Se'ns ha escampat per dins com una metàstasi que se'ns està menjant les cèl·lules i ens impossibilita la vida natural. Vivim ocupats per aquest tumor que ens vol convertir en allò que no som i ens vol destruir per sempre...

L'Estat posseeix, mana, decideix i té el seu projecte nacional que ve de lluny. I no pot suportar que uns altres puguin ser res més que posseïts, subjugats, dominats. Catalunya és Espanya, diuen, i no poden ni imaginar un món en el qual les coses siguin diferents. Catalunya podria ser simplement allò que és. Una altra nació, una altra llengua, unes altres tradicions, uns altres costums, uns altres mites d’incumbència. Doncs no... 

Narcís Comadira

pd 2026 La fórmula Cuixart

(arafa...)

... El cas és que no està clar que Jaume Asens representi el punt de vista majoritari dins dels comuns (un cert sector federalista ja ha abjurat del referèndum), ni tampoc està clar que Òmnium, malgrat la seva força i la seva influència, pugui liderar els futurs moviments de l’independentisme, que és tan nombrós com dispers, i on si hi ha un sector en expansió és el dels pessimistes/rebentaires... 

... A mi, com a Cuixart, m’agradaria molt que el PSC s’adherís a un front per l'amnistia i que, a canvi d'un retorn pausat a la normalitat institucional, s’integrés en una ponència parlamentària conjunta que busqués una nova fórmula política per a Catalunya (sense descartar-ne cap), reformant si cal la Constitució, amb un aval mínim de dos terços del Parlament, i garantint que la decisió final la prendrà el poble de Catalunya. Un itinerari com aquest és un gripau per al PSC, però també ho seria per als partits independentistes, venint d'on venim. És una ruta dificilíssima, però potser les altres també ho són, i són menys desitjables... Malauradament, el capteniment del PSC no em permet ser optimista; i no tant per les conviccions dels seus dirigents com per la seva absoluta submissió a les directrius del PSOE...

Toni Soler

 

pd 2025 Unitat

 (arafa...)

Dins l’independentisme, el tema, el mantra, és la unitat. És la paraula talismà. La que ens ha d’ajudar a sortir de l'atzucac. La que ens tornarà a fer vencedors. Primer era la unitat a seques. Ara és la unitat estratègica. Unitat al capdavall. La que sigui, però que n’hi hagi, reclama la gent al carrer. Al costat de la defensa de presos i exiliats, és el crit polític que compta. És com si amb el simple acte d’invocar-la ens alliberéssim de les nostres pors i frustracions, de les nostres diferències... “Entre tots ho farem tot”, “Tots junts vencerem”... Unitat!

La força persuasiva de la paraula que evoca els grans moments de mobilització, de comunió ciutadana, s'ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu com un placebo. Només de pronunciar-la ens sentim una mica millor. Més que una paraula de contingut polític és l’expressió d’una emoció, d'un sentiment. La unitat és prepolítica. O postpolítica. Deixeu-m'ho dir sense linxar-me: és populisme. El poble contra els polítics. Ens evita pensar en termes pròpiament polítics, ens permet fugir d’una realitat complexa. És una simplificació, semblant a la de pensar que amb un líder fort ens en sortirem. La unitat total al voltant d’un únic líder fort seria ja el súmmum, de pell de gallina...

Ignasi Aragay

pd 2024 La repressió segons Iceta

 (arafa...)

Mique Iceta ha dit: “No es pot parlar de repressió contra l'independentisme quan centenars de milers de persones es manifesten sense cap obstacle”. Em sembla que s'ho mira malament. Per afirmar que un estat persegueix i reprimeix la dissidència no cal que estiguin a la presó tots els dissidents. Només cal que n’hi hagi un, que sigui a la presó per ser dissident... Dir que hi ha repressió espanyola contra l'independentisme no exigeix que tots els independentistes siguin empresonats, n'hi ha prou que una sola persona estigui a la presó per ser independentista... La repressió no es mesura pels casos en què no s'aplica. Es jutja pels casos en què sí que s’aplica. Si vol un debat sobre la repressió, no l’ha d’il·lustrar amb la foto de la plaça d'Espanya (on, per cert, diuen alguns diaris que no hi havia gairebé ningú). La foto és la de Lledoners i les altres presons. I la del Suprem.

Vicenç Villatoro

pd 2023 Reconquerim el dret a cuidar

 (arafa...)

Un dels grans dilemes del feminisme és decidir si prioritza la igualtat adaptant-se al món real, i adoptant els seus valors, o prioritza canviar aquests valors -i, per tant, el món- per avançar en igualtat...  L’ambició del segon propòsit és incomparablement més alta: empodera les dones humanitzant-nos a tots...

.. Carolina del Olmo, una filòsofa madrilenya ... reivindica un dret tan aparentment poc feminista com el dret a cuidar. Del Olmo anomena “antiquat” el feminisme que veu les cures com una càrrega que cal externalitzar, i “transformador” el que reivindica poder-les assumir. No pas, esclar, quedant-se a casa però sí arribant a casa prou d’hora, disposant de prou temps -tots, al marge del gènere-, per tenir l'energia, l'humor i l'amor de cuidar i cuidar-nos, per fer de la casa una llar i no veure'ns obligats a portar els que més estimem a “llars d’infants” i “llars d’avis” que de llars no en tenen res.

I és entès així que el feminisme només pot ser anticapitalista... en una societat civilitzada, cada família cuida els seus, i assumeix aquesta responsabilitat com un privilegi.

Albert Pla Nualart

pd 2022 El pitjor malson d'Espanya

 (arafa...)

Pedro Sánchez diu que li hauria tret la son haver de governar amb Podem, i Iglesias diu que no li trauria la son aplicar el 155 si Sánchez li ho manés. Els presos polítics independentistes no treuen la son a cap dels dos. Aquesta és la crua realitat...  Si poden tornaran a intervenir políticament la Generalitat amb l'objectiu indissimulat de neutralitzar l'escola, TV3 i els Mossos... permeten que l’Espanya diversa, i els drets democràtics bàsics, continuïn segrestats per una idea rància d'estat i de poder. Sánchez ha tancat files, Iglesias s’ha mostrat disposat a la resignació. Pobres comuns!...

Caldrà canalitzar el doble cop emocional i polític amb intel·ligència per no caure en la depressió col·lectiva ni regalar una radicalitat eixorca, per convertir la indignació en energia constructiva...  El pitjor malson d’Espanya és la fermesa en el diàleg de Catalunya.

Ignasi Aragay

pd 2021 Un nou realisme

 (arafa...)

... tenim dret a sentir cert alleujament si, després de flagel·lar-nos per fracassar, indefensos i amb un Estat repressor al davant, ara veiem com aquest mateix Estat fracassa tot solet.

DIARQUIA. No voldria exhibir un optimisme irreflexiu, però sí que crec que l’actitud política a Catalunya no ha de ser resignada com ho serà al conjunt d'Espanya, sinó ferma, estratègica i amb un nou realisme que no sigui paralitzant, sinó proactiu. I enfront del mantra de la unitat d'acció, que el 2017 va fracassar perquè es va pretendre que un govern autonòmic podia esdevenir un estat d’una manera més o menys automàtica, reclamo una clara distinció de responsabilitats... La lliçó de l'1 d'Octubre és que l'impuls coordinat de la gent ens pot portar molt més enllà que l’acció d’un govern lligat de peus i mans, amenaçat per la repressió. L’ombra d’aquell 1-O continua sent llarga, inspiradora, poderosa, malgrat els ridículs i les decepcions. És el principal actiu del sobiranisme. No cal dir gaire res més.

Toni Soler

pd 2020 La pancarta

 (arafa...)

... La pancarta i el llaç groc són el símbol de la convicció d'una part molt important de la societat catalana -que inclou molts no independentistes- que l’empresonament és injust i obeeix a criteris polítics. El requeriment del TSJC de retirar la pancarta -sense l'excusa de la campanya electoral- simbolitza la voluntat d’oposar-se per tots els mitjans no tan sols a l’independentisme, sinó a la creació de les condicions imprescindibles per al diàleg, que passen per la llibertat dels presos. I l'afirmació del president Torra de no retirar la pancarta és el símbol de la voluntat de desobediència pacífica davant d’una llei que es considera injusta. Un símbol és potent si allò que simbolitza és potent. El malestar català i la voluntat d’escapçar-lo són potents. ¿Ho és també la voluntat de desobeir, i d’afrontar-ne les conseqüències? El gest del president Torra serà políticament valuós si hi ha un gruix real de gent disposada també a desobeir. I no tan sols polítics i càrrecs públics. Hi és? Hi som?

Vicenç Villatoro

pd 2019 Primer curs de no-violència

 (arafa...)

Plantejo una qüestió sempre delicada: ¿pot ser legítima la violència per assolir fins polítics? Si no som bàrbars tenim clar que la violència ha de ser, com a mínim, l’últim recurs. Violència i odi són germans bessons i, com se sol dir, l’enemic et derrota -si més no moralment- quan aconsegueix que l’odiïs. L’odi i la violència deshumanitzen, sí, ¿però no deshumanitza l’opressió?... 

La no-violència és sovint més una estratègia que una tria incondicional. Si amb la violència tenim les de perdre, apuntar-se a la no-violència té un mèrit relatiu... 

Però tornem a la pregunta inicial dirigint-la a l'estat i els no-estat. ¿Pot ser legítima la violència política d'un estat? No pas si és democràtic: l’essència d’un estat democràtic -allò que el diferencia d’un estat autoritari-és que afronta els conflictes polítics políticament. ¿Pot ser legítima la violència política dels no-estat? Mai si és contra un estat democràtic, per la mateix raó d’abans. ¿I si és contra un estat despòtic, contra una tirania? Fa de mal dir, però goso afirmar que -fins i tot si fos sempre condemnable- seria la menys condemnable. Perquè hi ha, certament, violències més i menys condemnables. I per això els no-violents -de Gandhi a Xirinacs- rebutgen l’equidistància entre violències enfrontades...

Com a aspirants a no-violents, ¿defensem aquesta no-equidistància? Ho contestaré amb una altra pregunta: ¿sabeu sota quin nom se sol subsumir la violència política dels no-estat? Sota el de terrorisme. ¿I la violència política dels estats? Doncs sovint se'n diu justícia...

Albert Pla Nualart

pd 2018 Totes les "P" del Procés

 (arafa...)

... El populisme és un purisme perillós que diu a la gent el que vol sentir. La seva màxima és contraposar poble amb polítics d'una manera molt primària: el poble és bo, els polítics són dolents. Com si el poble fos un tot homogeni immaculat i els polítics fossin tots iguals i potencialment corruptes i traïdors. En nom del poble, el populisme degrada la política, la fa inviable, incendia els debats, la converteix sempre en un tot o res: nega la necessitat de pacte i transacció. S'escuda en els vicis de la mala política per negar la política. S'escuda en la virtut de donar la veu al poble per enverinar el poble...

La pàtria més atractiva és la que està formada per ciutadans lliures, amb drets i deures, amb respecte pel qui és diferent, inclòs el que no sent que forma part de la pàtria. El millor patriotisme té sempre un punt d’escepticisme, de dubte. La pàtria no pot ser només sentiment o fe, ha de ser també ciutadania i raó.  

Ignasi Aragay

pd 2017 Ni cops ni somriures 2

 

(arafa...)

S’ha dit per activa i per passiva que la desobediència institucional ... no és una resposta eficaç, perquè tenim l'experiència del 2017, i perquè ni la Generalitat ni els ajuntaments no tenen eines per imposar la seva autoritat ni poden protegir els seus milers de servidors públics de les represàlies de l'Estat. També s'ha dit, i convé repetir-ho, que l’ús de la violència, encara que sigui de baixa intensitat, encara que s’interpreti com a autodefensa, és moralment indefensable, a més d’inútil, va contra els valors cívics del sobiranisme i ens posa al nivell dels agressors. Però tot això no vol dir que ens hàgim de resignar i quedar-nos de braços plegats, sobretot quan hi ha gent patint a les presons i a l'exili. Convé repetir que el conflicte actual no es resoldrà a la brava, sinó negociant, i que per forçar aquesta negociació, que és un bé absolut per al conjunt del país, hi ha eines de resistència no-violenta que són perfectament legítimes. Hi ha un camí a recórrer entre els cops i els somriures.... i no dubto que aquesta és la via més poderosa que tenim al davant, pels mateixos motius que l’1-O vam guanyar i el 27-O vam perdre. Tant de bo els demòcrates del país, que són la majoria, ho entenguin també així. Caldrà molta gent, tan pacífica com determinada, per afrontar aquest repte. És possible que en les pròximes setmanes ens hi juguem els pròxims anys.

Toni Soler

pd 2016 Ni cops ni somriures 1

 

(arafa...)

... no és tan estrany que un païset com el nostre hagi produït un col·lectiu tan sinistre i tragicòmic com és Ciutadans. ... El que és més singular és que aquesta mena de fill tonto de la política catalana hagi esdevingut l’exportació catalana més exitosa a la política espanyola.

... no ens hem de plànyer més del compte per haver d'aguantar regularment les astracanades d’un Carrizosa o les indecències de Lorena Roldán. Sense el paraigua mediàtic que tenen al darrere, tot plegat seria una trista anècdota. El problema és que Ciutadans no és una catàstrofe natural, sinó una peça més d'un engranatge polític, judicial i mediàtic que pot fer-nos mal com a societat. Les seves provocacions constants serveixen a fins superiors. Que paraules tan gruixudes com cop d'estat i terrorisme s'ha banalitzat de forma tan delirant no és només culpa d'ells (tot i que ho promouen amb desesperació per fer front als mals auguris electorals), sinó d'una trama política, jurídica i mediàtica davant la qual les nostres institucions estan indefenses, perquè -no caldria recordar-ho- la violència real és en mans dels de sempre, que tenen mil mecanismes i cap escrúpol per aplicar-la, i el risc d’una onada repressiva i l’aplicació arbitrària del 155 és, més que mai, una amenaça autèntica... 

Toni Soler

pd 2015 El futur per resistir el present

 (arafa...)

Queda clar que l'estat espanyol no s’atreveix a tractar Catalunya com el Canadà va tractar el Quebec o el Regne Unit va tractar Escòcia, i recorre a la força. Ni negocia, ni venç, ni convenç. S'imposa. Embravit, l’estat espanyol sembla decidit a empobrir-se ell i empobrir-nos a tots per salvar la bandera, perquè Catalunya, diuen els relators del “desafío”, s'ha convertit en la crisi més greu de la història de la democràcia espanyola. Com si ETA o el 23-F o l’11-M no haguessin existit. Però si això és així, si dos milions llargs de catalans pacífics tenen la capacitat de ser el repte més gran per a l’Estat, és evident que Catalunya no és una comunitat autònoma més sinó una nació perfectament emancipable. El present és molt dur i el futur immediat, també. En termes històrics, però, Catalunya continuarà estant al costat correcte de la història mentre lluiti en pau.

Antoni Bassas

pd 2014 Quin estiu! (1)

 

(arafa...)

... ja fa molts anys que els gais han aconseguit que les lleis del nostre país, aquestes almenys, els protegeixin amb tota mena de garanties: l'homofòbia és avui tan castigada com les actituds hostils o insultants envers les dones. Llavors hom es pregunta: ¿Cal continuar manifestant-se per uns drets ja consolidats? ¿No seria millor que aquestes mostres de fervor homo es produïssin, malgrat el risc que això comportaria, en països i societats en què aquests drets encara no s'han aconseguit?

I encara més: ¿per quina raó aquests festivals gais estan dominats per un exhibicionisme que frega la impudícia, amb cossos tots iguals, que semblen fets amb un motlle de fer pastissos -les famoses “pastilles” del tors-? ¿Per què no hi tenen cap lloc els homes d'una certa edat, en nom de la igualtat universal dels gais respecte als heterosexuals, i de tots els gais, grans i petits, joves i vells, guapos i lletjos, entre si? És un misteri.

O no n’és cap: hi ha una certa tendència dels activismes gais de Barcelona a l’espectacle, com està succeint d’altra banda en tants altres aspectes de la vida cultural de la ciutat. Però un servidor, que no presenta cap sospita d’enemistat amb el món gai, ans tot el contrari, es preguntava en veure determinades imatges a la televisió, si allò no s'assembla més a un mercat de la carn que a una manifestació d’éssers raonables...

Jordi Llovet

pd 2013 La cara fosca d'Espanya

 

(arafa...)

Ni la tristor ni l'emprenyament ni l'odi són obligatoris. La felicitat tampoc, esclar, però posats a triar... Tanmateix, els humans som força clarividents a l'hora de veure els mals i més gasius amb les coses bones; tant, que a vegades la bondat ens avergonyeix. D’una banda empaitem obsessivament el propi benestar, sigui físic o espiritual, i de l'altra fàcilment ens deixem arrossegar per la cara fosca, per l'atracció del mal, la transgressió... El dubte és bo fins que et paralitza.

Els humans catalans sobiranistes, o simplement els amants de la llibertat i la democràcia plenes, no tenim ara marge per a la paràlisi. Tampoc per a l'odi... haurem de fer un esforç per no instal·lar-nos en la ràbia i l’emprenyament, per no deixar-nos arrossegar per la cara fosca. Davant la injustícia consumada contra els presos polítics, molts sortirem al carrer fent un esforç per mantenir el rumb, la serenitat, l'ànim sencer. Sens dubte al món hi ha situacions molt més dramàtiques, però aquesta ens toca de massa a prop...  L’anticatalanisme és la benzina històrica de l’espanyolisme. En lloc d’acceptar la catalanitat, per existir Espanya, al final, sempre necessita negar-la. Abans amb les bombes, ara amb les porres, la Constitució i el Codi Penal...

https://www.ara.cat/opinio/revenja-ja-se-quedar_0_2324767530.html

Ignasi Aragay

pd 2012 Focs d'octubre

(arafa...)

... A vegades... Voldria que els joves, i jo, jove metafòric assimilat, no deixéssim mai d’encendre i mantenir ben viu el foc metafòric de la nostra disconformitat i de la nostra lluita per canviar les coses, per sortir al pas de les terribles injustícies dels estats autoanomenats demòcrates i civilitzats, per sortir al pas de la seva corrupció, del seu conformisme interessat. On ets Europa? Que dorms?

Desgraciadament ja no tinc vint anys. En tinc gairebé quatre vegades més i ara el que em toca és anar preparant l’equipatge per al viatge definitiu. Però deixar el meu país tal com es troba m’és una causa de dolor profund. Pensar que no veuré el final feliç de tot això em produeix una tristesa infinita. Però em conforta que els joves mirin endavant i que no cedeixin. Els joves i el seu foc metafòric són la nostra penyora d’un futur més just...

Narcís Comadira

pd 2011 Desconfiar de la justícia

 (arafa...)

Que la gent protesti per una sentència vol dir que desconfia de la justícia. Que creu que els seus criteris no tenen res a veure amb els valors i els interessos de la societat. I com que la justícia és un pilar essencial de l’Estat, la desconfiança en la justícia esdevé desconfiança en l’Estat... l’Estat intenta compensar la desconfiança que genera amb una onada de fervor patriòtic... Deia Maquiavel que el príncep ha d’intentar ser estimat, però si no ho és, haurà de ser temut. Traduït a llenguatge d’ara, l’estat es legitima per la confiança dels ciutadans. Però quan perd la confiança, només s'aguanta per la por. A Catalunya ja ha decidit generar més por que confiança. A Espanya, és qüestió de temps. La desconfiança ja hi és.

Vicenç Villatoro

pd 2010 La fractura semàntica

 

(arafa...)

La sensació que els catalans catalanistes que veuen mitjans catalanistes perceben la realitat de manera del tot diferent dels espanyols espanyolistes que veuen mitjans espanyolistes pot haver arribat a un punt de no retorn. I espanta bastant ser conscient que aquesta impermeable incomprensió és massa sovint el pròleg de la violència. S'arriba a la violència quan el diàleg es fa impossible, i el diàleg es fa impossible -mai ens cansarem de repetir-ho- quan s’utilitzen les mateixes paraules amb significats diferents. Hi ha una fractura a molts nivells, però és la fractura semàntica la que garanteix la incomunicació i converteix éssers humans en enemics.

L’enemic, al final, és el bàrbar i el bàrbar és aquell que quan parla no s'entén res, no té llenguatge i, per tant, no és humà...

Tota nació que vol ser estat és percebuda com una amenaça per l’estat al qual pertany, però també la perceben així tots els estats amb nacions a dintre. I tots plegats conspiren per fer-la incomprensible i menyspreable des de la complicitat semàntica. Per exemple, dient-li nacionalista... La nació que vol ser estat clama pel dret a l'autogovern dels que senten que comparteixen història, cultura, llengua, valors i voluntat de ser. ... L’estat que vol ser nació vol convertir el que és divers i plural en uniforme destruint identitats, història, cultura, llengua, valors i voluntat de ser. Destruint democràcia...

Albert Pla Nualart

pd 2009 El poble salva el poble, i viceversa

(arafa...)

... els polítics no estan fent la seva feina, tot és culpa seva. L’equidistància situa al mateix pla el mal polític empresonat i el mal polític que té la clau de la garjola. Enmig del marasme, emergeix el poble, en cursiva, i certs autoproclamats representants del poble, amb un certificat d'autenticitat que s'han donat ells mateixos. Se'ls pot culpar? Potser no, veient com ha estat l’última dècada... Davant la inacció, el politiqueig, el retrocés de les llibertats, l'absència de perspectives falagueres en l’àmbit econòmic, ¿qui gosa retreure res al jovent que renega del sistema (econòmic, democràtic, monàrquic, autonòmic)? Però això no vol dir que aquest poble sigui més poble que el que vota a les eleccions, el que es queda a casa o el que expressa el seu descontentament de forma no-violenta. És aquest poble el que continua anant a votar amb fe, el que ens salva del poble que massa sovint pretén parlar -a crits- en boca de tots. Però, malgrat tot, els partits polítics, tan desorientats, tan afàsics, tan mesquins, més val que entenguin que si no fan dintre seu una revolució com la que té lloc a fora la història els passarà pel damunt. I s’ho hauran guanyat a pols...

Toni Soler

 

pd 2008 Reinserció

 

A la Constitució, la llei general penitenciària i els documents del govern espanyol, al definir els objectius del sistema penitenciari, el terme que més surt és reinserció social. Es parla també de rehabilitació “per preparar-se amb èxit per a la nova vida que els espera quan surtin”. I es fa servir menys reeducació, un terme de ressò orwellià i totalitari. La paraula que no surt mai, en cap paper, és penediment. Segons els textos, l'objectiu del sistema penitenciari no és que la gent es penedeixi. (Ho era dels tribunals inquisitorials que volien que els heretges abjuressin dels seus errors.) En conseqüència, seria incomprensible que ara el Suprem negués el tercer grau als presos polítics dient que no han assolit els objectius demanats. No se'ls pot demanar penediment, perquè no és un objectiu. Reinserció en la societat? Rehabilitació per tornar-hi amb èxit? Ho tenen de sobres, perquè mai no han deixat d'estar inserits en la seva societat: són a la presó per això. Els objectius teòrics proclamats es compleixen amb escreix. Si se’ls demana una cosa que no consta en els objectius deu ser perquè, més enllà dels escrits, algú pensa que les presons no són per rehabilitar i reinserir, sinó per castigar, humiliar i forçar la rendició.

Vicenç Villatoro