dissabte, 30 de novembre del 2019

pd 1674 Aquest juny 1

(arafamesdunany)
... Es parla de diàleg, es parla d’aixecament del control financer, es parla de recórrer aquella prohibició d’aquelles lleis socials que s’havien votat abans i havien estat tombades… Valga’m Déu! Que de pressa s’oblida tot. Que de pressa es gira full del referèndum, d’aquella proclamació quasi vergonyant de la República Catalana, que fàcilment s’obliden els presos i els exiliats polítics. Com es pot renunciar de cop a tant de patiment i de dolor? ... Sembla que el senyor Pedro Sánchez sigui el nou messies que portarà la felicitat al reialme putrefacte d’Espanya....  A Catalunya, tota la lluita de tants anys sembla que s’elimina de cop amb un “això ara no toca” extemporani. Ara hem de fer bondat. Per què? ¿És que, de cop, hem perdut el nostre dret a l’autodeterminació? ¿És que, de cop, hem oblidat on érem?... És que hem oblidat que som una nació i que tota nació té dret a autogovernar-se? ¿Els polítics dels partits independentistes que governen Catalunya són realment independentistes? No ho sembla pas.
Narcís Comadira

pd 1673 Privilegi

(arafamesdunany)
Amors de llarga durada. Primer i últim amor. L’únic. Cada vegada és més excepcional i calculo que en un futur pròxim simplement se’n parlarà com d’una espècie extingida. És una barbaritat limitar-se a estimar una sola persona, diuen... I segurament tot això és veritat. Tantes vegades he pensat, però: i si tens la sort, el privilegi, que la primera vegada que t’enamores sigui la bona? I si l’encertes a la primera? ... Potser cal reconèixer que les parelles que viuen juntes aquesta quantitat d’anys –quaranta, cinquanta-cinc, seixanta-cinc– ho fan passant per diverses etapes. Que potser l’enamorament deixa pas a l’amor, i l’amor a la complicitat, i la complicitat a la companyia. D'acord...  Tot i així, penso que ells, aquests ancians que es van enamorar quan eren adolescents, han viscut una experiència privilegiada, a l’abast de molt pocs. Que, en aquests seixanta-cinc anys fets de moments brillants i de dies (o anys) més apagats, han conegut en profunditat una altra persona, l’han vist evolucionar, s’hi han adaptat, han consolidat un equip indestructible. I quin plaer deu ser mirar un vellet que sordeja i que camina arrossegant els peus i veure-hi aquell vailet d’ulls encesos que et deia paraules d’amor a cau d’orella...
Sílvia Soler


divendres, 29 de novembre del 2019

pd 1672 No som d'eixe món

(arafamesdunany)
Els volem lliures. Els volem a casa. Sense ells, avançar col·lectivament és més feixuc. No som una societat completa. Amb presos polítics, una societat s’empetiteix. S’empobreix. Fem el cor fort i tirem endavant construint, continuant creixent com podem, pensant que ho superarem, que aquesta ignomínia és un sotrac, que ens alçarem un dia i els mots, com ara diàleg, hauran deixat de ser buits perquè s’adonaran que han tornat a tancar a la presó i enviat a l’exili dones i homes “plens de raó”. Somnio amb el dia que molts més hauran dit no, reconeixent que no són “d’eixe món”.
Siguem, doncs, d’eixe altre món on argumentem, defensem, discutim, escrivim, cantem, debatem, escoltem, discernim, enraonem i, sempre que ens calgui, votem per l’opció que més coherent i ferma ens sembli a cadascú, l’opció que més ens satisfaci... És inadmissible tancar persones a la presó per defensar unes idees i actuar pacíficament en conseqüència.
Marta Aymerich

dijous, 28 de novembre del 2019

pd 1671 Nacions i futbol

(arafamesdunany)
Comença la gran festa dels nacionalismes d’estat deixats anar. El Mundial de futbol, encara més que els Jocs Olímpics, és un gran espectacle esportiu, però és també un esdeveniment polític de primer ordre. En un món que ha estat organitzat en estats que es proclamen nacionals, el Mundial de futbol és l’ocasió perquè els nacionalismes d’aquests estats intentin resoldre alguns problemes polítics de fons. Els estats que encarnen nacions que se senten ferides, humiliades per la història, faran servir aquesta exaltació per injectar en els seus ciutadans orgull i revenja. Però, sobretot, hi ha al món una munió d’estats sense nació o, si es vol, amb més d’una nació al seu interior (de vegades amb nacions transversals entre estats diversos) que faran servir aquest Mundial, com han fet sempre, com fan amb totes les grans competicions esportives, per construir-se una nació a mida, a la mida de l’estat i del seu poder. L’apoteosi de fervors patriòtics primaris, de banderes i d’himnes, serveix per construir nacions allà on no n’hi havia o n’hi havia d’altres, per nacionalitzar ciutadans, per homogeneïtzar-los. El Mundial és avui l'esdeveniment polític més gran del món, l'aparador dels més grans nacionalismes. Posin-hi vostès els noms que vulguin.
Vicenç Villatoro

dimecres, 27 de novembre del 2019

pd 1670 El realisme i els miratges i 2

(arafamesdunany)
Si som generosos en el diagnòstic, podem dir que, almenys, la idea de donar solucions polítiques al conflicte català es va imposant, excepte per a la minoria enrabiada; i si això és així és important que el sobiranisme s’hi presenti en les millors condicions possibles, és a dir, amb programa i lideratges, amb una acció de govern sòlida al darrere i amb l’autoritat moral que dona el fet d’haver deslliurat Espanya del govern dels corruptes sense demanar res a canvi. Que afrontem aquesta conjuntura és un exercici de realisme; però que donem per fet un canvi de paradigma a Espanya és un miratge. Si algú té la temptació d’oblidar l’1 d’octubre a canvi de quatre xavos i un acostament dels presos, perdrà el respecte de la gran massa sobiranista i es posarà en mans d’un PSOE que s’ha posat la pell de xai per estricta necessitat de supervivència.
Toni Soler


dimarts, 26 de novembre del 2019

pd 1669 El realisme i els miratges 1

(arafamesdunany)
La població catalana ara mateix es divideix entre enrabiats (els votants fidels del PP i de Ciutadans), motivats (els votants del PSC i la major part dels comuns), esperançats (una altra part dels comuns i potser la meitat d’ERC i el PDECat) i escèptics (la part més dura de l’independentisme, repartida entre els tres partits sobiranistes i en l’entorn de Puigdemont i Torra). La bona notícia és que els enrabiats són una clara minoria i que la resta tenen una cosa en comú: la satisfacció per veure com Rajoy, Soraya, Zoido, Millo i companyia fan les maletes i reben la justa condemna pel seu comportament indecent i, en molts casos, delictiu. Tenim doncs, a Catalunya, una mena de Bloc de la Decència... Per a molts sobiranistes tot això només són les engrunes. D’acord. El que voldríem és una nova llei d’amnistia que retornés els presos i els exiliats a casa, i una autèntica negociació bilateral que recuperés la idea d’un referèndum d’autodeterminació. Això no passarà, perquè Pedro Sánchez continua essent el mateix que fa una setmana va acusar de “racista” Quim Torra i va demanar la revisió del delicte de rebel·lió...
Toni Soler

dilluns, 25 de novembre del 2019

pd 1668 Una setmana important

(arafamesdunany)
la crisi catalana pot esdevenir crònica, eterna, sense avançar ni recular significativament. Però també pot haver-hi, a mitjà o llarg termini (no crec que a curt), alguna sortida. Una seria la renúncia dels independentistes al seu projecte, perquè el consideressin inviable. Una altra, que una crisi profunda de la democràcia espanyola portés el món a acceptar una declaració unilateral d’independència. Una altra, que hi hagués un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, com a Escòcia o el Quebec, i que tothom n’acceptés el resultat. Aquesta opció, molt difícil (també ho són les altres), em sembla la més probable, i la més desitjable. El lloc cap on hauríem d’anar... aquesta setmana ha estat important: perquè hi ha hagut canvis significatius (no decisius) en la situació política catalana i en l’espanyola. En la llarga partida d’escacs, les peces estan posades d’una manera diferent que fa una setmana. ¿Molt millor? Aparentment sí. Ja ho veurem. Veurem el to del govern Sánchez. I veurem com queden dues peces: la Fiscalia General de l’Estat i la direcció d’Institucions Penitenciàries (amb decisions rellevants sobre el destí dels presos).
Vicenç Villatoro

dissabte, 23 de novembre del 2019

pd 1667 Amb tota la dignitat intacta (i 3)

(arafamesdunany)
... no es tracta de vèncer, sinó de convèncer. Som una societat profundament demòcrata i dialogant, capaç de parlar-se a si mateixa, de generar consensos. El que sí que cal vèncer, el que cal aïllar, és la provocació permanent de Cs, d’aquest partit que busca indissimuladament la fractura interna, de la qual s’ha alimentat per créixer a Espanya. A crits, en la bronca, en la simplificació, en la divisió, en el xoc identitari, són els mestres. Difícilment algú ho farà millor. ... tots tenim molt camí al davant, un camí per dialogar, per recosir el país, per mantenir el pols pels presos i els exiliats, per seguir treballant amb l’objectiu republicà. Tornem a decidir cada dia quin país fem per guanyar un dia el dret a decidir quin país volem. Sense falses dreceres. Amb tota la dignitat intacta.
Ignasi Aragay

divendres, 22 de novembre del 2019

pd 1666 Amb tota la dignitat intacta 2

(arafamesdunany)
... l’1-O és i serà el gran referent. Va mostrar al món dues coses: un poble pacífic, democràticament alçat, i a l’altra banda l’ànima autoritària i intransigent d’un Estat desfermat, amb violència gratuïta i amb uns alts tribunals altament ideologitzats i que actuen de part. I tanmateix cal tenir-ho clar: sense alguna mena d’acord amb aquest Estat no hi haurà sortida. L’horitzó segueix sent un referèndum pactat, el reconeixement del dret a decidir. Mai ho acceptaran? Doncs seguiran tenint un problema irresoluble, un problema creixent. Espanya és inviable amb un conflicte tan fort i tan viu a Catalunya.
Ignasi Aragay

dijous, 21 de novembre del 2019

pd 1665 Amb tota la dignitat intacta 1

(arafamesdunany)
La formació d’un Govern i per tant la fi del 155 és una victòria, igual que ho és la derrota de Rajoy. També ho van ser els resultats de les eleccions del 21-D. Però a l’independentisme li costa veure aquestes fites com a èxits. Perquè hi ha, esclar, la dolorosa ignomínia dels presos i els exiliats, i perquè ens havíem instal·lat en el miratge d’una victòria total i impol·luta. La il·lusió ens havia encegat. Al davant teníem i tenim un Estat fort, massís, impermeable al canvi, i una Europa en regressió, poruga i contaminada pel discurs destructiu de la ultradreta. Però hem fet trontollar l’Estat i hem trobat comprensió en la justícia europea. Hi ha esperança, hi ha camí.​.. ​ No cal fer-se tampoc més il·lusions del compte...
Ignasi Aragay


dimecres, 20 de novembre del 2019

pd 1664 La independència comença aquí

(arafamesdunany)
... el problema de fons és un debat sobre la identitat cultural i sobre com és d’important per a una cultura amenaçada la preocupació per la seva supervivència... El PP, i el PSOE, i en definitiva qualsevol partit que formi part de l’Estat, no podia afrontar mai el debat cultural perquè l’Estat es va crear, precisament, contra aquesta diversitat. Heretar l’Estat ha volgut dir, fins ara, heretar també la tasca d’erosió constant de la cultura catalana... Les competències plenes en cultura, en realitat, volien dir que es feia el que es podia. ¿Immersió lingüística? Sí, però d’aquella manera que no es compleixi allà on no es vulgui i es pugui titllar de nazis els que ho demanin... La política cultural que s’ha intentat fer aquí parteix de la submissió i s’ha convertit en el peix que es mossega la cua... La manca de definició fa que no hi hagi hagut polítiques culturals definides, complexes i diverses...
Francesc Serés

dimarts, 19 de novembre del 2019

pd 1663 Dues notes

(arafamesdunany)
(1) Corpus era una festa gloriosa en el calendari del nostre país,... Tot això són records dels vells com jo. Records. La societat rural s’ha acabat i la catòlica també. Ara, mentre esperem l’imperi tecnològic que ha d’arrasar-ho tot, vivim entre els records del que ja hem perdut i la incertesa del que ha de venir. Som en una època difícil perquè no tenim cap superestructura mental i vital que ens sustenti. Els més vells som nàufrags en un pèlag de restes i els més joves són nadons atònits en un món que els espera i que no saben com serà...
(2) els catalans... ens sentim alhora decebuts i tristos. ¿Què hem de fer? ¿Creure que s’obre una època esperançada de diàleg i negociació? ¿Amb un nou president del govern estatal que s’ha distingit per dir enormes disbarats contra Catalunya i per votar a favor de la repressió contra els catalans? Per a Espanya, la caiguda del PP és positiva, però per a Catalunya no tant. ¿Serà capaç el PSOE de plantar cara a Ciutadans? En moltes coses potser sí, però no pas en la qüestió catalana. Al fons de l’imaginari del PSOE i de Ciutadans hi ha una divisa comuna: 'Delenda est Catalonia'. Però nosaltres hem de persistir.
Narcís Comadira

dilluns, 18 de novembre del 2019

pd 1662 Prendre partit

(arafamesdunany)
“En una guerra has d’estimar algú i detestar algú: cal prendre partit". Ernest Friedmann
“Viure vol dir prendre partit”. Alguer Miquel, de Xarango.
“Si bé tenir por és natural, permetre que ens guanyi és un despropòsit” ... la violència sempre és injusta, no té causes i mai és culpa nostra ser-ne víctimes. “Que mai ens ho hem buscat. I que ens pot tocar a totes i a tots en qualsevol moment”. Lolita Bosch.
Cal prendre partit per defensar-te, cal perdre la por perquè quedar-nos quiets no ens salvarà de res. La repressió, arribats a un punt, és aleatòria, i demà pots ser tu. Cal ser solidaris, cal comprometre’s, és obligat en un moment com el que estem vivim. El missatge ens arriba clar i net i amb insistència des de dins de les presons: estimem-nos!

Sílvia Soler

diumenge, 17 de novembre del 2019

pd 1661 Albert Rivera i les llàgrimes

(arafamesdunany)
Albert Rivera ahir va escarnir Pablo Iglesias perquè va plorar quan parlava de morts als vorals de les carreteres. Amb els punys tancats, i rient cínicament, va fer el gest, burleta, d’eixugar-se les llàgrimes... Aquests dies, des que hi ha gent nostra a la presó i a l’exili, anant per aquí i per allà als homenatges que se’ls fan, també he vist gent plorar, que m’ha fet plorar. Vull dir, doncs, que no sempre es pot evitar plorar, però que sempre es pot evitar riure.
Albert Rivera, fent aquest gest, ens ha ensenyat l’ànima. Se t'enriu a la cara, perquè els altres, els “seus”, ho vegin. I s'enriu del teu dolor. Té una filla petita, que el deu haver vist fent-ho per la tele. Li deu haver preguntat què feia. De qui s'enreia? Si la meva filla em veiés... burlar-me de les llàgrimes d’un adult, em miraria desconcertada. Jo soc el seu model i li he dit que fer això és de mala persona. Ho penso de veritat. La meva filla, si em veiés fer-ho, entendria que ens podem enriure d’algú que plora. Entendria, doncs, que podem ser cínics. Perquè aquesta és la qüestió definitiva que els nostres fills hauran d’aprendre de nosaltres. Es pot ser bona gent o mala gent.
Empar Moliner

dissabte, 16 de novembre del 2019

pd 1660 Sánchez ha de canviar el seu discurs sobre Catalunya

(arafamesdunany)
... el govern espanyol del PP se’n va cap a casa, enfonsat pel pes de la seva pròpia corrupció i desconcertat per la confusió del que viu en l’arrogància... El PP s’ha cregut que l’Estat és ell, però el que és pitjor és que ho ha fet creure a tots els altres. Ahir ja clamava que d’indults als presos polítics catalans, res de res... Sánchez no té prou vots i sembla no tenir prou personalitat per dirigir-se al PP i dir-li que en el món digital i post Lehman Brothers no hi ha realitats immutables, ni per convèncer els espanyols que els canvis polítics a Espanya sempre comencen a Catalunya.
Antoni Bassas

divendres, 15 de novembre del 2019

pd 1659 President Torra, president Sánchez

(arafamesdunany)
Un article 155 de vergonya antidemocràtica. I Sánchez i el PSOE han estat imprescindibles per apuntalar-lo i tirar-lo endavant​.​​..​ hem d'acceptar que Sánchez (com ha dit ell mateix) estén la mà als independentistes i als republicans catalans, i que per tant abandona la cursa del nacionalisme espanyol contra Ciutadans, que l'havia dut a reclamar reformes autoritàries del Codi Penal i a insultar el president Torra​... ​hi ha un munt de feina que Torra i el seu govern hauran de fer amb els seus equivalents espanyols, que a més d'homòlegs cal esperar que a partir d'ara seran també interlocutors. Començant per l'amnistia a tots els represaliats per idees o actuacions polítiques (els presos, els exiliats, els encausats: la paraula ha de ser 'amnistia' i no 'indult', perquè l'indult és el perdó a un delicte que s'ha comès, i ni els dirigents catalans ni cap altre dels represaliats en els últims temps per l'estat espanyol n'han comès cap, de delicte), continuant per la retirada de la intervenció sobre les finances de la Generalitat i acabant per la reparació de totes les disfuncions administratives infligides durant l'aplicació del 155. Per aconseguir-ho, serà fonamental la fermesa de Quim Torra i que Pedro Sánchez es deixi aconsellar molt més per Miquel Iceta o Meritxell Batet que no pas per José Luis Ábalos o els 'barons' territorials...
Sebastià Alzamora


dijous, 14 de novembre del 2019

pd 1658 Rajoy ha de ser censurat

(arafamesdunany)
La sentència del cas Gürtel ha confirmat el que tothom sabia, és a dir, que el PP és una organització corrupta fins al moll de l’os. No és creïble que els màxims dirigents de Ciutadans i del PNB s’emportessin una sorpresa en conèixer la sentència... Ciutadans i el PNB són còmplices d’aquesta comèdia i de tot el que faci el PP a partir d’ara... Per al sobiranisme català, la temptació de posar condicions en un moment de feblesa de la política espanyola és molt alta. D’altra banda, Sánchez ha fet mèrits per rebre un càstig tant del PDECat com d’ERC, per la seva hostilitat envers el govern de Torra, el seu suport incondicional al 155 i per la seva nul·la capacitat per oferir una via dialogada que regeneri la situació política a Catalunya. Però fer fora el PP del poder és un imperatiu moral, per damunt d’ideologies i d’estratègies. És una qüestió de dignitat i de justícia. Per a mi, cap diputat català decent hauria de posar traves a la destitució de Rajoy...  Ni la solució al plet català, ni la situació de presos i exiliats, per desgràcia, depenen de l’arribada de Sánchez a la Moncloa. El líder del PSOE no té la personalitat d’un estadista, i els seus moviments són mers reflexos alimentats per la por a quedar-se enrere en aquesta ridícula cursa patriòtica iniciada per Albert Rivera...
Toni Soler

dimecres, 13 de novembre del 2019

pd 1657 La crisi espanyola

(arafamesdunany)
Europa ja parla en veu alta de la crisi espanyola: sentència del cas Gürtel, moció de censura, sensació de bloqueig polític, risc de populisme, prima de risc disparada... En la premsa europea han passat de parlar de la crisi catalana a la crisi espanyola. Sense adonar-se que en part són una mateixa cosa. És la crisi catalana (i la resposta que hi decideix imposar l’Estat) la que bloqueja la política espanyola, la que impedeix les plàcides alternances dissenyades per la Transició, la que fa entrar en col·lapse el règim nascut el 1978 i que pretén eternitzar les seves llacunes democràtiques. La crisi catalana és a l’arrel de la crisi espanyola. I també a l’inrevés: la crisi històrica de l’estat espanyol, la seva incorporació insuficient a la modernitat, la incapacitat de generar una cultura democràtica de fons i d’afrontar des d’ella la diversitat, és a l’arrel de la crisi catalana.
Vicenç Villatoro

dimarts, 12 de novembre del 2019

pd 1656 L'esquerra i els valors republicans

(arafamesdunany)
.... què podem esperar del PSOE, de Pedro Sánchez, que no podíem esperar del PP, de Rajoy... fins a quin punt no és l’estret marge que separa (l'esquerra) de la dreta en l’eix social -el de la lluita republicana per la llibertat, la igualtat i la fraternitat- el que li impedeix reivindicar drets tan centrals en el seu passat com l’autodeterminació de les nacions sense estat? ¿El fet que sigui tan poc esquerra en l’eix social fa que se’n pugui esperar ben poc en el nacional?... L’esquerra light -la socialdemocràcia- feia la viu-viu mentre era cert que com més rics fossin els rics menys pobres serien els pobres. Era un pacte humiliant però donava un horitzó als desfavorits. Quan el neoliberalisme l’ha fet saltar pels aires, ha quedat el campi qui pugui...  Si l’esquerra a l’esquerra de l’esquerra que pot arribar a la Moncloa és tan poc esquerra, ¿podem esperar que marqui un punt d’inflexió en el Procés? ... Però si els presos polítics segueixen a la presó amb Sánchez -com és probable-, intentem tenir clar que no és l’esquerra espanyola la que ens ha fallat, sinó la inexistència d’una esquerra que, sentint-se espanyola, sigui digna d’aquest nom.
Albert Pla Nualart


dilluns, 11 de novembre del 2019

pd 1655 El mal ja està fet, Mariano!

(arafamesdunany)
El seu llegat serà el d’una Espanya que haurà sortit de la crisi amb la majoria de gent més empobrida, una Espanya només cohesionada per la catalanofòbia ..., una Espanya que cada cop compta menys a Europa i al món, una Espanya contrareformista que ha caigut pel pendent del mal entès “ imperio de la ley ” amb la imparable restricció de drets i llibertats, una Espanya de nou ideològicament polaritzada amb una nova dreta populista (Cs) i una nova esquerra populista (Podem), una Espanya que veu amb impotència com Catalunya se n’allunya a força de porres i presons, ...  Una Espanya, en fi, que ha caigut en el pessimisme i la desesperança, sense projectes col·lectius, sense il·lusions. Aquesta és la marca Rajoy.
Per fugir un cop més de la seva responsabilitat, ara buscarà un culpable, un dolent. El de sempre: Catalunya, l’independentisme. I amb això provarà d’explicar-ho tot. Però com també ens ha deixat escrit en Carles Capdevila, “un culpable, sigui únic o parcial, sigui real o induït, no arregla cap mal”. El mal ja està fet, Mariano. Pobra Espanya.
Ignasi Aragay


diumenge, 10 de novembre del 2019

pd 1654 Cal reaccionar!

(arafamesdunany)
... si s’acaba de malmetre la confiança en la capacitat d’algunes persones o alguns partits per posar al davant de tot el bé comú, s’acaba la democràcia. Tan senzill com això, amics. El proper pas és la dictadura, quan la gent creu que tots són iguals i que millor que algú posi ordre al desgavell a bufetades, si cal.
En aquest sentit, l’actitud de Cs em sembla reprovable. De nou, un partit que mentre el país va de corcoll no para de fer els seus càlculs electorals. Un partit que esgota fins a l’arrel l’antiindependentisme, que per a ell ha resultat ser la gallina dels ous d’or. Un partit que fa tota mena d’escarafalls i demostra que és més procliu a aliar-se amb estafadors i mentiders que amb persones que tenen uns interessos polítics diferents dels seus...
Marina Subirats


divendres, 8 de novembre del 2019

pd 1653 Cap silenci ens salvarà

(arafamesdunany)
"Si vol la imputo per sedició", etziba Llarena a Boya en vista pública mentre torna a denegar la llibertat de Forn per haver escrit una carta. Així és la barra lliure repressiva d’alguns embogiments inquisitorials. Però s’equivoca qui ho confongui amb una pulsió narcisista personal: és tota una estratègia d’estat, dissenyada, planificada i perfectament ordida des de les inquietants psicopatologies del poder... Tinc l’amarga sensació que dècades de feina amenacen d’anar per terra i que els danys seran llargs i roïnament explotats... al pòdium del supremacisme persecutori hi va l’inquisitorial "¡A por ellos", trencant-nos cara i ànima als que volíem votar... Impunitat per perseguir, impunitat per mentir, impunitat per trinxar. Cap silenci ens salvarà... la capacitat d’estupidesa humana es torna a demostrar infinita... Des d’aquesta perspectiva –condemnats a l’esperança– l'únic full de ruta només pot ser escurçar el temps dels retorns, apropar l’hora de les llibertats i precipitar el temps de les cireres. I sí, octubre tornarà. I serem més. I ho farem molt millor. Això o la presó a cel obert on ens volen capficar.
David Fernàndez

dijous, 7 de novembre del 2019

pd 1652 "Eppur si muove" 2

(arafamesdunany)
... El moviment cívic que ha protagonitzat i dirigit la política catalana aquests anys haurà de seguir donant suport als dirigents catalans però haurà de deixar-los fer la seva feina. I la seva feina decebrà inevitablement una bona part d'aquesta ciutadania mobilitzada... Quan som en un conflicte, amb qui hem de negociar si no amb la part contrària?... Després d'una guerra no hi ha més remei que donar la mà al contrari encara que estigui plena de la pròpia sang. La realitat és dura, però és on cal buscar i trobar solucions. Només un petit problema: és necessària la reconstrucció de la unitat del sobiranisme sobre un punt mínim comú...
Suso de Toro

dimecres, 6 de novembre del 2019

pd 1651 "Eppur si muove" 1

(arafamesdunany)
Els catalans perceben el desgast de la seva vida pública i privada en aquests temps, i tot i que una part segueixin molt determinats en el seu compromís amb la seva lluita democràtica nacional, lògicament molta altra gent se sent cansada i desanimada per tantes voltes i frustracions... El PP d'Aznar i M. Rajoy, acompanyat alegrement pel rei Felip, ha conduït el Regne d'Espanya a ser i mostrar-se al món com una nació retrògrada i fracassada, com una societat injustíssima i com un estat que persegueix la llibertat... Les resistències des de Madrid són sabudes: interessos econòmics, polítics, comunicacionals, ideològics, professionals... Tots els interessos de la cort depenen de mantenir el control d'aquest estat al seu servei i de mantenir Catalunya sotmesa. És cert, però, malgrat tot, que un diàleg és inevitable... Però la societat catalana ha patit un trauma: ha sigut maltractada i ha descobert la naturalesa d'aquest estat autoritari, ha sentit i sent l'odi dels polítics i de bona part de la població espanyola i ha patit la violència d'aquest estat, hi ha una ferida emocional i moral molt profunda que deixarà una cicatriu. Moltes persones no voldran saber res de seure a parlar amb el maltractador...
Suso de Toro

dimarts, 5 de novembre del 2019

pd 1650 Sentir-los cridar

(arafamesdunany)
Jo no he vist cridar a tothom que conec.​.​. Jo no he vist mai cridar, emprenyada, ni la meva sogra, ni el meu cunyat, ni la meva cunyada. Sé que ho deuen fer, sé que ho deuen haver fet. Però no ho han fet davant meu. Però en canvi sí que he vist en Carlos Carrizosa. Per la tele. I perquè l’he vist gesticular, tan baladrer, tan abandonat a la mala llet, no puc evitar imaginar-me’l en la vida íntima. Deu cridar així als que estima?​... ​Jo no puc evitar imaginar els polítics en les situacions més íntimes de la vida...​ ​Com deuen tractar als cambrers els que fan aquests espectacles, em pregunto sempre?​...  Per a mi el tracte als cambrers, el tracte als subalterns, ho explica tot.​.​ Com deuen comportar-se en un viatge organitzat aquests polítics? ¿Trobant-ho tot malament, protestant a tota hora? ¿Queixant-se pels horaris i pel menjar? I a la reunió de veïns? També criden? També arrenquen llaços? ¿Són potser molt amables excepte a la feina?​... ¿Algú els hi ha ordenat i ells, fotuts per l’encàrrec, hi han accedit per disciplina? Aquell dia, el dia del debat que ha portat la Carme Forcadell a la presó, alguns d’ells mormolaven: “Dale, dale, que está floja”. Volien dir que la pensaven desmuntar. Potser fer plorar. Què expliquen quan arriben a casa?​..​. ¿També riuen cínicament quan els pregunten com ha anat el dia?
Empar Moliner

dilluns, 4 de novembre del 2019

pd 1649 La gran farsa

(arafamesdunany)
Des de fa temps s’està intentant instal·lar una gran farsa sobre el que passa a Catalunya. En democràcia, desitjar la independència de Catalunya és un objectiu legítim. Desitjar la unitat d’Espanya és un objectiu també legítim. Però, a partir d’aquí, tot allò que es faci a favor de l’objectiu legítim de caminar cap a la independència és considerat pecat i delicte i s’hi apliquen les acusacions de malversació, de desobediència o de rebel·lió que es fan servir contra els delinqüents, per democràtic i pacífic que sigui el que s’hagi fet ... En canvi, tot allò que es faci per mantenir la unitat d’Espanya es considera plausible, encara que tingui costos injustificables, coarti les llibertats dels ciutadans o se salti la llei. En una banda, facis el que facis és pecat. En l’altra, facis el que facis és virtut. Un independentista actiu és un delinqüent. Un unionista actiu és un heroi. I la gran farsa és que no tan sols actuen en funció d’aquesta diferència, sinó que hi posen tota la litúrgia policial i judicial perquè nosaltres mateixos ens ho acabem creient.
Vicenç Villatoro

dissabte, 2 de novembre del 2019

pd 1648 Llaços grocs al Parlament i discussions de carrer

(arafamesdunany)
Veure polítics electes discutint per símbols com si fossin qualsevol de nosaltres al carrer, com si no portessin la càrrega de representació popular obtinguda a les urnes, fa angúnia, perquè si la política és pedagogia, l’espectacle d’avui al Parlament ha sigut poc pedagògic... I a més a més, en aquests casos, el més intolerant té les de guanyar: el llaç groc era al banc del Govern, no en cap banc de Ciutadans, i el Govern no podrà tenir els consellers que el president ha nomenat perquè l’Estat continua estirant l’abús penitenciari de poder. Però Carrizosa ho va tenir fàcil per teatralitzar l’actitud que va convidar a imitar: treure llaços grocs de la vista de tothom, i fer-ho de manera brusca i agreujada, com és norma de comportament del seu partit. Com si els llaços grocs no fossin senyals de solidaritat amb homes i dones de pau injustament empresonats.
Antoni Bassas


divendres, 1 de novembre del 2019

pd 1647 La bifurcació després de la boira

(arafamesdunany)
Si l’independentisme manté la calma, el suport intern pujarà i es consolidarà un corrent de simpatia popular a Europa. Aquests dos factors faran que el dilema entre 'statu quo' i democràcia acabi resultant irresistible, i l’Estat cedirà. Haurà de proposar alguna cosa que els catalans puguin votar, i els independentistes hauran d’acceptar el resultat de la votació, que s’assemblarà més a la independència com més trigui a realitzar-se. El camí alternatiu és el de mantenir l’autonomisme... No és un camí practicable per la senzilla raó que ningú hi creu. Els uns no hi han cregut mai: el PSOE ho va demostrar amb la Loapa, el PP amb la seva oposició al títol 8è de la Constitució, Cs amb la seva actitud quotidiana. Els altres –la major part del catalanisme– hi han deixat de creure. Aquest camí se seguiria si fossin els constitucionalistes els que guanyessin les successives eleccions, i no consistiria a mantenir l’autonomisme sinó a liquidar-lo progressivament.
Miquel Puig