dimarts, 12 de novembre de 2019

pd 1656 L'esquerra i els valors republicans

(arafamesdunany)
.... què podem esperar del PSOE, de Pedro Sánchez, que no podíem esperar del PP, de Rajoy... fins a quin punt no és l’estret marge que separa (l'esquerra) de la dreta en l’eix social -el de la lluita republicana per la llibertat, la igualtat i la fraternitat- el que li impedeix reivindicar drets tan centrals en el seu passat com l’autodeterminació de les nacions sense estat? ¿El fet que sigui tan poc esquerra en l’eix social fa que se’n pugui esperar ben poc en el nacional?... L’esquerra light -la socialdemocràcia- feia la viu-viu mentre era cert que com més rics fossin els rics menys pobres serien els pobres. Era un pacte humiliant però donava un horitzó als desfavorits. Quan el neoliberalisme l’ha fet saltar pels aires, ha quedat el campi qui pugui...  Si l’esquerra a l’esquerra de l’esquerra que pot arribar a la Moncloa és tan poc esquerra, ¿podem esperar que marqui un punt d’inflexió en el Procés? ... Però si els presos polítics segueixen a la presó amb Sánchez -com és probable-, intentem tenir clar que no és l’esquerra espanyola la que ens ha fallat, sinó la inexistència d’una esquerra que, sentint-se espanyola, sigui digna d’aquest nom.
Albert Pla Nualart


dilluns, 11 de novembre de 2019

pd 1655 El mal ja està fet, Mariano!

(arafamesdunany)
El seu llegat serà el d’una Espanya que haurà sortit de la crisi amb la majoria de gent més empobrida, una Espanya només cohesionada per la catalanofòbia ..., una Espanya que cada cop compta menys a Europa i al món, una Espanya contrareformista que ha caigut pel pendent del mal entès “ imperio de la ley ” amb la imparable restricció de drets i llibertats, una Espanya de nou ideològicament polaritzada amb una nova dreta populista (Cs) i una nova esquerra populista (Podem), una Espanya que veu amb impotència com Catalunya se n’allunya a força de porres i presons, ...  Una Espanya, en fi, que ha caigut en el pessimisme i la desesperança, sense projectes col·lectius, sense il·lusions. Aquesta és la marca Rajoy.
Per fugir un cop més de la seva responsabilitat, ara buscarà un culpable, un dolent. El de sempre: Catalunya, l’independentisme. I amb això provarà d’explicar-ho tot. Però com també ens ha deixat escrit en Carles Capdevila, “un culpable, sigui únic o parcial, sigui real o induït, no arregla cap mal”. El mal ja està fet, Mariano. Pobra Espanya.
Ignasi Aragay


diumenge, 10 de novembre de 2019

pd 1654 Cal reaccionar!

(arafamesdunany)
... si s’acaba de malmetre la confiança en la capacitat d’algunes persones o alguns partits per posar al davant de tot el bé comú, s’acaba la democràcia. Tan senzill com això, amics. El proper pas és la dictadura, quan la gent creu que tots són iguals i que millor que algú posi ordre al desgavell a bufetades, si cal.
En aquest sentit, l’actitud de Cs em sembla reprovable. De nou, un partit que mentre el país va de corcoll no para de fer els seus càlculs electorals. Un partit que esgota fins a l’arrel l’antiindependentisme, que per a ell ha resultat ser la gallina dels ous d’or. Un partit que fa tota mena d’escarafalls i demostra que és més procliu a aliar-se amb estafadors i mentiders que amb persones que tenen uns interessos polítics diferents dels seus...
Marina Subirats


divendres, 8 de novembre de 2019

pd 1653 Cap silenci ens salvarà

(arafamesdunany)
"Si vol la imputo per sedició", etziba Llarena a Boya en vista pública mentre torna a denegar la llibertat de Forn per haver escrit una carta. Així és la barra lliure repressiva d’alguns embogiments inquisitorials. Però s’equivoca qui ho confongui amb una pulsió narcisista personal: és tota una estratègia d’estat, dissenyada, planificada i perfectament ordida des de les inquietants psicopatologies del poder... Tinc l’amarga sensació que dècades de feina amenacen d’anar per terra i que els danys seran llargs i roïnament explotats... al pòdium del supremacisme persecutori hi va l’inquisitorial "¡A por ellos", trencant-nos cara i ànima als que volíem votar... Impunitat per perseguir, impunitat per mentir, impunitat per trinxar. Cap silenci ens salvarà... la capacitat d’estupidesa humana es torna a demostrar infinita... Des d’aquesta perspectiva –condemnats a l’esperança– l'únic full de ruta només pot ser escurçar el temps dels retorns, apropar l’hora de les llibertats i precipitar el temps de les cireres. I sí, octubre tornarà. I serem més. I ho farem molt millor. Això o la presó a cel obert on ens volen capficar.
David Fernàndez

dijous, 7 de novembre de 2019

pd 1652 "Eppur si muove" 2

(arafamesdunany)
... El moviment cívic que ha protagonitzat i dirigit la política catalana aquests anys haurà de seguir donant suport als dirigents catalans però haurà de deixar-los fer la seva feina. I la seva feina decebrà inevitablement una bona part d'aquesta ciutadania mobilitzada... Quan som en un conflicte, amb qui hem de negociar si no amb la part contrària?... Després d'una guerra no hi ha més remei que donar la mà al contrari encara que estigui plena de la pròpia sang. La realitat és dura, però és on cal buscar i trobar solucions. Només un petit problema: és necessària la reconstrucció de la unitat del sobiranisme sobre un punt mínim comú...
Suso de Toro

dimecres, 6 de novembre de 2019

pd 1651 "Eppur si muove" 1

(arafamesdunany)
Els catalans perceben el desgast de la seva vida pública i privada en aquests temps, i tot i que una part segueixin molt determinats en el seu compromís amb la seva lluita democràtica nacional, lògicament molta altra gent se sent cansada i desanimada per tantes voltes i frustracions... El PP d'Aznar i M. Rajoy, acompanyat alegrement pel rei Felip, ha conduït el Regne d'Espanya a ser i mostrar-se al món com una nació retrògrada i fracassada, com una societat injustíssima i com un estat que persegueix la llibertat... Les resistències des de Madrid són sabudes: interessos econòmics, polítics, comunicacionals, ideològics, professionals... Tots els interessos de la cort depenen de mantenir el control d'aquest estat al seu servei i de mantenir Catalunya sotmesa. És cert, però, malgrat tot, que un diàleg és inevitable... Però la societat catalana ha patit un trauma: ha sigut maltractada i ha descobert la naturalesa d'aquest estat autoritari, ha sentit i sent l'odi dels polítics i de bona part de la població espanyola i ha patit la violència d'aquest estat, hi ha una ferida emocional i moral molt profunda que deixarà una cicatriu. Moltes persones no voldran saber res de seure a parlar amb el maltractador...
Suso de Toro

dimarts, 5 de novembre de 2019

pd 1650 Sentir-los cridar

(arafamesdunany)
Jo no he vist cridar a tothom que conec.​.​. Jo no he vist mai cridar, emprenyada, ni la meva sogra, ni el meu cunyat, ni la meva cunyada. Sé que ho deuen fer, sé que ho deuen haver fet. Però no ho han fet davant meu. Però en canvi sí que he vist en Carlos Carrizosa. Per la tele. I perquè l’he vist gesticular, tan baladrer, tan abandonat a la mala llet, no puc evitar imaginar-me’l en la vida íntima. Deu cridar així als que estima?​... ​Jo no puc evitar imaginar els polítics en les situacions més íntimes de la vida...​ ​Com deuen tractar als cambrers els que fan aquests espectacles, em pregunto sempre?​...  Per a mi el tracte als cambrers, el tracte als subalterns, ho explica tot.​.​ Com deuen comportar-se en un viatge organitzat aquests polítics? ¿Trobant-ho tot malament, protestant a tota hora? ¿Queixant-se pels horaris i pel menjar? I a la reunió de veïns? També criden? També arrenquen llaços? ¿Són potser molt amables excepte a la feina?​... ¿Algú els hi ha ordenat i ells, fotuts per l’encàrrec, hi han accedit per disciplina? Aquell dia, el dia del debat que ha portat la Carme Forcadell a la presó, alguns d’ells mormolaven: “Dale, dale, que está floja”. Volien dir que la pensaven desmuntar. Potser fer plorar. Què expliquen quan arriben a casa?​..​. ¿També riuen cínicament quan els pregunten com ha anat el dia?
Empar Moliner

dilluns, 4 de novembre de 2019

pd 1649 La gran farsa

(arafamesdunany)
Des de fa temps s’està intentant instal·lar una gran farsa sobre el que passa a Catalunya. En democràcia, desitjar la independència de Catalunya és un objectiu legítim. Desitjar la unitat d’Espanya és un objectiu també legítim. Però, a partir d’aquí, tot allò que es faci a favor de l’objectiu legítim de caminar cap a la independència és considerat pecat i delicte i s’hi apliquen les acusacions de malversació, de desobediència o de rebel·lió que es fan servir contra els delinqüents, per democràtic i pacífic que sigui el que s’hagi fet ... En canvi, tot allò que es faci per mantenir la unitat d’Espanya es considera plausible, encara que tingui costos injustificables, coarti les llibertats dels ciutadans o se salti la llei. En una banda, facis el que facis és pecat. En l’altra, facis el que facis és virtut. Un independentista actiu és un delinqüent. Un unionista actiu és un heroi. I la gran farsa és que no tan sols actuen en funció d’aquesta diferència, sinó que hi posen tota la litúrgia policial i judicial perquè nosaltres mateixos ens ho acabem creient.
Vicenç Villatoro

dissabte, 2 de novembre de 2019

pd 1648 Llaços grocs al Parlament i discussions de carrer

(arafamesdunany)
Veure polítics electes discutint per símbols com si fossin qualsevol de nosaltres al carrer, com si no portessin la càrrega de representació popular obtinguda a les urnes, fa angúnia, perquè si la política és pedagogia, l’espectacle d’avui al Parlament ha sigut poc pedagògic... I a més a més, en aquests casos, el més intolerant té les de guanyar: el llaç groc era al banc del Govern, no en cap banc de Ciutadans, i el Govern no podrà tenir els consellers que el president ha nomenat perquè l’Estat continua estirant l’abús penitenciari de poder. Però Carrizosa ho va tenir fàcil per teatralitzar l’actitud que va convidar a imitar: treure llaços grocs de la vista de tothom, i fer-ho de manera brusca i agreujada, com és norma de comportament del seu partit. Com si els llaços grocs no fossin senyals de solidaritat amb homes i dones de pau injustament empresonats.
Antoni Bassas


divendres, 1 de novembre de 2019

pd 1647 La bifurcació després de la boira

(arafamesdunany)
Si l’independentisme manté la calma, el suport intern pujarà i es consolidarà un corrent de simpatia popular a Europa. Aquests dos factors faran que el dilema entre 'statu quo' i democràcia acabi resultant irresistible, i l’Estat cedirà. Haurà de proposar alguna cosa que els catalans puguin votar, i els independentistes hauran d’acceptar el resultat de la votació, que s’assemblarà més a la independència com més trigui a realitzar-se. El camí alternatiu és el de mantenir l’autonomisme... No és un camí practicable per la senzilla raó que ningú hi creu. Els uns no hi han cregut mai: el PSOE ho va demostrar amb la Loapa, el PP amb la seva oposició al títol 8è de la Constitució, Cs amb la seva actitud quotidiana. Els altres –la major part del catalanisme– hi han deixat de creure. Aquest camí se seguiria si fossin els constitucionalistes els que guanyessin les successives eleccions, i no consistiria a mantenir l’autonomisme sinó a liquidar-lo progressivament.
Miquel Puig