Diuen que menys de cinc contradiccions és dogma, però arribats a
aquestes altures de la precampanya electoral del 23-J la pregunta que
podríem començar a fer-nos és a partir de quina xifra cal començar a
parlar de cinisme...
La jornada de divendres va ser especialment dura per al líder del PP.
Mentre ell reivindicava “la política de la paraula en un temps en què la
paraula d’alguns polítics no val res”, la presidenciable del seu partit
a Extremadura, María Guardiola, justificava amb una frase per a la
història haver facilitat l’entrada de Vox al govern de la comunitat
després d’haver dit feia menys de dues setmanes que no governaria mai
amb l’extrema dreta: “La meva paraula no és tan important com el futur
dels extremenys”. Un dia abans, era el mateix Feijóo qui beneïa a Europa
la reforma laboral de Yolanda Díaz que el seu propi partit havia fet
tot el possible per tombar quan es va aprovar al Congrés.
Un dels pioners en la política de la desmemòria va ser Albert Rivera,
dels primers a copsar que molts cops el que vas dir ahir pràcticament no
compta i les contradiccions no passen factura si fas veure que no n’hi
ha hagut. Però tampoc Pedro Sánchez... pot presumir de coherència. L'hemeroteca està plena de discursos
del president espanyol afirmant una cosa –que no governaria amb Podem o
que no aprovaria els indults per als líders independentistes, per
exemple– i després fent-ne una altra. Per defensar-se, els socialistes
han argumentat en els últims dies que Sánchez no ha mentit, sinó que ha
canviat d'opinió en un acte de responsabilitat governamental. Però
esclar, es fa difícil trobar la responsabilitat governamental que
justifica incomplir compromisos com la despolitització de la justícia
amb tots els moviments de Dolores Delgado a la Fiscalia o la
incorporació de Juan Carlos Campo al Tribunal Constitucional (TC), per
posar dos exemples.
Catalunya, evidentment, no queda fora d'aquesta tendència a la contradicció i la incoherència. Només cal mirar els pactes postelectorals i com Esquerra, Junts i també la CUP s’han retret els acords amb el PSC en alguns ajuntaments mentre els justificaven en d’altres. Tot plegat forma part del que des dels partits se'n diu la batalla del relat, però que molts cops amaga una pluja de mentides, arguments interessats i mitges veritats. Una batalla, en definitiva, que té com a principal víctima aquell electorat que no forma part de les trinxeres i que es mira l’escena a mig camí entre l’estupefacció i la desídia. Un còctel perillós de cara al 23-J.
Gerard Pruna, 2.7.2023
