(arafa<d'1any)
... ¿fins a quin
punt hem de ser tolerants amb maneres de presentar-se en societat que
desafien els valors més generals?, ¿hi ha d'haver límits? No fa gaires
anys, hauria escandalitzat molt més la néta en topless que la
dona en burquini, per no parlar del noi andrògin. En canvi, en ple segle
XXI, tothom que es considera progressista tendeix a negar que una
buscada androgínia li creï incomoditat, i més aviat l’elogia. Però és
obvi que el votant de Vox o el PP no ho veu igual. ¿Ser igual de
tolerant és una virtut en tots aquests casos?¿O certes toleràncies són simplement reaccionàries? ¿No hi hauria
d’haver un terreny intermedi -potser el més fèrtil- de tolerància
crítica: que respecti qui vulgui ser diferent sense, per això, deixar de
combatre els valors implícits en algunes diferències?
Un respecte absolut a “les identitats” pateix del mateix mal que la
convivència multicultural de certes urbs: idíl·lica fins que esclata en
un bany d’odi i violència. Idíl·lica, només, mentre cada identitat viu a
la seva bombolla. Un reduccionisme molt propi de la correcció política
sol dir: si toleres el topless i l’androgínia, també has de
tolerar el burquini. Rere aquest reduccionisme hi ha la idea que no hi
ha cultures ni identitats més humanes, més civilitzades, més avançades:
que pensar-ho és supremacisme. Crec, ben al contrari, que la convivència
exigeix confrontar, en un debat pacífic, valors -lligats a identitats-,
partint de la base que no tots són igual de civilitzats i de
respectables. ...
Respectar el burquini ha de ser compatible amb mostrar-se crític amb els
valors que encarna, amb aspirar a veure’l desaparèixer de les piscines
públiques. Una societat que no aspira a ampliar els seus valors
compartits no conviu: només viu junta ignorant-se.
Albert Pla Nualart, 3.10.2021