(arafa<d'1any)
¿Tornaran algun dia els petons convencionals? Els que fèiem a tort i a
dret, a tothom, a tall de salutació: aquells que ens fèiem, entre dones,
entre homes i dones i, últimament, també entre homes. Dos petons aeris,
normalment sense soroll o amb molt poc. Gairebé sense moure els llavis.
Era més el record del gest que el mateix gest... Aquí, als anys trenta els homes i les dones no se'n feien. Les
dones amb dones potser sí. Els homes amb homes, no cal ni dir-ho. En
aquella època, els nens feien als avis i als capellans un petó a la mà
com a senyal de respecte. D’aquest petó se’n deia —ho saben els lectors
de Folch i Torres— “fer l’amistat”... Es queden els petons de mares a fills, igualment sonors, també molestos,
de vegades acompanyats d’abraçades. Es queden els petons sexuals, a la
boca o a les parpelles o al coll, els que, per alguna estranyíssima raó,
ens fem amb qui ens agrada. Es queden els petons entre amos i gossos.
Es queden els petons a distància, els de dir adeu: fem un petó al
palmell de la mà i enviem el petó des del palmell al destinatari... Es queden els petons que es fan els
nens, entre ells, bruts de mocs, fang i Nutella. Avui ens traiem la
mascareta al carrer.
Empar Moliner, 26.6.21