pd 1755 De banderes

(arafa...)

dues banderes: una de vermella i groga i una altra de vermella, groga i morada. No cal explicar res: són dues Espanyes enfrontades, cadascuna amb la seva bandera. Sortim al carrer: la bandera oficial de l’Espanya d’avui és una de les dues que s’enfrontaven en aquells mapes de la guerra. Li baixo el text de la Constitució del 78: la que avui figura que hauria de ser la bandera de tots (i així se’ns ven) és de fet la bandera de la mitja Espanya autoproclamada nacional, imposada a l’altra mitja Espanya, la de la bandera republicana, per una victòria militar. Quan mor Franco i es fa una Constitució, no se’n tria una de nova, ni teva ni meva, per superar la guerra i ajuntar els dos bàndols, sinó que es manté i es consagra la bandera dels que van guanyar​...​

Vicenç Villatoro

pd 1754 No n'hi ha prou

(arafa...)

... A Espanya li cal alguna cosa més si vol restablir algun tipus de normalitat en la relació amb Catalunya. I no serà fàcil, perquè encara que Sánchez volgués realment obrir un diàleg -cosa que encara s’ha de demostrar-, la pressió combinada del PP, Ciutadans i una part del mateix PSOE limita els seus moviments... Veurem més gestos que decisions, més paraules que fets. I no ens caurà cap regal del cel. Catalunya farà un pas endavant si té la força per fer-ho, i ara mateix, amb el sobiranisme escapçat i dividit, no sembla la millor conjuntura. Llàstima... Junts per Catalunya viu una guerra interna i planteja debats fantasiosos. ERC no té líder i amb prou feines es fa notar. La CUP encara es pregunta per què no s’ha fet efectiva la República, com si els seus dirigents acabessin de sortir d’un coma... les seves bases (dels independentistes) continuen allà, esperant una estratègia comuna ambiciosa, però que parteixi de bases realistes...

Toni Soler

pd 1753 El fracàs de Catalunya

(arafa...)

El Procés, encara que hagi quedat a mitges, és un èxit. És un gran assoliment comunitari.​.. ​ el Procés és un èxit democràtic i ideològic enmig d’una tendència global autoritària, d’un populisme desfermat amb tics que s’assemblen al vell i letal feixisme...

En democràcia, la divisió per idees polítiques no és cap divisió ni cap fracàs, és normal i fins i tot desitjable: vol dir que estem democràticament vius, que hi ha debat, que hi ha confrontació sana d’idees...

L’independentisme no avançarà només amb la força de les raons i els ideals, sinó també per la praxi. Les picabaralles gairebé escolàstiques -incomprensibles per a la gent- per demostrar a la parròquia dels convençuts qui és més pota negra són contraproduents i ridícules...

Governar i mantenir el pols pels presos i els exiliats, governar i mantenir l’objectiu sobiranista, no són coses incompatibles. Governar és tan poc èpic com absolutament necessari...

Ignasi Aragay

pd 1752 Un front no és un moviment

(arafa...)

No dubto que almenys a curt termini la retòrica de Puigdemont i la seva Crida Nacional per la República resulti eficaç per atraure el màxim nombre de vots del sector independentista​...​ però el preu d’aquest èxit entre “els convençuts” serà alienar encara més “els altres” -els catalans que (també) se senten espanyols-​.. ​. I aquí faig una distinció ad hoc entre independentisme -l’estratègia que pretén tirar endavant el mandat unilateral de l’1-O- i sobiranisme -l’estratègia que, buscant una majoria més àmplia, recupera el dret a decidir.​.. ​

Per ampliar la base ens convé molt més un front (sobiranista) que un moviment (independentista). Els partits que integren un front fan pinya davant el que tots condemnen però segueixen divergint en l’àmbit de les propostes polítiques. Un front manté viu l’espectre ideològic i el tens debat que comporta, i no per això posa en risc la unitat d’acció a l’hora de plantar cara a l’autoritarisme i d’avançar en sobirania. Per contra, un moviment (que tendeix a un únic lideratge) té com a centre i motor el que vol aconseguir -tots els altres debats queden en segon terme-, cosa que acaba restringint i matant la diversitat interna dels partits que s’hi subsumeixen. Potser per això en la “casa gran” que ara refunda Puigdemont només s’hi acabaran instal·lant els hereus més o menys directes del pujolisme.

Albert Pla Nualart

pd 1751 Governs, incerteses, eleccions (i 2)

(arafa...)

... l’independentisme és i serà plural. No és previsible ni convenient que deixi de ser-ho. El mite de la unitat pot debilitar l’independentisme. La unitat, no organitzativa sinó d’acció, ha de venir després de les eleccions... Els partits segueixen sent la baula dèbil de l’independentisme, juntament amb les presses.
D’altra banda, fer unes “primàries” arrossega inconvenients divisius més que avantatges de resultat, i tampoc asseguren que els escollits siguin els millors candidats (en sobren exemples locals i internacionals). De fet, en les condicions actuals, les primàries independentistes no fan cap falta. Amb uns acords entre partits en uns quants municipis n’hi ha ben bé prou.

Ferran Requejo

pd 1750 Governs, incerteses, eleccions 1

(arafa...)

La relació bilateral entre els governs central i de la Generalitat interessa a les dues parts, però el context no propicia acords de profunditat malgrat els canvis de llenguatge i d’estils... Tanmateix, no és esperable que es plantegi de veritat el tema de fons del reconeixement nacional i de l’acomodació política de Catalunya, que només serà tractat amb moltes prevencions mútues. No hi haurà ni plantejaments ni negociacions “d’estat”. I un referèndum pactat no s’albira en un horitzó proper... El tema de fons restarà irresolt durant temps....

Incerteses judicials. ... amb la justícia espanyola mai se sap. Mostra un caràcter internacionalment autista digne del període de l’autarquia franquista... Els exiliats seran lliures a Europa, però seguiran sent exiliats, ara permanents, en relació a l’estat espanyol, com la situació de molts ciutadans després de la Guerra Civil...

Ferran Requejo

pd 1749 Sols contra el món

(arafa...)

Espanya per una banda i el món per una altra. Uns ciutadans que encara tenen passaport espanyol poden passejar lliurement per tot el món menys per Espanya (espero que ja ningú més parli de fugats de la justícia: la situació és la definició exacta d’un exili). La justícia espanyola que tot ho fa bé i la de la resta del món que tot ho fa malament, segons la interlocutòria de Llarena. El món que no entén ni estima Espanya. Els jutges belgues, escocesos, suïssos i alemanys que no en tenen ni idea, no com els espanyols... . Espanya sola contra el món. Els moviments del jutge Llarena han generat aquesta situació, que és una victòria per al sobiranisme català en una partida que es juga sobretot en el tauler internacional... Però és sobretot una derrota d’Espanya davant d’ella mateixa, la derrota d’una manera d’entendre Espanya que la singularitza, l’aïlla, l’allunya del consens europeu i democràtic. Si Llarena és qui encarna aquesta idea d’Espanya (no és l’únic) haurien d’estar molt més dolguts amb ell a Madrid que a Barcelona.

Vicenç Villatoro

pd 1748 Les dretes partides

(arafa...)

... Ciutadans va dividir l’espai de la dreta espanyola en dos... I el PP ha entrat en unes primàries que l’han fracturat. Són dues candidatures per a un sol espai. Com passa sovint quan un espai es fragmenta, pot créixer el seu perímetre conjunt: Ciutadans ha pres molts vots al PP, però també n’ha pres al PSOE. Per a les dretes espanyoles, la mala notícia de la seva fragmentació podria ser compensada per la bona notícia d’atreure vots d’esquerres a través d’un discurs ultranacionalista. És a dir, que un nombre suficient d’antics votants del PSOE substitueixin el seu vot tradicional, en clau d’esquerres, per un vot en clau espanyolista. Curiosa paradoxa: les majories a Madrid depenen del vot dels sectors catalans que voten en clau espanyola. Després que el PSC perdés tot el seu vot catalanista, ara el dilema de la política espanyola és veure si aquest vot català en clau espanyola es decanta pel PSOE, com havia fet sempre, o per Ciutadans, com ha fet darrerament...

Vicenç Villatoro

pd 1747 Llibertat o res

(arafa...)

... jo soc gent, i no govern, i avui m’atorgo el dret de raonar en termes emocionals, i no polítics. El càstig que estan infligint als presos és una vergonya que perseguirà els seus carcellers, i els seus còmplices, i els acomodats silenciosos, durant molts anys. És un estigma que marcarà l’Espanya actual i la generació que la dirigeix.... una cosa és que xiulin Piqué i l’altra atacar a cops de porra votants indefensos i tancar a la presó pares de família honestos durant mesos que podrien ser anys, a través d’una causa judicial escandalosament manipulada, al mateix país on des de l’ex-rei fins a centenars d’antics càrrecs públics corruptes eludeixen el seu càstig... M’he afartat d’escriure que el sobiranisme necessitava recompondre files i governar bé. I sí, fer autocrítica. Però avui escric amb el cor i només em surt dir que si la justícia espanyola gosa condemnar els catalans empresonats, si desoint el sentit comú i la indignació de mig Europa decideix que han de passar anys a la presó o a l’exili, la tempesta estarà servida a Catalunya, perquè qualsevol altra cosa voldria dir que no tenim consciència ni dignitat. I quan arribi el dia, haurà d’aparèixer algú altre, potser més savi que jo, per escriure paraules prudents que apaivaguin els ànims.

Toni Soler

pd 1746 Per què no hi ha full de ruta? (i 2)

(arafa...)

Diguem, doncs, que el full de ruta és un work in progress, s’anirà dibuixant sobre la marxa. Finestra d’oportunitat? Sona una mica a pensament màgic. Més aviat feina, feina i feina. I se’n segueix fent molta des d’àmbits ben diversos i sí, esclar, sovint amb estratègies no del tot concordants. En tot cas, els camps a treballar són els habituals: reforçar el relat republicà, inclusiu i il·lusionant d’un nou país, adreçar-se a tothom (especialment als no convençuts), fer política a Espanya (no es pot renunciar a cap camp d’acció) i mantenir el pols internacional (encara cal fer-hi molta pedagogia).
En l’àmbit de l’educació, molts experts creuen que la fórmula per al canvi passa per les quatre c : pensament crític, comunicació, col·laboració i creativitat. Doncs això, pensament crític (és a dir, autocrítica valenta i permanent), comunicació (per arribar a més gent), col·laboració (que no vol dir necessàriament unitat) i creativitat (tornar a sorprendre).

Ignasi Aragay

pd 1745 Per què no hi ha full de ruta? 1

(arafa...)

I ara què s’ha de fer? És una pregunta recurrent que té mala resposta. La més honesta és dir “ara cal temps”. No hi ha full de ruta i segurament no n’hi pot haver... (per... 1) els lideratges tornen a estar en construcció. També ho estan els partits polítics i, en menor mesura, les entitats... El segon factor que impedeix fixar una ruta clara és l’existència de presos polítics i exiliats. Són la prioritat, són els que aglutinen l’opinió pública...  (3) encara hem de consensuar una explicació de què va significar l’1-O. Més enllà de considerar-lo una fita històrica en el procés d’emancipació, cal concretar el seu significat polític... Quart factor. Les eleccions són una urgència que fa més difícil plantejar un horitzó estratègic de futur.... I cinquè factor. L’escenari espanyol ha canviat, però encara és molt volàtil, monarquia inclosa. Només cal veure fins on està disposat el PSOE de Pedro Sánchez a portar el diàleg amb Catalunya...

Ignasi Aragay

pd 1744 Per una història que, per fi, acabi bé

(arafa...)

... . Només amb exiliats, la repressió podria no semblar prou dura per mantenir una massiva mobilització. Només amb presos polítics, l’arbitrarietat venjativa del Suprem no hauria quedat retratada ni estaria condemnada a entrar en flagrant contradicció... Tots desitjaríem que no hi hagués exiliats ni presos polítics, però és evident que el seu sacrifici no té res d’inútil. Res manté més viu i eixampla més la base del sobiranisme. Perquè només cal ser demòcrata per donar suport a la seva causa...

L’aposta de l’establishment per Sánchez -el suavitzador de formes- vol trencar aquest front democràtic aïllant els independentistes i donant bones cartes al catalanisme moderat... Per tot això jugar bé els trumfos passa per no subestimar gens aquest unhappy end reiterat. I la pitjor jugada quan l’enemic és tan fort i l’abisme que obre tan negre, és desunir-se abans de derrotar-lo. Una escena antològica de Terra i llibertat evidencia com es fractura i afebleix l’antifeixisme quan el purisme ideològic es confronta al pragmatisme. A l’altre bàndol ningú confrontava res. Primer recuperem la democràcia buscant complicitats amb tots els demòcrates, i després ja debatrem tant com calgui quina mena d’independència volem. El preu que hem pagat altres cops per invertir aquest ordre és del tot inassumible.

Albert Pla Nualart

pd 1743 Jo també soc Anna Erra, ni em disculpo ni em desdic

https://www.naciodigital.cat/opinio/20990/jo/tambe/soc/anna/erra/ni/em/disculpo/ni/me/desdic#.Xkj23t4dKXE.gmail

Aquesta setmana hi hagut un cert enrenou al Parlament arran d'unes quantes veritats que la diputada (i alcaldessa de Vic) va llegir a la resta de diputats. L'espectacle va ser penós i demostra que la nostra representació política està malalta... Que la diputada Anna Erra hagi hagut de treure una nota de semidisculpa perquè ningú ha tingut el coratge de fer-li costat i defensar com a veritat, com a realitat del dia a dia, el que va llegir, em sembla lamentable i demostra el baix nivell que ha agafat la dignitat nacional al nostre Parlament... Qualifiquin-me del que més els plagui. Però jo, de tota aquesta gentussa, en soc enemic. No pas contrincant, divergent, adversari i altres eufemismes. No, no. Soc el seu enemic. Com ho seria qualsevol poblador d'Occident respecte a aquells individus ansiosos de veure'l nacionalment i culturalment anorreat.

Xavier Roig

pd 1742 Les tres hipòtesis de l'octubre (i 2)

(arafa...)

Ara sabem que la desconnexió no és plausible. Que la insurrecció és molt difícil i costosa de materialitzar, i que tensa i polaritza la societat catalana. I també sabem que l’Estat no ha donat senyals de voler negociar cap referèndum. Però l’Estat també sap que la via repressiva no ha afeblit l’independentisme. Ans al contrari. El "problema catalán" roman, perquè és estructural i no un suflé inflat artificiosament per uns líders polítics que intentaven sobreviure, com repetia insistentment la propaganda espanyolista. Amb totes aquestes dades i aprenentatges a la mà, cal traçar el camí d’ara endavant. L’Estat ha de saber que, si no articula una solució democràtica, l’octubre tornarà. I l’independentisme hauria d’haver après que quan vingui un altre octubre caldrà ser més, estar més preparats i no caure en el parany dels venedors de solucions màgiques.

(article sencer a: https://www.ara.cat/opinio/tres-hipotesis-octubre-article-jordi-munoz_0_2051794815.html)

Jordi Muñoz

pd 1741 Les tres hipòtesis de l'octubre 1

(arafa...)

Possiblement, un dels darrers moments en què l’independentisme va tenir una coincidència estratègica plena va ser el 3 d’octubre. A partir d’aquell dia, la lògica de la competició i la divisió -que ha acompanyat i acompanya el moviment des del començament- va dominar l’escena. I fins avui. Hi ha qui pensa que es pot liquidar aquesta complexitat amb solucions màgiques, com les llistes úniques. Però això ja s’ha provat i no funciona. Perquè l’independentisme és estructuralment plural. Ocupa gairebé tot l’espectre ideològic, d’esquerra a dreta...

L’1 i el 3 d’octubre hi va haver una gran coincidència tàctica. Però no era més que això: rere l’1-O, en el fons, hi havia tres hipòtesis diferents. La primera era la de la negociació... La segona hipòtesi era la de la insurrecció... La tercera hipòtesi, i diria que de bon tros la dominant en l’independentisme oficial, era la de la desconnexió... Com és evident, cap de les tres hipòtesis ha funcionat. I per això Catalunya no és independent ni sembla que estigui negociant un referèndum amb l’Estat. Perquè ni l’Estat ha negociat, ni la insurrecció es va produir, ni la desconnexió ordenada va ser possible...

Jordi Muñoz

pd 1740 Elogi de la Catalunya rural

(arafa...)

... TV3 s'ha aficionat a dir-ne "territori", una paraula que em posa malalt perquè sembla que d'allà ja hi hagi desaparegut qualsevol vestigi de civilització humana que un dia hi hagués pogut haver, i només hi quedin quatre isards curts de gambals fent cabrioles per la muntanya, bevent ratafia com desesperats i votant –què vols, pobres animalons, si no donen per més– partits independentistes. Abans de 'territori', en deien 'rerepaís... Territori, rerepaís i darrerament Tractòria. No és innocent el llenguatge, no. De Tractòria se n'enfoten –insolents, desvergonyits, impúdics– els qui pretenen inventar-se un país –Tabàrnia– ...

Utilitzen 'pagès' com a insult, contraposen els tractors a la cultura, menyspreen tot el que no coneixen, i passegen una superioritat moral difícilment acceptable i compatible amb una època tan políticament correcta com aquesta. La ridiculització de la gent de poble no la permetríem de cap altre col·lectiu. Anem com bojos provant de denunciar públicament qualsevol comentari de qualsevol persona que no respecti qualsevol dret de qualsevol minoria. Ens l'agafem, en molts casos, amb paper de fumar. Però amb la gent de poble resulta que val tot...

Albert Om

pd 1739 Apartheid, això?

(arafa...)

En la seva necessitat d’anar apujant la dosi de ràbia en els insults per aconseguir els mateixos efectes feridors, l’ultranacionalisme espanyol va enamorant-se periòdicament de noves desqualificacions als independentistes i les va repetint. Ara toca 'apartheid'. Fa uns dies era supremacisme. I abans racisme. I sempre, nazisme. L’escalada és tan imbècil que no fa ni mal. És tan gratuïta, que se’t fa la pell gruixuda i et rellisca. Però hi ha una cosa que no pot deixar de ferir-te, no ja com a independentista, com a persona: el menyspreu que aquests insults a l’independentisme comporten per als qui sí que han patit aquests mals. La banalització del terme 'nazi' és certament un insult als sobiranistes, però a qui fa mal de veritat és als qui van patir de debò el nazisme. I ara que diguin que a Catalunya hi ha apartheid et sap greu sobretot per aquells qui van viure realment una cosa tan terrible com va ser l’apartheid a Sud-àfrica. Que diguin que això que passa aquí és igual que el que van haver de patir ells és un sarcasme de pèssim gust...

Vicenç Villatoro

pd 1738 Els efectes judicials d'aquell discurs equivocat

(arafa....)

Part de la indignació que ha aixecat la decisió de la justícia alemanya de concedir l’extradició de Puigdemont, però només per malversació, té a veure amb el marc mental que va crear el discurs de Felip VI el 3 d’octubre. Veure’l renyant els catalans amb el retrat de Carles III agafant un bastó al darrere va actuar com a ordre a tot el que 'viere y entendiere' perquè procedís sense miraments a venjar la humiliació d’un referèndum celebrat malgrat el zel repressor de deu mil policies. Llarena va respirar aquells aires saturats de banderes victorioses. L’endemà la premsa d’estat va elevar el discurs a la categoria del de Joan Carles la nit del cop d’estat del 23-F. Nou mesos i mig més tard, l’Estat no sap com fer-ho per jutjar cap dels processats per rebel·lió sense que sigui un escàndol mundial, i Joan Carles I no troba qui el defensi.

Antoni Bassas

pd 1737 El guió ja està escrit

(arafa...)

La votació de l’1-O i la llibertat dels presos són causes que traspassen de llarg la frontera de l’independentisme. Diria que a Madrid poca gent n’és conscient... Però la trobada (de Pedro Sánchez i Quim Torra) tampoc pot anar malament del tot perquè, des de les seves talaies governamentals, el PSOE, JxCat i ERC estan conquerint centralitat, i saben que si deixen de tocar-se el voraviu mútuament poden fer una acció de govern amb certes pretensions,.... No ens estranyi, doncs, que a part de bona educació, la reunió de demà provoqui acords menors i sectorials, o desactivi conflictes competencials, per tal d’ensucrar les diferències de fons. És el que convé a Sánchez i a Torra: mantenir les posicions a l’espera de futurs embats. Però que no s’enganyin: la situació no té res de normal, els presos i els exiliats són una bomba de rellotgeria, i hi ha gent molt assenyada, i fins i tot farta del Procés, que pot encendre’s com una teia si se sent humiliada per una justícia en permanent descrèdit.

Toni Soler

pd 1736 Contra el desànim (i 2)

La nostra divisió és lamentable, però almenys té un aspecte positiu: demostra que el Procés no és patrimoni d’un partit o d’un sector social, ni tampoc enlluernament d’un líder carismàtic que avui engresca i demà s’eclipsa, sinó que és transversal, és cosa de tot un poble, i per tant perdurable.
En el moment més penós de la desunió i de les acusacions recíproques, van arribar al Parlament els nostres presos, que tot i pertànyer a partits o moviments diferents van dur una alenada d’unitat, de solidaritat i d’entusiasme. Ells sí que tindrien motiu per estar desesperançats, després de tants mesos i fins i tot anys de presó, sotmesos a penes gravíssimes després d’un procés injust, privats dels seus càrrecs legítims i separats de la família. I amb tot no es penedeixen de res, diuen que ho tornarien a fer, i que el que més els interessa no és defensar les seves persones, sinó la causa. Els nostres presos no ens han fallat; nosaltres tampoc no els podem fallar a ells.

Hilari Raguer

pd 1735 Contra el desànim 1

Una onada de desànim plana en aquests moments sobre l’univers independentista, com una boira freda i humida que tot ho atueix. Un desànim acompanyat d’indignació i d’acusacions a tort i a dret. Els esdeveniments polítics de la darrera setmana, i ja d’una mica abans, han portat desunió, i la desunió, descoratjament. És l’estat d’ànim que reflecteix molta gent amb qui parlo. I hem de reaccionar... Ara bé: a les moltes persones que em diuen que estan desencisades i decebudes, i que asseguren que tants altres independentistes que coneixen també ho estan, jo els demano sempre: “Però tu, personalment, t’has desapuntat? ¿Has decidit, o saps d’algun dels teus amics decebuts que hagi decidit, deixar-ho córrer, no participar mai més en cap acte independentista?” I tots em diuen que no: “Els polítics ho fan molt malament, i les perspectives són pèssimes, però jo continuaré sempre al peu del canó”...

Hilari Raguer

pd 1734 Apologia de la mortalitat (i 2)

(arafa...)

...
Som vells quan res del que mirem té la màgia del primer impacte. Quan el mateix sentit que donem a la vida -i que, en el millor dels casos, s’acosta tant a la saviesa- ens fa cecs per percebre-hi el misteri que reté. La vellesa és irreversible perquè mantenir un jo en el temps vol dir acumular prejudicis, partits presos. Si els esborres, no ets tu; si els mantens, es posen entre tu i la realitat com petits cristalls que enterboleixen la mirada, com unes cataractes espirituals que cap làser elimina.
Diria que l’espècie no està pensada perquè vells revellits amb cossos biònics la liderin. Està pensada perquè desvivint-nos passem el testimoni del nostre intent de ser persones als bojos baixets que ho tenen tot per aprendre.

Només vivim desvivint-nos, només som eterns estimant, només som feliços donant-nos; i només morint ens donem del tot.

Albert Pla Nualart

pd 1733 Apologia de la mortalitat 1

(arafa...)

 

La meva filla Joana, als 4 anys, em va dir un dia a l’ascensor: “La vida és tonta”. “Per què Joana?” “Perquè ens morim”. L’instint de no voler morir-se, com el sexual, està inscrit en l’ADN... Una nova religió -una fe cega en la ciència- que no només no entrebanca el consumisme sinó que suposa un gran negoci... . No m’estendré ara vituperant l’immens egoisme que suposa que, mentre la gran majoria de la humanitat té feina per sobreviure, tu et plantegis ser etern i et criopreservis... Els lectors sensibles segur que saben apreciar, en aquests crèduls aspirants a immortals, el mateix grau de narcisisme, de falta absoluta d’empatia, de materialisme infantiloide que jo hi detecto... És normal que la Joana no es vulgui morir, però diria -i em puc equivocar- que és igual de normal que, tard o d’hora, i a mesura que acumulem vida, la mort deixi de ser indesitjada. Què ens fa pensar que viure eternament és fantàstic? Algú ho ha provat? L’error, diria, és creure que podem ser immortals mantenint-nos joves: creure que fer-se vell consisteix només en el deteriorament físic...

Albert Pla Nualart

pd 1732 La carta guanyadora

(arafa...)

... cal posar-ho molt difícil a Sánchez: que sigui ell qui se senti en fals. Que noti damunt les seves espatlles la incomoditat del poder arbitrari que representa, la incomoditat del qui en realitat no pot oferir allò que íntimament sap, com a demòcrata, que hauria d’oferir: una sortida política pactada. Que s’humiliï oferint engrunes o impossibles retorns al passat, que s’avergonyeixi davant la dignitat dels presos i la llibertat dels exiliats. Ara mateix aquesta força -la de presos i exiliats- és una permanent bufetada moral.

Tard o d’hora haurem de tornar a votar, un dia hi haurà d’haver un 1-0 sense violència. Ara mateix costa de veure-ho, esclar, però el camí de l’emancipació està traçat. I el cost per impedir que Catalunya segueixi aquest camí cada cop serà més alt per a Espanya. ¿Fins quan i fins on podrà empetitir la seva democràcia, el seu estat de dret? La via catalana és mostrar permanentment la disposició al diàleg i, així, fer més evidents les contradiccions de la democràcia espanyola, i aprofitar-les per enfortir el sobiranisme. Sí: l’imbatible dret a decidir. Aquesta és la carta cohesionadora, democràtica (i guanyadora) de sempre.

Ignasi Aragay

pd 1731 La bona notícia és la mala notícia (i 2)

(arafa...)

La sensació horrorosa que tens és que tant Jordi Cuixart, com Jordi Sànchez, com Quim Arrufat, David Fernàndez, Anna Gabriel... tots els que criden a la calma la gent i els diuen que no donin cap excusa a la policia per carregar, pensen, de veritat, que els fets importen. És el que tots pensàvem aquell dia, encara. Però ja hem vist que les coses no són així. No hi ha violència, no hi ha “aixecament tumultuari”, no hi ha res, però igualment els tanquen a la presó i els acusen. Si Jordi Sànchez hagués dit: “A les armes!", i tothom, en lloc d’aixecar les mans i cantar, hagués agafat les armes del cotxe de policia obert i hagués disparat, els estarien acusant del mateix, però amb raó. Si els acusen sense raó, doncs, on s’aturaran?

Empar Moliner

pd 1730 La bona notícia és la mala notícia 1

(arafa...)

La bona notícia és la mala notícia. La mala bona notícia és que el documental de Mediapro 'demostra', si és que calia, que els dos homes avui en presó acusats de rebel·lió i sedició no en són culpables. I aquesta és també la mala notícia. Els dos homes acusats d’aquests actes que impliquen violència no només no són violents sinó que criden tota l’estona a la pau, amb l’orgull de qui sap que molesta que l’independentisme sigui pacífic. La bona notícia, doncs, és que les acusacions són falses. Però aquesta és la mala notícia. Perquè si un jutge es pot inventar uns fets que les imatges desmenteixen per acusar algú, també pot arribar fins al final i, malgrat que les imatges el desmenteixin, dictar una sentència també inventada. Si ara, avui, el jutge Llarena diu que hi va haver rebel·lió i sedició, per quina raó hauria de cenyir-se a la veritat demostrable a l’hora de condemnar-los o absoldre’ls?...

Empar Moliner