(arafamoltemps)
...
Diumenge de Rams, records d'un temps de postguerra feliç. Feliç perquè
érem nens i no sabíem res del món on ens movíem i creixíem. Feliç perquè
vivíem al ritme del pas del temps i de les estacions, al ritme d'uns
ritus que semblaven immortals, perdurables com les pedres de la catedral
i confortables com les campanades que feien el baix continu de tot
plegat. Nascuts en la misèria de la postguerra, a poc a poc anàvem
sortint del pou. I cada any es renovellava el món i guanyàvem una mica
d’alguna cosa que no sabíem ben bé què era. Una mescla deliciosa
d’hormones i de llibertat. Creixíem, això era tot. Ens sentíem afegits
al miracle de la vida.
Ara tot ha canviat. El món ha anat per uns camins lligats al consum i
allunyats de les celebracions rituals col·lectives. El país s'ha tornat
descregut i el Diumenge de Rams ja no diu res a ningú. I la Setmana
Santa, que abans durava una setmana i amb el Dilluns de Pasqua de
propina, s'ha reduït a quatre dies escassos que s'aprofiten per viatjar,
per moure’s. O bé, també, per descansar...
Narcís Comadira, 24.3.2018
