(arafa...)
Contra el verí de la intolerància, recomano buscar persones. Rere una
noia amb mocador al cap, una persona. Rere qualsevol color de pell, una
persona. Rere la pobresa que ens espanta, una persona. Rere l’idioma que
sigui, una persona. Rere l’immigrant sense papers, una persona... Sense adonar-nos-en, a la més mínima ens surt l'instint classificador,
estigmatitzador. Per no dir racista, classista, supremacista. És un
mecanisme primari, molt arrelat, amb el qual assagem de distingir-nos,
de veure’ns millors que els altres... Aquest hàbit de posar tot un col·lectiu immens dins un mateix sac tallat
per un idèntic patró atapeït de tòpics és tan inconscient com
inconsistent. L’adoptem sense adonar-nos-en, com una indulgent forma
d’autoajuda... No defenso aquí un relativisme cultural ni una correcció política
extrema. No, no. Sens dubte, hi ha diferències identitàries. La
humanitat és meravellosament babèlica. Ho és tant, que de fet no hi ha
al món dues persones idèntiques. Tots som únics. Precisament per això el
que dic és que, abans de res, posem la persona al davant, l’ésser
concret... Contra el verí de la intolerància, no es tracta d'anar pel món amb una
actitud confiada i ingènua, no es tracta de prescindir del nostre
bagatge cultural a l’hora de copsar els altres, sinó de no renunciar mai
a una curiositat universal per captar allò que cadascú, cada persona,
té de particular.
Ignasi Aragay 7/7/2019