E.E. 227 CASES D'ESCRIPTORES

... "Estic convençut, i ho dic basant-me en la meva experiència, que allò que deixa els senyals més profunds en la vida d'una persona són les diverses cases on viu o ha viscut..."  Leonard Wolf

 

E.E. 226 TANT DE BO T'ENAMORIS

S'ha obert la conversa. Conté 2 missatges. 1 missatge no llegit.

En un institut de secundària hi han penjat un cartell amb el lema “Mites de l’amor romàntic”, que diu que “són un conjunt de creences socialment compartides sobre la suposada veritable naturalesa de l’amor, que solen ser fictícies i irracionals” i que “provoquen grans decepcions i frustracions i accentuen el sexisme”. Entre els mites del cartell hi ha el de “l’abnegació”, que és creure que “l’amor implica fer sacrificis i prioritzar el benestar de la parella, cosa que pot suposar que algú es lliuri incondicionalment o exigeixi a la seva parella que ho faci”, o el de “l’aparellament o la parella”, que és creure que “la monogàmia heterosexual és una institució amorosa natural i universal” i creure que “no es pot ser feliç sense tenir una relació de parella”. No és que l’amor impliqui sacrificis, que també, és que “el benestar de la parella” pot resultar-te agradable i desitjable, sobretot si és un benestar que no és lluny del teu...  Lliurar-se incondicionalment? Pot ser un plaer i pot ser mutu. Jo no ho veig tan complicat. I això de la monogàmia heterosexual també ho veig una mica passat de moda. Als instituts hi ha joves heterosexuals i homosexuals que aspiren a la monogàmia. També hi ha joves, heterosexuals o homosexuals, que tenen relacions obertes i que han canviat el concepte de possessió. Tot està bé. Quan algú vol “compartir la vida” amb algú altre ho fa per un profundíssim desig d’estar-hi sempre, de menjar-se'l, de tenir un sofà per veure-hi pel·lis i de fer el sopar junts. Esclar que s’acaba, esclar que surt malament, esclar que fa patir, però em sembla que enamorar-se és una de les millors coses que li poden passar a un adolescent. L’enamorament no és una construcció social... Empar Moliner, 15.4.2023

 

E.E 225 DE TOT AIXÒ TAMBÉ SE'N RESSENT L'INDEPENDENTISME

... fa temps que costa discernir on és la informació honesta i fiable. Una manera fàcil de destriar el gra seriós de la palla informativa populista és, en el cas dels mitjans escrits, tenir clar que res no és gratis. Si tu no t’has de gratar la targeta Visa per llegir una notícia, vol dir que algú paga la festa (des)informativa i està interessat en fer que hi accedeixis. Com a mínim assabenta’t de qui t’està venent la moto. I desconfia’n... D'una banda, és gairebé impossible aïllar-te en el propi món i, de l'altra, la intel·ligència artificial ens dissenya un món a mida dels nostres prejudicis, reduint a la mínima expressió el pensament i l’autocrítica, ja de per si prou escassos... Aquest garbuix sense jerarquies ni garanties és el que ens va calant minut a minut, dia a dia. És el mateix que passa amb la feina i la vida privada, cada cop més barrejades. Tot governat des de fora. Algú tria per nosaltres a partir d’un retrat robot de nosaltres. I això ens va conformant. Es fa més necessari que mai aturar-se a pensar i organitzar-se... Ens deixem portar pel miratge de la comunicació sense adonar-nos que estem empatxats de dades, fets i opinions indigeribles, mal cuinades, a vegades vomitives. La indigestió informativa és sensacional. En diuen infoxicació. I és tan letal com el canvi climàtic i l'auge de la ultradreta.

De tot això també se'n ressent l’independentisme. Que tingueu una bona Diada.

Ignasi Aragay, 11.9.2022

 

E.E. 224 ¿LA FESTA DE TOTS ELS CATALANS?

... Teresa Cunillera interpel·lava així el president Aragonès: “L’Onze de Setembre és la festa de tots els catalans, tinguem la ideologia que tinguem. Encara que no siguem independentistes, som catalans i, per tant, és la nostra festa, no?” I Aragonès s'hi va mostrar d’acord: “La Diada és de tot el país perquè el país és de tothom”. No podia dir altra cosa. Hauria sigut una greu incorrecció política afirmar que o bé no és la festa de tots els catalans o bé només són catalans (de debò) els que s'identifiquen amb el que reivindica i commemora. I, tanmateix, aquesta disjuntiva captura molt millor la veritat que la veritat oficial, que, al final, és només una d'aquelles mentides flagrants que apuntalen les institucions i la convivència. Vull avui reflexionar una mica sobre tot el que comporta. Imaginem que algú preguntés a Aragonès si sent que el Dotze d'Octubre –la festa nacional d’Espanya– és la seva festa. Certa simetria és òbvia, però dubto molt que el president digués que sí. La veritat torna a estar en la disjuntiva: o bé no és la festa de tots els espanyols o bé no tots els espanyols són (autèntics) espanyols... 

La festa que celebra la voluntat extrema, fins a la mort, de no sotmetre’s mai a tot el que Felip V representava no pot ser la festa dels que accepten ser súbdits de Felip VI...Ni Espanya ni Catalunya s’haurien de fer trampes al solitari proclamant que les seves èpiques festes i tot l'imaginari nacional/nacionalista que les acompanya són festes de tots els espanyols i tots els catalans, entenent el concepte en el sentit més administratiu. En la pràctica, cap exaltació d’una nació –com ho és sempre una festa nacional– és compartida per tots els seus ciutadans. L’emoció irracional a què necessita apel·lar per generar adhesió és també, en part, excloent. No tothom la pot sentir com a seva... Però en el cas concret de l’Onze de Setembre i el Dotze d'Octubre hi ha, a més, una clara confrontació d’èpiques. Cal mirar cap a una altra banda per no veure la seva nul·la intersecció: per no veure que el que sent com a seva l’una no sent com a seva l'altra... 

                                                                                       Albert Pla Nualart, 11.9.2022 

E.E. 223 UNA PREGUNTA DIFÍCIL

L’autodeterminació és un objectiu per al mitjà o el llarg termini, no per a demà passat, donada la correlació de forces i el paupèrrim estat d'ànim de les bases sobiranistes, desorientades per la repressió i les dissensions internes. Esclar que això costa de dir en veu alta. ERC va decidir fa anys que la conjuntura demanava diàleg amb Sánchez, i la broma li ha costat una doble hemorràgia electoral: mentre que els èxits relatius (barrar el pas al PP, reformes socials, indults, reforma de la sedició) han beneficiat el PSC, els fracassos (taula de diàleg entre governs) han donat ales als qui, des de Junts i l'ANC, van passar del sit and talk a assenyalar traïdors i venuts. Però ara les coses han canviat. Sánchez està abocat a entendre’s amb el sobiranisme... Tots sabem que si la línia vermella és un referèndum d'independència, el PSOE s'hi oposarà i anirem a unes noves eleccions de resultat incert. Aquesta és una opció legítima, no cal dir-ho. Però els qui creiem que l’actual oportunitat no s'ha de desaprofitar ens hem de fer una pregunta difícil, una pregunta que ningú es vol fer: ¿a canvi de què podem ajornar una exigència fonamental, com és l’autodeterminació?... En la meva llista de desigs hi hauria (a més de l’amnistia, per descomptat) un pacte fiscal, la gestió de les infraestructures clau, una llei orgànica que elimini les amenaces sobre el català, un organisme de control de l'execució pressupostària i seleccions esportives oficials que competeixin, com a mínim, en l'àmbit europeu. Tot això, ¿em faria renunciar a la independència? No, per descomptat. Però sí que em faria votar a favor de la investidura de Sánchez. O me la faria més digerible que una repetició electoral, o un govern de PP i Vox... en qualsevol dels casos, la lluita de l’independentisme continuarà, qui sap si amb millors perspectives.

Toni Soler, 3.9.2023

 

E.E. 222 FRANCO, FRANCO, FRANCO!

Torna el "mori la intel·ligència" de l'octubre del 1936 a la Universitat de Salamanca... És a dir: torna cruament el combat contra la cultura i la diversitat... La cultura, sobretot si és catalana, els genera por, urticària, obcecació. Senzillament, no accepten la diferència, ni lingüística ni ideològica, i no tenen cap mena de pudor a proclamar-ho. La nostra educació sentimental és per a ells adoctrinament, on nosaltres veiem llibertats ells proclamen "ley y orden", el dret a usar i promoure la nostra llengua el consideren llavor de separatisme... tot està permès contra el català...

Del que han començat a fer se'n diu censura. És –les coses cal dir-les pel seu nom– el vell feixisme transportat al segle XXI. El seu pensament és primari: si una cosa, persona o idea no m’agrada, l’aparto del meu camí, l’esborro, com si no existís. L’actor Juan Diego Botto ho sap i ho descriu molt bé: "La història ens ensenya que es comença cancel·lant textos i s’acaba cancel·lant persones".

Però els que pensem diferent de Vox existim i no tenim caps ganes de desaparèixer. Si el franquisme, malgrat tot el mal i el dolor que va provocar en els anys de guerra i en la llarga dictadura, no va aconseguir acabar amb el català ni amb l’esperit de llibertat, justícia, cultura i respecte a la diversitat, tampoc no han de guanyar ara els seus hereus. En són hereus sense cap mena de dubte...  Quina estranya habilitat té la pell de brau per fer ressorgir una vegada i una altra la subcultura de l'enfrontament i l'odi, endèmica pulsió sectària? Les dues Espanyes es tornen a esbatussar, i alguns sempre hi perdem... Canvien els noms, però persisteix la mateixa bel·licositat, en la qual sempre perd la cultura, en general, i la diferència catalana, en particular... Europa no ens va ajudar durant la Guerra Civil, tampoc no ho farà ara, quan l'ambient d’involució és general. Vox n'és només la versió ibèrica, normalitzada pel PP...

Ignasi Aragay, 16.7.2023

E.E. 221 EL MASCLE IBÈRIC VOTARÀ

La definició, que no li desplau del tot, és “mascle ibèric”, dita, naturalment, en castellà. Inclou els dos conceptes bàsics i fonamentals de la seva doctrina, units. Testicles i pàtria.

Us dirà, i serà cert, que ell no vol tractar malament cap dona, ni molt menys assassinar-la. És més; als assassins de dones ell els condemnaria a mort. Però la seva senyora viu esporuguida aviam per on sortirà, perquè ell decideix què se sopa, quin canal es veu i quan, i on van de vacances. Pot passar, per exemple, que s'enfadi i marxi de la taula, que no parli durant hores, emmurriat, i que quan li preguntin què li passa contesti que “ja ho hauries de saber”. Fa acudits, en broma, oitant, racistes...

Cap dona li pot qüestionar res, això és cert. Ell té raó i si li sembla que la perd, es posa violent, crida, els ulls se li injecten de sang. És conspiranoic a gran escala (no es va vacunar) i, per tant, també a petita escala (li sembla que tothom està contra ell i que el critiquen o l’espien). Sense cap ironia pot dir “digues-m'ho a la cara” o “sortim a fora”. Té mal beure... Llença escombraries on li sembla, perquè el mobiliari urbà no és seu i ja paga escombriaires. Es passa el dia dient que no ha estudiat, però que és molt llest. Ja té claríssim a qui votarà.

Empar Moliner, 15.7.2023

E.E. 220 L’estiu, entre l’excés i la metàfora

L'estiu és contradictori. Per un cantó, la calor esgota, el sol crema i el vestuari acaba sent una dubtosa combinació de xancletes, samarretes i pantalons pirata. L’ambient que ens aclapara ens desdibuixa... L’estiu viu entre l’excés sense gràcia i la gràcia de viure sense presses. L’excés sense gràcia és la (trista) condició del nostre temps...

Mai Meneses, més coneguda com Nena Daconte, a la pregunta si ha notat molts canvis en la indústria musical deia: "Des que ha arrasat el món urbà, les lletres és molt difícil entendre-les, perquè es mengen un munt de paraules i se n’inventen la resta, no hi ha metàfores, tot és molt directe". "No hi ha metàfores" seria una ajustada descripció d’algunes creacions (deixem-ho així) amb què la indústria musical deseduca el gust, com aquesta lletra de Quevedo: "Se me acercó y terminé tocándote el punto G". No hi ha metàfores (ni concordança, ni vocalització ni res que valgui la pena) però la cançó és una de les triomfadores de l’estiu 2023, perquè és explícita i està interpretada amb aquell fraseig de dropo que s'ha llevat a les quatre i que sembla que t’estigui fent el favor de dirigir-te la paraula.

L'estiu ja posa l’excés. Posem-hi nosaltres la metàfora. Que tinguin unes bones vacances.

Antoni Bassas, 29.7.2023

 

E.E. 219 EL TEMPS A LA PELL

...

No faré el sòmines: no diré que m’agraden les meves arrugues perquè són el rastre de les vegades que he rigut. M'agradaria no haver-me arrugat i no haver-me engreixat i que el meu cos no hagués perdut elasticitat. I poder sopar formatge i vi i no llevar-me l'endemà amb maldecap. I no haver d'interrompre la conversa cinquanta vegades per intentar de recordar un nom que no em surt. 

Només dic que si hem acceptat que la naturalesa ens hagi fet alts o baixos, llestes o curtetes, simpàtic o tímid, valenta o covarda, també devem poder acceptar que el pas del temps ens fa envellir. Mirar de frenar-ho és una lluita estúpida perquè sempre la perdrem.

Sílvia Soler, 24.6.2023

 

E.E. 218 LA TRANSMISSIÓ PACÍFICA DEL PODER

.. Feijóo ja ha advertit durant la campanya que no s’imagina que no acabés governant un partit que guanyés i que una coalició de perdedors de tot l'arc parlamentari no el pot apartar de la presidència del govern si ell queda primer. Els crits de “govern il·legítim!” –que ja hem sentit durant aquesta legislatura– ja deuen estar preparats.

Pot passar qualsevol cosa, també amb el resultat dels partits independentistes, perquè hi ha molta indecisió entre els votants d’aquest camp. La discòrdia permanent, els retrets per qualsevol cosa, la incapacitat de fer operativa la majoria absoluta independentista al Parlament, han acabat per amargar i avergonyir molta gent que els va fer confiança en els moments vitals del procés. Que ho sàpiguen a ERC, a Junts i a la CUP.

Antoni Bassas, 22.7.2023

 

E.E. 217 DEL PSC A "PERROSANXE"

... a Espanya -que és una mala còpia de la França jacobina-, el pes relatiu de la perifèria s’ha vist sempre com una amenaça i s'ha intentat corregir amb una sobreprotecció de la capital, cosa que, al seu torn, ha alimentat les tendències centrífugues. Com que a més, a diferència de França, Espanya és un país nostàlgic i acomplexat, les amenaces internes han estat reprimides de forma més ferotge. A la centralització política i l’assimilisme cultural, cal afegir-hi, ja en democràcia, les polítiques d’infraestructures, que han fet de Madrid una supercapital que irradia la seva potència i la seva idea d’Espanya sobre gairebé tot el territori... Per això, quan diumenge el PP guanyi a Espanya i el PSC a Catalunya, podrem dir que tothom, cadascú a la seva manera, s’ha receptat tranquil·litat i bons aliments. Això podria ser un retrat pintoresc de la diversitat de las tierras y las gentes d’Espanya, però el cert és que la diferència demogràfica garanteix que Catalunya tingui sempre les de perdre. Madrid marca l'agenda i, per tant, fixa el marc mental dels votants espanyols... I mentre aquí constatem que el govern espanyol, tot i els pactes amb ERC -insuficients, però necessaris-, avala encara la repressió, espia o s’infiltra en els moviments independentistes i no es mou ni un mil·límetre en termes de reforma territorial de l'Estat, en una bona part d'Espanya s’imposa el miratge que els catalans “hem humiliat” el PSOE amb nou indults i inversions sense límit...

Toni Soler 16.7.2023

 

E.E. 216 NENS VIOLADORS DE NENES

Sé que preguntar-nos si els nens violadors del centre comercial Màgic, de Badalona, haurien de pagar pel delicte com si fossin majors és cunyadisme i és populisme, però dir que aquest és un cas que ha generat alarma social, però que no respon a la nostra realitat, és tietisme i és tocar el violí... . Es pot reinserir un lladre, esclar. Però potser per reinserir aquests nens caldria que passessin una temporada en algun centre de reclusió. Els seus drets, de nens violadors, topen de ple amb els de la nena violada i la família. Si ells van pel carrer, la família se'n va de la ciutat. És el que ha passat. Ho sento. La raó per la qual jo apartaria aquests menors del carrer és en una notícia de l’ARA: “Quatre identificats han participat en més d'una agressió de les que s'estan investigant”. Perquè no puguin dir: “A mi no em passarà res, que sóc menor”...

Empar Moliner, 10.6.2023

 

E.E. 215 Llegeixes cada dia?

"Potser no hi ha dies de la nostra infància que hàgim viscut tan plenament com els que crèiem que deixàvem sense viure, els que vam passar amb un llibre preferit" (veure la nota del final). ¿Avui dia hi ha nens que es passin un dia llegint? En coneixeu? ¿Vosaltres gaudiu de la lectura de forma habitual? Els mòbils són una competència deslleial: contenen tot un món de plaers immediats i infinits. La lectura demana esforç i concentració. El futur? Doncs no us estranyi que sigui de la minoria que de petits hagin sabut trobar i preservar el plaer de llegir. La resta quedaran captius de la intel·ligència artificial i de la badoqueria digital, que els suplantarà la creativitat i la visió del món. No es pot viure sense pantalles, però és peremptori evitar que et devorin el temps i l’ànima... 

 

"No hi ha cap dubte que el sentit comú no és «el més comú dels sentits»: ho és la bondat. Als racons més llunyans, més perduts, és meravellós veure com floreix per si sola"... "El mar té l’encant de les coses que no callen de nit, que són per a la nostra vida inquieta un permís per dormir, una promesa que no tot desapareixerà...", tot i saber que un dia, sota l’herba espessa de les obres fecundes, noves generacions "vindran a fer alegrement, sense preocupar-se pels qui dormen a sota, un esmorzar al camp". La vida seguirà, imperativa i ondulant... 

 

Nota: el que està "entrecomillat" són pensaments espigolats del recull Fragments (ed. Flâneur) de Proust

Ignasi Aragay, 1.7.2023

E.E. 214 LES FUTBOLISTES

... Va arribar un bon dia que les noies –en tenien tot el dret– van començar a jugar a futbol: se n'han fet clubs, competicions, fitxatges, senyeres, himnes i tot el que és del cas. Hi ha jugadores de futbol, en aquests moments, veritablement extraordinàries: vigoroses, intel·ligents, encertades en la passada i en el gol.

Però s'ha presentat un problema, que no existia fins ara en la pràctica femenina de cap esport: les futbolistes han començat a imitar el tipus de discurs, l’altivesa, l’urc, les ínfules i la suficiència que sempre han exhibit els futbolistes homes. N’hi ha que caminen estirades i amb mirada displicent, com Ronaldo; n’hi ha que ostenten un narcisisme massa ultrat: són maneres de fer que quasi es contradiuen amb l'orgull de ser dona i l'orgull de practicar un esport tradicionalment vinculat a la masculinitat. Poden fer el que vulguin, naturalment; el problema és que, amb aquests mimetismes, un pensa que ja no hi ha dos gèneres d'éssers humans, sinó un de sol.

Jordi Llovet, 1.7.2023

E.E. 213 COLLBONI, COLAU, SIRERA: UN ESPECTACLE DE VERGONYA ALIENA

Vergonya aliena. Quin nyap! Colau vota Collboni, es queda a l'oposició i dona la clau de la investidura al PP... en defensa d’un pacte d'esquerres! Jugada mestra. Esperpèntic. No hi ha qui ho entengui...  la confluència de la fam de poder socialista, l'obsessió antiindependentista del PP i l’esquerranisme dogmàtic dels comuns. Un trio a la contra que ha servit per evitar el govern Junts-ERC però que no suma per governar. Barcelona, a la deriva. Una vegada més, els perdedors no han sabut perdre... Un espectacle del poder pel poder. Una suma zero, una investidura per defecte, un nou distanciament entre les institucions i la gent. Així es degrada la democràcia i s’obre la porta a l’antipolítica de l'extrema dreta, que ja està entrant als ajuntaments i governs com un cavall de Troia. Venen mals temps... Com es pot tornar a il·lusionar ningú... Costarà molt. El pessimisme és contagiós i autojustificatiu. ... Ha guanyat el tacticisme de vol gallinaci, l’antidiàleg. La curta volada...  N’hi hauria per engegar-ho tot a rodar, si no fos perquè seria pitjor...

Ignasi Aragay, 18.6.2023

 

E.E. 212 POTSER MAI TANTS POCS HAN FET TANT DE MAL

Ciutadans ha perdut aproximadament el 75% dels militants que el 2018 tenia a la ciutat de Barcelona. Tot i que la formació fa anys que és reticent a donar dades globals de la seva afiliació, així es desprèn del resultat de les primàries del partit a Barcelona, en què s'ha imposat la candidata oficialista, la diputada Anna Grau, per 81 vots enfront dels 32 que havia obtingut el seu rival i representant del sector crític, Koldo Blanco. En total, 113 vots d'un cens de 236 militants a la ciutat, enfront dels 944 afiliats que hi havia el 2018... a partir de dades facilitades pel partit, el 2018 Barcelona era l'única ciutat de Catalunya en què Ciutadans comptava amb més de 400 afiliats...

Anna Mascaró, 18.2.2023

 

E.E. 211 EXTINCIÓ 2

 ... La televisió cada dia és més dolenta, cada dia atempta més contra la dignitat humana. Però un pot trobar-hi, molt de tant en tant, alguna cosa interessant. És molt interessant, per exemple, veure la vida dels joves. Esclar que això afegeix dolor al dolor. Veure com són, veure com es mouen, com es diverteixen, com van vestits, com parlen, em resulta inquietant. Veig com són modelats pels qui prenen les decisions. Pels polítics i pels que decideixen què han de fer els polítics. Això que en diem el sistema. En el nostre cas, el capitalisme. Vaig veure la final d'aquest concurs que en diuen Eufòria. Mai no havia vist tant de mal gust. Mal gust en els vestits, mal gust en la gestualitat obscena, mal gust en una sentimentalitat antiquada. Per sort també he vist els castellers de Valls, els patumaires de Berga. Allà hi he vist, a trossos, llavors d'esperança en el futur. En un futur arrelat en les tradicions i possible en aquestes tradicions. S’acabarà tot això? Un govern del PP, ajudat per Vox, serà capaç d’abolir totes aquestes coses perquè són massa catalanes? ... Anem a passes de gegant cap a l'extinció.  

... aquest any tot té menys gust. Els joves que tant em fan patir s’hi acostumaran… Mentre no s’acostumin al podrimener que els estan tirant al damunt!

Narcís Comadira, 1.7.2023

E.E. 210 EXTINCIÓ 1

Comença avui el mes de juliol, un mes de calor, de gent que va amunt i avall, de dies que s'allargassen fins a l'infinit. El vespre no arriba mai... Desvirtuar Barcelona per desvirtuar Catalunya. Anar eliminant tot allò que és genuí i idiosincràtic de la capital del país per convertir la ciutat en una capital de província, tan mediterrània com es vulgui, però tan provinciana com es pugui...El juny ha estat calorós i sec. Ha plogut poc, tan poc que l’estat de sequera no ens abandona. Ha estat un juny de sofriment per als ramaders i els seus animals, per als arbres, per als agricultors, per a la terra, que és el cos del país. L’ànima n’és la llengua. I també hem sofert per aquesta ànima, cada dia més afeblida, cada dia més humiliada… O canviem de tessitura i ens posem les piles, com es diu vulgarment, o estem condemnats a una lenta i dolorosa extinció. ... Jo ja tinc vuitanta-un anys i no veuré aquest tristíssim final. Però em fan patir aquests estols de joves que tenen la història davant...

Narcís Comadira, 1.7.2023

E. E. 209 PP-VOX I L'ENTESA DELS CATALANS

... haurem de tornar a l'esperit resistencial de l'antifranquisme. Una figura clau d’aquells anys de plom va ser el polític, historiador i advocat Josep Benet, decisiu a l'hora d’impulsar una idea de país que unís catalanisme amb classes populars... Va pertànyer a una generació de polítics cultes i compromesos, amb voluntat de servei. Només cal mirar la candidatura unitària al Senat de l'Entesa dels Catalans del juny del 1977, promoguda per l'Assemblea de Catalunya, i que a Barcelona va presentar el triplet Benet, Cirici, Candel: un cristià catalanista d’extracció popular (Josep Benet), un socialista intel·lectual de bona família (Alexandre Cirici) i un immigrant fet a si mateix (Paco Candel). Van arrasar. Benet va ser el senador més votat d’aquella jove democràcia. Que lluny estem ara d’aquests perfils. Potser el que va passar fa mig segle era excepcional.

Anirem a votar, esclar. Entre altres coses, el record de Benet ens hi obliga. Va costar molt aconseguir i consolidar una democràcia que ara està en perill davant l'accés de l'extrema dreta a les institucions. Si aixequés el cap, no donaria crèdit. Tota la seva lluita per arribar aquí? Ja de gran, Benet es desesperava quan veia com s’extraviava el rumb a l'hora de bastir amb rigor un país de qualitat, lliure i just. Era memòria viva i l’escandalitzava el coneixement històric superficial imperant. Perduda la seva capacitat d'incidència política, incapaç de deixar de treballar, es va refugiar en la tasca d’historiador... Mort fa 15 anys, la seva figura no ha tingut relleu. Era irrepetible. Com tants d'altres del seu temps: el mateix Candel, o Xirinacs... Val a dir que aquell esperit unitari va durar poc. La lògica de partits, i els personalismes, es van imposar...

Ignasi Aragay, 23.7.2023

 

E.E. 208 LA FLAMA DE LA LLENGUA CATALANA

Com cada Sant Joan, una flama ha estat baixada des del Canigó i repartida per il·luminar milers de fogueres de tots els territoris de parla catalana. La idea és preciosa. I és que, en qüestió d’expressar-nos amb metàfores, els catalanoparlants som imbatibles. Són tants anys vivint amb la llengua prohibida (prohibida, sí, quanta violència hem hagut de suportar i suportem) i havent de substituir el poder polític amb jocs simbòlics, que hem desenvolupat una traça universal per a la representació artística de la nostra personalitat cultural. I ho hem fet amb una obstinació incansable. N'hi ha prou de mirar cap amunt: mentre els edificis públics eren coronats amb solemnes escuts de l'Estat, milers d’edificis particulars, sobretot modernistes, van ser rematats amb mil i una versions de les quatre barres.

La flama ens recorda una geografia i una història que la desmemòria imposada ens ha obligat a oblidar: que la llengua catalana també va ser companya de l'imperi i reunida per conquesta militar. Que el català va arribar a les illes Balears o al País Valencià com a conseqüència d’una decisió política executada per la força dels exèrcits. Ni ens ho sabem imaginar, fills com som de la consigna passada cautelosament durant segles a les cases: “No et signifiquis”.

Mai han deixat de venir mal dades, però ara més. I per això ara, al País Valencià, a les Balears i també a Catalunya, significar-se comença per parlar en català a tot arreu. Estirant la metàfora, el catalanoparlant és una flama diària i té a les seves mans aconseguir que almenys la llum que porta a sobre no s’extingeixi.

Antoni Bassas, 24.6.2023

E.E. 207 INDECÈNCIA I INDIGNITAT (i 2)

... el colauisme –no tan sols l’aparell de govern municipal, sinó els seus coros y danzas associatius i activistes– ha prodigat els tòpics i la retòrica buida sobre “els lobis” que volien apoderar-se de la ciutat, i el “turisme de barra lliure” que pretenia expulsar els barcelonins de casa, i els “interessos creats” antipopulars, i aquells que prioritzaven els cotxes sobre la salut respiratòria dels infants barcelonins... Doncs bé, sàpiguen que tota aquella fullaraca verbal no arribarà a amagar mai la crua nuesa –les vergonyes– del pacte del 17 de juny del 2023: un pacte amb la dreta més especuladora, insensible al canvi climàtic i partidària del creixement turístic il·limitat d'Europa (que es preparin a les Balears!); el pacte en favor d'un alcalde que, en tots aquests terrenys, em sembla situar-se en la línia laissez faire, laissez passer i que, si s'associà durant quatre anys amb Colau, va ser senzillament per tal que el PSC pogués participar de la menjadora municipal.

En fi, després de la memorable jornada de dissabte, Salvador Illa pot afegir a la seva safata de trofeus de caça per oferir a Pedro Sánchez la vara d'alcalde de la ciutat de Barcelona. Però que el primer secretari del PSC no cregui que ni els barcelonins ni els catalans en general oblidaran fàcilment aquesta jugada indigna; ni d'aquí cinc setmanes, l'imminent 23 de juliol, ni quan se celebrin les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Potser l'exalcalde de la Roca del Vallès creu que, èmul de Maquiavel, hi ha guanyat centralitat. De fet, hi ha perdut credibilitat i decòrum. Quan, d'aquí quatre dies, els socialistes catalans comencin a cridar "Que ve el PP, que ve el PP!", ens farem un tip de riure.

Joan B. Culla i Clar, 18.6.2023

E.E. 206 INDECÈNCIA I INDIGNITAT 1

... estem davant d'una grollera maniobra d'ocultació i engany, perquè tothom sap que la pretesa sortida dels comuns de l’equip de govern barceloní (un centenar de sucoses nòmines en joc!) serà un miratge o una pantomima fins al proper 23-J, o fins passat l'estiu, quan amb l'excusa que convingui es reconstruirà la suposada “majoria progressista”... El senyor David Cid Colomer, un dels supervivents més patètics de la trista Iniciativa per Catalunya de Joan Saura, va tuitejar dissabte, a manera de justificació de l’atzagaiada que estaven cometent: “Mai un alcalde de dretes. És així de senzill. A veure si ho entenem: ¿Xavier Trias era un alcalde inacceptable per dretà, i en canvi l'hiperprogressista Jaume Collboni (disciplinat supporter de l’article 155, de la no derogació de la llei mordassa, del ministre Marlaska i de tantes altres polítiques obscures de Pedro Sánchez al llarg dels darrers cinc anys) és mereixedor dels més grans sacrificis, inclòs el cap d’Ada Colau, inclosa la pretesa autoexclusió dels comuns del govern municipal?.¿Al fi analista Cid no se li escapa algun detall? ¿No li sembla significatiu o políticament rellevant que l'alcalde “no de dretes” Collboni ho sigui gràcies al suport imprescindible del Partit Popular? Del PP que pacta i pactarà amb la ultradreta de Vox arreu on li calgui...  Ha estat molt més honest Dani Sirera quan ha dit: “He complert la meva paraula, no he fet alcalde un separatista”. És allò que anhelaven ardentment La Razón, l'Abc, El Mundo, OK Diario, esRadio i tot l’ampli bloc mediàtic de la dreta reaccionària espanyola. I és aquest el bloc al qual Collboni i el colauisme han posat catifa vermella. Per cert, ¿on i quan l’encara tinent d'alcalde Jordi Martí es menjarà amb patates les declaracions que tant havia prodigat darrerament, aquelles segons les quals “no participarem en cap triangulació amb el PP per tal de fer alcalde Collboni”? No, per anar-ho a veure...

Joan B. Culla i Clarà, 18.6.2023

 

E.E 205 LA NUL·LA EFICÀCIA DE L'ABSTENCIÓ, VOT EN BLANC I VOT NUL 2

...

Les experiències empíriques indiquen que, en el millor dels casos, l’impacte quantitatiu conjunt dels vots nuls i en blanc no serà gaire important (1,23% a les eleccions generals 2019; 3,18% a les municipals 2023). Uns percentatges que fins i tot si arribessin al 5-6% no suposarien un revulsiu potencial pràctic gaire gran. A més, es tracta de vots que fan feliços sobretot els partits que pensen des de marcs mentals de matriu nacionalista espanyola –des de Vox fins als comuns/Sumar, passant pel PSC de Sánchez i el PP de Feijóo–. Com més vots nuls, en blanc i abstenció hi hagi procedents de l’independentisme més possibilitats tenen aquests partits d’obtenir més escons en cadascuna de les quatre circumscripcions catalanes... Amb aquest panorama, proposar un vot nul, en blanc o abstenir-se és, de fet, contribuir a fer-los la campanya electoral als partits nacionalistes espanyols. Paradoxal...

El “vot útil” dels independentistes és votar un partit independentista. Malgrat tot. Malgrat la convenient renovació, que no arriba, de la majoria dels lideratges d'aquests partits. En termes pràctics i quantitatius, que els electors independentistes votin partits estatals, votin en blanc, nul o s'abstinguin afebleix el projecte, erosiona la confiança i debilita el relat. Guanyar o obtenir el millor resultat a totes les eleccions, així com saber governar bé i reforçar-se internacionalment, són condicions per retornar a Catalunya tres orgulls avui molt disminuïts: l’orgull de país, l’orgull institucional (de Govern, Parlament i lideratges) i l'orgull d'un moviment independentista modern, pacífic i democràtic que anhela la seva llibertat col·lectiva en el si de la Unió Europea. “La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar”(J. Salvat-Papasseit, Mots propis i altres proses).

Ferran Requejo, 18.6.2023

 

E.E 204 LA NUL·LA EFICÀCIA DE L'ABSTENCIÓ, VOT EN BLANC I VOT NUL 1

En l'actual context electoral es detecten sectors i organitzacions dins de l’independentisme que estan fent bandera política del vot nul, del vot en blanc o de l’abstenció...

En el cas de Catalunya, els impulsors d’aquests tipus de vot o de l’abstenció volen mostrar un descontentament respecte al comportament dels partits independentistes en tant que no han complert les expectatives que havien generat, especialment després dels fets d'octubre del 2017.

És aquesta una actitud que no costa d’entendre. L'actual situació de confrontació permanent entre els dirigents de les organitzacions independentistes crea decepció, desencís i dispersió en una part de la ciutadania. De fet, cap partit polític, ni ERC, ni Junts, ni la CUP, tampoc l’ANC, ofereixen avui dia un projecte prou realista en relació a l'emancipació del país. Després de l'èxit que significà l’1 d’octubre de fa més de cinc anys, quan un moviment pacífic i democràtic derrotà l'Estat de forma clara, els polítics no van saber gestionar el període postreferèndum. La desunió posterior ha erosionat el projecte col·lectiu com el relat teòric...

Les raons esgrimides a favor del vot nul, del vot en blanc o d'una pretesa “abstenció militant” de càstig als partits s’entenen bé, però les conseqüències pràctiques d’aquest comportament electoral s’entenen encara més. Deixant de banda l’argument dels que es pregunten: “Què hi fem al Congrés i Senat espanyols?” Ens agradi o no, és en aquestes on es decideixen la majoria de polítiques que més afecten la vida pràctica dels catalans... (continuarà)

Ferran Requejo,18.6.2023

 

E.E. 203 ALGUNES MENTIDES SENSE IMPORTÀNCIA CAMÍ DEL 23-J

Diuen que menys de cinc contradiccions és dogma, però arribats a aquestes altures de la precampanya electoral del 23-J la pregunta que podríem començar a fer-nos és a partir de quina xifra cal començar a parlar de cinisme...

La jornada de divendres va ser especialment dura per al líder del PP. Mentre ell reivindicava “la política de la paraula en un temps en què la paraula d’alguns polítics no val res”, la presidenciable del seu partit a Extremadura, María Guardiola, justificava amb una frase per a la història haver facilitat l’entrada de Vox al govern de la comunitat després d’haver dit feia menys de dues setmanes que no governaria mai amb l’extrema dreta: “La meva paraula no és tan important com el futur dels extremenys”. Un dia abans, era el mateix Feijóo qui beneïa a Europa la reforma laboral de Yolanda Díaz que el seu propi partit havia fet tot el possible per tombar quan es va aprovar al Congrés.

Un dels pioners en la política de la desmemòria va ser Albert Rivera, dels primers a copsar que molts cops el que vas dir ahir pràcticament no compta i les contradiccions no passen factura si fas veure que no n’hi ha hagut. Però tampoc Pedro Sánchez... pot presumir de coherència. L'hemeroteca està plena de discursos del president espanyol afirmant una cosa –que no governaria amb Podem o que no aprovaria els indults per als líders independentistes, per exemple– i després fent-ne una altra. Per defensar-se, els socialistes han argumentat en els últims dies que Sánchez no ha mentit, sinó que ha canviat d'opinió en un acte de responsabilitat governamental. Però esclar, es fa difícil trobar la responsabilitat governamental que justifica incomplir compromisos com la despolitització de la justícia amb tots els moviments de Dolores Delgado a la Fiscalia o la incorporació de Juan Carlos Campo al Tribunal Constitucional (TC), per posar dos exemples.

Catalunya, evidentment, no queda fora d'aquesta tendència a la contradicció i la incoherència. Només cal mirar els pactes postelectorals i com Esquerra, Junts i també la CUP s’han retret els acords amb el PSC en alguns ajuntaments mentre els justificaven en d’altres. Tot plegat forma part del que des dels partits se'n diu la batalla del relat, però que molts cops amaga una pluja de mentides, arguments interessats i mitges veritats. Una batalla, en definitiva, que té com a principal víctima aquell electorat que no forma part de les trinxeres i que es mira l’escena a mig camí entre l’estupefacció i la desídia. Un còctel perillós de cara al 23-J.

Gerard Pruna, 2.7.2023

 

E.E 202 LLEGIR O MASTURBAR-SE?

 ... avancem cap a una societat alfabetitzada però no lectora. Se'n diu analfabetisme funcional. Si més no, s’estén l’aversió o la mandra a agafar un llibre, com si fos una pèrdua de temps, en cap cas un plaer. La lectura reposada s'ha convertit en una nosa. Cada cop són més els qui la veuen com un esforç inútil. Abans aportava prestigi social, ara ja no. No hi ha temps. El prestigi avui ve d’estar al dia amb les sèries, els viatges, els restaurants, l'esport... Tot això està molt bé. Però llegir també. I ha passat a ser prescindible, negligible. 

La competència de les pantalles és ingent i sembla imbatible. Socialment, el llibre ha desaparegut. Menys per Sant Jordi o per a minories. En moltes cases no n'hi ha... Llegir i escriure ajuda a pensar, a raonar, a matisar els sentiments, els prejudicis i les intuïcions. L’àgora pública en què es basen les societats democràtiques té un pilar en la paraula escrita, reflexionada, essencial per a un pensament crític i lliure. La impremta va ser un gran avenç cap a la llibertat, primer religiosa i després política. ¿L’era digital suposarà una involució? No vull caure en el fatalisme i la nostàlgia, però els símptomes són preocupants... 

Llegir costa: els joves i no tan joves prefereixen mirar el mòbil. Estimar algú costa, la gent prefereix estimar-se a si mateixa. Pensar costa, és més fàcil dir el que toca. Menjar bé costa, el fast food o els precuinats estan molt a mà. Fer l'amor costa, és més fàcil masturbar-se (amb el mòbil, esclar). Abans es feia amb la literatura eròtica. Llegir, quan hi trobes la gràcia, sempre és un plaer intel·ligent. Un plaer en perill d'extinció?

Ignasi Aragay, 4.6.2023

E.E. 201 LA TRISTESA DEL REI DAVANT LES ELECCIONS

La notícia és d’ahir i va quedar tapada pel tristíssim comiat d’Inés Arrimadas, la que va ser líder de Ciutadans i va omplir la nostra vida d’agror, altivesa, estridència i crits. 

La convocatòria d'eleccions per part del president espanyol en dates estiuenques, llegíem ahir, no només ens fot a nosaltres, per si ens toca ser presidents de mesa electoral. Això rai. El cas és que “compromet les vacances del rei Felip VI”. És horrible ens ho mirem com ens ho mirem. El pobre rei, que es passa el dia patint a palau, pels súbdits, la successió, el seu pare, la seva mare, els presumptes germans, no podrà ni desconnectar per vacances? Jo trobo que, davant d’aquesta tessitura, i posats a no tenir república, val més que els monarques siguin absoluts. Si s'ha de fer, que es faci bé... La monarquia no ha de ser moderna o perd la raó de ser. Els reis no només han de fer coses estranyes i portar capes d’ermini el dia de la coronació. Si són com nosaltres, si es comporten com nosaltres, per quina raó els paguem com a superiors a nosaltres?... Soc de les que consideren que la monarquia ha de continuar sent sexista i endogàmica. Que el rei hagi de treballar perquè hi ha eleccions no fa per a ell. L'única feina que ha de fer un rei és anar a la guerra a cavall i annexionar-se territoris....

Empar Moliner, 3.6.2023

 

E.E. 200 L'ENEMIC EQUIVOCAT 2

...

Això és el que fa que el programa d’Aliança Catalana a Ripoll sigui especialment menyspreable. Perquè el seu discurs antiislamista no només assenyala injustament una comunitat sencera, sinó també perquè han triat com a enemiga la part més feble de la nostra societat, la que més fàcilment pot ser víctima de l’odi irracional, desviant així l'atenció sobre l’adversari més hostil i més poderós: un estat, un sistema polític, judicial, econòmic i mediàtic, que, amb el suport de la part més acomplexada de les elits nostrades, tracta Catalunya com una anomalia que cal absorbir.

Si el PP i Vox governen Espanya, o si el PSOE governa sense dependre dels partits catalans, tots estarem en el punt de mira; hi estarem al costat dels nostres conveïns musulmans i de tots els orígens, perquè tots tenim en comú una etiqueta perversa: som un destorb per als defensors d’una Espanya uniforme, excloent. La reconquista que proclamen ens situa a tots al mateix bàndol. Som víctimes de l’autèntic cordó sanitari: el que ha aliat Ada Colau amb el PP per impedir que un partit independentista assumeixi l'alcaldia de Barcelona. 

Per això és tan important que no ens equivoquem d’enemic, ni de combat.

Toni Soler, 18.6.2023

 

E.E. 199 L'ENEMIC EQUIVOCAT 1

... he d'admetre que sóc sensible als riscos que la multiculturalitat suposa per a una cultura minoritzada com la nostra; i que no sento especial empatia cap a les comunitats amb fort sentiment religiós... Però això és només una opinió. Una altra cosa són els fets. I els fets no admeten tant de debat.

Els fets són que mentre Europa s’està envellint, i s'enfronta a un dèficit crònic de mà d’obra, molts països pobres tenen excedent de població jove que, amb tota la lògica, vol fugir de la misèria i donar millors oportunitats als seus fills. La immigració no és un fenomen nou, ni capriciós. Sorgeix de la necessitat, és herència directa del colonialisme europeu, i per tant ens obliga a ser porosos, solidaris, i a combinar l’amor al propi patrimoni cultural amb la capacitat de compartir un marc de valors i obligacions que sigui respectat per tothom.

En un país com Catalunya, amb una identitat en amenaça permanent, la creació d'aquest marc compartit és encara més important. Però la supervivència de la nostra llengua i cultura està en una situació de risc, sobretot, perquè un estat jacobí i hostil ens ha privat de les eines per garantir els nostres senyals d'identitat. És aquest estat, i els seus peons, el que encarna l’autèntica amenaça. Perquè el seu objectiu no és pluralitzar Catalunya, sinó dissoldre-la en el conjunt espanyol...

Toni Soler, 18.6.2023

E.E 198 EL MÉS ESPAVILAT "TAKES IT ALL"

Hi ha un corrent, no sé si dir-ne “pedagògic”, que proposa “no competir”, ni amb tu mateix, per les notes... Ser “el primer” no té cap importància. Els impulsors d'aquest corrent fan una paròdia interessada i falsa de les escoles que vam trepitjar els de la meva generació. “Un senyor dret fotent-te un rotllo i obligant-te a estudiar la llista dels reis gots no serveix de res”, diuen. I si bé és cert que el senyor o la senyora estava dret, no ens fotia un rotllo i no ens va obligar a estudiar la llista dels reis gots. Ens va fer memoritzar altres coses. Poemes, cançons. “No s'ha de memoritzar, tot és a Google”, diuen els del corrent. Però per aprendre un idioma cal memoritzar, no? Exercitar la memòria és bo, és com exercitar les cames...

Estem parlant de la mala organització de les proves, que permetien copiar, però no estem parlant dels copions, dels tramposos. Un adult que vol una feina juga brut respecte a un adult que vol la mateixa feina, i que ha estudiat. La feina que hauria pogut aconseguir aquest adult que juga brut es paga amb diners públics. Jo l’hi retrec, però entenc que potser ha anat a una escola on li han dit que tot és a Google, que no val la pena memoritzar, que ser l’“espavilat” de la cua és molt més útil que ser l’intel·ligent de la cua, perquè arribarà més lluny.

Empar Moliner, 6.5.2023

 

E.E. 197 QUASIFELICITAT

“Doneu-vos per quasisatisfets amb la quasifelicitat. L’únic a la vida que queda clar i més enllà del dubte és la infelicitat”. Elizabeth Finch, de Julian Barnes.

Quan ens pregunten: "Ets feliç?" Ens costa molt donar una resposta rotunda, probablement perquè sempre hi ha alguna cosa que esborralla una felicitat completa. Hi ha centenars d’arguments per dir i sentir que no acabem de ser feliços del tot: la pèrdua de persones estimades, problemes de salut, un amor poc reeixit...

La proposta que fa Julian Barnes a través del seu personatge, la professora Elizabeth Finch, és que assaborim i agraïm aquesta felicitat imperfecta, perquè és tot el que tindrem. La resta serà infelicitat, i d'això no en tindrem dubte... Donem-nos per quasisatisfets amb la quasifelicitat podria semblar una recomanació conformista i resignada, però l’excés d’exigència ens pot fer perdre de vista els moments de benestar, l’absència d’infelicitat...

Segueixo llegint la novel·la de Barnes i, en un altre ordre de coses, ensopego amb una altra frase que em fa pensar. Diu Elizabeth Finch: “Les nacions pacífiques poques vegades són vencedores... Tampoc pel que fa a idees, ben segur, perquè les idees poques vegades convencen llevat que es reforcin a punta de pistola”. No cal que us digui en quina nació he pensat. I Barnes rebla el clau: “Cal admetre-ho: qui guanya s'ho queda tot, cosa que també significa que qui guanya té la veritat”...

Sílvia Soler, 6.5.2023

 

E.E. 196 UN PAÍS DE MESELLS

La tardor del 17, els meus amics que estaven a favor del referèndum, però no veien gaire clar que no ens estiguéssim adreçant a un estimball, m’advertien que, si les coses no sortien bé, el país cauria en una gran frustració col·lectiva. Els he de donar la raó. Vivim una ressaca de desànim i, el que m’amoïna més, crec que això ens ha portat a una paràlisi total. Ens hem tornat mesells (més)...

El tracte que rebem com a contribuents és indigne i, per tant, indignant. Ja fa temps que passa de taca d'oli... Per què no ens plantem? Per què no ens rebel·lem? Segurament perquè hem perdut la força i la motivació, perquè estem convalescents, perquè ens hem tornat mesells... Si busquem mesell al diccionari (una altra paraula que es va perdent, i són centenars), hi diu: que no se sent dels cops. ¿Som, volem ser, un país de mesells?

Sílvia Soler, 20.5.2023

E.E. 195 CANTS I CORONACIÓ

Qui va veure la cerimònia de coronació del rei Carles III, dissabte passat, degué adonar-se que va posseir, de dalt a baix, un caràcter religiós. Segons les lleis del país, l'estat i l'Església són entitats separades, però la celebració que vam veure no va tenir res de civil i tot de religiós. No ens ha de sorprendre: l’amor a les tradicions dels anglesos permet que, encara avui, l’entronització del rei es faci en un marc eclesiàstic...

En aquella festa va haver-hi un element que no ens hauria de passar per alt: tothom, homes i dones, cantaven com una sola ànima els càntics litúrgics d’aquella solemnitat. És cosa pròpia de les religions protestants, molt menys de la catòlica.

Potser els anglesos van més al temple que els catòlics ―els homes, en aquest darrer cas, a penes hi van―, però tant si hi van, com si no, coneixen no solament la lletra i la música de l'himne nacional, sinó també de les cançons d'església.

Altres coses d’aquella celebració poden moure a la sàtira o a la riota; un poble aglevat pels efectes del cant, amb independència de la fe, mou a l’enveja.

Jordi Llovet, 13.5.2023

E.E. 194 EL SUSPENS MÉS INQUIETANT DE LA SETMANA

Diuen a les notícies que el 45% dels aspirants a mestre han suspès les proves d’aptitud personal i s’han quedat amb un “no apte”. Això, els alumnes que venien del batxillerat. Entre els que venien dels cicles formatius, els suspesos han estat el 65%... diu una professora: "Ens arriben a cicles formatius amb un nivell de comprensió lectora i d'ortografia baixíssim" i "Hem de canviar com funcionen les coses a l'ESO, perquè no pot ser que diguem «No pressionem els nens perquè, pobrets, pateixen»".... el que deixen al descobert aquestes proves és un problema que sentireu a dir a mestres i professors d’aquest país: que als joves els costa entendre el que llegeixen i que els costa molt més expressar-se oralment o per escrit. I els professors més veterans lamenten que el que abans s’ensenyava als dotze anys ara s'ensenya als catorze. És fatal per a tots els alumnes, però molt més per a aquells que volen ensenyar als alumnes del dia de demà.

L'escola és un reflex de la societat i no pot fer miracles, però si no aconsegueix actuar com un gran factor de correcció acaba expedint títols amb poc valor a alumnes que surten amb un aprovat que no és tal en el mercat de treball. I d'això se'n diu ficció.

Antoni Bassas, 13.5.2023

 

E.E. 193 VEIG TOTHOM MOLT CANSAT

Fa dies que tothom em diu que està cansat. I és cert que potser és una frase (“Estic molt cansat”, “Estic tan cansada...”) que sempre me l'han dita, però és que ara em sembla que no pot ser més sincera. Veig tothom molt cansat. Cansat, cremat, esgotat, tip, enfitat. Cansat de tot. De la feina, de buscar-ne, que no plogui, de les notícies, d’anar a comprar, de fer vida cultural, de quedar amb algú, de fer el dinar, de barallar-se a Twitter, de seguir les enquestes, de les males cares i de les males paraules rutinàries, de desmentir notícies falses, de fer esport, de la sequera, dels exàmens, de fer-se la manicura, de dir als fills que recullin, de fer l’amor, de ser cortès, de pensar en les vacances, de netejar, de perseguir somnis possibles, de trobar parella, de penjar prestatges, de dir bon dia, de les opinions dels altres, de prendre’s la pressió, d’haver de contestar preguntes, de la calor, del fred, dels preus, de les polèmiques, de la transcendència i de la banalitat, dels enfadats, de llevar-se un dia més, dels que trepitgen el terra acabat de fregar i ni es disculpen, de contestar whatsapps, del transport públic, d’anar al metge, de fer paperassa, de treure-li la punta a tot, de fer bona cara, de cuidar-se, de destruir-se, de posar-se colònia i desodorant, de demanar perdó, de reciclar, de ser català, d’aprendre coses, dels embussos i dels que rondinen als embussos, dels que critiquen, dels que embruten, dels community managers, dels mals professionals, dels que tracten malament els cambrers, dels místics banals, dels que concursen per ser els que ho passen pitjor, dels garrepes, de repetir cada dia el mateix, de sentir que el propi cos t’és aliè, de la campanya electoral...

Empar Moliner, 13.5.23

 

E.E. 192 LES RELIGIONS: DESTORB O IMPULS?

En el tema de les religions, l'Europa del segle XXI és l'excepció, no la regla... La religió no està de moda en molts dels països del Vell Continent ni en alguns sectors de població jove dels EUA. En diversos ambients de les subcultures europees es considera la religió amb suspicàcia i fins i tot amb una certa agressivitat, i es propaga l'opinió que cal treure’s del damunt el llast d’una realitat que veu com a passada i ultrapassada... a Europa el Déu dels filòsofs té pocs adeptes, en té més el Déu dels científics, i sobretot la religiositat popular, que a Europa és majoritàriament –si bé no únicament– d’empremta cristiana...

La religió és un factor important en les societats mundials, on hi ha unes àmplies majories que la sustenten i en faciliten la pràctica. Òbviament, la religió mai no s'escapa dels perills que amenacen qualsevol gran realitat social: hom se'n pot aprofitar, pot ser manipulada, pot justificar violències inconfessables i comportaments que no tenen res a veure amb Déu. La confessió religiosa més pura pot caure en mans indignes que la converteixin en una màquina de fer diners o de corrupció o d’abusos de tot tipus. El pecat de la persona que és religiosa resulta doblement connotat: per la gravetat de l'acte en si mateix i per l’engany amb el qual es capgiren uns principis proclamats de paraula però no d’obra.

La religió autèntica afirma la presència de Déu i, en conseqüència, la defensa dels pobres i dels qui no tenen veu, dels mancats de defensor i dels qui se senten isolats, bandejats o condemnats, dels ferits i dels desesperançats, dels qui són víctimes de la guerra o dels qui maten, induïts o obligats o encegats. Hi ha molts habitants de la Terra que dipositen la seva esperança en els dirigents espirituals de les religions respectives... les religions poden ser motors d'una nova humanitat, en la qual les bases siguin la fraternitat i el respecte de l'altre i de la seva dignitat. Aquests són uns fonaments sòlids amb què la religió, quan és fidel a si mateixa, ajuda a construir un món que ressuscita.

Armand Puig i Tàrrec, 9.4.2023 Pasqua

 

E.E. 191 CALOR

Quan escric aquest paper, a pocs dies que comenci l'estiu oficial fa una calor que desconcerta. El canvi climàtic ha fet de les seves i ens ha ofert, a mitjans de juny, una onada de calor digne de ple estiu...Fa calor. Molta. El nostre destí és la calor i em temo que ara cada any serà igual. On és aquell juny tan agradable d’abans? Amb els camps de cereals a punt de sega, amb tots els meus tòpics florals, blauets i gladioles? Amb les cireres dolces i els abricocs sucosos i gustosos? I la festa de Corpus, amb olor de ginesta i alfombres de flors? Tot això ja ha passat. El meu amic Pep Nadal m’envia una fotografia d'un til·ler florit i tot de detalls de les flors. Però, esclar, no pot enviar-me aquella olor una mica apegalosa i letàrgica que fan els tells florits. Era l'olor dels meus Corpus d’adolescent...Els til·lers encara floreixen però ja no hi ha somnis ni Corpus com aquells... 

Els que encara som vius hem de viure, malgrat tot el soroll i el fracàs de tants projectes col·lectius. La calor porta els turistes afamegats de sol, de platja i de mar. I de gresca. Ells fan una pausa del seu viure feixuc, passen uns dies aquí, entre nosaltres, però no saben on són. No coneixen res del país que els acull, ni tan sols saben que a Catalunya parlem una altra llengua que no és la llengua d'Espanya, on ells van. Però els és igual, ells volen que faci sol i calor, ells volen untar-se amb cremes més o menys protectores i, quan el sol se’n va, cremar-se per dins amb alcohols barats. De calor, en fa. 

Narcís Comadira, 18.6.2022

E.E. 190 HAMLET I EL MENYSPREU A LES DONES

El feminisme ha significat l’inici d’un tractament just envers les dones, en tots els sentits, però l’ultrafeminisme està portant, almenys pel que fa a la cultura, alguns inconvenients. Un exemple és la manera com ha estat tergiversada, en la seva posada en escena, una òpera com Les noces de Fígaro, de Mozart... les originals de Da Ponte i Mozart, escenifiquen el fracàs del dret de cuixa i un esbós de l’emancipació femenina. Ja n'hi hauria prou, doncs, representant-la tal com es va idear... En altres casos, el problema és més complex. Agafeu Hamlet, de Shakespeare, i rellegiu amb calma l'escena primera de l'acte tercer, just després del famós monòleg...

Com aquest, es trobaran centenars, milers d’exemples de la manera com els homes han parlat de les dones, tant a la literatura com a la vida de debò, al llarg dels segles. Llavors, ¿què hem de fer? ¿Haurem de suprimir dels llibres i de les obres dramàtiques i líriques tota consideració negativa o tot menyspreu del gènere femení?  Millor que no. Però per poder encaixar aquestes maledicències, tant si som homes com dones, haurem de reblar l’estudi d’una assignatura que, tal com anem, podria desaparèixer: la història. Més concretament, la història dels costums. Al capdavall, l’estudi dels costums antics ens ajudarà a reflexionar, quan és el cas, sobre la seva inconsistència segons l'opinió comuna dels nostres dies. 

Jordi Llovet, 22.4.2023

 

E.E. 189 LAÏCISTES, PERÒ NO FANÀTICS

... La República ha alterat una mica, a penes una mica, la distribució dels dies del calendari en festius i feiners. Ha estat força prudent en aquest capítol i no hi perdria a ésser-ho encara més. Les forces que es consumeixen en aquests afers puerils mai no rendeixen en la proporció que hom imagina... en general, i en les nostres latituds, l'alteració del calendari, la imposició de noves festes i l'abolició de festes tradicionals, és un mal negoci... les festes que hem conegut, almenys en llurs línies essencials, són més velles que el mateix Catolicisme que hom pretén combatre amb minúcies i anteriors al Cristianisme que hom pretén negar amb afirmacions que en deriven o que el prolonguen. Aquests dies de Pasqua és segur que eren celebrats pels nostres aborígens, que també volien rubricar d'alguna manera l'entrada del bon temps i l'esclat de la primavera... No val la pena de desvincular-se d'una tradició quan un hom no està segur d'inaugurar-ne una altra de més exemplar i substantiva. No és pas un mal exercici d'ésser laïcitzador en un país que ha patit d'un excés de supersticions i de lligams. Però cal no perdre mai de vista la naturalesa humana i les seves interferències amb el calendari natural, anterior a totes les teogonies. I si un hom vol sortir a passeig el Dilluns de Pasqua i menjar les restes de la mona adquirida el diumenge, que ho faci en bona hora, que no en patirà ni la República, ni la seva neutralitat augusta!

Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967)  a 'La Publicitat' (18-IV-1933)

 

E.E. 188 EL MAIG

Com serà aquest mes de maig? Plourà suficientment i bé? Floriran els jardins, com feien abans? Quan jo era petit, el mes de maig era el mes de Maria. Als hermanos, on jo anava, se celebrava amb gran esplendor. Cada dia anàvem tots a la capella, on el perfum de les flors es barrejava amb l'olor peculiar que fan els nens... L’altar sobreeixia de flors de tota mena. Lliris d'aigua i lliris de Sant Josep, és a dir, assutzenes, amb el perfum carregós i marejador, tan simbòlics, erectes i plens de saba apegalosa. Roses, esclar, peònies, xeringuilla, nebulosa, clavellets blancs. Tot plegat en un garbuix sense sentit... el capellà del col·legi, ens alliçonava sobre la gran i única virtut d'aquells anys, la castedat. Ell en deia puresa. Com si la vida fos impura i n’haguéssim de fugir. Havíem d'estar a l'aguait. El dimoni ens vigilava. Ell deia las fuerzas del mal... Mentrestant, les flors de l'altar lluïen inconscients i autosatisfetes els seus òrgans sexuals, com si volguessin desmentir les pietoses paraules i ens inundaven amb les onades dels seus perfums barrejats i embafadors... Sí, tot es feia en castellà, evidentment, les classes, les oracions, les plàtiques. 

Per guarnir l'altar, havíem de portar flors: Venid y vamos todos / con flores a porfía, / con flores a María / que madre nuestra es. Quan era molt petit em pensava que Porfía era una altra senyora, amiga de Maria, que és la que era la nostra mare. Els que a casa seva tenien jardí, portaven flors dels seus jardins. Els que no en teníem, anàvem a pidolar a famílies conegudes que sí que en tenien... Vells jardins de Girona, jardins secrets, tancats entre parets, molts ja inexistents, records d’un Camelot de la infantesa en què tot era possible. Créixer és anar tatxant possibilitats de la llista. I quan un arriba a una edat tan provecta com la meva, ja gairebé ho té tot tatxat...

Narcís Comadira, 6.5.2023

E.E. 187 ELS ADULTS DELS AGRESSORS

... Alguna cosa està fora de lloc en el món dels adults, que deixa els infants desprotegits... Els infants, mentre ho són, estan envoltats de persones grans que se n’ocupen, principalment els pares, però també els mestres, els monitors d’esplai, els educadors, els cangurs i altres figures de tutela. La infància és el moment on s'estableixen els límits necessaris que permeten la constitució de la persona... Avui en dia constatem no tan sols que els adults no acompanyen els menuts en l’establiment d’aquests límits fonamentals, sinó també que els sobrepassen i comporten greus conseqüències per a la canalla... L’adult protegeix l’infant vulnerable perquè és petit. Això significa no “corrompre’l” socialment. Diu Rousseau a l'Emili que la tasca de l'adult és deixar que l'infant pugui ser-ho, sense empènyer de manera precoç que faci o vegi coses que no pot assimilar, sense forçar-lo a convertir-se en un adult quan, essencialment, encara no l'és... Actualment, el lloc de l'infant està afectat per una entrada primerenca a un tipus de satisfacció i d’excessos de l’adult poc saludables i sense límits. Molts infants són testimonis, en l'entorn familiar, escolar o altres, de fets, comportaments i paraules que no haurien d'haver experimentat tan petits... Ser petit és, per damunt de tot, disposar d’un temps per ser-ho. Quan es manlleva aquest dret, el pitjor està per venir.

Anna Pagès, 8.4.2023

 

E.E. 186 LA FAM UNIVERSAL D'AMOR

Un cop el sexe ha estat fagocitat pel capitalisme, ens queda l'amor.

L'amor no és un sentiment abstracte, afirma Lluís Calvo. No hi ha una única manera d’estimar, per sort, però sí "una remor de fons comuna, sota un impuls que és idèntic en totes les persones"... El dilema de l'amor fa una separació constant entre l'amor i el sexe i entre l'amor i l'amistat, i ho fa amb un llenguatge entre poètic i filosòfic marca de la casa. "L’amor és un vincle, tan efímer com vulgueu, però comporta un enllaç enmig d’un món esquinçat. El sexe esporàdic pot ser estimulant, divertit, necessari, promiscu i carnavalesc, però ja fa dècades i segles que es troba dissociat en bona part de la vivència amorosa". A més, vincula aquesta separació conceptual amb el capitalisme... Pel que fa a l’amistat, entesa com a pacte, és "un saber-se en l'altre sense envair el seu terreny, un conviure sense habitar les entranyes ni els replecs més quotidians".

L'assaig de Lluís Calvo és ple d’aforismes que faríem bé d’apuntar en una llibreta i llegir-los com un credo cada dia: 1. L'amor és exigent i demana compromís i responsabilitat. 2. L'amor és polític perquè és un fet social. 3. L'amor és de les poques coses lliures que hi ha al món. 4. L'amor és utòpic. 5. L'amor és una força transformadora que ha d’establir-se entre iguals.

Anna Carreras, 8.4.2023

E.E 185 EL QUE UNA VEGADA ERA ROMÀNIC, AVUI ÉS OLDUVAI

... Com a habitant del segle XXI, el meu perfil estratigràfic és aquest: nascut als temps de la industrialització i els fluxos migratoris dels anys 60, infantesa progre en els agosarats anys 70, joventut en la postmodernitat dels 80, maduresa en el nihilisme dels 90, i partícip de la por mundial que va esclatar quan va començar l'any 2000 i que encara continua. En cada període de vertigen la humanitat ha buscat dins la foscor unes arrels imaginàries que l'ajudin a sentir-se més segura. El que una vegada era romànic, avui és Olduvai.

Tot va començar quan, al segle XIX, una barreja d'estudiosos i de gent amb curiositat van trobar les primeres restes dels neandertals i pintures rupestres com les d'Altamira. Aquells científics eren més a prop dels personatges de Jules Verne que dels actuals paleontòlegs (els de ciències) i arqueòlegs (els de lletres). Però, de sobte, amb la troballa de la Lucy, l'any 1974, en un jaciment d'Etiòpia, tot el que era Phileas Fogg es va convertir en psicodèlia. Aquesta australopithecus, una cosina gran de l'espècie humana, rebia el seu nom per una cançó dels Beatles dedicada a l'LSD (Lucy in the Sky with Diamonds). El present estava fart de la seva història i va cercar aixopluc en la prehistòria. Van triomfar pel·lícules com La recerca del foc (1981). Avui les excavacions prehistòriques són també centres d'interès turístic i programen visites culturals, com passa a Atapuerca, o a les reproduccions de les coves d'Altamira o de Chauvet.

Cada vegada se saben més coses dels nostres orígens com a homínids. Resulta un tema apassionant que genera articles a les revistes, titulars als diaris, documentals per a la televisió i una quantitat ingent de llibres. Sovint resulta que aquesta literatura de divulgació científica és molt bona. A El gran éxodo de la humanidad, de Jordi Agustí, ens explica que, encara que ens pensàvem que vam sortir d'Àfrica ja com a caçadors, resulta que uns fòssils que van trobar a les excavacions de Dmanisi (Geòrgia),  mostren que tot va tenir lloc molt abans. Que només baixar de l'arbre vam començar a caminar i encara no hem parat.

Javier Pérez Andújar, 8.4.2023

E.E. 184 UN "RESET" PER A L'INDEPENDENTISME

Sembla clar que el moviment independentista de Catalunya necessita un canvi efectiu, un reset, de la seva estratègia, organització, aliances i lideratges, per tal que recuperi el seu protagonisme, projecte i força...  són els tribunals de la UE (TJUE) i d'alguns estats europeus els que estan tractant el cas de Catalunya des de criteris liberal-democràtics més actualitzats. Ho estan fent molt més que la Comissió, el Consell o el Parlament Europeu. En termes d’evolució de la qualitat democràtica, el poder judicial europeu va clarament per davant dels poders executiu i legislatiu (i a una distància sideral de la cúpula judicial espanyola).... Un estat que incompleix sistemàticament el requisit d'imparcialitat dels tribunals...

Cal que Catalunya recuperi l’autoestima vinculada a tres orgulls avui ferits: l’orgull de país, l’orgull de govern i l'orgull del moviment per la independència. Cal recordar que l'èxit dels primers anys del Procés va partir d’iniciatives ciutadanes i de la societat civil organitzada, més que de les institucions i partits... Fins i tot partits independentistes veien amb recel un moviment que no controlaven i que maldaven per dirigir, sense èxit. Posteriorment, el protagonisme es va cedir als partits, cosa que els va provocar importants canvis interns... En el moment actual, caldria recuperar la lògica bottom-up del moviment independentista. El seu punt més fort segueix estant en la ciutadania. Per fer-ho cal girar-se cap al sòlid associacionisme de què disposa el país, així com cap a la transversalitat i acció conjunta de les organitzacions civils. En canvi, crec que seria un greu error que algunes d'aquestes últimes volguessin fer el paper institucional dels partits (eleccions, etc.). No és aquesta la seva funció ni és allò per què estan concebudes i ben preparades. Els partits són una part necessària, però no són el tot, ni necessàriament la part més decisiva.

L'estat espanyol mostra cada dia la seva inadequació com a marc polític pel progrés socioeconòmic, polític i cultural de la ciutadania de Catalunya...

Ferran Requejo, 8.4.2023