E.E. 190 HAMLET I EL MENYSPREU A LES DONES

El feminisme ha significat l’inici d’un tractament just envers les dones, en tots els sentits, però l’ultrafeminisme està portant, almenys pel que fa a la cultura, alguns inconvenients. Un exemple és la manera com ha estat tergiversada, en la seva posada en escena, una òpera com Les noces de Fígaro, de Mozart... les originals de Da Ponte i Mozart, escenifiquen el fracàs del dret de cuixa i un esbós de l’emancipació femenina. Ja n'hi hauria prou, doncs, representant-la tal com es va idear... En altres casos, el problema és més complex. Agafeu Hamlet, de Shakespeare, i rellegiu amb calma l'escena primera de l'acte tercer, just després del famós monòleg...

Com aquest, es trobaran centenars, milers d’exemples de la manera com els homes han parlat de les dones, tant a la literatura com a la vida de debò, al llarg dels segles. Llavors, ¿què hem de fer? ¿Haurem de suprimir dels llibres i de les obres dramàtiques i líriques tota consideració negativa o tot menyspreu del gènere femení?  Millor que no. Però per poder encaixar aquestes maledicències, tant si som homes com dones, haurem de reblar l’estudi d’una assignatura que, tal com anem, podria desaparèixer: la història. Més concretament, la història dels costums. Al capdavall, l’estudi dels costums antics ens ajudarà a reflexionar, quan és el cas, sobre la seva inconsistència segons l'opinió comuna dels nostres dies. 

Jordi Llovet, 22.4.2023

 

E.E. 189 LAÏCISTES, PERÒ NO FANÀTICS

... La República ha alterat una mica, a penes una mica, la distribució dels dies del calendari en festius i feiners. Ha estat força prudent en aquest capítol i no hi perdria a ésser-ho encara més. Les forces que es consumeixen en aquests afers puerils mai no rendeixen en la proporció que hom imagina... en general, i en les nostres latituds, l'alteració del calendari, la imposició de noves festes i l'abolició de festes tradicionals, és un mal negoci... les festes que hem conegut, almenys en llurs línies essencials, són més velles que el mateix Catolicisme que hom pretén combatre amb minúcies i anteriors al Cristianisme que hom pretén negar amb afirmacions que en deriven o que el prolonguen. Aquests dies de Pasqua és segur que eren celebrats pels nostres aborígens, que també volien rubricar d'alguna manera l'entrada del bon temps i l'esclat de la primavera... No val la pena de desvincular-se d'una tradició quan un hom no està segur d'inaugurar-ne una altra de més exemplar i substantiva. No és pas un mal exercici d'ésser laïcitzador en un país que ha patit d'un excés de supersticions i de lligams. Però cal no perdre mai de vista la naturalesa humana i les seves interferències amb el calendari natural, anterior a totes les teogonies. I si un hom vol sortir a passeig el Dilluns de Pasqua i menjar les restes de la mona adquirida el diumenge, que ho faci en bona hora, que no en patirà ni la República, ni la seva neutralitat augusta!

Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967)  a 'La Publicitat' (18-IV-1933)

 

E.E. 188 EL MAIG

Com serà aquest mes de maig? Plourà suficientment i bé? Floriran els jardins, com feien abans? Quan jo era petit, el mes de maig era el mes de Maria. Als hermanos, on jo anava, se celebrava amb gran esplendor. Cada dia anàvem tots a la capella, on el perfum de les flors es barrejava amb l'olor peculiar que fan els nens... L’altar sobreeixia de flors de tota mena. Lliris d'aigua i lliris de Sant Josep, és a dir, assutzenes, amb el perfum carregós i marejador, tan simbòlics, erectes i plens de saba apegalosa. Roses, esclar, peònies, xeringuilla, nebulosa, clavellets blancs. Tot plegat en un garbuix sense sentit... el capellà del col·legi, ens alliçonava sobre la gran i única virtut d'aquells anys, la castedat. Ell en deia puresa. Com si la vida fos impura i n’haguéssim de fugir. Havíem d'estar a l'aguait. El dimoni ens vigilava. Ell deia las fuerzas del mal... Mentrestant, les flors de l'altar lluïen inconscients i autosatisfetes els seus òrgans sexuals, com si volguessin desmentir les pietoses paraules i ens inundaven amb les onades dels seus perfums barrejats i embafadors... Sí, tot es feia en castellà, evidentment, les classes, les oracions, les plàtiques. 

Per guarnir l'altar, havíem de portar flors: Venid y vamos todos / con flores a porfía, / con flores a María / que madre nuestra es. Quan era molt petit em pensava que Porfía era una altra senyora, amiga de Maria, que és la que era la nostra mare. Els que a casa seva tenien jardí, portaven flors dels seus jardins. Els que no en teníem, anàvem a pidolar a famílies conegudes que sí que en tenien... Vells jardins de Girona, jardins secrets, tancats entre parets, molts ja inexistents, records d’un Camelot de la infantesa en què tot era possible. Créixer és anar tatxant possibilitats de la llista. I quan un arriba a una edat tan provecta com la meva, ja gairebé ho té tot tatxat...

Narcís Comadira, 6.5.2023

E.E. 187 ELS ADULTS DELS AGRESSORS

... Alguna cosa està fora de lloc en el món dels adults, que deixa els infants desprotegits... Els infants, mentre ho són, estan envoltats de persones grans que se n’ocupen, principalment els pares, però també els mestres, els monitors d’esplai, els educadors, els cangurs i altres figures de tutela. La infància és el moment on s'estableixen els límits necessaris que permeten la constitució de la persona... Avui en dia constatem no tan sols que els adults no acompanyen els menuts en l’establiment d’aquests límits fonamentals, sinó també que els sobrepassen i comporten greus conseqüències per a la canalla... L’adult protegeix l’infant vulnerable perquè és petit. Això significa no “corrompre’l” socialment. Diu Rousseau a l'Emili que la tasca de l'adult és deixar que l'infant pugui ser-ho, sense empènyer de manera precoç que faci o vegi coses que no pot assimilar, sense forçar-lo a convertir-se en un adult quan, essencialment, encara no l'és... Actualment, el lloc de l'infant està afectat per una entrada primerenca a un tipus de satisfacció i d’excessos de l’adult poc saludables i sense límits. Molts infants són testimonis, en l'entorn familiar, escolar o altres, de fets, comportaments i paraules que no haurien d'haver experimentat tan petits... Ser petit és, per damunt de tot, disposar d’un temps per ser-ho. Quan es manlleva aquest dret, el pitjor està per venir.

Anna Pagès, 8.4.2023

 

E.E. 186 LA FAM UNIVERSAL D'AMOR

Un cop el sexe ha estat fagocitat pel capitalisme, ens queda l'amor.

L'amor no és un sentiment abstracte, afirma Lluís Calvo. No hi ha una única manera d’estimar, per sort, però sí "una remor de fons comuna, sota un impuls que és idèntic en totes les persones"... El dilema de l'amor fa una separació constant entre l'amor i el sexe i entre l'amor i l'amistat, i ho fa amb un llenguatge entre poètic i filosòfic marca de la casa. "L’amor és un vincle, tan efímer com vulgueu, però comporta un enllaç enmig d’un món esquinçat. El sexe esporàdic pot ser estimulant, divertit, necessari, promiscu i carnavalesc, però ja fa dècades i segles que es troba dissociat en bona part de la vivència amorosa". A més, vincula aquesta separació conceptual amb el capitalisme... Pel que fa a l’amistat, entesa com a pacte, és "un saber-se en l'altre sense envair el seu terreny, un conviure sense habitar les entranyes ni els replecs més quotidians".

L'assaig de Lluís Calvo és ple d’aforismes que faríem bé d’apuntar en una llibreta i llegir-los com un credo cada dia: 1. L'amor és exigent i demana compromís i responsabilitat. 2. L'amor és polític perquè és un fet social. 3. L'amor és de les poques coses lliures que hi ha al món. 4. L'amor és utòpic. 5. L'amor és una força transformadora que ha d’establir-se entre iguals.

Anna Carreras, 8.4.2023

E.E 185 EL QUE UNA VEGADA ERA ROMÀNIC, AVUI ÉS OLDUVAI

... Com a habitant del segle XXI, el meu perfil estratigràfic és aquest: nascut als temps de la industrialització i els fluxos migratoris dels anys 60, infantesa progre en els agosarats anys 70, joventut en la postmodernitat dels 80, maduresa en el nihilisme dels 90, i partícip de la por mundial que va esclatar quan va començar l'any 2000 i que encara continua. En cada període de vertigen la humanitat ha buscat dins la foscor unes arrels imaginàries que l'ajudin a sentir-se més segura. El que una vegada era romànic, avui és Olduvai.

Tot va començar quan, al segle XIX, una barreja d'estudiosos i de gent amb curiositat van trobar les primeres restes dels neandertals i pintures rupestres com les d'Altamira. Aquells científics eren més a prop dels personatges de Jules Verne que dels actuals paleontòlegs (els de ciències) i arqueòlegs (els de lletres). Però, de sobte, amb la troballa de la Lucy, l'any 1974, en un jaciment d'Etiòpia, tot el que era Phileas Fogg es va convertir en psicodèlia. Aquesta australopithecus, una cosina gran de l'espècie humana, rebia el seu nom per una cançó dels Beatles dedicada a l'LSD (Lucy in the Sky with Diamonds). El present estava fart de la seva història i va cercar aixopluc en la prehistòria. Van triomfar pel·lícules com La recerca del foc (1981). Avui les excavacions prehistòriques són també centres d'interès turístic i programen visites culturals, com passa a Atapuerca, o a les reproduccions de les coves d'Altamira o de Chauvet.

Cada vegada se saben més coses dels nostres orígens com a homínids. Resulta un tema apassionant que genera articles a les revistes, titulars als diaris, documentals per a la televisió i una quantitat ingent de llibres. Sovint resulta que aquesta literatura de divulgació científica és molt bona. A El gran éxodo de la humanidad, de Jordi Agustí, ens explica que, encara que ens pensàvem que vam sortir d'Àfrica ja com a caçadors, resulta que uns fòssils que van trobar a les excavacions de Dmanisi (Geòrgia),  mostren que tot va tenir lloc molt abans. Que només baixar de l'arbre vam començar a caminar i encara no hem parat.

Javier Pérez Andújar, 8.4.2023

E.E. 184 UN "RESET" PER A L'INDEPENDENTISME

Sembla clar que el moviment independentista de Catalunya necessita un canvi efectiu, un reset, de la seva estratègia, organització, aliances i lideratges, per tal que recuperi el seu protagonisme, projecte i força...  són els tribunals de la UE (TJUE) i d'alguns estats europeus els que estan tractant el cas de Catalunya des de criteris liberal-democràtics més actualitzats. Ho estan fent molt més que la Comissió, el Consell o el Parlament Europeu. En termes d’evolució de la qualitat democràtica, el poder judicial europeu va clarament per davant dels poders executiu i legislatiu (i a una distància sideral de la cúpula judicial espanyola).... Un estat que incompleix sistemàticament el requisit d'imparcialitat dels tribunals...

Cal que Catalunya recuperi l’autoestima vinculada a tres orgulls avui ferits: l’orgull de país, l’orgull de govern i l'orgull del moviment per la independència. Cal recordar que l'èxit dels primers anys del Procés va partir d’iniciatives ciutadanes i de la societat civil organitzada, més que de les institucions i partits... Fins i tot partits independentistes veien amb recel un moviment que no controlaven i que maldaven per dirigir, sense èxit. Posteriorment, el protagonisme es va cedir als partits, cosa que els va provocar importants canvis interns... En el moment actual, caldria recuperar la lògica bottom-up del moviment independentista. El seu punt més fort segueix estant en la ciutadania. Per fer-ho cal girar-se cap al sòlid associacionisme de què disposa el país, així com cap a la transversalitat i acció conjunta de les organitzacions civils. En canvi, crec que seria un greu error que algunes d'aquestes últimes volguessin fer el paper institucional dels partits (eleccions, etc.). No és aquesta la seva funció ni és allò per què estan concebudes i ben preparades. Els partits són una part necessària, però no són el tot, ni necessàriament la part més decisiva.

L'estat espanyol mostra cada dia la seva inadequació com a marc polític pel progrés socioeconòmic, polític i cultural de la ciutadania de Catalunya...

Ferran Requejo, 8.4.2023

E.E. 183 LA INNOCÈNCIA DE L'ESGLÉSIA

Deixeu que els nens s'acostin a mi. La innocència, a més d’un veredicte, és un estat de l’ànima. Potser per això l’Evangeli... indica als fidels com han d’abraçar el regne de Déu. Lliures de prejudici, de càlcul, de suspicàcia, com un infant...  La màxima autoritat religiosa a l’Estat, el cardenal Omella, amb una mà predica i lliura dades amb comptagotes al defensor del poble, per al recompte oficial; amb l’altra, assaja fórmules més sofisticades que la de Sant Pere per negar la veritat... Em temo que el Pacte de l’Oblit encara va a missa. Mentre l'Església francesa ha acceptat una comissió de la veritat independent, que ha destapat més de 200.000 casos, la d’aquí encomana la investigació a un acòlit de l'Opus Dei. I diuen dels fariseus. Mentre allà els bisbes van compensant les víctimes amb fons procedents de la venda de propietats i de la seva pròpia butxaca, aquí ni se'n parla. I no és perquè la nostra Església sigui més modesta, sinó més poderosa... No es tracta que paguin justos per pecadors sinó d’assumir la responsabilitat institucional en els abusos, com ha fet l’Església gal·la, que emprendrà accions de prevenció i memòria. Cal fer-ho i és de justícia. L’espanyola segueix als llimbs, arrossegant els pecats en una mena de processó mortificant. Per alliberar-se’n hauria de fer examen de consciència, acte de contrició (penediment sincer amb propòsit d’esmena) i confessió dels crims per acció o per omissió. Un protocol d’eficàcia provada... Però el sagrament no és complet, ni val l’absolució, si no es paga la penitència i es repara el mal causat. No hi ha justícia sense compassió i restauració. Els actuals terminis de prescripció juguen a favor dels pederastes i dels seus encobridors. Però la responsabilitat moral no caduca...  Hi ha gestos clavats en la memòria amb més força que en una pedra. Però hi ha un clam coral: que no torni a passar. I si passa, que cap llei divina desplaci la llei dels homes...

Lourdes Parramon i Bregolat, 8.4.2023

E.E. 182 ELECCIONS MUNICIPALS

M’assabento que alguns i algunes exalumnes han decidit formar part de les llistes en les properes eleccions municipals.

Us felicito. Em fa content saber que esteu disposats i disposades a assumir una responsabilitat que segons com l’exerciu serà útil, beneficiosa pel conjunt de la població i segons com sigui la vostra actuació podreu contribuir al desencant que hi ha per la política, a allò que ja deien els meus pares: tots són iguals, només volen omplir-se la butxaca.

Sí, desgraciadament la política no atrau gaire gent i s’emeten judicis molt durs, però encertats, al costat de tota mena de mentides. Cal reconèixer i no oblidar la veritat de la vella sentència: hi ha de tot a la vinya del Senyor. Haureu de saber a quin bàndol us situeu...

Recordo amb nostàlgia els debats sobre què vol dir democràcia, sobre la divisió de poders que ara està tan qüestionada... parlàvem de racisme o de feminisme i acabàvem sempre repassant què passava a classe o al pati, perquè sabem que som més allò que fem que allò que diem que fem.

... Penseu que el vostre càrrec és un càrrec de responsabilitat, de servei. Recordeu que heu de tenir molt clar que us cal escoltar què demana la gent... 

... sigueu elegants en el tracte, respectuosos en les formes i durs en el contingut contra el que defensen els altres. Respectem les persones, no pas el que diuen o el que fan. Els que es diu o el que es fa és motiu de debat, però les persones i els seus drets mai. No heu de mentir, heu de defensar el vostre programa amb arguments i reconèixer que us heu equivocat i, si cal, saber dimitir...

Com a tot arreu ens falta bona gent. Segur que la gran majoria en sou, però les temptacions del poder -algú en diu l’eròtica- són molt imaginatives. No oblideu, doncs, que la gent us necessita, necessita de la vostra acció a favor, sempre a favor, dels més febles, dels que viuen als marges a les nostres societats.

Sigueu ètics i ètica vol dir atendre les necessitats dels altres, no pas confeccionar llistes i decàlegs morals.

Us envio el final d’un poema de Jordi Virallonga, "Lector, recorda que hi ha homes que no estimen ningú, ni han pensat que en morir, els seus fills tindran memòria”.

Molta sort, candidats i candidates i recordeu que de tot tindrem memòria, sobretot del que feu i de les explicacions que doneu per allò que  no heu fet quan  havíeu dit que ho faríeu.

 Jaume Cela, 11/05/2023

E.E. 181 ÉS TAN DANÈS...

Som un país petit que no ocupa gaire espai al mapa... “És tan danès…” no sona petulant, sinó que és una manera natural i merescuda de resumir aquella impressió que causa la funcionalitat, la racionalitat i l'elegància en la creativitat danesa, i amb aquell punt just d'autoestima. A Dinamarca, si se sent una olor, no és de podrit, precisament, sinó d'equitat social i d'un acusat sentit de la responsabilitat col·lectiva en el manteniment de l'estat del benestar i la seguretat, com exemplifiquen la quantitat de bicicletes aparcades al carrer sense lligar. 

Parelles joves, ben bé deu anys més joves que les nostres, passegen embarassos i cotxets, amb la tranquil·litat que no els faltarà l'ajuda de l'estat per disposar d'un pis assequible, i en tot el recorregut vital dels fills fins a l'edat de l'emancipació, inclosa la matrícula universitària, que estarà finançada amb diners públics. El resultat és una societat tan segura d'ella mateixa que, en comptes de limitar-se a conservar el que té, no para de preguntar-se com haurà d'encarar un futur de canvi climàtic i inestabilitat internacional. És tan danès i fa tanta enveja.

Antoni Bassa, 8.4.2023

E.E. 180 UN PEU A FORA

Participo en una conversa amb un grup de persones que voregem els seixanta anys... tots compartim la idea que el món ha començat a anar massa de pressa (¿o som nosaltres, que hem començat a anar a poc a poc?) i que la contínua transformació de la societat i dels hàbits ens té força desorientats. 

D’acord: els nostres avis van haver d’habituar-se al telèfon, a l'expedició de l'home a la Lluna i a la televisió. Però els canvis que ens ha tocat viure a nosaltres són d’una profunditat que fa basarda. 

Ens sentim apartats, desconcertats i la majoria de nosaltres –que hem estat tan urbanites i sempre hem volgut viure al rovell de l’ou– comencem a desitjar un lloc tranquil i plàcid per passar els nostres darrers anys. Un lloc apartat del soroll de les xarxes, del turisme massiu i del reggaeton. Un lloc on la bicicleta torni a ser el que era fa dècades: una opció per pedalar relaxadament entre camps verds, i no una conducció temerària i embogida entre cotxes, motos, patinets i vianants enmig de la ciutat.

Sílvia Soler, 8.4.2023

E.E. 179 "SABER QUE ENS MORIREM ÉS UNA INFUSIÓ DE SAVIESA"

... La Severina comparteix amb tu, a més de la timidesa, la devoció pels llibres des de molt petita.

— Els pares li insisteixen molt en una cosa: llegir et farà lliure i sàvia. Abans es creia que el millor que es podia donar a un fill era la cultura. Eren temps d'una gran ingenuïtat.

Em fa l'efecte que ara ja no és ben bé així. Hi estàs d'acord?

— En les últimes dècades hem passat per diverses crisis econòmiques i de valors. Hi ha hagut una entronització dels diners com a valor suprem. Més recentment, el món digital ha desestructurat la cultura. La velocitat actual fa que el pensament quedi desdibuixat. La rapidesa, la brevetat i el soroll marquen el nostre present. Hi ha una acumulació i saturació d'informació.

La generació de la Severina i la dels seus pares està marcada per la guerra i la repressió posterior.

— És la generació del silenci. Ningú parlava de la guerra ni del que havia passat després. Hi ha persones joves que, en relació amb la novel·la, m'han dit que els costa entendre aquest silenci. El meu pare, que era d'un poble de l'Alta Ribagorça similar al del llibre, va morir quan jo tenia 7 anys. No va ser fins fa poc que vaig saber, i gairebé per atzar, que se li havia fet un consell de guerra sumaríssim. És curiós perquè, des de llavors, és com si ho hagués sabut sempre.

Vas néixer el 1959. De quina manera vas heretar la repressió que havia patit la generació dels teus pares?

— Diria que en vaig heretar una certa prudència o delicadesa a l'hora de tractar segons quins temes. Això s'ha perdut, avui. Penso que potser parlant poc ens estalviàvem algunes de les grolleries que corren ara.

Jordi Nopca entrevista a Imma Monsó, 1.4.2023

 

E.E. 178 LA HISTÒRIA D'AQUEST COLOM

La situació alimentària del colom coix em podria fer pensar en la natura, en l’evolució de les espècies. Perquè tots sabem que els més forts sobreviuen perquè s’alimenten millor i els més dèbils no sobreviuen perquè s’alimenten pitjor. Però hi ha dues variables, que tenen a veure amb els humans, que s’han de contemplar, també, amb permís de Darwin. 

La primera variable és la d’ell, la del colom coix. Com que té menys oportunitats que els altres d’arribar al menjar, ho compensa sent molt més agosarat. Se m’acosta més que els altres. S’ha hagut de fer valent. I la segona variable és la humana. Què faig jo, volent i sense voler, i què fa el senyor de l’hamburguesa, volent i sense voler? Doncs llançar-li menjar al dèbil, al coix, perquè hi arribi primer. Ell ho compensa i els humans ho compensem. I pot arribar a passar que el més alimentat (no diré "ben alimentat", perquè no crec que li vagin gaire bé l’hamburguesa i el sushi) sigui precisament el que ho hauria de ser menys. Això em fa pensar que la vida, de vegades, és extraordinària.

Empar Moliner, 25.3.2023

E.E. 177 L'AMBAIXADA ANDALUSA

... La utilització electoralista dels catalans amb origen andalús no és una cosa nova. El PSC se’n va fer un fart, de convidar Alfonso Guerra per fer mítings al cinturó barceloní, i en les seves intervencions sempre hi havia un regust lerrouxista que de ben segur resultava incòmode per a un Raimon Obiols o un Pasqual Maragall. Però a l'època del felipisme, això donava resultat. El PP fa el mateix i encara amb més motiu, perquè la seva estructura a Catalunya és molt feble i els seus dirigents històrics –Jorge Fernández Díaz, Alícia Sánchez-Camacho, o el mateix Millo– ja no compten per a res. És més, la seva participació activa en totes les jugades brutes de l’operació Catalunya els ha convertit en elements tòxics fins i tot per a molts dels seus antics votants. 

Per sort, la majoria dels fills i néts de la immigració andalusa, si bé no han renunciat als seus orígens, se senten plenament catalans, treballen en empreses catalanes o potser les dirigeixen, i segurament es pregunten qui és, o qui s'ha pensat que és, aquest senyor del PP que afirma parlar en nom seu.

Toni Soler, 19.3.2023

E.E. 176 LA QUETA ÉS UNA COLLONADA?

A Barcelona, si t'hi encaparres, pots viure en català, tot i que amb algunes incomoditats i sempre a l'aguait: és un esforç notable de militància. Però es pot. En realitat, fa molt temps que és així. Diria que, com a mínim, tota la meva vida de mig segle llarg.

Això sí, als anys 70 el català va aconseguir fer un salt popular endavant, es va posar de moda associat al canvi democràtic i la recuperació de l'autogovern i dels ajuntaments. Encara vivim de rendes d’aquell salt màgic. Màgic?... Sense ser nacionalistes, i malgrat l'acusació de sucursalistes que els plovia del pujolisme, les esquerres (PSC i PSUC), molt fortes i majoritàries en el camp educatiu, van fer seva la llengua com un pilar de cohesió social i d’ascensor social.

Ara ens adonem que caldria fer-ne un altre, de salt endavant, si volem salvar l’idioma propi, parlat de forma habitual només pel 36% de la població. Però ens agafa cansats. El Procés està passant factura. Malgrat els intents de protegir-la i deixar-la al marge del pols polític sobiranista –a vegades fins i tot semblava que massa al marge–, la llengua ha quedat associada a la derrota. L'espanyolisme més recalcitrant s'ha esforçat a identificar l’independentisme amb el català, és a dir, a fer-ne l’idioma només d'alguns, a etiquetar-lo políticament, a culpabilitzar-lo... Per sort, la realitat social no es correspon amb aquesta tensió: al carrer domina el castellà, però la bel·ligerància contra el català és baixa, i viceversa. El que tampoc no hi ha, certament, és un corrent a favor, en positiu, de l’idioma històric del país.

La campanya institucional de la Queta respon a aquest intent de tornar a construir un discurs amable i optimista al voltant del català... La publicitat ajuda, però no fa miracles. Igual que als anys 70, sense esforç cívic i polític no hi haurà màgia que valgui...

Ignasi Aragay, 19.3.2023

E.E. 175 LA BARCELONA IRACUNDA

No ens enganyem: raons per al pessimisme n’hi ha a cabassos. Ara que vivim temps de distopies, de no-future, i que tots plegats, començant pels joves, ens creiem molt desgraciats i ens anem deixant caure pel pendent del fatalisme, una bona manera de relativitzar els nostres mals és mirar enrere. No és un consol, només un exercici per desdramatitzar. Hi ha hagut períodes de la història molt més durs i sagnants. A Barcelona i al conjunt de Catalunya, el segle XIX i bona part del XX van ser un autèntic festival de violència i bandositats. La capital es va guanyar la fama de ciutat anàrquica i iracunda, a l'avantguarda de la revolució: higienisme, anarquisme, socialisme, comunisme, vegetarianisme, esperantisme... Tots els ismes utòpics hi arrelaven. "Barcelona és la ciutat industrial més gran d'Espanya i la seva història registra més lluita de barricades que qualsevol altra ciutat del món", va escriure Friedrich Engels. Tenia raó... No només hi havia misèria per la guerra, també per la sequera prolongada, per una important crisi del deute públic i per una Barcelona cada cop més densa i insalubre, encotillada per les muralles.

Sí, tot això ens sembla llunyà. Ho van viure els avis dels meus avis. Vist així, potser no ho és tant, de remot. Els nostres avantpassats també van veure la bullanga de 1842 i el consegüent bombardeig d'Espartero, la vaga general del 1855 (primera d’Espanya) que va impressionar Marx, els atemptats anarquistes (de 1894 a 1900 van esclatar una seixantena d’artefactes, inclosa la bomba del Liceu, que van fer 38 morts). Entre el 1814 i el 1900 Catalunya va estar 60 anys en estat d'excepció. I ja al XX, més vagues i atemptats, la Setmana Tràgica del 1909, el pistolerisme... Llegit així, tot seguit, fa basarda. I és el nostre passat prou recent. Venim d’aquesta distopia.

Ignasi Aragay, 18.3.2023

E.E. 174 QUIN VALOR TÉ UNA CRÍTICA DEMOLIDORA?

 ... en la nostra premsa, són molt rars els articles en què una obra d'art, de pensament o de literatura són analitzats fredament, amb coneixement de causa i, naturalment, el punt d’opinió personal —que els afectats poden haver considerat ximple o equivocat, hi tenen dret— que hauria d’escaure a tota peça de crítica literària o artística.

Però això, com hem dit, és cosa rara a casa nostra... Aquí, per desgràcia, ens hem convertit des de fa temps en una “gran família”, i ja se sap que els draps bruts es renten a casa, en la intimitat, mai en públic. Però la funció de la crítica és una altra cosa. Tot país en què la bonhomia o la benvolença renuncien a LA CRÍTICA SERIOSA, és un país en què, a la llarga, proliferaran coses menudes. Una novel·la com Jo canto i la muntanya balla (així en català gramaticalment correcte), que, en privat, una colla de crítics i lectors han considerat catastròfica, donarà la volta al món per no haver rebut, en el seu moment, els comentaris crítics assaonats que hauria tingut en un país amb un estament crític ben consolidat...

Jordi Llovet, 18.3.2023

E.E. 173 DIA DELS TREBALLADORS

Unes quantes amenaces ens assetgen, com a classe treballadora:
• L’emergència climàtica, que recau ja en els més febles, que converteix en mercaderies elements bàsics com l'aigua, i que fa imprescindible una reducció solidària del nostre consum.
• Les guerres, que continuen sent un negoci massa rendible que escapça moltes vides.
• Una molt injusta llei d'estrangeria, que condemna a la marginació molts homes i dones que arriben a casa nostra empesos per la fam o per la guerra.
• La manca d'habitatge públic i accessible, que deixa al carrer joves i famílies.
• L’encariment dels aliments bàsics.
• El deteriorament de la sanitat, l'ensenyament i els serveis socials, que no compten amb els professionals i recursos necessaris.
• Especialment greu és la situació dels joves, la formació acadèmica dels quals (per la manca de places, cicles formatius poc idonis, fracàs escolar...) no els garanteix l’entrada a un mercat laboral restringit i precari.
• L'atur i la precarietat laboral, que impedeixen a moltes famílies unes condicions de vida dignes i als joves poder viure amb autonomia.
I tantes altres coses.

Fa por, oi? Doncs no et deixis paralitzar per la por. L'organització i la lluita dels treballadors i treballadores per abordar els grans problemes ha millorat històricament les nostres condicions de vida i és la millor eina que tenim per canviar les coses. Sense la participació de les persones empobrides en la lluita per la justícia, no hi haurà possibilitats de canvi.
Si lluitem junts i juntes i ho reivindiquem al carrer, amb esperança, podem governar el món. ¿Nosaltres som de debò elements de crítica, de reivindicació i lluita per millorar el nostre entorn?
Participa. Allà on tu vulguis i puguis: a les entitats, als partits, als sindicats, a les associacions de qualsevol mena. La participació és requisit imprescindible perquè la democràcia ho sigui de debò. Incompatible amb la mandra. Imprimeix caràcter. Eixampla el propi punt de vista. Crea consciència col·lectiva. Esmola el sentit crític. Ajuda a conviure. És accessible a tothom, sigui qui sigui i vingui d'on vingui.  Requereix esforç, ganes d'aprofundir, reflexió, capacitat d'escolta, respecte per als altres. Provoca idees, propostes, opinions. Pot crear conflicte, però també capacitat de negociació i creativitat per buscar sortides. Afavoreix el consens, la motivació i la corresponsabilitat. No ho hem de confondre amb votar i prou. Ni amb alguns «òrgans consultius» dels quals s’espera la legitimació del poder. Ni amb el que ofereix el consum. La participació autèntica és lliure i no espera compensacions individuals.

Manifest de l'1 de maig de 2023 dels Moviments i col·lectius obrers cristians de Catalunya i Balears

E.E. 172 AMB EL BARÇA

... el Barça-Madrid no és un partit i no és demà, només. El Barça-Madrid és un partit que un barcelonista disputa cada dia de la seva vida. És un partit permanent, que els culers juguem equipats amb la memòria històrica que hem heretat dels nostres pares i avis ... un Barça-Madrid és el símbol d'una altra lluita permanent, i l'esperança de milers i milers de barcelonistes espanyols que tenen bon gust, independència de criteri i que no han cregut mai en frases solemnes... 

el president de la LFP, Javier Tebas, madridista, militant de Fuerza Nueva en la seva joventut i actual simpatitzant de Vox,s’ha donat el gust de posar-se a la boca la frase “si el Barça baixa a Segona Divisió no passa res, perquè pujaria l'any següent”. Del piròman incapaç de tenir cura dels actius principals del seu propi negoci no se'n pot esperar gran cosa. Aquest gir de la història no l’hem vist a venir, tot i que el model de governança del club ja fa temps que emetia senyals d’ineficiència en els controls interns de gestió. El Barça té un gran problema, sí...

Antoni Bassas, 18.3.2023

E.E. 171 JO? QUÈ TRIGO? GENS NI MICA!

Te’n vas a viure a fora, ... vols viure d'una altra manera, vols gastar menys aigua i potser vols tenir gallines. Se te’n riuran els que deixes i se te’n riuran els que adoptes. Pots comptar, ja veus tu, aquests passerells. No duraran ni tres dies. I et pregunta, tothom, amb un interès sincer, quant trigaràs, ara, a anar a “la capital”...Fas allò que has vist fer. Primer de tot minimitzes el temps. Fas veure que no, que no és tant. Dius, amb un to acabat de comprar, pagès: “No, no, no sé quant es triga, pas gaire, una hora a tot estirar”. Ells, esclar, fan cara de drama. Una hora?...T’excuses i minimitzes. No, no, no trigo gaire. I dones exemples d’amics ... Amb això expliques que tu, fet i fet, no ho tens tan malament. És cert que trigar una hora en tren és molt ... Però no ho diràs, perquè tu has fet la bogeria, has arrossegat els que estimes, en la bogeria, inclòs el gat, que no entén que surt a fora i ja no hi ha res del que hi havia i un soroll molt estrany, de galls que saluden el dia, l’esporugueix. Potser ningú estima la pedra tant com tu. Tot i que saps que la pedra és un contagi. Per això fas boca i dius: “I ara, gens, no trigo gens, gens ni mica!”

Empar Moliner,18.3.2023

 

E.E. 170 SI LEO MESSI FOS MANXEC

...Repassant la nostra història amb la selecció espanyola, no costa trobar els motius de la trencadissa. En l'era de la televisió en color, des de l'any 1980, la selecció espanyola ha jugat a Catalunya tot just vuit partits. Vuit en 42 anys. Pel camí ha arribat a estar 18 anys sense trepitjar catalana terra. L’anomalia és completa si es té en compte que la millor selecció de la història (la que es va allargar des del 2008 fins al 2012) semblava veritablement el Barça B, per estil i jugadors.

Les causes d'aquest divorci són conegudes per tothom: les aspiracions polítiques de bona part de la societat catalana convertien cada visita en un niu de polèmiques extraesportives que la Federació Espanyola de Futbol i els polítics de cada moment han volgut anar evitant. Els fallits esforços per tenir seleccions catalanes oficials, amb el boicot actiu de les autoritats espanyoles, no hi ha ajudat. I així vam arribar al 2010, on un equip campió amb Puyol, Piqué, Capdevila, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro, Villa, Cesc i Valdés va deixar indiferent una enorme proporció d’aficionats catalans. Per a la història queda la dada: mai cap selecció havia guanyat el Mundial amb tants jugadors d'un sol equip a l'onze, i tots els gols i totes les assistències de l'equip de Del Bosque a Sud-àfrica els van fer jugadors del Barça...

Als catalans ens ha costat aquesta selecció també per raons estètiques. ... durant dècades, veure Espanya ha estat una tortura. Pels dobles pivots, per la cosa castrense i franquista de La Furia, per personatges com Camacho i pel grotesc estil d'un cert periodisme esportiu castís...

Sort n'hi ha, pel bé de la nostra identitat col·lectiva, que Messi nasqués a Rosario i no a Ciudad Real.

Albert Martin, 20.11.2022

E.E. 169 LA DANSA ÚNICA (1922)

Catalunya té una cosa única al món, la sardana. La mateixa llengua, que és la que més la diferencia dels altres homes, la parlen des dels perpinyanesos als alacantins. La sardana, no la balla més que Catalunya. De vegades he pensat que si les sardanes es compten és per a conservar-les millor, [...]. “Ja veieu –sentim a dir– aqueixos catalans, fins quan ballen compten”. No és que comptem, no. És que tenim una dansa amb clau; és que són números, els de la sardana, com els números de les caixes de cabdals, que no els saben més que aquells que les han d'obrir. Si fos com la “jota”, ja l’hauríem complicada, i tindríem sardanes mallorquines i valencianes, i fins andaluses, però la reduírem a números, la férem pitagòrica, i l'aritmètica ens l’ha preservada de danys i perjudicis... Per ella som un poble que avança, donant-se les mans. Per ella som federals, perquè és de l’Empordà, i perquè tothom hi cab, mentre vulgui seguir el ritme. Per ella practiquem, tot ballant, la germanor cristiana, perquè tothom pot agafar la nostra mà i eixamplar la rodona. Per ella prosseguim la tradició clàssica, perquè els grecs en tenien una de sardana, i perquè el mateix Mediterrani és una mena de sardana de terres... unes mans enllaçades, les mans de la sardana, lo més típicament català. Perquè si fóssim a cercar altres coses típiques de Catalunya, els hi trobaríem analogies, dins de la mateixa Espanya. Les caramelles són els mayos i les marzas de Castella. Les nostres romeries, són les romeries d’arreu. Els costums gastronòmics coincideixen com coincideixen els costums eclesiàstics. Per Sant Joan, focs allà i aquí. Per Nadal aquí cançons de Nadal i allà villancicos. Per Pasqua, el xai i les fontades. Per Corpus, ginesta catalana, i retama castellana. Solament la sardana és única. Cap terra la té, més que la nostra. [...]. Es pot internacionalitzar tot, castellanitzar tot, però la sardana restarà fidel als catalans, perquè la sardana, ja ho hem dit, té secret, com les caixes de cabdals, i el seu secret no el sabem més que nosaltres.

Màrius Aguilar "Paradox", L'Esquella de la Torratxa, 26.5.1922

 

E.E. 168 DANTE ALIGHIERI

Dante va néixer a Florència en una família de güelfs blancs. El van batejar al baptisteri de la seva ciutat, aquell preciós edifici de davant del Duomo, i li van posar Durante. Dante és el nom familiar, una abreviació. A Catalunya hi ha la mala tradició de catalanitzar aquest nom familiar, Dant, i, a sobre, de posar-hi l'article barceloní al davant: el Dant! Quin horror! Però és així. Maleïda tradició...

Dante no seria res si no fos un poeta de debò. I és que aquesta matèria verbal amb què va pujant la paret, sostinguda per la trama accentual i per la rima, és una matèria transparent. Idees, teologia, fe, història, personatges, terra, ciutats, tot queda traspassat per la llum de l’autèntica poesia. Per la selecció de les paraules i per la seva ordenació en el vers. Les paraules es trien pel sentit, sí, però també perquè tenen l’accent on el tenen, perquè fan el so que fan, perquè les seves lletres porten a d'altres lletres, a d’altres paraules, a d’altres sentits. I tot plegat amb una naturalitat corprenedora...

Narcís Comadira, 11.3.2023

 

E.E. 167 BITLLETS PER REBRE "LA MÀFIA"

... amb independència del que decideixi el jutge, les presumptes “actuacions tendents a afavorir el FCB en la presa de decisions dels àrbitres als partits que disputés el club” arrasaran el bon nom del club, també a nivell internacional.

Remarco que el que causarà un enorme mal reputacional no és pròpiament l'acció de la justícia sinó el cas que s’investiga, del qual serien responsables càrrecs electes i/o alts executius dels club. Estem parlant d’acusacions de corrupció i d’administració deslleial, i d'uns pagaments, durant disset anys, de més de set milions d'euros... la veritat judicial s’haurà d’obrir pas enmig de la cridòria més escandalosa dels que ja tenen redactat el titular de culpabilitat amb l'únic objectiu d’enfonsar una entitat amb més de 140.000 socis i la institució catalana més popular arreu del món....

Es veu de tres hores lluny el desig aliè d’embrutar aquesta història. El pitjor és que des de dins del Barça mateix els hi hagin pogut posar en safata.

Antoni Bassas, 11.3.2023

E.E. 166 ROALD DAHL: CORRECTE I AVORRIT?

El cas de Roald Dahl, però, no és únic. En molts països s'ha engegat una croada a favor del políticament correcte que es veu amb cor de revisar des d'aquesta perspectiva obres que van ser escrites en una altra època, en altres conjuntures i des de models educatius diferents...

La intenció dels moralistes és eliminar de les obres de ficció –el terreny de la llibertat!– qualsevol referència a l'aspecte físic, la raça, la salut mental o la violència. Ni tan sols estic d'acord que els escriptors contemporanis hagin d'estar subjectes a aquesta correcció, però mirar de corregir les obres que van ser escrites segles enrere em sembla una autèntica bajanada.

Us imagineu Huckleberry Finn o Pippi Langstrum sent políticament correctes? Quin avorriment! O el llop de La Caputxeta sent amable amb l’àvia, o la bruixa de Hansel i Gretel fent servir el forn de llenya només per fer-hi galetes...

El risc que la bona idea de respectar les minories esdevingui una eina a favor de la fiscalització de la llibertat de creació és evident...

Sílvia Soler, 11.3.2023

 

E.E. 165 DISSABTE SANT

... no recordo exactament quan, hi va haver la reforma litúrgica que va instaurar el Dissabte Sant i la Vigília Pasqual. I així mentre esperàvem la cerimònia més preciosa de l’any, la de la nit de la resurrecció, amb els seus rituals d'aigües renovelladores, de foc nou i de llum, vam tenir un dissabte buit, silenciós, sense res, amb el temps aturat. Gran invent, el del Dissabte Sant. Un dia per no fer res. Un dia perdut per al neguit quotidià, però absolutament guanyat per a la consistència personal... També podem dedicar-nos a pensar un mica, mentre passegem, però no pas en la situació política ... catalana, tan trista, en què l’alegria de fa un temps s’ha anat esvaint i una certa desesma sembla apoderar-se fins i tot dels polítics, que, molts, serien tan feliços si tot tornés a la calma de fa anys, a la llagrimeta i al peix al cove... No, no hi pensem, en tot això. Pensem, avui, en aquesta meravellosa sensació de plenitud de l’espera. De plenitud de la confiança cega que jo vull creure que tenien els deixebles més pròxims a Jesús...

Narcís Comadira, 26.3.2016

 

E.E. 164 TAMAMES I LA IMMIGRACIÓ A CATALUNYA

Tamames... és ben conscient de la contribució catalana a la construcció de l'Espanya contemporània. D’aquí el seu neguit: sense Catalunya, malament rai. «Es un pedazo de España», va dir citant un altre català, Pau Gasol. És allò tan gràfic d’arrencar un braç a la pàtria. Així ho veuen uns quants milions de Tamames de dreta i esquerra. No cal donar-hi més voltes. ¿Drets i llibertats d’un poble que no sigui l’espanyol? Es pot parlar de tot, absolutament de tot, menys d’això: això és exactament el que expressa la figura de Tamames... el que ens preocupa ara: garantir la continuïtat del que en podríem dir la catalanitat, començant per la llengua. Avui, com és sabut, el català és parlat habitualment per un 36% de la població, inclosos, certament, molts fills d'immigrants...

Ignasi Aragay, 26.3.2023

E.E. 163 NO SÉ QUÈ TENEN

 

E.E. 162 LES PANTALLES DIGITALS, EL "BULLING" I...

... hem creat un nou món que no és en una altra galàxia ni s'hi arriba traslladant-nos al futur. Es troba, exactament, rere la pantalla que tenim davant nostre o que sostenim entre les mans. S'ha escindit –o, més ben dit, s'ha doblat– l'espai-temps en què vivim... Els mòbils, els ordinadors i l’smart TV reestructuren la nostra identitat. Ens fan inevitablement diferents. Han fet que la nostra identitat –dels qui hem transitat amb els anys del món antic als dos mons– canviés. Però els adolescents ja no han conegut el món d'abans. El seu món pràcticament ja només és un –la pantalla ha esdevingut per a ells una separació gairebé imperceptible... El bullying d'abans i de després de les noves pantalles és molt diferent. Abans, el bullying hauria cessat a la porta del centre educatiu. Ara es produeix en els dos mons alhora. Cara a cara, però també online. La tortura continua després de les classes, a casa, al carrer, a mil quilòmetres de distància. Dia i nit, en un continuum endimoniat...

Marçal Sintes, 25.3.2023

E.E. 161 GRÀCIES, BEGOÑA 2

També ens ha recordat com menteixen els arronsats de torn... dient que “a Catalunya no hi ha un problema lingüístic”. El problema hi és, perquè a la minorització accelerada de la llengua pròpia del país s’hi ha d’afegir l’hostilitat d’una part molt gran de la societat espanyola, que no es conforma amb l'actual desequilibri lingüístic, fruit de la repressió endèmica, sinó que voldria que el català retrocedís fins a ser útil només per acompanyar el mal anomenat cagatió. Tot això a l'empara d'una Constitució i un edifici legislatiu que afavoreixen per defecte la llengua imposada per damunt de la llengua pròpia. 

La Begoña és una noia jove i té dret a cometre errors, per tant no es tracta d’acarnissar-s’hi. Però si la seva relliscada serveix per mobilitzar les consciències i fer que els catalanoparlants adoptin una posició de fermesa i dignitat en l'ús quotidià de la llengua, benvinguda sigui. Al cap i a la fi, tots sabem distingir entre qui no parla català perquè encara no ha pogut aprendre’l i qui no el parla ni l’entén perquè no li dona la gana. Crec que va ser Modest Prats qui va dir que una persona que porta 10 anys a Catalunya i no coneix el català, o és un ruc o és un enemic. Vull creure que la Begoña no és una cosa ni l'altra: segurament és una de tantes espanyoles desinformades, una jove víctima del fervor patriòtic que ha empudegat l'ambient des dels dies de l' "a por ellos". 

La Begoña, ras i curt, ens marca el camí: hem d’abraçar el conflicte, en lloc de negar-lo.

Toni Soler, 5.3.2023

 

E.E. 160 GRÀCIES, BEGOÑA 1

Hauríem de fer-li un monument a la Begoña, la jove infermera gaditana que treballa a la Vall d'Hebron...  Que la noia se senti ofesa perquè la volen obligar a entendre els seus pacients no indica només un problema de tipus ideològic, sinó també un baix nivell de professionalitat. Que faci la queixa en públic revela també la impunitat que senten molts espanyols que venen a treballar aquí convençuts que és la població autòctona la que s'ha d'adaptar al seu monolingüisme, i no a l'inrevés, com mana el sentit comú. Segur que hi ha moltes persones nouvingudes que tenen una actitud ben diferent, i és just ressenyar-ho, però tots hem viscut casos de vexació lingüística (als hospitals, a les escoles, a les comissaries i en qualsevol establiment obert al públic), i per tant podem parlar d’un problema estructural. Com que a més el patrioterisme hispànic, que és transversal, ha sortit en defensa de la noia, convertint-la en víctima, podem establir que aquest incident no és només una anècdota, sinó l'expressió pràctica d'un conflicte. Per això li hauríem de fer un monument a la tal Begoña. Perquè ens ha recordat la situació de submissió lingüística en què vivim els catalanoparlants, no pas al Congrés o al Parlament Europeu, sinó a casa nostra, en el dia a dia...

Toni Soler, 5.3.2023

E.E. 159 Per què calia ara una nova història de l’islam?

... les religions, com tot, canvien. La gent a qui li agrada fer veure que la religió no ha canviat són fonamentalistes que pensen que poden agafar l’imaginari de la societat de Medina al segle VII, on va governar el profeta Mahoma, i que d'alguna manera hem de tornar a aquesta societat ideal aplicant la xaria a la vida quotidiana actual...

Al segle XX, fins als anys 70, la imatge que la gent tenia de l'islam, i de la religió en general, és que era una cosa antiga i que estava destinada a desaparèixer. Europa era cada cop més laica. I molts sociòlegs, historiadors i altres estudiosos van pensar que a mesura que el món es desenvolupava la religió perdria importància i desapareixeria. Òbviament, això no ha passat...  al contrari, hi ha hagut un retorn de la religió, però menys institucionalitzada. Les esglésies tradicionals catòliques i protestants han donat pas a moviments populars però evangèlics. A l’islam també veiem aquests nous moviments fonamentalistes emergents, i fins i tot nous moviments progressistes dins de l’islam. Tot el paisatge és molt canviant...

- des d'un punt de vista ateu, ¿religió i fanatisme no són sinònims? — No. Els ateus també poden ser fanàtics...

- ¿La famosa i polèmica teoria de la "gran substitució" està justificada o és només una esbojarrada idea racista? — És una idea absurda i racista que d’entrada implica que hi ha unitat entre els musulmans europeus.I com acabem de dir, no és així, i el seu interès i la pràctica de la religió són molt diversos...  sostinc que l'islam francès i europeu, com el cristianisme, és plural i fragmentat, amb creences, costums i pràctiques variades.

Entrevista a John Tolan, 26.2.2023

 

E.E. 158 "EL PERIODISME M'HA MALTRACTAT..."

La voracitat del periodisme

Precisament, el periodisme ha sigut un dels focus de revictimització més importants durant aquest any. "M'he sentit molt agredit. El periodisme m'ha maltractat, no voluntàriament, sinó per maldestre", sentencia. L’actualitat ho "tritura tot". Ho devora tot. Voracitat. Consum. Novetat.

Alejandro Palomas, 26.2.2023

 

E.E. 157 CARRIZOSA ENYORA L'INDEPENDENTISME

Carlos Carrizosa, líder de Ciutadans a Catalunya, està preocupat perquè la direcció estatal del partit està deixant l’antiindependentisme en un segon pla. I tants dies de glòria com els havia donat! Que bé que es vivia contra l'independentisme, oi?... Carrizosa té motius per estar preocupat perquè potser sap que el liberalisme polític a Espanya mai ha portat enlloc...  a la dreta estatal li ha passat amb el liberalisme el mateix que a l'esquerra amb el federalisme. Mera retòrica. En la pràctica, ben poca cosa...  A Espanya, la dreta no ha estat liberal. Ha tendit cap a un conservadorisme tradicionalista i nacionalista, patrioter i identitari, i al control dels aparells de l'Estat per la via del nepotisme silenciós... El PSOE sí que va moderar i fer més liberal l’esquerra en termes socials i econòmics, abandonant el marxisme, però no es va atrevir amb el taló d'Aquil·les de la diversitat nacional. Ni confederalisme ni federalisme, només el cafè per a tothom autonomista per rebaixar la diferència catalana i basca... Cs va créixer a Catalunya fent, primer, victimisme espanyolista amb la llengua com a principal camp de batalla i, després, antiindependentisme, cosa que li va permetre arribar a ser el partit més votat aquí i fer amb èxit el salt a Espanya, on va esdevenir la quarta formació al Congrés. El Procés li va donar ales... El Cs inicial es deia socialdemòcrata. Li va durar poc. La idea senzillament era treure vots a un PSC massa catalanista. El cas és que ara el Madrid polític veu l'independentisme estabornit i, de cara a l'electorat espanyol, ja no el considera un ogre prou temible... Això no vol dir que baixin la guàrdia post-Procés, en part perquè ja saben que els jutges ja els fan la feina bruta.

Però el que la classe política de Madrid no sap, i Carrizosa sí, és que el plet català encara donarà molta guerra i que l’independentisme tard o d’hora tornarà a agafar embranzida. També en això té raó.

Ignasi Aragay, 26.2.2023

 

E.E. 156 LA MISOGÍNIA SUBTIL DE BERTRAND RUSSELL

... l'any 2022,  va fer cent cinquanta del naixement del pensador anglès Bertrand Russell (1872-1970)... Va ser declaradament faldiller i, si ara visqués, hauria passat pels tribunals més d'una vegada: no violava ni assetjava les dones, pròpiament, però les desitjava amb una passió no inferior a la que sentia per la lògica matemàtica. Això sí: malgrat aquesta devoció, va practicar aquella misogínia subtil, carregada de wit, que encara practiquen les societats que no s'han vist envaïdes per cap tendència políticament correcta, una de les xacres més fabuloses del nostre temps. Li agradava parlar dels beneficis del tabac, dels inconvenients del deport per a la ment –en donen proves molts esportistes–, de la inutilitat de la farmacopea industrial, dels mals que provenen del menjar ecològic i de moltes altres coses.  Un dia, una dama amb aire de setciències li va demanar que expliqués la diferència entre el temps i l'eternitat. Russell se la va mirar uns segons i li va respondre: “Senyora, encara que esmercés tot el temps del món per explicar-l’hi, vostè necessitaria una eternitat per entendre-ho”. (Avui dius això en públic a una dona i et fiquen a la presó per no se sap exactament quina llei enemiga de l'enginy.)...

Jordi Llovet, 4.2.2023

E.E. 155 ABUSOS SEXUALS?

Les cinc activistes que van ser enganyades per un policia nacional infiltrat als seus moviments socials han interposat una querella contra ell, perquè va mantenir-hi “relacions sexo-afectives” per treure’ls informació... Tot em sembla correcte, en la querella, excepte els “abusos sexuals”. Per què abusos sexuals? Com que elles van estar d'acord en aquesta “relació sexo-afectiva”, entenc que l’acusen d’abusador sexual perquè va mentir. Però ¿mentir per endur-se'n algú al catre o a l’altar és abús sexual? Llavors val més plegar, perquè no hi ha prou presons. Em sembla repugnant que l'Estat es gasti diners en infiltrar un policia en moviments pacífics. Em sembla trist haver de mentir per tenir sexe. Però no podem dir que el que ha fet el poli (dolent, en aquest cas) és abús sexual... Entenc molt bé que les cinc dones enganyades ara se sentin del tot brutes i traïdes. Que es morin de ràbia pensant en aquelles cigarretes compartides al llit mentre ell potser deia, vehement, que “hem d'estar unidis i decididis”. Però l'abús sexual és un fet concret, gravíssim, que no es pot banalitzar.

Empar Moliner, 4.2.2023

 

E.E. 154 "ELS BANCS NO DONEN RES"

Aquesta setmana hem sabut que el Sabadell ha guanyat 859 milions (segon millor resultat històric); CaixaBank, 3.145 milions (una xifra que no havia assolit mai en termes reals); el Santander, 9.605 milions (el benefici més gran de la seva història), i el BBVA, 6.420 milions (més que mai, un 38% d'increment).​.. l'estalviador o l'hipotecat voldria notar alguna relació directa més gran entre els beneficis del banc i els seus propis beneficis.​ ​"​... els bancs no donen res". 

Si a això hi afegim el tancament d'oficines bancàries, que operacions senzilles com anar-hi a buscar canvi o ingressar efectiu només es poden fer segons quins dies i segons quines hores, que sense cita prèvia hi ha males cares, que ser client de tota la vida no té gaire valor i que, en general, la relació del client corrent amb el seu banc és cada vegada més digital i menys personalitzada, també s'ha de comprendre que la notícia dels beneficis anuals sigui acollida amb contrarietat, sobretot ara que els bancs continuen xiulant i fent-se els distrets per no haver de retribuir l’estalvi d’acord amb la pujada dels tipus d'interès.

Antoni Bassas​, 4.2.2023​

E.E. 153 PLINTON: NI EDUCACIÓ, NI FÍSICA

... la simple imatge del plínton fa que tota la meva atenció quedi focalitzada en aquesta andròmina vintage de gimnàs d'escola. El terror que em provoca aquesta pila de calaixos de fusta amb la part superior encoixinada amb cuir fa que el meu cervell no pugui veure res més... A unes quantes generacions, el plínton ens connecta amb la sensació de pànic que vam patir durant l'adolescència. Era un instrument de tortura a les escoles juntament amb el poltre, aquell bloc de cuir alçat sobre quatre potes. Aquests dos aparells de gimnàs simbolitzen una de les aberracions educatives de la Transició. No servia per a res. Ja podien passar cursos i contractar professors nous, que la sessió de trauma i tortura sempre arribava. En unes classes d'educació física sense cap mena de valor pedagògic, hi havia unes setmanes l'any que posaven aquella pila de calaixos al mig del gimnàs o de la pista bàsquet. Notaves la suor freda al clatell i la debilitat als genolls només de sentir el soroll de la fusta quan els calaixos encaixaven l’un amb l'altre. La professora –o professor, cadascú recorda els seus– agafava una cadira, la col·locava a deu metres de l’andròmina, s’hi asseia creuant les cames, amb aquell xandall... Amb la llista de classe en una mà i el llapis a l'altra, ens demanava que féssim una fila per ordre alfabètic de cognom i anéssim passant per damunt d'aquell artefacte de fusta llardós...

Te’l posaven horitzontal, havies de saltar amb força, clavar els braços al centre de la superfície i, obrint les cames, una cap a cada costat, caure a l'altra banda amb els braços estirats amunt. L’exercici tenia altres modalitats: ajuntant els genolls contra el pit o, amb el plínton vertical, fer-hi la tombarella a sobre. Hi havia tres tipus d’estudiants. Els que saltaven com gaseles sense cap tipus d’esforç. No els hi havia ensenyat ningú, senzillament havien estat ungits amb un poder diví. Ni tan sols la professora de gimnàstica es podia penjar la medalla d’haver traspassat aquells coneixements. Després hi havia els kamikazes. Aquells que no estaven dotats de l'agilitat dels primers però tenien una valentia arrasadora. Agafaven velocitat i es llençaven contra la pila de caixons, obcecats a arribar a l'altra banda encara que fos a costa de la seva integritat física. Més d'una vegada havien quedat estesos amb el plínton desmuntat perquè l’ímpetu i l'energia superaven la tècnica. I finalment hi havia el sector dels inútils que, atemorits i amb l'autoestima per terra, havíem de fer el ridícul davant la resta de la classe. I, per si no n'hi hagués prou, tornar-nos a posar a la cua i repetir desenes de vegades aquell exercici inútil sabent que, encara que saltéssim mil vegades, mai no creuaríem aquell mur de fusta. La professora de gimnàstica et mirava amb cara de fàstic i, aixecant les celles, tornava a posar una fletxeta cap avall al costat del teu nom. Cap professora va demostrar la seva destresa saltant l’andròmina ni mai va aconseguir que cap estudiant del sector inútil pugés de categoria. Era una assignatura que avaluava un do natural sense cap aportació de l’escola més enllà d’apilar els calaixos.

La desaparició del plínton confirma la inutilitat de l’exercici d’una assignatura en què ni aprenies res ni exercitaves el cos més enllà de fer-te uns quants blaus als genolls. Ni era educació, ni era física.

Mònica Planas Callol, 29.1.2023

Nota de l'amanuense​: dedicat a l'amic J.A.B.

 

E.E. 152 QUI ESTIGUI NET DE CULPA

Feijóo va dir que "fa molts segles que no es veu un cristià matant en nom de la seva religió"...

Algú que aspira a governar Espanya no pot mostrar una ignorància tan gran de la nostra història tan recent i, en tot cas, la resposta dóna moltes (i preocupants) pistes de la realitat cultural paral·lela a la veritat històrica en què viu instal·lada la dreta espanyola. Feijóo es desinfla cada cop que obre la boca...

Això no vol dir que, en efecte, el terrorisme de signe islamista no amenaci la nostra llibertat, i que la societat europea no hagi de vigilar que els fanatismes religiosos no acabin desembocant en atemptats terroristes. Però en matèria de matar en nom de Déu, qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra.

Antoni Bassas, 28.1.2023

 

E.E. 151 LA PARAULA QUE ENS MATARÀ

 ... si parlem d'art contemporani (ja sigui novel·la, música, teatre, cine, humor...) hem de dir que hi ha una paraula que ens ha fet molt de mal, perquè és una paraula falsa, carregada de bones intencions, de reparació, de lluita, però també de verí, de condescendència, de maternalisme, de complaença. La paraula fatídica, la que matarà tota expressió artística, si no és que ja l’ha matat, és empoderament.

Empar Moliner, 28.1.2023

E.E. 150 PARAULES COM MANYAGUES

Com diu l'autor de l’excel·lent novel·la Libro de familia, el basc Galder Reguera, la nostàlgia és una estranya barreja de goig i de dolor.

A través del centenar de paraules que l’Helena Borrell, 100 paraules de l'Empordà i part de l'estranger, rescabala d'un possible oblit, m'he retrobat amb els meus pares i amb els meus avis i, per tant, amb la meva infància.

Més enllà dels tradicionals i coneguts fressa i tenca la porta, que t’assenyalen com a empordanès allà on vagis, he ensopegat –i gloriosa ensopegada!– amb paraules que sentia dir a casa amb tota normalitat però que s’havien perdut amb el pas dels anys i amb la desaparició dels meus pares i avis.

Tot i la nostàlgia, no em vull posar dramàtica. Sé que les llengües, com tots els éssers vius, canvien i evolucionen. És inevitable que es perdin algunes paraules, sobretot si van lligades a l’estil de vida, que, lògicament, va canviant amb el temps. Però mirar de protegir el lèxic és una missió tan valuosa com la lluita per salvar algunes espècies animals.

I, sobretot, no deixar-nos arrossegar per la globalització que tendeix a uniformitzar-ho tot.

Sílvia Soler, 28.1.2023

 

E.E. 149 COM UNA DOLÇA DECADÈNCIA

A aquest present de guerra, de postpandèmia i de post-Procés li escau un nom: supervivència. Anar tirant. El bucle. La vida segueix. ... Tot embolicat, sense sortides clares. Qui més qui menys, cadascú es refugia en la seva vida insignificant, en un silenciós retorn a la tribu, a la individualitat, a les coses petites i segures. Cuidar-se, concentrar-se en els detalls tangibles. Pensar en gran? Són temps de replegament, de tornar a començar. Fer marxa enrere no és una opció i alhora, al davant, l'horitzó està emboirat. Només ens queda el dia a dia, el pas a pas. Presentisme. Resiliència. ¿Algú pensa seriosament en el futur, en el mitjà o llarg termini? Aquesta palpable absència de projecte és el més preocupant. Es respira en l'ambient irrespirable. No només és un problema del desprestigi de la política, però en la política, tan exposada, es nota més. Mana el tacticisme populista, l’addicció a la demoscòpia. La mala política... Molts pensen: com que no ens en sortirem, jo faig la meva, m'aïllo d'un món embogit i d'un país ferit. No vull que em xuclin totes les energies. No hi ha veus d'autoritat que marquin el camí. Hi ha molt soroll, molta exhibició narcisista i banal que fa més gran la desorientació general... Les úniques accions col·lectives ho són a la defensiva: salvar el planeta, salvar la llengua, salvar la feina... No hi ha manera que ens mobilitzem per una nova il·lusió. Només ens posem d'acord en la desil·lusió, en la constatació que no anem bé. Quant de temps haurà de passar perquè entrem en una onada positiva de canvi? Si convertim aquest estat de coses en la normalitat, si ens instal·lem en la grisor permanent, caurem en un pou sense fons. Ens anirem empetitint. La mediocritat és encomanadissa i còmoda...

Ignasi Aragay, 22.1.2023

E.E. 148 El menyspreu catòlic de la intel·ligència

...  el cristianisme –en especial, el catolicisme– no és una religió de cap Llibre: és una religió de l’amor, cosa veritablement lloable. La “culpa” del rebuig de l’intel·lecte dels catòlics s’ha d’atribuir a Pau de Tars, que, tant a la primera com a la segona Carta als Corintis, va exhibir un menyspreu de la intel·ligència massa indissimulat: “Fem presoneres les intel·ligències per portar-les a obeir el Crist.”

Els jesuïtes, tan importants a la història de l'educació al món sencer, van encunyar el terme de sacrificium intellectus per designar, en part, el mateix que proposava Pau, però encara més per definir allò que en diem “obediència cega” a un superior i a l'ordre. Després d’Ignasi de Loyola, Pascal –que, com a jansenista, detestava els jesuïtes– va acceptar la premissa de l’antiintel·lectualisme testamentari bo i lloant la renúncia a les complicacions de la raó en favor d’una fe viscuda existencialment: com Kierkegaard, que també creia, en matèria de fe, que el que cal fer és llançar-se al buit...

No hi ha dubte que hi ha hagut cristians que han ponderat l'ús de la ment, fins i tot per convertir-se en éssers més apropats a Déu; però el credo quia absurdum de sant Agustí —“crec perquè és absurd”—, ha tingut molt de pes en aquesta religió. Sembla més admirable l’amor Dei intellectualis del jueu Spinoza: l’amor intel·lectual de Déu.

Afegim-hi una reflexió: aviat no voldrà dir res ser catòlic o protestant quant a aquesta qüestió perquè, per raons que el lector coneix molt bé, la intel·ligència, el saber o l'estudi estaran cada cop més desprestigiats al nostre món.

Jordi Llovet, 21.1.2023

E.E. 147 ¿DIES DE MANTETA I PLANTOFES?

Va, que aixequi la mà qui aquestes festes no ha estrenat plantofes noves. O potser pantofles? O pantufles? O fins i tot plantofles? No dubtem ni un segon a l'hora d'engegar una bona plantofada (no diríem mai una pantoflada o cap altra variant) i, en canvi, no tenim clara la mare dels ous. Perquè sí, amics, una plantofada és originàriament un cop de plantofa, un mot que fem anar com a mínim des del segle XV, malgrat que encara ens faci ballar el cap. Sembla que ve del francès pantoufle o de l’italià pantofola. Sigui com vulgui, en el pas al català es va canviar de lloc la l sembla que per influència de planta (del peu). És el que tècnicament es coneix com a metàtesi, un fenomen prou freqüent que fa moure de lloc els sons dins les paraules per diverses causes, com l’influx d’una altra paraula de significat semblant o emparentat (com és aquest cas) o senzillament per fer la paraula més fàcil de pronunciar. De vegades totes les variants s’accepten, com passa amb àguila i àliga o amb vidu i viudo. Potser us sona molt més català vidu, però tan sols és un miratge. Ens agrada perquè és diferent del castellà, però en els derivats no hi ha color: a l’hora d’enviudar o d’enviduar tenim claríssima la tria. De fet, sembla que com que el femení vídua costava més de pronunciar que vidu, es va passar a viuda i després es va reformar el masculí: viudo. Ara bé, de vegades aquests reajustaments no triomfen o no s'expandeixen: per exemple, al diccionari normatiu només hi trobem ganivet, malgrat la popularitat de gavinet (i que en alguns llocs també es digui guinavet i guivanet). Tornant a les plantofes, no podem perdre de vista que en castellà en diuen pantuflas, i això ens deu estar ajudant a desfer la metàtesi i tornar als orígens. Ja sé que potser penseu que res de pantofles ni de plantofes, que sabatilles i avall. Així doncs, tot i tenir un sentit més específic (només són plantofes algunes sabatilles), no han triomfat gaire. Fins i tot a l'hora de donar plantofades els han passat la mà per la cara! 

Maria Rodríguez Mariné, 21.1.2023

 

E.E. 146 PRIMERA VISITA AL MUSEU PICASSO

Miro enrere i el Museu Picasso forma part de la meva educació barcelonina, aquella que em va proporcionar el meu pare quan em portava els diumenges al matí a "veure barcos al port", a visitar les oques de la catedral o a Santa Maria del Mar, les Drassanes, la plaça Reial o el mercat de Sant Antoni si havíem de canviar cromos. Eren unes sortides que ja es veia que no eren el pla més divertit del món, però eren les que es podia permetre un home que treballava de dilluns a dissabte al vespre, en una família que no tenia cotxe però sí un cert sentit de la cultura i del gust.

Visites com aquelles s'entenen (i s'agraeixen) quan ets adult, perquè algú et va acostumar de petit al silenci dels museus i de les esglésies i algú et va ensenyar a contemplar quadres, pedres o paisatges...

Antoni Bassas, 21.1.2023

 

E.E. 145 "EL 90% DE L'EDUCACIÓ ÉS COSA DELS PARES"

..."Us hem donat bondat i honradesa: sou molt bons treballadors, respecteu les persones, sou valents (no tous ni bledes)". Són paraules escrites fa un temps a mà per la meva mare, la Mercè, de 86 anys... He transcrit aquest testimoni personal perquè sovint carreguem les tintes contra l’escola i els mestres, però el primer espai educatiu, i el més decisiu, és la família, el que passa entre les quatre parets de cada casa. A vegades sembla que això no compti... Crec que no s'hi val a simplificar dient que el problema és que avui dia els dos progenitors treballen. Això ja fa dècades que passa. La mare va treballar tota la vida i no precisament al costat de casa. De fet, va fer-ho al món educatiu: a les escoles Tàber i Edumar, a les quals va dedicar moltes hores i molta entrega... Hi ha, sens dubte, famílies que les passen magres i que, per tant, tenen objectivament menys possibilitats de dedicar temps als fills... Si no arribes als mínims –sostre i alimentació–, la resta queda en un segon pla. No és estrany, doncs, que molts alumnes arribin cada matí a l’aula amb mancances i que, per tant, baixi el nivell general de coneixements, tal com mostren les proves de competències bàsiques... L'escola no ho pot resoldre tot, però ha de contribuir a compensar aquest punt de partida tan perjudicial per als qui no tenen en l'àmbit familiar l’ambient desitjable: massa sols, mal atesos, mancats de referents i d’afectes... L'educació reglada i en el lleure és crucial, però també ho és molt la familiar. I no tothom té la sort de tenir una mare com la Mercè.

Ignasi Aragay, 15.1.2023

 

E.E. 144 "DURANT MOLTS ANYS M'HE RESERVAT LA FE PER A LA MEVA INTIMITAT"

El principi de l'evangeli de Joan es va transformar a partir del segle IV a causa de la traducció llatina de sant Jeroni. Va canviar logos per verbum. "Al principi existia la paraula", podem llegir encara a la majoria de versions de la Bíblia.

— Jo seria partidari de restablir logos, que es pot traduir com a sentit. El sentit és anterior a la paraula. Déu, si és que és alguna cosa, és anterior a tot. Si en comptes de logos fem servir paraula o verb, perdem transcendència. Abans són les coses que el nom que els posem, que sempre serà reduccionista. De fet, el Déu de l'Antic Testament no es pot pronunciar, és el tetragrama YHVH...

Des dels elements tangibles que tenim i sense els dogmes, encara podem ser creients sense haver de demanar perdó...

Les paraules són relatives, i quan les convertim en dogma les desvirtuem. Ara podem entendre la fe des d'un punt de vista més raonable que abans. Les ciències positives ens hi ajuden...

Hi ha una part de gent que es declara materialista o atea –els agnòstics són un altre món– que, tanmateix, tenen sentiments o necessitats metafísiques. La dogmàtica catòlica els n'allunya. Les vivències metafísiques em fan millor persona, tot i que no en un sentit ètic o moral: a través d'elles puc aprofitar més tot el que la natura m'ha donat.

Jordi Nopca entrevista Antoni Batista, 14.1.2023