Jordi Llovet, 22.4.2023
En aquest bloc aniré publicant petits resums, extractes de retalls que tinc guardats des de fa algun temps i que he decidit esparracar i llençar, o no, i que em vaga compartir amb qui pugui estar interessat.
Jordi Llovet, 22.4.2023
Com serà aquest mes de maig? Plourà suficientment i bé? Floriran els jardins, com feien abans? Quan jo era petit, el mes de maig era el mes de Maria. Als hermanos, on jo anava, se celebrava amb gran esplendor. Cada dia anàvem tots a la capella, on el perfum de les flors es barrejava amb l'olor peculiar que fan els nens... L’altar sobreeixia de flors de tota mena. Lliris d'aigua i lliris de Sant Josep, és a dir, assutzenes, amb el perfum carregós i marejador, tan simbòlics, erectes i plens de saba apegalosa. Roses, esclar, peònies, xeringuilla, nebulosa, clavellets blancs. Tot plegat en un garbuix sense sentit... el capellà del col·legi, ens alliçonava sobre la gran i única virtut d'aquells anys, la castedat. Ell en deia puresa. Com si la vida fos impura i n’haguéssim de fugir. Havíem d'estar a l'aguait. El dimoni ens vigilava. Ell deia las fuerzas del mal... Mentrestant, les flors de l'altar lluïen inconscients i autosatisfetes els seus òrgans sexuals, com si volguessin desmentir les pietoses paraules i ens inundaven amb les onades dels seus perfums barrejats i embafadors... Sí, tot es feia en castellà, evidentment, les classes, les oracions, les plàtiques.
Per guarnir l'altar, havíem de portar flors: Venid y vamos todos / con flores a porfía, / con flores a María / que madre nuestra es. Quan era molt petit em pensava que Porfía era una altra senyora, amiga de Maria, que és la que era la nostra mare. Els que a casa seva tenien jardí, portaven flors dels seus jardins. Els que no en teníem, anàvem a pidolar a famílies conegudes que sí que en tenien... Vells jardins de Girona, jardins secrets, tancats entre parets, molts ja inexistents, records d’un Camelot de la infantesa en què tot era possible. Créixer és anar tatxant possibilitats de la llista. I quan un arriba a una edat tan provecta com la meva, ja gairebé ho té tot tatxat...
Narcís Comadira, 6.5.2023
Un cop el sexe ha estat fagocitat pel capitalisme, ens queda l'amor.
L'amor no és un sentiment abstracte, afirma Lluís Calvo. No hi ha una única manera d’estimar, per sort, però sí "una remor de fons comuna, sota un impuls que és idèntic en totes les persones"... El dilema de l'amor fa una separació constant entre l'amor i el sexe i entre l'amor i l'amistat, i ho fa amb un llenguatge entre poètic i filosòfic marca de la casa. "L’amor és un vincle, tan efímer com vulgueu, però comporta un enllaç enmig d’un món esquinçat. El sexe esporàdic pot ser estimulant, divertit, necessari, promiscu i carnavalesc, però ja fa dècades i segles que es troba dissociat en bona part de la vivència amorosa". A més, vincula aquesta separació conceptual amb el capitalisme... Pel que fa a l’amistat, entesa com a pacte, és "un saber-se en l'altre sense envair el seu terreny, un conviure sense habitar les entranyes ni els replecs més quotidians".
L'assaig de Lluís Calvo és ple
d’aforismes que faríem bé d’apuntar en una llibreta i llegir-los com un
credo cada dia: 1. L'amor és exigent i demana compromís i
responsabilitat. 2. L'amor és polític perquè és un fet social. 3. L'amor
és de les poques coses lliures que hi ha al món. 4. L'amor és utòpic.
5. L'amor és una força transformadora que ha d’establir-se entre
iguals.
L'estat espanyol mostra cada dia la seva inadequació com a marc polític pel progrés socioeconòmic, polític i cultural de la ciutadania de Catalunya...
Ferran Requejo, 8.4.2023
M’assabento que alguns i algunes exalumnes han decidit formar part de les llistes en les properes eleccions municipals.
Us felicito. Em fa content saber que esteu disposats i disposades a assumir una responsabilitat que segons com l’exerciu serà útil, beneficiosa pel conjunt de la població i segons com sigui la vostra actuació podreu contribuir al desencant que hi ha per la política, a allò que ja deien els meus pares: tots són iguals, només volen omplir-se la butxaca.
Sí, desgraciadament la política no atrau gaire gent i s’emeten judicis molt durs, però encertats, al costat de tota mena de mentides. Cal reconèixer i no oblidar la veritat de la vella sentència: hi ha de tot a la vinya del Senyor. Haureu de saber a quin bàndol us situeu...
Recordo amb nostàlgia els debats sobre què vol dir democràcia, sobre la divisió de poders que ara està tan qüestionada... parlàvem de racisme o de feminisme i acabàvem sempre repassant què passava a classe o al pati, perquè sabem que som més allò que fem que allò que diem que fem.
... Penseu que el vostre càrrec és un càrrec de responsabilitat, de servei. Recordeu que heu de tenir molt clar que us cal escoltar què demana la gent...
... sigueu elegants en el tracte, respectuosos en les formes i durs en el contingut contra el que defensen els altres. Respectem les persones, no pas el que diuen o el que fan. Els que es diu o el que es fa és motiu de debat, però les persones i els seus drets mai. No heu de mentir, heu de defensar el vostre programa amb arguments i reconèixer que us heu equivocat i, si cal, saber dimitir...
Com a tot arreu ens falta bona gent. Segur que la gran majoria en sou, però les temptacions del poder -algú en diu l’eròtica- són molt imaginatives. No oblideu, doncs, que la gent us necessita, necessita de la vostra acció a favor, sempre a favor, dels més febles, dels que viuen als marges a les nostres societats.
Sigueu ètics i ètica vol dir atendre les necessitats dels altres, no pas confeccionar llistes i decàlegs morals.
Us envio el final d’un poema de Jordi Virallonga, "Lector, recorda que hi ha homes que no estimen ningú, ni han pensat que en morir, els seus fills tindran memòria”.
Molta sort, candidats i candidates i recordeu que de tot tindrem memòria, sobretot del que feu i de les explicacions que doneu per allò que no heu fet quan havíeu dit que ho faríeu.
Jaume Cela, 11/05/2023
Som un país petit que no ocupa gaire espai al mapa... “És tan danès…” no sona petulant, sinó que és una manera natural i merescuda de resumir aquella impressió que causa la funcionalitat, la racionalitat i l'elegància en la creativitat danesa, i amb aquell punt just d'autoestima. A Dinamarca, si se sent una olor, no és de podrit, precisament, sinó d'equitat social i d'un acusat sentit de la responsabilitat col·lectiva en el manteniment de l'estat del benestar i la seguretat, com exemplifiquen la quantitat de bicicletes aparcades al carrer sense lligar.
Parelles joves, ben bé deu anys més joves que les nostres, passegen embarassos i cotxets, amb la tranquil·litat que no els faltarà l'ajuda de l'estat per disposar d'un pis assequible, i en tot el recorregut vital dels fills fins a l'edat de l'emancipació, inclosa la matrícula universitària, que estarà finançada amb diners públics. El resultat és una societat tan segura d'ella mateixa que, en comptes de limitar-se a conservar el que té, no para de preguntar-se com haurà d'encarar un futur de canvi climàtic i inestabilitat internacional. És tan danès i fa tanta enveja.
Participo en una conversa amb un grup de persones que voregem els seixanta anys... tots compartim la idea que el món ha començat a anar massa de pressa (¿o som nosaltres, que hem començat a anar a poc a poc?) i que la contínua transformació de la societat i dels hàbits ens té força desorientats.
D’acord: els nostres avis van haver d’habituar-se al telèfon, a l'expedició de l'home a la Lluna i a la televisió. Però els canvis que ens ha tocat viure a nosaltres són d’una profunditat que fa basarda.
Ens sentim apartats, desconcertats i la majoria de nosaltres –que hem estat tan urbanites i sempre hem volgut viure al rovell de l’ou– comencem a desitjar un lloc tranquil i plàcid per passar els nostres darrers anys. Un lloc apartat del soroll de les xarxes, del turisme massiu i del reggaeton. Un lloc on la bicicleta torni a ser el que era fa dècades: una opció per pedalar relaxadament entre camps verds, i no una conducció temerària i embogida entre cotxes, motos, patinets i vianants enmig de la ciutat.
Sílvia Soler, 8.4.2023
... La Severina comparteix amb tu, a més de la timidesa, la devoció pels llibres des de molt petita.
— Els pares li insisteixen molt en una cosa: llegir et farà lliure i sàvia. Abans es creia que el millor que es podia donar a un fill era la cultura. Eren temps d'una gran ingenuïtat.
Em fa l'efecte que ara ja no és ben bé així. Hi estàs d'acord?
— En les últimes dècades hem passat per diverses crisis econòmiques i de valors. Hi ha hagut una entronització dels diners com a valor suprem. Més recentment, el món digital ha desestructurat la cultura. La velocitat actual fa que el pensament quedi desdibuixat. La rapidesa, la brevetat i el soroll marquen el nostre present. Hi ha una acumulació i saturació d'informació.
La generació de la Severina i la dels seus pares està marcada per la guerra i la repressió posterior.
— És la generació del silenci. Ningú parlava de la guerra ni del que havia passat després. Hi ha persones joves que, en relació amb la novel·la, m'han dit que els costa entendre aquest silenci. El meu pare, que era d'un poble de l'Alta Ribagorça similar al del llibre, va morir quan jo tenia 7 anys. No va ser fins fa poc que vaig saber, i gairebé per atzar, que se li havia fet un consell de guerra sumaríssim. És curiós perquè, des de llavors, és com si ho hagués sabut sempre.
Vas néixer el 1959. De quina manera vas heretar la repressió que havia patit la generació dels teus pares?
— Diria que en vaig heretar una certa prudència o delicadesa a l'hora de tractar segons quins temes. Això s'ha perdut, avui. Penso que potser parlant poc ens estalviàvem algunes de les grolleries que corren ara.
Jordi Nopca entrevista a Imma Monsó, 1.4.2023
La situació alimentària del colom coix em podria fer pensar en la natura, en l’evolució de les espècies. Perquè tots sabem que els més forts sobreviuen perquè s’alimenten millor i els més dèbils no sobreviuen perquè s’alimenten pitjor. Però hi ha dues variables, que tenen a veure amb els humans, que s’han de contemplar, també, amb permís de Darwin.
La primera variable és la d’ell, la del colom coix. Com que té menys oportunitats que els altres d’arribar al menjar, ho compensa sent molt més agosarat. Se m’acosta més que els altres. S’ha hagut de fer valent. I la segona variable és la humana. Què faig jo, volent i sense voler, i què fa el senyor de l’hamburguesa, volent i sense voler? Doncs llançar-li menjar al dèbil, al coix, perquè hi arribi primer. Ell ho compensa i els humans ho compensem. I pot arribar a passar que el més alimentat (no diré "ben alimentat", perquè no crec que li vagin gaire bé l’hamburguesa i el sushi) sigui precisament el que ho hauria de ser menys. Això em fa pensar que la vida, de vegades, és extraordinària.
... La utilització electoralista dels catalans amb origen andalús no és una cosa nova. El PSC se’n va fer un fart, de convidar Alfonso Guerra per fer mítings al cinturó barceloní, i en les seves intervencions sempre hi havia un regust lerrouxista que de ben segur resultava incòmode per a un Raimon Obiols o un Pasqual Maragall. Però a l'època del felipisme, això donava resultat. El PP fa el mateix i encara amb més motiu, perquè la seva estructura a Catalunya és molt feble i els seus dirigents històrics –Jorge Fernández Díaz, Alícia Sánchez-Camacho, o el mateix Millo– ja no compten per a res. És més, la seva participació activa en totes les jugades brutes de l’operació Catalunya els ha convertit en elements tòxics fins i tot per a molts dels seus antics votants.
Per sort, la majoria dels fills i néts de la immigració andalusa, si bé no han renunciat als seus orígens, se senten plenament catalans, treballen en empreses catalanes o potser les dirigeixen, i segurament es pregunten qui és, o qui s'ha pensat que és, aquest senyor del PP que afirma parlar en nom seu.
Toni Soler, 19.3.2023
A Barcelona, si t'hi encaparres, pots viure en català, tot i que amb algunes incomoditats i sempre a l'aguait: és un esforç notable de militància. Però es pot. En realitat, fa molt temps que és així. Diria que, com a mínim, tota la meva vida de mig segle llarg.
Això sí,
als anys 70 el català va aconseguir fer un salt popular endavant, es va
posar de moda associat al canvi democràtic i la recuperació de
l'autogovern i dels ajuntaments. Encara vivim de rendes d’aquell salt
màgic. Màgic?... Sense ser nacionalistes, i malgrat l'acusació de sucursalistes que els
plovia del pujolisme, les esquerres (PSC i PSUC), molt fortes i majoritàries en el
camp educatiu, van fer seva la llengua com un pilar de cohesió social i
d’ascensor social.
Ara ens adonem que caldria fer-ne un altre, de salt endavant, si volem
salvar l’idioma propi, parlat de forma habitual només pel 36% de la
població. Però ens agafa cansats. El Procés està passant factura.
Malgrat els intents de protegir-la i deixar-la al marge del pols polític
sobiranista –a vegades fins i tot semblava que massa al marge–, la
llengua ha quedat associada a la derrota. L'espanyolisme més
recalcitrant s'ha esforçat a identificar l’independentisme amb el
català, és a dir, a fer-ne l’idioma només d'alguns, a etiquetar-lo
políticament, a culpabilitzar-lo... Per sort, la realitat social no es correspon amb aquesta
tensió: al carrer domina el castellà, però la bel·ligerància contra el
català és baixa, i viceversa. El que tampoc no hi ha, certament, és un
corrent a favor, en positiu, de l’idioma històric del país.
La campanya institucional de la Queta respon a aquest intent de tornar a construir un discurs amable i optimista al voltant del català... La publicitat ajuda, però no fa miracles. Igual que als anys 70, sense esforç cívic i polític no hi haurà màgia que valgui...
Ignasi Aragay, 19.3.2023
No ens enganyem: raons per al pessimisme n’hi ha a cabassos. Ara que vivim temps de distopies, de no-future, i que tots plegats, començant pels joves, ens creiem molt desgraciats i ens anem deixant caure pel pendent del fatalisme, una bona manera de relativitzar els nostres mals és mirar enrere. No és un consol, només un exercici per desdramatitzar. Hi ha hagut períodes de la història molt més durs i sagnants. A Barcelona i al conjunt de Catalunya, el segle XIX i bona part del XX van ser un autèntic festival de violència i bandositats. La capital es va guanyar la fama de ciutat anàrquica i iracunda, a l'avantguarda de la revolució: higienisme, anarquisme, socialisme, comunisme, vegetarianisme, esperantisme... Tots els ismes utòpics hi arrelaven. "Barcelona és la ciutat industrial més gran d'Espanya i la seva història registra més lluita de barricades que qualsevol altra ciutat del món", va escriure Friedrich Engels. Tenia raó... No només hi havia misèria per la guerra, també per la sequera prolongada, per una important crisi del deute públic i per una Barcelona cada cop més densa i insalubre, encotillada per les muralles.
Sí, tot això ens sembla llunyà. Ho van viure els avis dels meus avis. Vist així, potser no ho és tant, de remot. Els nostres avantpassats també van veure la bullanga de 1842 i el consegüent bombardeig d'Espartero, la vaga general del 1855 (primera d’Espanya) que va impressionar Marx, els atemptats anarquistes (de 1894 a 1900 van esclatar una seixantena d’artefactes, inclosa la bomba del Liceu, que van fer 38 morts). Entre el 1814 i el 1900 Catalunya va estar 60 anys en estat d'excepció. I ja al XX, més vagues i atemptats, la Setmana Tràgica del 1909, el pistolerisme... Llegit així, tot seguit, fa basarda. I és el nostre passat prou recent. Venim d’aquesta distopia.
Ignasi Aragay, 18.3.2023
... en la nostra premsa, són molt rars els articles en què una obra d'art, de pensament o de literatura són analitzats fredament, amb coneixement de causa i, naturalment, el punt d’opinió personal —que els afectats poden haver considerat ximple o equivocat, hi tenen dret— que hauria d’escaure a tota peça de crítica literària o artística.
Però això, com hem dit, és cosa rara a casa nostra... Aquí, per desgràcia, ens hem convertit des de fa temps en una “gran família”, i ja se sap que els draps bruts es renten a casa, en la intimitat, mai en públic. Però la funció de la crítica és una altra cosa. Tot país en què la bonhomia o la benvolença renuncien a LA CRÍTICA SERIOSA, és un país en què, a la llarga, proliferaran coses menudes. Una novel·la com Jo canto i la muntanya balla (així en català gramaticalment correcte), que, en privat, una colla de crítics i lectors han considerat catastròfica, donarà la volta al món per no haver rebut, en el seu moment, els comentaris crítics assaonats que hauria tingut en un país amb un estament crític ben consolidat...
Jordi Llovet, 18.3.2023
Remarco que el que causarà un
enorme mal reputacional no és pròpiament l'acció de la justícia sinó el
cas que s’investiga, del qual serien responsables càrrecs electes i/o
alts executius dels club. Estem parlant d’acusacions de corrupció i
d’administració deslleial, i d'uns pagaments, durant disset anys, de més
de set milions d'euros... la veritat judicial s’haurà d’obrir pas enmig de la cridòria més
escandalosa dels que ja tenen redactat el titular de culpabilitat amb
l'únic objectiu d’enfonsar una entitat amb més de 140.000 socis i la
institució catalana més popular arreu del món....
Es veu de tres hores lluny el desig aliè d’embrutar aquesta història. El pitjor és que des de dins del Barça mateix els hi hagin pogut posar en safata.
La intenció dels moralistes és eliminar de les obres de ficció –el terreny de la llibertat!– qualsevol referència a l'aspecte físic, la raça, la salut mental o la violència. Ni tan sols estic d'acord que els escriptors contemporanis hagin d'estar subjectes a aquesta correcció, però mirar de corregir les obres que van ser escrites segles enrere em sembla una autèntica bajanada.
Us imagineu Huckleberry Finn o Pippi Langstrum sent políticament correctes? Quin avorriment! O el llop de La Caputxeta sent amable amb l’àvia, o la bruixa de Hansel i Gretel fent servir el forn de llenya només per fer-hi galetes...
El risc que la bona idea de respectar les minories esdevingui una eina a favor de la fiscalització de la llibertat de creació és evident...
Sílvia Soler, 11.3.2023
... hem creat un nou món que no és en una altra galàxia ni s'hi arriba
traslladant-nos al futur. Es troba, exactament, rere la pantalla que
tenim davant nostre o que sostenim entre les mans. S'ha escindit –o, més
ben dit, s'ha doblat– l'espai-temps en què vivim... Els mòbils, els ordinadors i l’smart TV reestructuren la nostra
identitat. Ens fan inevitablement diferents. Han fet que la nostra
identitat –dels qui hem transitat amb els anys del món antic als dos
mons– canviés. Però els adolescents ja no han conegut el món d'abans. El
seu món pràcticament ja només és un –la pantalla ha esdevingut per a
ells una separació gairebé imperceptible... El bullying d'abans i de després de les noves pantalles és molt diferent. Abans, el bullying hauria cessat a la porta del centre educatiu. Ara es produeix en els dos mons alhora. Cara a cara, però també online. La tortura continua després de les classes, a casa, al carrer, a mil quilòmetres de distància. Dia i nit, en un continuum endimoniat...
També ens ha recordat com menteixen els arronsats de torn... dient que “a Catalunya no hi ha un problema lingüístic”. El problema hi és, perquè a la minorització accelerada de la llengua pròpia del país s’hi ha d’afegir l’hostilitat d’una part molt gran de la societat espanyola, que no es conforma amb l'actual desequilibri lingüístic, fruit de la repressió endèmica, sinó que voldria que el català retrocedís fins a ser útil només per acompanyar el mal anomenat cagatió. Tot això a l'empara d'una Constitució i un edifici legislatiu que afavoreixen per defecte la llengua imposada per damunt de la llengua pròpia.
La Begoña és una noia jove i té dret a cometre errors, per tant no es tracta d’acarnissar-s’hi. Però si la seva relliscada serveix per mobilitzar les consciències i fer que els catalanoparlants adoptin una posició de fermesa i dignitat en l'ús quotidià de la llengua, benvinguda sigui. Al cap i a la fi, tots sabem distingir entre qui no parla català perquè encara no ha pogut aprendre’l i qui no el parla ni l’entén perquè no li dona la gana. Crec que va ser Modest Prats qui va dir que una persona que porta 10 anys a Catalunya i no coneix el català, o és un ruc o és un enemic. Vull creure que la Begoña no és una cosa ni l'altra: segurament és una de tantes espanyoles desinformades, una jove víctima del fervor patriòtic que ha empudegat l'ambient des dels dies de l' "a por ellos".
La Begoña, ras i curt, ens marca el camí: hem d’abraçar el conflicte, en lloc de negar-lo.
Toni Soler, 5.3.2023
- des d'un punt de vista ateu, ¿religió i fanatisme no són sinònims? — No. Els ateus també poden ser fanàtics...
- ¿La famosa i polèmica teoria de la "gran substitució" està justificada o és només una esbojarrada idea racista? — És una idea absurda i racista que d’entrada implica que hi ha unitat entre els musulmans europeus.I com acabem de dir, no és així, i el seu interès i la pràctica de la religió són molt diversos... sostinc que l'islam francès i europeu, com el cristianisme, és plural i fragmentat, amb creences, costums i pràctiques variades.
Entrevista a John Tolan, 26.2.2023
Precisament, el periodisme ha sigut un dels focus de revictimització més importants durant aquest any. "M'he sentit molt agredit. El periodisme m'ha maltractat, no voluntàriament, sinó per maldestre", sentencia. L’actualitat ho "tritura tot". Ho devora tot. Voracitat. Consum. Novetat.
Alejandro Palomas, 26.2.2023
Però
el que la classe política de Madrid no sap, i Carrizosa sí, és que el
plet català encara donarà molta guerra i que l’independentisme tard o
d’hora tornarà a agafar embranzida. També en això té raó.
Ignasi Aragay, 26.2.2023
Aquesta setmana hem sabut que el Sabadell ha guanyat 859 milions (segon millor resultat històric); CaixaBank, 3.145 milions (una xifra que no havia assolit mai en termes reals); el Santander, 9.605 milions (el benefici més gran de la seva història), i el BBVA, 6.420 milions (més que mai, un 38% d'increment)... l'estalviador o l'hipotecat voldria notar alguna relació directa més gran entre els beneficis del banc i els seus propis beneficis. "... els bancs no donen res".
Si a això hi afegim el tancament d'oficines bancàries, que operacions senzilles com anar-hi a buscar canvi o ingressar efectiu només es poden fer segons quins dies i segons quines hores, que sense cita prèvia hi ha males cares, que ser client de tota la vida no té gaire valor i que, en general, la relació del client corrent amb el seu banc és cada vegada més digital i menys personalitzada, també s'ha de comprendre que la notícia dels beneficis anuals sigui acollida amb contrarietat, sobretot ara que els bancs continuen xiulant i fent-se els distrets per no haver de retribuir l’estalvi d’acord amb la pujada dels tipus d'interès.
Te’l posaven horitzontal, havies de saltar amb força, clavar els braços al centre de la superfície i, obrint les cames, una cap a cada costat, caure a l'altra banda amb els braços estirats amunt. L’exercici tenia altres modalitats: ajuntant els genolls contra el pit o, amb el plínton vertical, fer-hi la tombarella a sobre. Hi havia tres tipus d’estudiants. Els que saltaven com gaseles sense cap tipus d’esforç. No els hi havia ensenyat ningú, senzillament havien estat ungits amb un poder diví. Ni tan sols la professora de gimnàstica es podia penjar la medalla d’haver traspassat aquells coneixements. Després hi havia els kamikazes. Aquells que no estaven dotats de l'agilitat dels primers però tenien una valentia arrasadora. Agafaven velocitat i es llençaven contra la pila de caixons, obcecats a arribar a l'altra banda encara que fos a costa de la seva integritat física. Més d'una vegada havien quedat estesos amb el plínton desmuntat perquè l’ímpetu i l'energia superaven la tècnica. I finalment hi havia el sector dels inútils que, atemorits i amb l'autoestima per terra, havíem de fer el ridícul davant la resta de la classe. I, per si no n'hi hagués prou, tornar-nos a posar a la cua i repetir desenes de vegades aquell exercici inútil sabent que, encara que saltéssim mil vegades, mai no creuaríem aquell mur de fusta. La professora de gimnàstica et mirava amb cara de fàstic i, aixecant les celles, tornava a posar una fletxeta cap avall al costat del teu nom. Cap professora va demostrar la seva destresa saltant l’andròmina ni mai va aconseguir que cap estudiant del sector inútil pugés de categoria. Era una assignatura que avaluava un do natural sense cap aportació de l’escola més enllà d’apilar els calaixos.
La desaparició del plínton confirma
la inutilitat de l’exercici d’una assignatura en què ni aprenies res ni
exercitaves el cos més enllà de fer-te uns quants blaus als genolls. Ni
era educació, ni era física.
Mònica Planas Callol, 29.1.2023
Feijóo va dir que "fa molts segles que no es veu un cristià matant en nom de la seva religió"...
Algú que aspira a governar Espanya no pot mostrar una ignorància tan gran de la nostra història tan recent i, en tot cas, la resposta dóna moltes (i preocupants) pistes de la realitat cultural paral·lela a la veritat històrica en què viu instal·lada la dreta espanyola. Feijóo es desinfla cada cop que obre la boca...
Això no vol dir que, en efecte, el terrorisme de signe islamista no amenaci la nostra llibertat, i que la societat europea no hagi de vigilar que els fanatismes religiosos no acabin desembocant en atemptats terroristes. Però en matèria de matar en nom de Déu, qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra.
... si parlem d'art contemporani (ja sigui novel·la, música, teatre, cine, humor...) hem de dir que hi ha una paraula que ens ha fet molt de mal, perquè és una paraula falsa, carregada de bones intencions, de reparació, de lluita, però també de verí, de condescendència, de maternalisme, de complaença. La paraula fatídica, la que matarà tota expressió artística, si no és que ja l’ha matat, és empoderament.
Com diu l'autor de l’excel·lent novel·la Libro de familia, el basc Galder Reguera, la nostàlgia és una estranya barreja de goig i de dolor.
A través del centenar de paraules que l’Helena Borrell, 100 paraules de l'Empordà i part de l'estranger, rescabala d'un possible oblit, m'he retrobat amb els meus pares i amb els meus avis i, per tant, amb la meva infància.
Més enllà dels tradicionals i coneguts fressa i tenca la porta, que t’assenyalen com a empordanès allà on vagis, he ensopegat –i gloriosa ensopegada!– amb paraules que sentia dir a casa amb tota normalitat però que s’havien perdut amb el pas dels anys i amb la desaparició dels meus pares i avis.
Tot i la nostàlgia, no em vull posar dramàtica. Sé que les llengües, com tots els éssers vius, canvien i evolucionen. És inevitable que es perdin algunes paraules, sobretot si van lligades a l’estil de vida, que, lògicament, va canviant amb el temps. Però mirar de protegir el lèxic és una missió tan valuosa com la lluita per salvar algunes espècies animals.
I, sobretot, no deixar-nos arrossegar per la globalització que tendeix a uniformitzar-ho tot.
Sílvia Soler, 28.1.2023
A aquest present de guerra, de postpandèmia i de post-Procés li escau un nom: supervivència. Anar tirant. El bucle. La vida segueix. ... Tot embolicat, sense sortides clares. Qui més qui menys, cadascú es refugia en la seva vida insignificant, en un silenciós retorn a la tribu, a la individualitat, a les coses petites i segures. Cuidar-se, concentrar-se en els detalls tangibles. Pensar en gran? Són temps de replegament, de tornar a començar. Fer marxa enrere no és una opció i alhora, al davant, l'horitzó està emboirat. Només ens queda el dia a dia, el pas a pas. Presentisme. Resiliència. ¿Algú pensa seriosament en el futur, en el mitjà o llarg termini? Aquesta palpable absència de projecte és el més preocupant. Es respira en l'ambient irrespirable. No només és un problema del desprestigi de la política, però en la política, tan exposada, es nota més. Mana el tacticisme populista, l’addicció a la demoscòpia. La mala política... Molts pensen: com que no ens en sortirem, jo faig la meva, m'aïllo d'un món embogit i d'un país ferit. No vull que em xuclin totes les energies. No hi ha veus d'autoritat que marquin el camí. Hi ha molt soroll, molta exhibició narcisista i banal que fa més gran la desorientació general... Les úniques accions col·lectives ho són a la defensiva: salvar el planeta, salvar la llengua, salvar la feina... No hi ha manera que ens mobilitzem per una nova il·lusió. Només ens posem d'acord en la desil·lusió, en la constatació que no anem bé. Quant de temps haurà de passar perquè entrem en una onada positiva de canvi? Si convertim aquest estat de coses en la normalitat, si ens instal·lem en la grisor permanent, caurem en un pou sense fons. Ens anirem empetitint. La mediocritat és encomanadissa i còmoda...
Ignasi Aragay, 22.1.2023
... el cristianisme –en especial, el catolicisme– no és una religió de cap Llibre: és una religió de l’amor, cosa veritablement lloable. La “culpa” del rebuig de l’intel·lecte dels catòlics s’ha d’atribuir a Pau de Tars, que, tant a la primera com a la segona Carta als Corintis, va exhibir un menyspreu de la intel·ligència massa indissimulat: “Fem presoneres les intel·ligències per portar-les a obeir el Crist.”
Els jesuïtes, tan importants a la història de l'educació al món sencer, van encunyar el terme de sacrificium intellectus per designar, en part, el mateix que proposava Pau, però encara més per definir allò que en diem “obediència cega” a un superior i a l'ordre. Després d’Ignasi de Loyola, Pascal –que, com a jansenista, detestava els jesuïtes– va acceptar la premissa de l’antiintel·lectualisme testamentari bo i lloant la renúncia a les complicacions de la raó en favor d’una fe viscuda existencialment: com Kierkegaard, que també creia, en matèria de fe, que el que cal fer és llançar-se al buit...
No hi ha dubte que hi ha hagut cristians que han ponderat l'ús de la ment, fins i tot per convertir-se en éssers més apropats a Déu; però el credo quia absurdum de sant Agustí —“crec perquè és absurd”—, ha tingut molt de pes en aquesta religió. Sembla més admirable l’amor Dei intellectualis del jueu Spinoza: l’amor intel·lectual de Déu.
Afegim-hi una reflexió: aviat no voldrà dir res ser catòlic o protestant quant a aquesta qüestió perquè, per raons que el lector coneix molt bé, la intel·ligència, el saber o l'estudi estaran cada cop més desprestigiats al nostre món.
Jordi Llovet, 21.1.2023
Va, que aixequi la mà qui aquestes festes no ha estrenat plantofes noves. O potser pantofles? O pantufles? O fins i tot plantofles? No dubtem ni un segon a l'hora d'engegar una bona plantofada (no diríem mai una pantoflada o cap altra variant) i, en canvi, no tenim clara la mare dels ous. Perquè sí, amics, una plantofada és originàriament un cop de plantofa, un mot que fem anar com a mínim des del segle XV, malgrat que encara ens faci ballar el cap. Sembla que ve del francès pantoufle o de l’italià pantofola. Sigui com vulgui, en el pas al català es va canviar de lloc la l sembla que per influència de planta (del peu). És el que tècnicament es coneix com a metàtesi, un fenomen prou freqüent que fa moure de lloc els sons dins les paraules per diverses causes, com l’influx d’una altra paraula de significat semblant o emparentat (com és aquest cas) o senzillament per fer la paraula més fàcil de pronunciar. De vegades totes les variants s’accepten, com passa amb àguila i àliga o amb vidu i viudo. Potser us sona molt més català vidu, però tan sols és un miratge. Ens agrada perquè és diferent del castellà, però en els derivats no hi ha color: a l’hora d’enviudar o d’enviduar tenim claríssima la tria. De fet, sembla que com que el femení vídua costava més de pronunciar que vidu, es va passar a viuda i després es va reformar el masculí: viudo. Ara bé, de vegades aquests reajustaments no triomfen o no s'expandeixen: per exemple, al diccionari normatiu només hi trobem ganivet, malgrat la popularitat de gavinet (i que en alguns llocs també es digui guinavet i guivanet). Tornant a les plantofes, no podem perdre de vista que en castellà en diuen pantuflas, i això ens deu estar ajudant a desfer la metàtesi i tornar als orígens. Ja sé que potser penseu que res de pantofles ni de plantofes, que sabatilles i avall. Així doncs, tot i tenir un sentit més específic (només són plantofes algunes sabatilles), no han triomfat gaire. Fins i tot a l'hora de donar plantofades els han passat la mà per la cara!
Maria Rodríguez Mariné, 21.1.2023
Miro enrere i el Museu Picasso forma part de la meva educació barcelonina, aquella que em va proporcionar el meu pare quan em portava els diumenges al matí a "veure barcos al port", a visitar les oques de la catedral o a Santa Maria del Mar, les Drassanes, la plaça Reial o el mercat de Sant Antoni si havíem de canviar cromos. Eren unes sortides que ja es veia que no eren el pla més divertit del món, però eren les que es podia permetre un home que treballava de dilluns a dissabte al vespre, en una família que no tenia cotxe però sí un cert sentit de la cultura i del gust.
Visites com aquelles s'entenen (i s'agraeixen) quan ets adult, perquè algú et va acostumar de petit al silenci dels museus i de les esglésies i algú et va ensenyar a contemplar quadres, pedres o paisatges...
Antoni Bassas, 21.1.2023
El principi de l'evangeli de Joan es va transformar a partir del segle IV a causa de la traducció llatina de sant Jeroni. Va canviar logos per verbum. "Al principi existia la paraula", podem llegir encara a la majoria de versions de la Bíblia.
— Jo seria partidari de restablir logos, que es pot traduir com a sentit. El sentit és anterior a la paraula. Déu, si és que és alguna cosa, és anterior a tot. Si en comptes de logos fem servir paraula o verb,
perdem transcendència. Abans són les coses que el nom que els posem,
que sempre serà reduccionista. De fet, el Déu de l'Antic Testament no es
pot pronunciar, és el tetragrama YHVH...
Des dels elements tangibles que tenim i sense els dogmes, encara podem ser creients sense haver de demanar perdó...
Les paraules són relatives, i quan les convertim en dogma les
desvirtuem. Ara podem entendre la fe des d'un punt de vista més raonable
que abans. Les ciències positives ens hi ajuden...
Hi ha una part de gent que es declara materialista o atea –els agnòstics són un altre món– que, tanmateix, tenen sentiments o necessitats metafísiques. La dogmàtica catòlica els n'allunya. Les vivències metafísiques em fan millor persona, tot i que no en un sentit ètic o moral: a través d'elles puc aprofitar més tot el que la natura m'ha donat.
Jordi Nopca entrevista Antoni Batista, 14.1.2023