dimecres, 25 de gener de 2023

E.E. 130 L'ENRIQUIMENT

 ... el PSOE i Unides Podem han presentat una esmena per "crear un nou delicte d'enriquiment il·lícit" al Codi Penal, ... Em sembla fantàstic, escolti. En la proposta es plantejarien fins a tres anys de presó per a càrrecs públics que no justifiquessin un enriquiment de més de 250.000 euros (mare meva, qui els engrapés). Em sembla perfecte que si hi ha un enriquiment econòmic sense demostrar de 250.000 euros, hom n’hagi de retre comptes. Però de la mateixa manera que hom ha de demostrar que no s'ha enriquit econòmicament, també hauria de demostrar que no s'ha enriquit nutricionalment. De la mateixa manera que un polític, abans d'acceptar el càrrec, ha de fer una declaració de patrimoni, jo trobaria correctíssim que el mateix polític fes una declaració de triglicèrids i estat de salut en general. Un examen econòmic està molt bé, però un examen mèdic està encara millor. Colesterol? Pes? Pressió? Caldria demostrar que, després de dinars i més dinars de feina, aquell servidor públic no comença a deixar-se anar i a menjar llonguets d'aquells que et posen en un plat petit, tapes de llonganissa, cava del Penedès (de benvinguda) i mel i mató de postres. El polític ha de demostrar que aquella americana que es va fer fer o que es va comprar als grans magatzems al final de la legislatura li corda. El polític ha de demostrar que no es queda diners que no li pertanyen, però també que no acapara colesterol del dolent, que tampoc li pertany. Entrepanets irresistibles, sucs de taronja falsos, refrescos, cacauets...

Empar Moliner, 10.12.2022


dimarts, 24 de gener de 2023

E.E. 129 L'AMOR

L'amor romàntic no té el poder transformador que durant tant de temps li atribuíem i no pot fer per nosaltres allò que hem de fer nosaltres mateixos... Algunes de les coses que hem après –moltes de les quals aportades pel feminisme– ens han fet deixar de creure que en algun lloc del món hi ha la nostra altra meitat, la persona que ens salvarà de la solitud. Ara ja sabem que no és probable que un amor ens duri tota la vida. Podem divorciar-nos, tornar-nos a enamorar i, aquesta vegada, corregir l’error. Però resulta que, en moltíssimes ocasions, quan ho intentem una segona vegada (o unes quantes més), tornem a equivocar-nos, torna a sortir malament...

Deu ser, penso, que malgrat els anys i l'experiència em resisteixo a deixar de creure en l'amor. Segurament és d’això, del que es tracta: continuar creient en l’amor però entendre que l'amor no ens salvarà de res. Que som cadascú de nosaltres els responsables de la nostra vida i la nostra personalitat. Que l'amor és necessari –i plaent, increïblement il·luminador–, però no suficient. Amb l'amor no n'hi ha prou per transformar-nos. Potser, en realitat, només si ens transformem viurem l’amor com cal.

Sílvia Soler, 10.12.2022



 

dissabte, 21 de gener de 2023

E.E. 128 LA CREMADA DEL "CLEANFULNESS"

El cleanfulness ve a ser una mena de “netejar la casa trobant-ho bé”... A les cases, les piques solen tenir una finestra al davant, perquè així, mentre hom frega els plats, deixa volar la imaginació. A mi m’agrada més escombrar (casa meva) que fer una factura (d'una feina meva), per exemple. I no cal dir que apilar llenya o cavar em semblen tasques molt més atractives que moltes de les remunerades que hi ha pel món. Acostumo a dir als de casa (no tenim senyora de fer feines) per incentivar-los que canviar els llençols i fregar gasta més calories que fer pàdel. El problema de la neteja de la casa sempre és el mateix i és, sobretot, però no únicament, entre adults i menors. El menor té una total tolerància a la brutícia i el desordre de la casa en general i de la gàbia per dormir en particular. La pols, els papers, els tàpers... Roba interior i mitjons odorants i gots i tasses ... Els que llencen llaunes i embolcalls a la muntanya són els mateixos que si agafen un pot de salsa de la nevera i els en cau al prestatge i regalima, no hi passen el drap. Aquesta és la cremada principal de l’adult que ha decidit fer cleanfulness. Es pregunta com pot ser que aquest paper, aquesta moneda d'euro que fa dos dies que és aquí terra, no l’hagin vist o si l'han vist els sigui igual. La casa se la sent seva el desgraciat que la paga...
Empar Moliner, 3.12.2022

 

dijous, 19 de gener de 2023

E.E. 127 ABANS ES TRENCARÀ ESPANYA

La profecia aznarista sobre el Procés no es va complir. És obvi que Catalunya no ha assolit la independència, però també ho és que no s'ha fracturat. Si una cosa s'ha trencat o dividit, tot i que no s'ha desinflat com un suflé, és l'independentisme. Però no la societat catalana. Malgrat la dura repressió política i malgrat els intents mediàtics d’enverinar l’ambient, en especial adreçats a l'escola i la llengua, la convivència ha resistit. Han prevalgut el sentit comú i l’afany de seguir endavant enmig de la pandèmia i dels efectes de la guerra d'Ucraïna. Hi ha decepció en uns i alleujament en d'altres, però s'ha foragitat el fantasma de l'odi.

I a Espanya, què passa? Doncs no està tan clar que no vagi camí de la seva sempiterna fractura fratricida... L’espantall català i basc segueixen a l'ordre del dia. Encara es parla d’ETA com si no hagués desaparegut fa 10 anys. I la dreta reaccionària encara busca càstig i revenja –ni oblit ni perdó– contra el derrotat independentisme. La relació espanyola amb el catalanisme sempre ha estat visceral i instrumental: d'una banda, sense adonar-se'n, l’ha alimentat a força del doble joc del menyspreu i la criminalització ... De l'altra, l’ha fet servir com a excusa i pretext per a solucions involucionistes davant les seves recurrents crisis d'estat... Es trencarà Espanya? No. Simplement Espanya seguirà trencada com sempre, com si fos el seu estat natural, incapaç de reformar-se, de canviar, de pactar, d’acceptar la seva pluralitat nacional i ideològica, d’arribar a grans consensos. Manen la por i la ira...

Ignasi Aragay, 27.11.2022



 

dimecres, 18 de gener de 2023

E.E. 126 BIBLIOTECÀRIES REPUBLICANES

Ara que tenim una xarxa de biblioteques de Primer Món, fruit de la riquesa misteriosa de les indestructibles diputacions, no puc evitar enyorar les de la meva infantesa. Quan entro a l'àrea infantil de la Xavier Benguerel, amb la seva estètica escandinava, famílies parlant en veu alta i nens jugant amb mòbils o ordinadors davant la passivitat dels bibliotecaris, se'm fa més viu el record d'aquella diminuta biblioteca que comandava l'Aurora Díaz-Plaja en un raconet del Parc de la Ciutadella. La noia que amb vint-i-pocs, sortida de la llegendària Escola de Bibliotecàries, enviava el Bibliobús al front republicà, era, a mitjans dels 60, una matrona amb aires de drac benèfic. Ella es movia poc: tenia una assistent hiperactiva que l'obeïa cegament. Quan nens i nenes, suats de gronxadors i tobogans, entràvem a la Folch i Torres, érem comminats a rentar-nos les mans. Els llibres eren sagrats i calia aquest ritual purificador per accedir-hi. Jugar al parc i després llegir, protegits pel silenci...
... Però de la passió i l'esforç de bibliotecàries com l'Aurora Díaz-Plaja o la Joana Raspall –d'aquelles noies republicanes que van mantenir en la negror franquista l'autoexigència dels ideals derrotats–, què en queda en les nostres biblioteques infantils? Qui acull els nens? Qui els desarma de mòbils i consoles i els deixa sols, i amb les mans rentades, davant l'olor i el tacte dels llibres de paper? Qui s'interessa pel que llegeixen? Qui s'interessa per si llegeixen? Qui garanteix que la biblioteca sigui una illa de silenci dins la insuportable xerrameca del nostre món digital? L'accés a la lectura mai ens l'han posat tan fàcil, però no farem lectors si no la transmetem com una passió, i aquests bibliotecaris gairebé espectrals de la Benguerel només transmeten als infants que hi entren... indiferència funcionarial.
Albert Pla Nualart, 27.11.2022


dimarts, 17 de gener de 2023

E.E. 125 LA SUPERILLA DEL CARRER GIRONA AGAFA FORMA

 Van avançant les obres de la superilla del carrer Girona, inclosa la plaça que sortirà a la cruïlla amb Consell de Cent... en contra del que diu l'Ajuntament, els cotxes, de moment, no s’evaporen... 

La superilla és molt més que un canvi d’usos, és una reformulació històrica de les funcions que ha prestat a la ciutat la retícula urbana creada per Cerdà. Per això, hi ha dubtes entre els veïns i comerciants: una superilla no millora si desertitza, si ens estalvia contaminació atmosfèrica però augmenta la contaminació acústica (efecte Enric Granados), si no té en compte que la vida no és com als renders municipals, on la gent guapa passeja en família, però no hi surten taxis anant a buscar persones grans, camions descarregant davant els comerços, ni contenidors desbordats, ni persones que dormen, mengen o fan les seves necessitats als carrers de l'Eixample. I, sobretot, una superilla, igual que un parc verd o una plaça dura, demana estar-hi a sobre amb un manteniment del qual Barcelona no va sobrada...

Antoni Bassas, 3.12.2022




dilluns, 16 de gener de 2023

E.E. 124 RIURE

 ... una de les coses que he trobat a faltar quan m'he fet gran són els atacs de riure. Hi ha una manera de riure, sense control, que és pròpia dels primers anys de vida (i amb això em refereixo a la infantesa, l'adolescència i la primera joventut). A mesura que anem fent anys, riem d’una manera més civilitzada, amb una rialla menys estrident i autèntica. El que enyoro són aquells atacs de riure que no pots frenar de cap manera, que et fan saltar les llàgrimes i que se t’escapi el pipí. Aquelles riallades –que solen produir-se a cor, amb germans o amics– que et deixen baldat, amb mal a les costelles i a la mandíbula. Allò que en diem petar-se o morir-se o cargolar-se o pixar-se o partir-se de riure...

Si amb l’edat perdem la capacitat de riure sense control és, n’estic segura, perquè mai acabem de sentir-nos lliures i irresponsables del tot, sense cap preocupació, disposats a deixar-nos endur per l'alegria pura i senzilla, sense pensar si molestem o si el riure ens farà quedar malament.Per això, si alguna persona té la capacitat de riure o de fer-me riure d’aquesta manera, procuro veure-la sovint. 

Diuen que una de les millors coses que et pot passar és tenir un amic que tingui iot. No ho dubto, però m'estimo més tenir-ne un que em faci riure de gust.

Sílvia Soler, 19.11.2022

dissabte, 14 de gener de 2023

E.E. 123 LA FERIDA PUIGDEMONT

El president Puigdemont ha de tornar a Catalunya. Ell i tots els que encara no ho han pogut fer per eludir la parcial justícia espanyola. Aquesta consideració té un caràcter personal, perquè l’exili implica un patiment innegable, però també un de polític: les ferides del Procés no es tancaran amb danys col·laterals, més enllà dels que ja han patit els expresos i tots els represaliats pendents de judici. Espanya no pot pretendre que ens oblidem que un president elegit democràticament, i deposat per l'article 155, quedi esborrat del paisatge polític català com si fos un simple delinqüent fugat... Aquest procés de deslegitimació i escarni és una vergonya que cap català demòcrata hauria de tolerar. 

El retorn de Puigdemont faria més fàcil l’obertura d’una nova fase en la política catalana, en què els continus retrets i la reformulació de les preguntes sense resposta sobre els fets de 2017 impedeixen al món independentista mirar endavant a la recerca d'una formulació nova del seu full de ruta. Perquè el sobiranisme s’enforteixi, i recuperi la capacitat d'interlocució interna, els retrets s’han d’acabar... 

La rancúnia i els comptes pendents ens tenallen en excés. Jo també em faig preguntes de difícil resposta, i intento comprendre, sense èxit, determinats comportaments, però he arribat a la conclusió que qualsevol anàlisi del present basada en el 2017 no ens porta, com seria lògic, a refermar la imperiosa necessitat de la sobirania, sinó al caïnisme més ferotge, a la culpabilització de les víctimes (per incompetents que fossin) i a teories sobre la gran mentida... L’autocrítica és saludable, però en una guerra ideològica com la que estem duent a terme només suposa donar peixet a l’adversari, que observa les nostres disputes amb evident satisfacció i sense una engruna de penediment pel seu comportament antidemocràtic i repressiu...

Toni Soler, 6.11.2022



diumenge, 8 de gener de 2023

E. E. 122 MIRAR PEL RETROVISOR

Deia el filòsof Xavier Rubert de Ventós que... per anar endavant a la vida és convenient de tant en tant fer una ullada enrere. Per imaginar el futur és bo no oblidar les lliçons del passat... El presentisme cap al qual hem derivat té una força aclaparadora. El passat fa nosa. Tot és immediat, tot caduca. Estem immersos en una permanent fugida endavant. La velocitat ens sedueix, ens engoleix, i fa difícil aturar-se per veure d'on venim...

El que compta no és la saviesa adquirida a força de pòsit, paciència i reconeixement als qui ens han precedit, sinó la novetat genial, el miratge futurista, la innovació permanent, disruptiva, trencadora. Té més anomenada un influencer estrambòtic que un savi humanista que s'hagi cremat les celles durant anys. Tots volem ser joves eterns i genials. No es tracta de reivindicar les velles elits ni de renegar de la joventut, es tracta d’agafar consciència que no venim del no-res, que no comencem de zero. El saber compta.

Què se n'ha fet de la figura de l'intel·lectual compromès? Va clarament de baixa. Sap massa coses. No quadra amb l’audàcia màgica dels populismes que ens governen... Hem arribat al punt que demostrar coneixement pot arribar a ser un problema. L’expertesa crea suspicàcies. La saviesa, ja no diguem!...   En política, i en l’escena pública en general, la ignorància atrevida té premi. El que és valora és la connexió intuïtiva amb el sentir popular, que ens diguin el que volem sentir, que ens confirmin els nostres prejudicis i afalaguin el nostre malestar, la nostra indignació. Que en cap cas ens facin partícips de problemes i solucions complicades. Res de raons i d’històries, res de causes que venen de lluny i de projectes a llarg termini que demanen esforç i paciència. La majoria no vol estar informada de debò. No vol saber una veritat fluctuant i incerta que clavi les arrels en el passat, en el fil de la història...

Ignasi AragaY, 13.11.2022




 

dissabte, 7 de gener de 2023

E.E. 121 PUYOLIANS I PIQUERISTES

Puyol i Piqué eren l'estranya parella, l’un de la Bonanova, l'altre de la Pobla de Segur; un ensenyant cinc dits com cinc gols i l'altre fent-lo callar; un sortint més que el sol i l'altre vivint una vida cartoixana, de l'entrenament a casa i de casa a l'entrenament.​. ​Un, el jugador amb més ganes de gresca del vestidor; l'altre, el capità aplicat de l’equip.

La vida és plena de tipus puyolians, responsables, un punt tímids, figures esforçades a qui deixaries les claus del cotxe amb la seguretat que abans de tornar-te’l sense cap ratllada te’l portarien a rentar. I tots hem tingut companys d'estudis i de feina més piqueristes, els reis de la festa, d’aquells que totes li ponen, que rius tot el dia, que fan bromes pesades, que tenen un set i encara demanen carta, i que si els deixes el cotxe potser ja l'has vist prou, però que te’n tornen un de millor.

...​ és sensacional que un ens hagi fet recordar l’altre i tots dos hagin demostrat que hi ha més d'una manera d'arribar al cor de la gent.

Antoni Bassas​, 5.11.2022

 

divendres, 6 de gener de 2023

E.E. 120 EL MILLOR CAPELLÀ DEL MÓN

No serà bisbe, ni cardenal i encara menys papa de Roma. No entén què té a veure la pobresa d'un jueu de Natzaret del segle I amb l'arrogància de multimilionari dels seus superiors. Mai es vestirà amb una indumentària que equival al pressupost mensual d'un menjador social. El millor capellà del món només té un parell d'albes atrotinades per dir missa a la parròquia perduda que li han encomanat. Malgrat les incoherències de la seva Església, compleix el vot d'obediència per no perdre el temps barallant-se amb la jerarquia. Té massa feina per malbaratar energies en batalles perdudes.

El millor capellà del món sap que la seva feina no és donar la tabarra als fidels des d'un púlpit. Sempre ha tingut clar que, com li deien a casa, els sermons curts mouen el cor; els llargs, el cul. Els agnòstics que el coneixen desitgen que si hi ha un Déu tant de bo sigui el que predica aquest home. Un ésser superior que no veu malament que es facin misses llampec perquè ningú es perdi un partit del Barça. Una divinitat representada per persones que no condemnen ningú al foc etern, si no és que hi vulguin anar per decisió pròpia.

Potser té compte obert a Facebook, Twitter o Pinterest. Al millor capellà del món li agrada seguir el pols a l'actualitat i conèixer els neguits que mouen la xarxa. No li agrada ignorar el present i la realitat. Té la mentalitat oberta i no jutja les maneres de ser ni de viure. Creu que si hi va haver un messies no va dir res sobre a qui s'ha d'estimar mentre es faci de la millor manera possible.

Per Setmana Santa, (i per Nadal) el millor capellà del món continua vivint la seva passió particular. Aclaparat per les mostres de folklore sobreactuat o les tradicions buides de significat, provarà de fer la seva feina i explicar que tot plegat té un sentit profund. És el que ha fet sempre, i el que sempre farà. Fins i tot quan deixi de ser el millor capellà del món.

 QUIM MORALES

 (Nota de l'amnuense: In memoriam Pep Soler, 4.1.2020)



 

dijous, 5 de gener de 2023

E.E. 119 PER NADAL, EL PROCÉS ÉS VENAL

Ha quedat clar que una part substantiva del discurs electoral de Pedro Sánchez consistirà en valorar la seva gestió del conflicte entre Catalunya i Espanya (allò que ara coneixem com la carpeta catalana, i que antany va ser el problema catalán)... La idea és que, on el PP va crispar i encendre el conflicte, el PSOE ha procedit a apagar-lo i a desmuntar el circ de l’independentisme. El Procés s'ha acabat, l'independentisme ha estat vençut i no hi haurà referèndum d'autodeterminació, diguin el que diguin des d’ERC. A més, el regal de Nadal ha consistit en declarar que la taula de diàleg “ha culminat” , encara que molts, a la banda catalana, sostinguin que ni tan sols ha començat. La culminació ha consistit en les modificacions del Codi Penal relatives als delictes de sedició i malversació... Sánchez considera que pot donar per acomplerts els compromisos adquirits amb els independentistes, i que la negociació sobre qüestions que no comprometin la sobirania ni la unitat d'Espanya pot continuar tranquil·lament en segon pla: no vol tornar a tractar la qüestió catalana fins passades les múltiples cites electorals, a les quals acudirà amb el missatge d’haver-la resolt...

Sebastià Alzamora, 25.12.2022


dimarts, 3 de gener de 2023

E.E. 118 EL PESSEBRE I LA PÀTRIA

...(La Generalitat) la primera institució catalana està íntimament lligada a l'Església, el president té les seves estances privades a la Casa dels Canonge, hi ha una capella entranyable consagrada a sant Jordi, patró de la segona festa nacional, i la Creu de Sant Jordi és condecoració i emblema institucional al costat de les quatre barres... La nació catalana em sembla que deu molt a l'abat Oliba, que va parlar de Catalunya com a “pàtria” l'any de la picor preconstitucional del 1017, al funeral del comte Borrell. I difícilment s’explicaria el patriotisme sense Ripoll, Poblet i Montserrat, que ja es reivindicava tant des de tants ancestres que, quan Felip II va temptar una ocupació en tota regla, els monjos de la Moreneta van agafar les armes que guardaven en un arsenal...  El Virolai de Verdaguer diferencia –en un himne litúrgic a la Mare de Déu– catalans d’espanyols... Agradi molt o poc, la nostra cultura, sí, la cultura catalana, està impregnada de les tradicions cristianes... Reconèixer aquest fet cultural propi, que per Nadal ens cruspim en concelebracions eucarístiques casolanes, no vol dir que es cregui o es deixi de creure ni cap intenció d’ofendre els que tenen altres fes o no en tenen cap. Diferenciar la fe de les tradicions i la cultura és bo...
Antoni Batista, 25.12.2022