... en el Mundial s'enfronten països (jo diria Estats), s'enlairen banderes i se senten
himnes, i els partits poden degenerar en demostracions de patrioterisme
periodístic que fan envermellir... El que no es pot deixar de constatar –i no és cap pecat– és la tendència
dels éssers humans a agrupar-se en identitats col·lectives, basades en
el passat comú, la llengua i el territori, encara que sovint aquests
símbols siguin arbitraris o excloents. Normalment les entitats amb dret a
ser representades són estats amb presència a l'ONU –amb la notable
excepció d’Escòcia i Gal·les–. Però la identitat és un dret humà com
qualsevol altre, i la política no li pot girar l'esquena... A diferència del que han fet els britànics –justament perquè són un
estat molt més sòlid–, Espanya ha utilitzat l’esport com a eina
uniformitzadora, i és innegable que en els últims anys se n'ha sortit
prou bé, gràcies al fet que la contribució esportiva catalana és molt
més notable que en altres àmbits de la vida pública. Molts catalans (un 68%, segons el CEO) voldrien veure una selecció
catalana al Mundial, però els costa no simpatitzar amb un equip del qual
formen part Busquets, Ferran Torres, Gavi, Pedri i Ansu Fati, i
entrenat per un culer declarat com és Luis Enrique... (continuarà)
Toni Soler, 4.12.2022
