dimecres, 30 de novembre de 2016

pd 873

​MERIDIANO DOS MIL EPOCA II Núm. 13 - 1976?
EL FEDERALISME OBRER DE LA C.N.T.
​Luís Edo i Jose Luís Taberner
L'articulació orgànica de la dinàmica autogestora constitueix el federalisme. La base del federalisme és l'autonomia (del grup, de l'associació ciutadana, del sindicat, etc.), per la qual cada conjunt té completa independència en llur desenvolupament i maduració. Si a l'autonomia hi ajuntem com a conseqüència de la projecció externa del grup, la solidaritat, desemboquem d'immediat en el Federalisme.
D'un grup autònom amb dinàmica interna autogestora, que adquireix vincles de solidaritat amb altres grups afins concertant accions i tàctiques, direm que és federalista i en llur plenitud llibertari.
Al nostre país fou la CNT (Confederació Nacional del Treball), organització llibertària dels treballadors, l'única estructura que va seguir la normativa federalista de classe...
...
L'autogestió és una crida a l'autoregulació i a l'auto-desenvolupament de l'ésser humà i de les agrupacions en que s'organitza.
...
Queden lluny de l'acció directa totes les connotacions de violència i terrorisme que li han col·locat uns i altres per desprestigiar-la.
...
La classe obrera necessita la unitat sindical per lluitar amb possibilitats d'èxit contra les estructures capitalistes. Ara bé, la unitat sindical, per a nosaltres, no pot ser imposada per decret o manipulada per interessos interclassistes...

dimarts, 29 de novembre de 2016

pd 872

​MERIDIANO DOS MIL - EPOCA II - núm. 13 - 1976?
LA INTERVENCIÓ POLÍTICA DE LA U.G.T. 

Pablo Castellano

Els dies 12, 13 i 14 d'agost de 1888​, a la ciutat de Barcelona quedà constituïda la U.G.T. d'Espanya, com a central sindical, agrupant en ella quaranta-quatre societats obreres i amb un cens inicial de quatre mil sis-cents seixanta-vuit afiliats. Amb aquest congrés constituent veia Pablo Iglesias acomplida la feixuga feinada de desenes d'anys de treball.
Durant 44 anys la U.G.T., celebrà regularment tots els seus congressos fins el XVII, celebrat a Madrid, l'octubre de 1932, i que va ser el darrer fet en territori de l'estat espanyol, en situació de legalitat.
Des de 1936 fins a 1976, any que es farà el XIII Congrés dels que s'han fet a la clandestinitat i la il·legalitat, la U.G.T. ha mantingut vius llurs principis fundacionals que són els que millor defineixen les seves característiques:
  • central sindical...
  • central obrera...
  • sindicat de classe...
  • sindicat democràtic...
  • sindicat políticament inspirat en la lluita de classes, però independent de ...
  • central sindical unitària...

dilluns, 28 de novembre de 2016

pd 871

​MERIDIANO DOS MIL EPOCA II núm. 13 - 1976?​
LA "CARTA" DE LA U.S.O.
​Josep M. de la Hoz i Francisco Giménez

La USO (Unió Sindical Obrera) neix entre l'any 1959-60. Llurs iniciadors són treballadors protagonistes de les grans lluites de la mineria asturiana i de la metal·lúrgia d'Euskadi. El moment històric en que apareix la USO i la seva "carta" es caracteritza per un buit organitzatiu i ideològic del moviment obrer com a conseqüència de la guerra civil: els nous sindicalistes havien de començar a reconstruir les bases organitzatives i ideològiques del nou moviment obrer a partir pràcticament de zero, en trobar-se desvinculats de tota la rica experiència de els organitzacions obreres de masses anteriors a la guerra, que ara es trobaven arraconades a l'exili, esperant el final del règim, aïllades de la nova realitat econòmica i obrera que hi havia a l'interior i per tant, incapaces d'orientar i impulsar els nous lluitadors que anaven sorgint. A més cal afegir les escasses fonts de formació ideològica que en aquells moments eren a l'abast dels treballadors.
La "carta" és substancialment un conjunt de principis que serviren per aglutinar a molts lluitadors. Aquests principis eren:
  • el rebuig i la incompatibilitat amb el sistema capitalista
  • l'afirmació d'un socialisme democràtic, basat en l'autogestió i la propietat social dels mitjans de producció i de canvi
  • la planificació econòmica descentralitzada, com a meta
  • el paper polític que ha d'exercir el sindicalisme
  • l'afirmació d'un sindicat de masses i revolucionari "que no ens proporcioni només un major confort de vida"
  • la voluntat d'unitat com a objectiu històric indefugible del moviment obrer, que es concretava en la creació de la gran Centra Sindical Democràtica de Treballadors...

diumenge, 27 de novembre de 2016

pd 870

​ARA  dissabte, 19 de novembre del 2016
JOAN OLIVER "PERE QUART"
entrevistat per ​Montserrat Roig l'abril de 1978

...
M.R: - ... en alguns poemes teus, es nota un cert sentiment més religiós que abans.
J.O: - Sí, ja et dic, és aquesta figura de Jesús, que a mi em té fascinat. Tant és així, que estic escrivint una comèdia, que fa molts anys que tinc començada i que fins i tot em proposo d'acabar-la aquest estiu, on l protagonista és Jesús. (Nota: aquesta obra va esdevenir tres anys després en un apartat del seu llibre "Poesia empírica). I no és cap plagi, ni vol seguir la moda d'aquest jesusisme que s'ha posat de moda, amb el Crist Super Star i tot això, és molt anterior. Jesús és una figura que a mi m'interessa molt. I per això dic que el Nou Testament i Marc Aureli, que és una mena de cristià sense Crist, són els meus millors llibres de capçalera...
M.R: - ...Moltes vegades m'has dit que la realitat catalana actual et deixa perplex. Tot i així, conserves l'esperança?
J.O: - L'esperança no es pot perdre, perquè és suïcida deixar l'esperança...
M.R: - ... En aquest poema dius que: "Volenterós, començaré a morir, / amb seny, entusiasme, esparpillament". ¿Com t'agradaria morir?
J.O: - Amb una perfecta lucidesa. Tant si mors heroicament lluitant per una causa justa, com si mors al llit, voltat dels teus, pots fer un balanç ràpid i pots dir: "On vas? Vindrà alguna cosa, després?. T'encares amb un enigma, per més incrèdul que siguis, per més ateu que siguis. En aquell moment, sempre tens l'esperança que allò no s'acabarà. Aquesta lucidesa pòstuma, darrera, és un moment estel·lar.


divendres, 25 de novembre de 2016

pd 869

​ARA dissabte, 19 de novembre del 2016
ELS ULLS D'ANNA FRANK
Sílvia Soler

I així estem: observant alarmats com allò que pensàvem que no tornaria a passar mai pot acabar passant-nos a nosaltres...

Els estudiosos ens han explicat com es cova l'ou de la serp i ens pensàvem que el detectaríem i seríem capaços d'esclafar-lo a temps. Ens pensàvem que ho sabíem tot.

I, entrat el segle XXI, ens adonem amb impotència que ja tornem a ser-hi. Que creixen els populismes més perversos arreu del món (i també a ca nostra)... 

La indiferència, que deriva de l'egoisme recalcitrant de l'ésser humà, torna a instal·lar-se entre nosaltres. Aquí la tenim, escarxofada al sofà, davant de la tele.

Em venen al cap les pàgines de "La paraula més bella", de Margaret Mazzantini, que explicava com els ciutadans de Sarajevo van creure cegament fins a l'últim moment que era del tot impossible que, al cor del Vell Continent, hi esclatés un conflicte armat. "No durarà... D'aquí pocs dies això s'haurà acabat. Tenim els ulls del món a sobre", diu un dels personatges. Però el món, ara ja ho sabem, va mirar cap a una altra part...

dijous, 24 de novembre de 2016

pd 868

​MERIDIANO DOS MIL Epoca II​ (1976?) - núm. 13
¿POR QUE ​COMISIONES OBRERAS?
Nicolás Sartorius
Les Comissions Obreres neixen d'una manera natural dintre de les empreses a conseqüència d'una situació peculiar en la que s'ha de moure el món del treball a Espanya. La falta de llibertats i la imposició d'un sindicat únic de caràcter corporatiu empeny la classe obrera a crear llurs propis òrgans de defensa i representació...
Al principi aquestes comissions naixien aquí i allà i desapareixien un cop acabada l'acció o realitzada la gestió per la qual s'havia format. Però a força de repetir-se contínuament la mateixa experiència i sobretot la tasca que feien els militants obrers d'avantguarda, principalment comunistes i catòlics, començaren a tenir un caràcter més estable...
El 1967 se celebra la primera assemblea general o nacional de Comissions Obreres...
​...
És evident que ​avui en dia la preocupació prioritària de CCOO és fer front a la congelació salarial i a l'atur creixent, conquerir l'amnistia i les llibertats democràtiques, trobar unitàriament una alternativa rupturista que faci possible el camí cap a un sindicat obrer democràtic, independent i unit en la llibertat...

dimecres, 23 de novembre de 2016

pd 867

​ARA  diumenge, 13 d'octubre del 2013
EL GRAN REPTE ESPANYOLISTA
​David Miró
Un dels factors favorables al procés sobiranista és que al davant es troba amb un conglomerat que és com l'oli i l'aigua. M'explicaré. D'una banda hi ha els espanyolistes sense complexos, que consideren Catalunya com una part més d'Espanya sense cap més especificitat. Aquí hi situaríem el PP, Ciutadans i la plataforma de José Domingo. I a l'altra hi ha els que saben que Catalunya no és ben bé el mateix que -
​ ​
ja no diguem la Rioja
​ ​
- el País Valencià. En el fons, aquests segons, on hi hauria gent del PSC, ICV, Unió i CDC, estan en el bàndol unionista per pragmatisme, tot i que
ideològicament siguin més propers als independentistes que als espanyolistes. El gran repte per a aquests darrers és sumar-hi els catalanistes que no veuen clara la ruptura. I ara són en aquest punt.

dimarts, 22 de novembre de 2016

pd 866

​ARA dissabte, 20 'abril del 2013
EL FUTUR NO ÉS, ENCARAJosep-M. Terricabras
... resulta sorprenent que, davant la possibilitat (certa/incerta) de la futura independència de Catalunya​, s'alcin veus dient que volen saber - i sisplau, que algú els respongui - com serà la Catalunya independent, la Catalunya del futur. Perquè es veu que, si no ho saben abans, el projecte ja no els interessa. Vénen a dir que, si no coneixen el futur, els interessa menys el present. Ben estrany...
Ningú no pot, des d'ara, dir com serà el demà. Podem dir com l'imaginem, com el volem, per quin present ​lluitarem en el futur. Però la Catalunya futura serà allò que els catalans decideixin quan escriguin la seva Constitució - senzilla i curta, sisplau! -, quan facin programes electorals i programes de govern. El futur se somia, el present es construeix.
La gràcia i la importància del moment actual no és discutir com serà el futur sinó, més senzillament, fer possible que el futur sigui... No sabem quin futur tindrà la Catalunya independent, però sabem que, sense el treball actual a favor de la independència, Catalunya continuarà tenint el futur que se li promet des de la dependència espanyola. El futur de Catalunya depén del present, d'allò que decidim, d'allò que ara fem.
​... La feina sempre és de present, encara que pugui tenir conseqüències de futur. El present és allò que es fa, allò que ens fa. Mentre que el futur és futur, vull dir que no és, encara.

dilluns, 21 de novembre de 2016

pd 865

ARA, diumenge, 16 de setembre del 2012
12-S A MADRID

Reaccions dels principals diaris de Madrid a través de les editorials de l'endemà de la Diada.

EL MUNDO: A Frankestein (Artur Mas) se li escapa el monstre. 
LA RAZÓN: Diada per encobrir la realitat. la radicalització nacionalista és una fugida davant la crítica situació econòmica.
ABC: En front del desafiament, Constitución. Les polítiques d'apaivagament no han servit per a guanyar-se la lleialtat del nacionalisme a una Constitución que ha donat a Catalunya una quota inèdita d'autogovern.
EL PAÍS: Diada històrica. L'exhibició de força de l'independentisme exigeix una resposta política de Gobierno i oposició.

divendres, 18 de novembre de 2016

pd 864

ARA diumenge, 16 de setembre del 2012
TITULARS DE LA PREMSA MUNDIAL
Redacció

Financial Times: Missatge català.
The Internacional Herald Tribune: Manifestació per reclamar la sobirania fiscal catalana.
The Guardian: Els catalans estan preparats per a la independència, però, i els seus dirigents?
Le Monde: L'independentisme català, dopat per la crisi, ofereix una demostració de força.
Corriere della sera: A Barcelona milions al carrer per separar-se d'Espanya.
Observatore Romano: Difícil negociació entre Catalunya i el govern central espanyol.
Frankfurter Allgemeine Zeitung: Per la independència des de la necessitat.
Süddeutsche Zeitung: Barcelona contra Madrid.
Time Magazine (EUA): En un moment en què els petits negocis tenen problemes per sobreviure i als joves els costa molt trobar feina, la independència és vista com la panacea.
Clarín (Argentina): Unes grans pancartes portaven consignes en anglès perquè els independentistes rebutgen l'espanyol com a llengua de comunicació.
O Estado de S. Paulo (Brasil): Més que una onada sentimental, les ferides amb Espanya estan obert es realment qüestions econòmiques bastant objectives.
Volkskrant (Països Baixos): Els catalans senten que paguen massa al govern central a Madrid, i que reben massa poc. Segons les enquestes, una mica més de la meitat dels catalans volen la independència.
Le Soir (Bèlgica): És un problema de rics, de regions riques que posen en qüestió la solidaritat amb les regions més desafavorides. És així de clar a Flandes i Catalunya.

dimecres, 16 de novembre de 2016

pd 863

​EL PUNT / 25 d'abril del 2007
INDEPENDENTS?
Joan Ventura​

Els índex de filiació als partits polítics són baixos. Tal vegada és culpa del tren que vam perdre al segle XX, o de la falta de sintonia amb la societat, o una evidència de la passivitat que ens caracteritza. A l'hora de definir-se ... la gran majoria ​opta per un estratègic: "Jo sóc independent". Santa paraula, la independència! Però no parlarem de l'autodeterminació, sinó de la sobirania dels governs locals... hi ha la sensació que s'han presentat més candidatures que mai, sobretot, independents. Ciutadans que ja no confien en els partits ni en els polítics i que creuen que anant per lliure i substituint-los seran capaços de defensar i resoldre els assumptes que els preocupen. De la mateixa manera que sempre he tingut simpatia per les agrupacions, les enteses i les unions de progrés perquè sumen diferents opcions, m'angoixen les candidatures que es diuen "independents..." i no ensenyen les cartes ideològiques. Són llistes ben legítimes, només faltaria, però solen estar formades per tres classes d'individus: els que hi van per un interès particular (visible o no)..., els desenganyats d'altres formacions perquè no els han fet prou cas o no els han col·locat en el lloc que creuen que es mereixen, i els que s'hi apunten perquè són els únics que els hi ho han demanat.

​Nota de l'amanuense: cadascú que pensi, si és el seu cas, quin és el tipus que ha de suportar​,... jo ho tinc claríssim!

dimarts, 15 de novembre de 2016

pd 862

​ARA, dissabte 23 de gener del 2016
EL GEST CORRECTE
Sílvia Soler

...
M'havia enamorat d'en Llach en la intimitat de l'habitació que compartia amb la meva germana i a través dels seus discos. A casa el cantautor gaudia d'un gran respecte, afavorit pel fet - no gens menyspreable en una família d'exiliats empordanesos - que el noi era nascut a Verges i reivindicava sempre que podia els seus orígens.
L'admiràvem pel seu compromís polític i per la valentia que demostrava des d'aquell posat extremadament tímid.
Però a més a més d'aquests arguments, per sobre de tots ells, n'hi havia un altre, per a mi, més essencial: les seves cançons em tocaven l'ànima. Sentia que les havia escrit per a mi, que érem germans bessons sense haver-nos conegut mai.
Han passat quaranta anys i pel camí he canviat les meves preferències, he perdut alguns ídols i he patit alguns desenganys. Però en Lluís Llach no m'ha decebut gens ni mica.
...

dilluns, 14 de novembre de 2016

pd 861

Nota: no podia deixar sense el meu petit homenatge a Leonard Cohen

EL PARTISÀ
La composició original es diu:  "La Complainte du Partisan" , la van escriure l'any 1943 Anna Marly i Emmanuel d'Astier de la Vigerie. Hy Zaret adaptà la lletra a l'anglèi Leonard Cohen la va fer famosa.

Quan creuaren la frontera/ em van dir de rendir-me/ No ho podia fer / prenguí l'arma i desapareguí.
He canviat de nom sovint/ he perdut esposa i fills/ però tinc molts amics,/ alguns són amb mi.
Una iaia ens acollí/ i a les golfes amagà,/ arribaren els soldats,/ va morí sense dir res.
Aquest matí n'erem tres,/ a la nit sols quedo jo,/ he de seguir endavant,/ les fronteres m'empresonen.
Oh, el vent, el vent que bufa, / el vent que va bufant entremig de les tombes.
Aviat arribarà la llibertat; / llavors nosaltres tornarem des de les ombres.
Les Allemands etaient chez moi, / Ils me dirent, 'Signe toi,/ Mais je n'ai pas peur;/ J'ai repris mon arme.
J'ai changé cent fois de nom, / J'ai perdu femme et enfants / Mais j'ai tant d'amis; / J'ai la France entière.
Un vieil homme dans un grenier / Pour la nuit nous a cache', / Les Allemands l'ont pris; / Il est mort sans surprise.
Oh, el vent, el vent que bufa, / el vent que va bufant entremig de les tombes.
Aviat arribarà la llibertat; / llavors nosaltres tornarem des de les ombres.

When they poured across the border /I was cautioned to surrender, / This I could not do; / I took my gun and vanished.
I have changed my name so often,/ I've lost my wife and children/ But I have many friends,/ And some of them are with me.
An old woman gave us shelter,/Kept us hidden in the garret,/Then the soldiers came;She died without a whisper.
There were three of us this morning/ I'm the only one this evening/ But I must go on; / The frontiers are my prison.
Oh, the wind, the wind is blowing,/ Through the graves the wind is blowing,/ Freedom soon will come;/ Then we'll come from the shadows.
Les Allemands e'taient chez moi, / Ils me dirent, 'Signe toi,/ Mais je n'ai pas peur;/ J'ai repris mon arme.
J'ai change' cent fois de nom, / J'ai perdu femme et enfants / Mais j'ai tant d'amis; / J'ai la France entie`re.
Un vieil homme dans un grenier / Pour la nuit nous a cache', / Les Allemands l'ont pris; / Il est mort sans surprise.
Oh, the wind, the wind is blowing, / Through the graves the wind is blowing, / Freedom soon will come;/ Then we'll come from the shadows.

divendres, 11 de novembre de 2016

pd 860

ARA  17 d'octubre del 2015
M'AGRADA, NO M'AGRADA
Sílvia Soler​

Què m’agrada i què no m’agrada de fer-me gran.​..​
M’agrada saber distingir per què cal plorar -i si cal, aleshores no hi ha cap raó per reprimir-se;​...​
No m’agrada sentir cada vegada més lluny, irremeiablement lluny, la nena petita, la noia adolescent, fins i tot la mare jove que viuen encara a dins meu.​..​
M’agrada haver descobert alguns secrets que em fan la vida més fàcil, com ara... que les alegries compartides creixen i que les tristeses en companyia es van fent petites fins a desaparèixer.
No m’agrada que la llista de coses que no faré vagi engreixant-se. Els somnis es multipliquen i el temps s’escurça.​..​
M’agrada tenir amics de fa vint anys, trenta, fins i tot quaranta.​..​
No m’agrada notar el pes dels anys a la musculatura, ni a la vista, ni al pensament​...​
M’agrada mantenir converses adultes amb els meus fills,​...​ i que fabriquem junts els records que els acompanyaran tota la vida.
No m’agrada patir atacs d’enyorament sobtats i trobar a faltar aquells infants que se m’arrapaven a les cames i que em plantejaven preguntes impossibles amb els ulls plens de confiança en la meva resposta.
M’agrada albirar -en els mateixos ulls on fa anys que em perdo- un futur tranquil i confortable. I saber que, finalment, les curses de llarg recorregut acaben tenint premi.

dijous, 10 de novembre de 2016

pd 859

​ARA dissabte, 13 de febrer del 2016​

​ACCEPTAR LA MALDAT (i 2)
Sara Berbel
(...continua)
​... I per què la nostra forma de comprensió no pot entendre el mal?
... Ens resulta tan dolorós pensar que el mal està present​ entre nosaltres que preferim no veure'l i amagar-lo sota el nom d'una malaltia. Vivim en una època en què la filosofia humanista (i la psicologia positiva que se'n deriva) s'ha centrat en el que és positiu dels éssers humans sense contemplar els aspectes foscos que continuen sent-hi presents... El mal està enquistat en les persones, forma part del nostre ADN i cal identificar-lo i posar-li nom per intentar acotar i delimitar els seus devastadors efectes.
... les persones no hem canviat tant des de les èpoques antigues, per molt que ho hagin fet la ciència i la tecnologia.
Malgrat la dificultat de la definició del bé i del mal, i de les seves connotacions religioses, a la nostra societat ens hem dotat d'uns valors ètics que ens permeten sostenir la vida en uns nivells mínims de benestar i cohesió. Aquelles persones que es desvien d'aquests valors no necessàriament són malaltes: poden ser egoistes, cruels, dolentes, totes elles característiques intrínseques als éssers humans, i hem de poder identificar-les per desenvolupar estratègies que ens permetin neutralitzar-les, per educar diferent, per socialitzar millor, per evitar al màxim el dolor que no volem anomenar.

dimecres, 9 de novembre de 2016

pd 858

​ARA dissabte, 13 de febrer del 2016
ACCEPTAR LA MALDAT (1)Sara Berbel
... les persones tendim a considerar malalties aquells fets que ens costen d'entendre a causa de l'elevat grau d'egoisme, odi, ressentiment, crueltat o, senzillament, maldat, que comporten.
...
Tanmateix, per poc que reflexionem ens adonarem que no hi ha cap malaltia que impulsi obligadament a abusar de nens, nenes i adolescents sinó en tot cas un desig de poder i plaer incontrolat que no contempla els altres com a persones sinó com a objectes. Observarem que cap depressió obliga a assassinar 140 persones sinó que, per contra, estarem cometent una enorme injustícia si posem sobre les persones amb depressió la sospita i l'estigma de ser possibles agressores. De la mateixa manera, s'ha comprovat un cop i un altre que els homes violents contra les seves parelles no pateixen cap tipus de malaltia sinó una ideologia molt interioritzada que els fa considerar-se superiors en tot i amos de les seves dones, la vida de les quals tenen la potestat de decidir. És a dir, les malalties poden ser-hi presents però no són les causants últimes dels actes d'abús i crueltat sinó que és la maldat mateixa d'algunes persones l'origen d'aquests comportaments.
...
(continuarà...)

dilluns, 7 de novembre de 2016

pd 857

ARA, 10 de maig del 2011
UN RISC DOBLE
Toni Soler

Amb independència de la mesquinesa argumental que l'empeny, l'aposta del Partit Popular per fer de la immigració un dels eixos de la campanya electoral li pot sortir cara. En primer terme li donarà alguns vots de més, suposo. Posar noms i cognoms forasters (de fora de la nació espanyola, s'entén) a una sèrie de problemes socials abstractes és una solució simple però efectiva. En lloc de parlar d'atur, habitatge, seguretat i serveis socials és molt més senzill clamar amb veu irada que nosaltres (els espanyols, s'entén) ja hi érem abans; però com que la resta de partits catalans -que tenen com a matriu comuna el catalanisme integrador- no han caigut en la trampa, el PP es pot trobar el 22 de maig enfortit però isolat. A Badalona, que és la seva gran aposta, PSC i CiU ja s'han compromès a no pactar amb Xavier García Albiol, la qual cosa el condemnarà a l'oposició. En qualsevol ciutat catalana amb cara i ulls, amb polítics responsables, la possibilitat de donar part del poder municipal als populars és la pitjor de les opcions que es contemplen. Dit això: la millor manera de desactivar el populisme del PP és impulsar a escala nacional una política d'immigració realista, ferma i solidària. I recordar, de tant en tant, que el primer que va obrir les portes de bat a bat va ser José María Aznar, en l'època del boom econòmic espanyol.

divendres, 4 de novembre de 2016

pd 856

​ARA 17-11-2012
EL TEMPS DELS "SINVERGÜENSES"
Albert Sánchez Piñol

...
La qüestió és que el partit de la senyora Sánchez-Camacho pot anular TV3 a València, excloure el català de l'administració pública a les Illes, castellanitzar els topònims balears; de fet, segons els amics aragonesos de la senyora Sánchez-Camacho, aquest article no està escrit en català, sinó en aragonès oriental. Els coreligionaris de la senyora Sánchez-Camacho poden fer tot això i més impunement. I aquests, justament aquests, vénen a dir-nos que el catalanisme amaga armes massives de destrucció lingüística contra els Garcia o els Sánchez...
... Si el meu iaio aixequés el cap faria servir una paraula catalaníssima: "sinvergüenses... els benvolguts lectors saben que no m'agrada parlar de política, ni tan sols de l'actualitat, però quan la malvolença s'alia amb l'estupidesa no hi ha terme mitjà: si callem concedim...
...
Patia Rimbaud pel temps dels assassins. Però aquells temps van passar, com esperem que algun dia passi el temps dels "sinvergüenses". Podria replicar Sánchez-Camacho que ella el que voldria que passés és l'independentisme; que es diluís, desaparegués per sempre més. I mirin, aquí m'agradaria comentar-li que el seu somni no és del tot impossible: l'endemà mateix de la independència no hi haurà ni un sol indepen-dentista.

dijous, 3 de novembre de 2016

pd 855

ARA, 10 de maig del 2011
ELS RISCOS DE JUGAR AMB FOC
Editorial

D'entrada una evidència: hi ha una problemàtica associada a la immigració. Seria miraculós que l'absorció de més d'un milió de persones en una dècada s'hagués produït sense cap tensió en el nostre estat del benestar. Existeixen focus en què la convivència és complexa, no cal dir-ho, però també és cert que molts sectors econòmics i la mateixa seguretat social s'han beneficiat de l'arribada de mà d'obra forana. El problema es planteja quan, per interessos purament electorals, un partit atia la por al nouvingut, vincula col·lectius sencers amb la delinqüència o promet il·lusòries expulsions massives com a recepta fàcil per acabar amb el crim. El PP de Catalunya, en el seu intent de fer-se un lloc en el món municipal amb un missatge de caire xenòfob, juga amb foc i posa en perill una convivència que no és producte de l'atzar sinó de l'esforç de molts.

dimecres, 2 de novembre de 2016

pd 854

​EL PUNT  21 de febrer del 2009   
ENCOMANA PERÒ NO MANIS
​Manuel Castaño
Per fer veure que es fa alguna cosa a favor de l'ús, clarament minvant, del català, heus aquí una campanya: «Encomana el català». Ho diu com si fos una malaltia. I recomana als catalanoparlants no canviar de llengua quan han de parlar amb un immigrant, cosa que, és cert, moltes vegades fan d'esma. Això es deu a una memòria històrica plena de garrotades i a un present força penós. Entre les garrotades soft d'avui dia hi ha la del qui ni tan sols es digna advertir del seu desconeixement del català i simula que no hi sent fins que no se li parla en la llengua que prefereix, o la del qui compensa la seva ignorància enumerant cofoiament les llengües que sí domina, donant a entendre que la nostra és irrellevant, o la del qui diu que sí se li pot parlar en català però a cada paraula fa eh? eh? eh? fins que se'n surt amb la seva per esgotament del contrari. Acostumats que la primera paraula en català sigui l'última, la majoria dels catalans prefereixen anar de dret al gra. Culpabilitzar-los és la manera més ràpida de desentendre's del problema. Aquesta campanya reincideix en el mètode iniciat als anys 80 amb l'eslògan «El català depèn de tu». Sempre s'ha dit que una mitja veritat és la pitjor mentida. Ningú no pot rebatre que és cert que depèn de nosaltres i no, per exemple, dels tahitians, però al català, emprenyat i cansat, li agradaria veure alguna vegada alguna campanya adreçada a tots els altres, als qui davant tot el que és català, ni saben ni contesten.