(arafa...)
... la formalitat rigorista que ara addueixen, quasi calvinista, és
essencialment fal·laç. L’Antoni Puigverd ho ha escrit fa una setmana,
gairebé lapidàriament: "L'Estat va desfermar la seva immensa capacitat
d’atemorir, reprimir i venjar-se. Sobre aquest cràter no es pot
construir res de bo. Els alts tribunals espanyols (que ara estan
constitucionalment en fals per falta de renovació) han demostrat un
biaix polític espantós. Garantisme i escrúpols màxims quan es tracta de
polítics de PP o PSOE. Fonamentalisme legalista contra els
independentistes. Els defensors de la Constitució haurien de ser els
primers a defensar igualtat de tracte. O escrúpols i prudència per a
tothom. O integrisme jurídic per a tothom". Botó de mostra i botó
d’estat: tots els agressors de l'assalt a la Blanquerna corren lliures,
tot i condemnats, pels carrers de Madrid. Mentre Dani Gallardo continua
empresonat...
Per pancartes, doncs, les d'estat. Cada cop més rígides i, per tant, més
afeblides i més esquerdables. Per què quan a un estat només li queden
fiscals, presons i condemnes, en realitat, què li queda de debò? Quin
projecte? Doncs li queda una pancarta –feblesa, desproporció i
alliçonament– per inhabilitar un president, el tercer en tres anys, en
què es llegeix amb raó: llibertat presos i preses polítiques.
David Fernàndez 19.9.2020