divendres, 30 de setembre del 2016

pd 826

TRIUNFO núm. 684 de 6 de març de 1976
LAS ELECCIONES DE FEBRERO DE 1936
Antonio Elorza

El 16 de febrer de 1936, un diumenge gris i plujós, Espanya vivia llurs, fins ara, últimes eleccions democràtiques. Després d'una campanya electoral de summa violència, la jornada va discórrer sense incidents. Probablement hauria ocupat un lloc en la reduïda sèrie de consultes "netes" de la nostra història, si no hagués estat per, cinc mesos  després de la victòria del Front Popular a les urnes, l'esclat d'una guerra civil que ha segellat el sentit de la nostra història fins el moment actual. Inclús la comissió (franquista) constituïda el 1939 per dictaminar la il·legitimitat dels poders republicans actuants el juliol del 36 es limità a escapçar  de les 279 actes de diputats aconseguides per: republicans, socialistes i comunistes, el mig centenar que, especulativament, bastaven per deixar-los per sota de la majoria absoluta de 237...

La victòria del Frente Popular fou inqüestionable, amb 263 diputats adscrits (88 socialistes, 79 Izquieda  Republicana, 34 d'Unión Republicana, 22 d'Esquerra, 14 comunistes, etcètera) i una oposició màxima de 210, encapçalats pels 101 diputats de CEDA i incloent en aquest apartat un grup de centre com el PNV...

dijous, 29 de setembre del 2016

pd 825

PUNT / 5 de febrer de 1989
AFUSELLATS "SENSE ODI NI RANCÚNIA"
Josep Clara

"Nada tienen que temer los que engañados empuñaron las armas en la guerra. Doscientos setenta mil prisioneros atestiguan que en la España nacional desconocemos el odio i el rencor", havia manifestat el general Franco tot dirigint-se als catalans el dia de l'ocupació de Tarragona...
De les paraules als fets hi ha, però, una diferència ben notable que prolongà el drama, el terror i la misèria de la guerra civil, com a mínim, fins el 1945...
D'entrada, la relació d'afusellats als cementiris de Girona i de Salt durant aquests anys resulta prou eloqüent del desgraciat episodi de la postguerra: 1939 - 370 afusellats; 1940 - 99; 1941 - 10; 1942 - 19; 1943 - 12; 1944 - 3 i 1945 - 1 afusellat. Total: 514 afusellats...

... a la presó instal·lada a les clarisses  de Salt ... hi havia 2.145 homes presos a la fi del 1940 ...i 1.416 dones tancades...

La repressió, de fet, conegué molts més nivells que els executats i els empresonats. Les depuracions dels funcionaris de l'administració en tots els seus nivells colpí especialment el magisteri d'ensenyament primari, peça clau per a la transmissió ideològica a escala local.
...
El projecte totalitari dels guanyadors va ser incapaç d'aturar el combat contra el vençut, perquè només podia edificar la pau sobre la por. D'aquesta manera, la postguerra va ser tan nefasta com la mateixa guerra. Hom va viure molts anys en un règim de llibertat vigilada.

dimecres, 28 de setembre del 2016

pd 824

PUNT / 5 de febrer de 1989
GIRONA, SOTA EL FOC I LES BOMBES
Miquel Pairolí

El tràgic preludi de l'entrada de l'exèrcit nacional a la ciutat de Girona van ser els bombardejos que s'iniciaren el diumenge dia 29 de gener. L'avançament de les tropes de Franco pel territori de Catalunya era imparable des que havien superat la barrera de l'Ebre. Passat el riu, l'exèrcit sublevat havia anat conquerint una rera l'altra les ciutats catalanes... el dia 26 de gener era la capital del Principat, Barcelona, la que cedia a les tropes de Franco, que entraven victorioses per la Diagonal... 
Tres dies després van començar els bombardejos sobre Girona... el dia 29 mateix, una bomba va caure sobre la catedral i hi va provocar danys importants. En els dies successius, les esquadrilles alemanyes que tenien la base a Mallorca reiteraren els seus atacs aeris sobre Girona...

La nit del divendres dia 3 al dissabte dia 4 va ser per als gironins especialment tètrica. Al temor del que podia passar amb l'entrada d'un exèrcit que duia com a forces de xoc un enemic tan ancestral i llegendari com els moros, s'uniren les darreres accions, fetes a la desesperada pels republicans...

dimarts, 27 de setembre del 2016

pd 823

ARA, diumenge, 18 de setembre del 2016
L'ESTRANYA PERSISTÈNCIA SOBIRANISTA
Jordi Munóz - politòleg

...
En l'esquema dels cicles de protesta el que sol passar és que el moment àlgid es caracteritza per una competició entre els diversos components del moviment per innovar i radicalitzar els discursos i les formes d'acció. Això acaba provocant el col·lapse i desinflament del moviment, que aliena una part creixent de la seva base, mentre que els seus exponents es debaten entre la radicalització (que porta a la repressió) o la institucionalització i integració en el sistema establert, que porta a la desmobilització. Només cal pensar en el 15-M o en el moviment anti-globalització.
I aquí és on podríem dir que, en certa mesura, la persistència i consistència del moviment sobiranista desafia la teoria... Quan entre el 2012 i el 2013 es va arribar a un cert clímax, tot feia pensar en un cicle breu de mobilització que es desinflaria, víctima de la divisió i la radicalització...
Però tres anys més tard, el sobiranisme civil manté una capacitat inèdita de mobilització, lleugerament menys intensa però de gran magnitud... Segurament la professionalitat de l'ANC i d'Òmnium, la capacitat per incorporar i digerir la diversitat del moviment i la dificultat de traducció institucional de la demanda independentista eviten que la ciutadania mobilitzada torni ja a casa seva.

dilluns, 26 de setembre del 2016

pd 822

PUNT, diumenge, 5 de febrer de 1989
OCUPACIÓ I EXILI
Joan Poyano

Ahir va fer cinquanta anys que l'exèrcit de Franco va entrar a la ciutat de Girona. Era un dels darrers capítols d'una guerra civil que havia començat el 18 de juliol de 1936. L'avançament de l'exèrcit nacional per les comarques gironines va ser ràpid. El 31 de gener de 1939 les tropes de l'Exèrcit de Navarra van travessar el Tordera i van ocupar Blanes. En tretze dies l'exèrcit de Franco va desplegar-se per tot el territori de les comarques gironines i el 12 de febrer l'últim soldat republicà que havia defensat Catalunya passava la frontera de França. Pocs dies abans ho havien fet els governs de la República i la Generalitat. Més de quatre-centes mil persones van fugir a través de la darrera província catalana que controlava la República. Per uns començava l'exili, per altres la repressió.

diumenge, 25 de setembre del 2016

pd 821

AVUI, dimecres, 16 de març del 1988
LA CIUTAT VA SER UN CAMP D'EXPERIMENTACIÓ BÈL·LICA
Josep Maria Solé i Sabaté

Els bombardejos aeris que Barcelona va sofrir el març del 1938 van ser l'episodi més sagnant del conjunt de ràtzies que es van succeir sobre Catalunya durant els tres anys de guerra. De fet, Catalunya es va convertir en un camp d'assaig dels efectes psicològics dels bombardejos prolongats, una modalitat bèl·lica que s'intensificaria durant la Segona Guerra Mundial.

La utilització de l'aviació per atacar la rereguarda intensament i contínuament es dona per primer cop a la Guerra Civil Espanyola... Fins aleshores la llunyania del front de guerra havia estat sempre un factor bàsic de seguretat; a partir d'aquell moment aquest concepte desapareix. Qualsevol zona geogràfica pot ser abastada per la guerra.
...
Els bombardejos van colpir de manera creixent la moral de la rereguarda. A un inicial rebuig absolut contra els agressors segueix una impotència que deriva cap a un fatalisme acompanyat d'un enfonsament moral estès... La població assisteix a una presència indiscutida de l'aviació franquista, feixista o nazi...

dissabte, 24 de setembre del 2016

pd 820

ARA, 18 de setembre del 2016
EL FRACTURADOR
Toni Soler

PRESTIGI. El ministre Margallo té certa bona premsa. Dins un PP convertit en un esperpent, el cap de la diplomàcia espanyola ha conservat, a ulls dels analistes, una respectabilitat que jo atribueixo més als seus cabells blancs i al seu parlar reposat, que no pas al fons de les seves paraules... Però rere el seu to pausat i paternal, rere les constants referències als seus ancestres catalans, Margallo és un personatge inflexible que, com els seus companys de partit, no coneix cap més llenguatge que el de l'amenaça...

FERIDES. L'últim estirabot de Margallo, ... va en la línia del seu company i conspirador Fernández Díaz: la fractura social i familiar, etcètera. En lloc de preguntar-se les causes d'una reivindicació tan massiva i sostinguda, el ministre s'oblida dels antecedents i considera el Procés com la causa inicial de tots els mals, i no com la conseqüència - òbvia - d'un determinat estat de coses; la resposta a una fractura prèvia... un moviment com el que viu Catalunya no neix per fracturar; al contrari, neix per reparar injustícies prèvies (i vigents), per cosir ferides que molts encara neguen, per guarir els efectes de la fractura que l'Estat ha causat en aquest país durant anys i panys...

ESPANYA... està en mans d'un partit corromput fins el moll de l'os, sense una alternativa viable, amb un mapa polític esquarterat entre  opcions que es declaren antitètiques... I aquest Estat, davant d'un repte polític de veritat, com és el que li planteja Catalunya, no sap fer res més que callar, practicar la guerra bruta i activar la justícia. Qui fractura, ministre?

divendres, 23 de setembre del 2016

pd 819

ARA, 18.9.2016
SÍ, MINISTRE, ES VA SABENT TOT
Carles Capdevila

... la " brigada patriòtica" impulsada per Fernández Díaz va pagar un milió i mig d'euros a un confident per la informació falsa sobre el compte corrent de Trias a Suïssa. Es confirma la combinació de mala fe i incompetència d'un ministre de l'Interior a qui graven al seu despatx i a qui enganyen. Que la informació no fos certa no crec que li faci perdre la son, perquè quan no subornaven algú perquè els acabés mentint ja ho feien ells directament en informes de ficció. És trist que l'agonia del govern en funcions mantingui en el càrrec el pitjor ministre de la història... Es veu que circulen més gravacions... com aquelles converses amb De Alfonso que farien caure la cara de vergonya a tothom que en tingués.

Tendim a pensar, a vegades amb una base real, que hi ha un blindatge mediàtic en el panorama espanyol que impedeix que aquests escàndols s'arribin a saber. És just recordar que no sempre és així... Els "establishments" mediàtics, polítics i econòmics, en plena decadència, són perillosos, no tenen escrúpols i es protegeixen tant com poden. Però els seus edificis són plens d'esquedes i s'hi obren cada minut noves escletxes. I allà on hi ha periodistes fent periodisme s'acaba sabent tot. Sí, ministre: tot.

dijous, 22 de setembre del 2016

pd 818

ARA, diumenge, 18 de setembre del 2016
CANVIAR PER SEGUIR IGUAL
Joan B. Culla

(Nota de l'amanuense: val la pena llegir tot l'article, un encertat anàlisi de les misèries del PSC i de passada dels "comuns")
...
Núria Parlon té raó. Per agafar el timó del PSC necessitava renegar de qualsevol festeig amb el dret a decidir...

Parlon vol renovar el partit, refundar-lo, tornar-lo a fer decisiu.
És problemàtic renovar res si estàs lligat de peus i mans per aquells que han conduït el PSC a l'anèmica situació present i que no mostren cap inclinació ni a l'autocrítica ni a l'harakiri, ni tan sols a a la jubilació anticipada. No serà senzill refundar el partit sense qüestionar d'una vegada la submissió al PSOE, sense engrossir-ne els aprimats rengles amb elements nous. ¿I qui, per quins motius, voldria avui afiliar-se a un PSC en hores baixíssimes, curt de poder institucional, doctrinalment desdibuixat, capaç de pactar a Lleida amb Ciutadans, a Tarragona amb el PP i Unió, a Girona amb Convergència, a Barcelona amb Ada Colau...?

Núria Parlon ha dit que vol que el PSC torni a ser decisiu. Però, renegant del dret a decidir, els socialistes es reclouen en el camp unionista, emparedats entre el PP i Ciutadans, sense més expectativa que recuperar alguns - no gaires - punts percentuals de vot en la mesura que es desinfli el globus taronja. A la Catalunya d'avui i de demà, l'espai de veres decisiu - és a dir, susceptible de decantar majories - es troba en la cruïlla entre l'independentisme i l'autodeterminisme. És l'espai que vol ocupar i està ocupant el colauisme; de fet, si hi pensem una mica, ¿què són els "comuns" sinó una versió remasteritzada del PSC dels anys gloriosos? Governen Barcelona, guanyen les eleccions generals, ofereixen un Estat diferent, més acollidor, i dominen l'ambigüitat en el plet catalano-espanyol. Davant d'aquesta competència, Parlon arrossega massa llast.

dimecres, 21 de setembre del 2016

pd 817

ARA, diumenge, 18 de setembre del 2016
EL PRESUMPTE OCÀS DE LA DEMOCRÀCIA
Albert Pla Nualart

Mentre "la fi de la història" fa figa i un nou ascens del populisme autoritari ennegreix l'horitzó, és oportú preguntar-se fins a quin punt valors "universals" com els drets humans o la democràcia no són només valors d'una cultura i una època concretes...

"La fi de la història" - de bona o mala fe - pressuposava universalitzar "la democràcia (neo)liberal occidental"...

Igual que no hi ha "fi de la història" tampoc hi ha "fi de la democràcia"...

Al capdavall, és la falsa "fi de la història" la que està provocant la també falsa "fi de la democràcia", perquè l'adjectiu que hi afegeix, "(neo)liberal", no ha parat de transformar els ciutadans en consumidors - les persones compromeses en la res publica en persones que busquen el seu triomf individual a costa de qui sigui -En una democràcia autèntica, ha de decidir, debatent i donant la cara, una assemblea de ciutadans. En la que tenim ara, voten en secret una massa de consumidors. El presumpte ocàs de la democràcia a què és probable que assistim en els pròxims mesos estarà provocat, diguin el que diguin alguns demagogs, per un clar dèficit democràtic.

dimarts, 20 de setembre del 2016

pd 816

ARA, dissabte, 17 de setembre del 2016
AMORS MIL·LENARIS CONTRA EL JIHADISME
Marçal Girbau

...
el Plan Convivència (en occità a l'original, perquè, increïblement, en francès no existeix la paraula convivència!) pren com a base una meravellosa llegenda del segle VIII que compartim occitans i catalans. Joan Amades la recull i Verdaguer la recrea al cant VII del seu fastuós Canigó. Segons sembla, ara fa uns 1.300 anys Munussa - que no era pas àrab sinó berber - era el cabdill de les terres musulmanes de Narbona. A Tolosa hi havia el duc Odó, a qui els francs del nord pressionaven, tot i ser cristià. Tips de guerres i enfrontaments, i malgrat pertànyer a religions oposades, Munussa i Odó van decidir pactar la pau entre ells, al marge de francs i àrabs. Diuen que arran d'aquests contactes Munussa va caure profundament amorós de la filla del duc aquità, Lampègia, que també es va enamorar pregonament de l'amazic. Llavors el duc Odó va autoritzar el maridatge entre els dos joves. La rondalla s'acaba com el rosari de l'aurora: quan els àrabs se n'assabenten, ordenen la captura de Munussa, que en aquells moments era a LLívia amb Lampègia. A ell el decapiten. I a ella l'envien de presonera a l'harem de Damasc.
Tretze segles més tard, Tolosa recupera la llegenda per abordar la qüestió de la convivència interreligiosa. Tenen el convenciment que la rondalla pivota sobre dos eixos clau i indissociables: d'una banda reforça la identitat i els valors de la cultura pròpia, atès que cristal·litza l'esperit d'entesa, de llibertat i de pau dels occitans; de l'altra actua com una palanca entre el món cristià i el musulmà, entre les cultures occitana i amaziga - i àrab, en menor mesura -, sempre, però, amb l'epicentre a Tolosa sense passar per París, i amb la voluntat d'incloure socialment sense assimilar.

dilluns, 19 de setembre del 2016

pd 815

AVUI, dimecres, 16 de març de 1988
16-18 MARÇ 1938 ELS BOMBARDEJOS AERIS DE BARCELONA: TRES DIES QUE VAN ESGARRIFAR EL MÓN
A. Pons

"El 16 de març va començar el bombardeig sistemàtic amb el qual es volia terroritzar la població, obligant-la a demanar la rendició... En total hi va haver disset atacs aeris, (en tres dies) i 1300 morts i 2000  ferits". (Carles Pi-Sunyer)
...
Els bombardejos van deixar tanta empremta en la memòria dels barcelonins que, cinquanta anys després, segueixen formant part de la memòria popular. Que també ha quedat plasmada en la literatura a través dels testimoniatges escrits de l'època i les recreacions literàries que se n'han fet: des dels germans Goytisolo - que van perdre la mare en la ràtzia del dia 17 - fins a Josep Janés que va escriure un poema titulat "A un infant mort en un bombardeig" i que comença així: "Els teus braços immòbils són un vol de bandera..."

dijous, 15 de setembre del 2016

pd 814

PRESÈNCIA, 26 de maig de 1985
ELS FETS DE MAIG 1937 A BARCELONA
Germinal Ros

(Tres portades de La Vanguardia, Diario al servicio de la democracia)

 Miércoles, 5 de mayo de 1937
La lluita entre germans és sempre estèril i funesta. Enfront de l'enemic comú, és suïcida. Uniu-vos, treballadors!

Jueves, 6 de mayo de 1937
L'esperit de solidaritat antifeixista ha d'apaivagar els odis i fer possible la convivència entre tots.

Viernes, 7 de mayo de 1937
Extingits els odis fratricides als carrers, penseu tots en fonamentar la gran obra de la concòrdia proletària.


dimecres, 14 de setembre del 2016

pd 813

PRESÈNCIA, 3 de novembre de 1996
FINS ARA, GERMANS.... (discurs de comiat a les Brigades Internacionals)
Dolores Ibarruri, Pasionaria

...
Comunistes, socialistes, anarquistes, republicans, homes de diferent color, de diferent ideologia, de religions antagòniques i que tots ells estimaven profundament la llibertat i la justícia, van venir a oferir-se a nosaltres incondicionalment.
Ens ho donaven tot, la joventut o la  maduresa, la ciència o la experiència, la sang o la vida, els seus esforços i els seus anhels... i res ens demanaven. És a dir, sí: volien un lloc en la lluita i anhelaven l'honor de morir per nosaltres.
... parleu als vostres fills, parleu-los d'aquests homes de les Brigades Internacionals.
Expliqueu-los com travessant el mar i les muntanyes, salvant fronteres eriçades de baionetes, vigilades per gossos rabiosos que els volien destrossar amb les seves dents, van arribar a la nostra pàtria com croats de la llibertat. Ho van deixar tot: afectes, pàtria, llar, fortuna, mare, dona, germans, fills i van venir a nosaltres per dir-nos: Som aquí! la vostra causa és la nostra mateixa causa, o sigui la causa de tota la humanitat avançada i progressiva.
... Podeu marxar plens d'orgull. Sou la història, sou la llegenda, sou l'exemple heroic de la solidaritat, de la universalitat de la democràcia ...

dimarts, 13 de setembre del 2016

pd 812

ARA, dissabte, 10 de setembre del 2016
ELS PARTITS ESTÚPIDS
Toni Güell

...
Rajoy s'està erigint en l'intèrpret més constant d'un tipus de declaració pública particularment nociva. En va donar un exemple a propòsit de la polèmica sobre el nomenament de José Manuel Soria com a director executiu del Banc Mundial: " Si un funcionari no pot ser funcionari, això què és?" La renúncia de Soria ha estat una petita victòria de la decència que no ens ha de fer oblidar, sinó tot el contrari, que de comentaris falsaris com aquest Rajoy n'ha fet molts, i en relació a casos tan escandalosos com els ordinadors de Bárcenas i altres que no hem de perdre el temps ni l'espai de reproduir. Sí que cal, però, dedicar un temps i un espai a subratllar que aquest tipus de declaració constitueix una categoria en si mateixa: no és una relliscada risible (com les seves frases sobre els plats i els vasos, o sobre els veïns i l'alcalde), però tampoc és mer cinisme, en tant que el cinisme consisteix a portar a gala la immoralitat. És una tercera categoria, una operació de disfressa en la qual el PP s'està doctorant, consistent a fer passar per normal el que en realitat és la indignitat més descarnada.
Pot semblar que els efectes d'aquestes operacions d'emmascarament no van més enllà del curt termini, però no és així...

(Els polítics populistes) s'han pintat sobretot com a fenomens que provenen de la pèrdua d'expectatives de les classes mitjanes. També són, però, la conseqüència d'una degradació comunicativa i cultural, d'una banalització del discurs i del llenguatge que s'infiltra en les consciències com l'aigua i que les va xopant fins a fer-les més pesades, més lentes i més nècies davant l'escomesa del populisme que les encalça per apoderar-se'n...

dilluns, 12 de setembre del 2016

pd 811

ARA,  dissabte, 10 de setembre del 2016
L'ÚLTIM ANY, HO JURO, L'ÚLTIM ANY!
Empar Moliner
Aquest any no t'hi has inscrit perquè no cal. Aquest any no s'ha de portar una samarreta verda o vermella. La d'aquest any és blanca, però ja veuràs si te'n poses una de casa o no. Aquest any no hi ha voluntaris que t'hagin de dir on et poses per sortir a la gigafoto. No t'has de donar les mans amb els desconeguts. Vas per lliure. Hi ha trams però no és com quan havies d'anar a omplir el número 15 perquè si no hi haurà un forat, el teu, i per culpa del teu forat serem la riota d'Europa. Aquest any és una manifestació i prou. Vaja, en són diverses. Hi aniràs, faràs el fet, i en acabat donaràs un tomb amb els amics o amb els desconeguts que t'hagis trobat. Anar a una manifestació ja és un esforç. Apuntar-s'hi encara més. Normalment, en un dia així, la gent dels països normals es mira els castells de focs artificials.
Entremig de tot això, que és ni més ni menys que una mani, periodistes d'allà que ja porten la crònica feta i que no l'alteraran vegin el que vegin. Qualsevol foto serà el que ells vulguin. Si somrius, t'han rentat el cervell, si no somrius, ets violent, si hi duus els nens, els estàs utilitzant, si no els hi duus, deu ser que tens por dels radicals. Si hi ha més gent que mai, no la comptaran, si hi ha menys gent que mai, diran que el separatisme es desinfla com un suflé. Ensenyaran només la manifestació de Barcelona i no pas les altres o ensenyaran la de Tarragona o la de Salt, parlaran de nosaltres sense nosaltres. Diran que dividim per no dir que multipliquem.
Davant de tot això, tu només rius. Demà aniràs a ca la sogra andalusa, que és la que té més ganes d'anar-hi, a la mani, perquè -diu- “ Estoy hasta los huevos y quiero la independencia ya. Dinaràs i et queixaràs d'haver de sortir a aquella hora a mig pair el salmorejo i l'escalivada i el pa amb tomàquet i el “bacalao con naranja”. Diràs que és l'últim any, que és el que vas dir l'any passat. I un cop al carrer, com sempre, faràs que tothom al teu voltant se senti acollit com tota la vida s'ha fet en aquesta volcànica i barrejada terra.

diumenge, 11 de setembre del 2016

pd 810

VILAWEB 11 de setembre de 2016
11  DE SETEMBRE DIADA DE CATALUNYA

GARCÍA MARGALLO DIU EL MATEIX QUE VA DIR JOSÉ CALVO SOTELO L'ANY 1936
Qui va ésser ministre d'Hisenda durant la dictadura de Primo de Rivera, José Calvo Sotelo, va afirmar en el Congrés de Diputats de la II República Espanyola que si Catalunya se proclamava independent, ho seria a perpetuïtat. Efectivament, la història demostra que, un cop assolida la independència, no hi ha cap ex colònia al món que hagi demanat posteriorment el retorn dels colonitzadors o dels invasors.
José Calvo Sotelo (1936):
"Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera, que sería una fase pasajera, mientras que la segunda seguiría rota a perpetuidad"
José Manuel García Margallo, ministre d'afers exteriors espanyol (2016):
"‘D’una crisi se surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible".
L'oligarquia espanyola que des de fa centenars d'anys viu de l'espoli, de l'explotació i del saqueig de les colònies sap perfectament que una Espanya governada per "Podemos", per posar un exemple, seria sempre una situació transitòria, mentre que la independència de Catalunya, País Basc, Balears, Galícia, País Valencià, Canàries...; serà definitiva i irreparable.
A Madrid, com a qualsevol metròpoli, les elits dirigents sempre han tingut present aquest fet. Això explica perquè els dirigents de "Podemos" (Yglesias, Errejón...) també s'oposen a la independència de les colònies, exactament igual com els dirigents del Partit Comunista francès al seu moment es van aposar a la independència d'Algèria (1962)

divendres, 9 de setembre del 2016

pd 809

ARA, diumenge, 4 de setembre del 2016
MÈTODE PERE QUART CONTRA L'ATUR
Albert Pla Nualart

... l'únic que mereix dir-se "feina" és l'esforç format, rigorós i disciplinat que fem al llarg de la vida per incrementar el benestar i afavorir el progrés de la societat que ens ha fet humans.

I entendríem que no és possible ser humà i estar content d'un mateix si no es fa feina en el sentit perequartià: el d'"ofici clar i treball decent a profit de tu, dels teus i del món". Una societat productiva de debò està formada per persones que, "segons els seus dons i sense vanitat", fan feina tota la vida. És aquella on fer feina és un dret i un deure irrenunciables.

... Hi ha gent que, sense ni un gram de cobdícia, fan feines admirables tota la vida. I és la gent que sembla que sigui més feliç...

... necessitem, de manera urgent, que aquesta gent, que no treballa per cobdícia, que no es jubila, que fa feines clares i decents, siguem la gran majoria. I tot em fa pensar que el camí per aconseguir-ho passa perquè el sector públic, alimentant-se i partint sempre de les comunitats de base - de la democràcia més radical -, vagi recuperant el terreny que no ha parat d'arrabassar-li el sector privat.

dijous, 8 de setembre del 2016

pd 808

PRESÈNCIA,  3 de novembre de 1996
EL DEUTE AMB LES BRIGADES
Pau Lanao/Carme Vinyoles

Barcelona no va poder celebrar la seva Olimpíada Popular (perquè) just el dia que havia de començar, el diumenge 19 de juliol de 1936, Franco disparava el tret de sortida cap a una pugna molt més dura que la prevista pels atletes, i alguns d'aquests i dels seus acompanyants, en nombre aproximat de dos-cents, van agafar el fusell i van incorporar-se a les columnes de milícies que marxaven ja cap el front d'Aragó. Hi havia francesos, anglesos, alemanys, italians... i eren els primers voluntaris estrangers que lluitarien enquadrats en diferents centúries a favor de la República...

A partir d'aquell moment, i durant els dos anys següents, unes 40.000 persones procedents de més de 50 països com França, la Gran Bretanya, els Estats Units, Iugoslàvia, Bèlgica, el Canadà, Itàlia...  es van desplaçar a territori espanyol per combatre l'aixecament facciós i compensar el nul suport oficial de les nacions democràtiques a la legalitat republicana... Les unitats militars (de les Brigades Internacionals) estaven compostes d'escriptors, periodistes, obrers, polítics.... una representació àmplia de l'esquerra mundial convençuda que aquella no era exactament una guerra civil sinó la primera batalla contra el feixisme ascendent. Aproximadament un terç d'ells, uns 15.000, hi van deixar la vida.

dimecres, 7 de setembre del 2016

pd 807

PRESÈNCIA, 21 de juliol de 1996
NI COMUNISME, NI ESTAT DEL BENESTAR
Narcís Genís

Volen ressuscitar el PSUC. És curiós, que això és digui just en un moment en què la paraula comunista ens sona a resclosida, a rònega, a un model de societat utòpica que alguns ideòlegs i filòsofs es plantejaven a principi d'aquest segle que ara acabem...

Abans, a la gent li feia por dir-se comunista, avui els fa vergonya,... El PSUC ha viscut 60 anys i es resisteix a morir... Té sentit que continuï com a partit? No és millor que es dissolgui definitivament dons Iniciativa per Catalunya?

Gregorio López Raimundo no vol matar el PSUC perquè diu, i té força raó, que el comunisme, la teologia de l'alliberament, el moviment ecologista o una altra cosa, es digui com es digui, avui són molt necessaris sobretot per prendre partit enfront del capitalisme salvatge que és el que impera en el món d'avui. Aquesta onada que ve i que creix des que es van enfonsar els països socialistes i que intenta anul·lar els avantatges que els treballadors han aconseguit en cent anys de lluita, sembla que no hi ha res que l'aturi. De moment, ja estan en qüestió totes es conquestes de l'estat del benestar... Que si la sanitat i l'ensenyament públics potser  hauran de deixar de ser gratuïts, o que anem fent plans privats de pensions, perquè si pensem viure d'una jubilació ho tenim molt magre. Davant d'aquest panorama i del futur tan negre que ens presenten, potser sí que haurem de reflexionar si cal ressuscitar els moviments socials, el comunisme i el PSUC.

dimarts, 6 de setembre del 2016

pd 806

PRESÈNCIA,  21 de juliol de 1996
EL TRIOMF PÒSTUM DE LA REPÚBLICA
Gabriel Jackson

En l'Espanya dividida entre les forces de la inèrcia i les del canvi, el feixisme europeu va tenir el seu escenari de operacions per a la guerra mundial que es preparava...

La fascinació permanent que desperta la guerra civil espanyola es deu a l'extraordinària conjunció de crisis domèstiques i internacionals que la van provocar. A l'interior d'Espanya es desenvolupava una lluita visceral entre les forces de la inèrcia i les forces del canvi que havia tingut el seu inici  a les Corts de Cadis el 1812. A les files del general Franco hi havia els partidaris del catolicisme romà, els monàrquics, els centralistes tradicionals i, finalment, militars espanyols. Al costa de l'exèrcit republicà s'hi van aplegar les classes mitjanes secularment republicanes, ambdues formes democràtiques i autoritàries de socialisme i d'anarquisme, i els autogoverns català i basc.
El període de la guerra civil des del juliol del 36 fins el març del 39 va coincidir estretament amb la gran confrontació europea del feixisme, el comunisme soviètic i la democràcia pluralista... 
...
S'ha d'esperar que els milions de joves espanyols que han conegut només la nova democràcia, s'adonaran de la sort que han tingut i estaran atents i vigilants per mantenir i defensar les llibertats per les quals els seus avis van lluitar sense gaire èxit en aquell període que avui sembla tan remot...

diumenge, 4 de setembre del 2016

pd 805

PRESÈNCIA  21 de juliol de 1996
LA DONA I LA REVOLUCIÓ
Antònia Adroher, mestra

L'objectiu principal era lluitar per la nostra emancipació al costat dels obrers, obtenir el dret a la igualtat de treball i d'educació, i alliberar-nos del sotmetiment a una societat molt conservadora que volíem canviar... a voltes eren els pares, els germans, el mateix company, que no comprenien la necessitat d'independència i de llibertat que tenia la dona per retrobar-se amb ella mateixa. Que volgués comprovar de què era capaç i no estar sempre a casa lligada a les obligacions domèstiques. Que s'interessés per estudiar, llegir, viatjar, assistir a reunions i conferències, participar en els afers polítics i treballar com feien els homes... Per entendre aquestes actituds cal situar-se més de seixanta anys enrere.
...
Els mestres formàvem un proletariat conscient de la necessitat de crear una veritable escola nova, perquè estàvem convençuts que la cultura i la instrucció són instruments necessaris per a una vida més lliure, per a la llibertat de tots.

dissabte, 3 de setembre del 2016

pd 804

PRESÈNCIA 21 de juliol de 1996
100 VOLUNTARIS CATALANS PER QUILÒMETRE DE FRONT
Carmel Rosa

Entre cinquanta mil i seixanta mil voluntaris catalans van respondre amb les armes a l'aixecament militar facciós, una xifra que suposa el 15 per cent de la població masculina d'entre 18 i 30 anys... percentatge elevat que es corre el perill de perdre de vista i que només s'explica per l'ambient del moment i per una conjuntura història excepcional.
...
Milers de voluntaris de les primeres setmanes i mesos de guerra van formar la columna vertebral del nou exèrcit republicà. Les baixes, com més tard en els soldats de lleva, els van afectar considerablement. Molts milers van quedar pel camí en busca d'un país i d'una societat que cadascú imaginava a la seva manera, ideal.

dijous, 1 de setembre del 2016

pd 803

DIARI DE GIRONA  dimarts, 9 de març de 1999
LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A GIRONA VA PROVOCAR 519 VÍCTIMES MORTALS
Pili Turon

La repressió franquista a les comarques gironines va tenir 519 víctimes mortals, del total de 3.388 comptabilitzades arreu de Catalunya...