dimecres, 5 de febrer del 2020

pd 1734 Apologia de la mortalitat (i 2)

(arafa...)
...
Som vells quan res del que mirem té la màgia del primer impacte. Quan el mateix sentit que donem a la vida -i que, en el millor dels casos, s’acosta tant a la saviesa- ens fa cecs per percebre-hi el misteri que reté. La vellesa és irreversible perquè mantenir un jo en el temps vol dir acumular prejudicis, partits presos. Si els esborres, no ets tu; si els mantens, es posen entre tu i la realitat com petits cristalls que enterboleixen la mirada, com unes cataractes espirituals que cap làser elimina.
Diria que l’espècie no està pensada perquè vells revellits amb cossos biònics la liderin. Està pensada perquè desvivint-nos passem el testimoni del nostre intent de ser persones als bojos baixets que ho tenen tot per aprendre.

Només vivim desvivint-nos, només som eterns estimant, només som feliços donant-nos; i només morint ens donem del tot.
Albert Pla Nualart