E.E. 220 L’estiu, entre l’excés i la metàfora

L'estiu és contradictori. Per un cantó, la calor esgota, el sol crema i el vestuari acaba sent una dubtosa combinació de xancletes, samarretes i pantalons pirata. L’ambient que ens aclapara ens desdibuixa... L’estiu viu entre l’excés sense gràcia i la gràcia de viure sense presses. L’excés sense gràcia és la (trista) condició del nostre temps...

Mai Meneses, més coneguda com Nena Daconte, a la pregunta si ha notat molts canvis en la indústria musical deia: "Des que ha arrasat el món urbà, les lletres és molt difícil entendre-les, perquè es mengen un munt de paraules i se n’inventen la resta, no hi ha metàfores, tot és molt directe". "No hi ha metàfores" seria una ajustada descripció d’algunes creacions (deixem-ho així) amb què la indústria musical deseduca el gust, com aquesta lletra de Quevedo: "Se me acercó y terminé tocándote el punto G". No hi ha metàfores (ni concordança, ni vocalització ni res que valgui la pena) però la cançó és una de les triomfadores de l’estiu 2023, perquè és explícita i està interpretada amb aquell fraseig de dropo que s'ha llevat a les quatre i que sembla que t’estigui fent el favor de dirigir-te la paraula.

L'estiu ja posa l’excés. Posem-hi nosaltres la metàfora. Que tinguin unes bones vacances.

Antoni Bassas, 29.7.2023

 

E.E. 219 EL TEMPS A LA PELL

...

No faré el sòmines: no diré que m’agraden les meves arrugues perquè són el rastre de les vegades que he rigut. M'agradaria no haver-me arrugat i no haver-me engreixat i que el meu cos no hagués perdut elasticitat. I poder sopar formatge i vi i no llevar-me l'endemà amb maldecap. I no haver d'interrompre la conversa cinquanta vegades per intentar de recordar un nom que no em surt. 

Només dic que si hem acceptat que la naturalesa ens hagi fet alts o baixos, llestes o curtetes, simpàtic o tímid, valenta o covarda, també devem poder acceptar que el pas del temps ens fa envellir. Mirar de frenar-ho és una lluita estúpida perquè sempre la perdrem.

Sílvia Soler, 24.6.2023

 

E.E. 218 LA TRANSMISSIÓ PACÍFICA DEL PODER

.. Feijóo ja ha advertit durant la campanya que no s’imagina que no acabés governant un partit que guanyés i que una coalició de perdedors de tot l'arc parlamentari no el pot apartar de la presidència del govern si ell queda primer. Els crits de “govern il·legítim!” –que ja hem sentit durant aquesta legislatura– ja deuen estar preparats.

Pot passar qualsevol cosa, també amb el resultat dels partits independentistes, perquè hi ha molta indecisió entre els votants d’aquest camp. La discòrdia permanent, els retrets per qualsevol cosa, la incapacitat de fer operativa la majoria absoluta independentista al Parlament, han acabat per amargar i avergonyir molta gent que els va fer confiança en els moments vitals del procés. Que ho sàpiguen a ERC, a Junts i a la CUP.

Antoni Bassas, 22.7.2023

 

E.E. 217 DEL PSC A "PERROSANXE"

... a Espanya -que és una mala còpia de la França jacobina-, el pes relatiu de la perifèria s’ha vist sempre com una amenaça i s'ha intentat corregir amb una sobreprotecció de la capital, cosa que, al seu torn, ha alimentat les tendències centrífugues. Com que a més, a diferència de França, Espanya és un país nostàlgic i acomplexat, les amenaces internes han estat reprimides de forma més ferotge. A la centralització política i l’assimilisme cultural, cal afegir-hi, ja en democràcia, les polítiques d’infraestructures, que han fet de Madrid una supercapital que irradia la seva potència i la seva idea d’Espanya sobre gairebé tot el territori... Per això, quan diumenge el PP guanyi a Espanya i el PSC a Catalunya, podrem dir que tothom, cadascú a la seva manera, s’ha receptat tranquil·litat i bons aliments. Això podria ser un retrat pintoresc de la diversitat de las tierras y las gentes d’Espanya, però el cert és que la diferència demogràfica garanteix que Catalunya tingui sempre les de perdre. Madrid marca l'agenda i, per tant, fixa el marc mental dels votants espanyols... I mentre aquí constatem que el govern espanyol, tot i els pactes amb ERC -insuficients, però necessaris-, avala encara la repressió, espia o s’infiltra en els moviments independentistes i no es mou ni un mil·límetre en termes de reforma territorial de l'Estat, en una bona part d'Espanya s’imposa el miratge que els catalans “hem humiliat” el PSOE amb nou indults i inversions sense límit...

Toni Soler 16.7.2023

 

E.E. 216 NENS VIOLADORS DE NENES

Sé que preguntar-nos si els nens violadors del centre comercial Màgic, de Badalona, haurien de pagar pel delicte com si fossin majors és cunyadisme i és populisme, però dir que aquest és un cas que ha generat alarma social, però que no respon a la nostra realitat, és tietisme i és tocar el violí... . Es pot reinserir un lladre, esclar. Però potser per reinserir aquests nens caldria que passessin una temporada en algun centre de reclusió. Els seus drets, de nens violadors, topen de ple amb els de la nena violada i la família. Si ells van pel carrer, la família se'n va de la ciutat. És el que ha passat. Ho sento. La raó per la qual jo apartaria aquests menors del carrer és en una notícia de l’ARA: “Quatre identificats han participat en més d'una agressió de les que s'estan investigant”. Perquè no puguin dir: “A mi no em passarà res, que sóc menor”...

Empar Moliner, 10.6.2023

 

E.E. 215 Llegeixes cada dia?

"Potser no hi ha dies de la nostra infància que hàgim viscut tan plenament com els que crèiem que deixàvem sense viure, els que vam passar amb un llibre preferit" (veure la nota del final). ¿Avui dia hi ha nens que es passin un dia llegint? En coneixeu? ¿Vosaltres gaudiu de la lectura de forma habitual? Els mòbils són una competència deslleial: contenen tot un món de plaers immediats i infinits. La lectura demana esforç i concentració. El futur? Doncs no us estranyi que sigui de la minoria que de petits hagin sabut trobar i preservar el plaer de llegir. La resta quedaran captius de la intel·ligència artificial i de la badoqueria digital, que els suplantarà la creativitat i la visió del món. No es pot viure sense pantalles, però és peremptori evitar que et devorin el temps i l’ànima... 

 

"No hi ha cap dubte que el sentit comú no és «el més comú dels sentits»: ho és la bondat. Als racons més llunyans, més perduts, és meravellós veure com floreix per si sola"... "El mar té l’encant de les coses que no callen de nit, que són per a la nostra vida inquieta un permís per dormir, una promesa que no tot desapareixerà...", tot i saber que un dia, sota l’herba espessa de les obres fecundes, noves generacions "vindran a fer alegrement, sense preocupar-se pels qui dormen a sota, un esmorzar al camp". La vida seguirà, imperativa i ondulant... 

 

Nota: el que està "entrecomillat" són pensaments espigolats del recull Fragments (ed. Flâneur) de Proust

Ignasi Aragay, 1.7.2023

E.E. 214 LES FUTBOLISTES

... Va arribar un bon dia que les noies –en tenien tot el dret– van començar a jugar a futbol: se n'han fet clubs, competicions, fitxatges, senyeres, himnes i tot el que és del cas. Hi ha jugadores de futbol, en aquests moments, veritablement extraordinàries: vigoroses, intel·ligents, encertades en la passada i en el gol.

Però s'ha presentat un problema, que no existia fins ara en la pràctica femenina de cap esport: les futbolistes han començat a imitar el tipus de discurs, l’altivesa, l’urc, les ínfules i la suficiència que sempre han exhibit els futbolistes homes. N’hi ha que caminen estirades i amb mirada displicent, com Ronaldo; n’hi ha que ostenten un narcisisme massa ultrat: són maneres de fer que quasi es contradiuen amb l'orgull de ser dona i l'orgull de practicar un esport tradicionalment vinculat a la masculinitat. Poden fer el que vulguin, naturalment; el problema és que, amb aquests mimetismes, un pensa que ja no hi ha dos gèneres d'éssers humans, sinó un de sol.

Jordi Llovet, 1.7.2023

E.E. 213 COLLBONI, COLAU, SIRERA: UN ESPECTACLE DE VERGONYA ALIENA

Vergonya aliena. Quin nyap! Colau vota Collboni, es queda a l'oposició i dona la clau de la investidura al PP... en defensa d’un pacte d'esquerres! Jugada mestra. Esperpèntic. No hi ha qui ho entengui...  la confluència de la fam de poder socialista, l'obsessió antiindependentista del PP i l’esquerranisme dogmàtic dels comuns. Un trio a la contra que ha servit per evitar el govern Junts-ERC però que no suma per governar. Barcelona, a la deriva. Una vegada més, els perdedors no han sabut perdre... Un espectacle del poder pel poder. Una suma zero, una investidura per defecte, un nou distanciament entre les institucions i la gent. Així es degrada la democràcia i s’obre la porta a l’antipolítica de l'extrema dreta, que ja està entrant als ajuntaments i governs com un cavall de Troia. Venen mals temps... Com es pot tornar a il·lusionar ningú... Costarà molt. El pessimisme és contagiós i autojustificatiu. ... Ha guanyat el tacticisme de vol gallinaci, l’antidiàleg. La curta volada...  N’hi hauria per engegar-ho tot a rodar, si no fos perquè seria pitjor...

Ignasi Aragay, 18.6.2023

 

E.E. 212 POTSER MAI TANTS POCS HAN FET TANT DE MAL

Ciutadans ha perdut aproximadament el 75% dels militants que el 2018 tenia a la ciutat de Barcelona. Tot i que la formació fa anys que és reticent a donar dades globals de la seva afiliació, així es desprèn del resultat de les primàries del partit a Barcelona, en què s'ha imposat la candidata oficialista, la diputada Anna Grau, per 81 vots enfront dels 32 que havia obtingut el seu rival i representant del sector crític, Koldo Blanco. En total, 113 vots d'un cens de 236 militants a la ciutat, enfront dels 944 afiliats que hi havia el 2018... a partir de dades facilitades pel partit, el 2018 Barcelona era l'única ciutat de Catalunya en què Ciutadans comptava amb més de 400 afiliats...

Anna Mascaró, 18.2.2023

 

E.E. 211 EXTINCIÓ 2

 ... La televisió cada dia és més dolenta, cada dia atempta més contra la dignitat humana. Però un pot trobar-hi, molt de tant en tant, alguna cosa interessant. És molt interessant, per exemple, veure la vida dels joves. Esclar que això afegeix dolor al dolor. Veure com són, veure com es mouen, com es diverteixen, com van vestits, com parlen, em resulta inquietant. Veig com són modelats pels qui prenen les decisions. Pels polítics i pels que decideixen què han de fer els polítics. Això que en diem el sistema. En el nostre cas, el capitalisme. Vaig veure la final d'aquest concurs que en diuen Eufòria. Mai no havia vist tant de mal gust. Mal gust en els vestits, mal gust en la gestualitat obscena, mal gust en una sentimentalitat antiquada. Per sort també he vist els castellers de Valls, els patumaires de Berga. Allà hi he vist, a trossos, llavors d'esperança en el futur. En un futur arrelat en les tradicions i possible en aquestes tradicions. S’acabarà tot això? Un govern del PP, ajudat per Vox, serà capaç d’abolir totes aquestes coses perquè són massa catalanes? ... Anem a passes de gegant cap a l'extinció.  

... aquest any tot té menys gust. Els joves que tant em fan patir s’hi acostumaran… Mentre no s’acostumin al podrimener que els estan tirant al damunt!

Narcís Comadira, 1.7.2023

E.E. 210 EXTINCIÓ 1

Comença avui el mes de juliol, un mes de calor, de gent que va amunt i avall, de dies que s'allargassen fins a l'infinit. El vespre no arriba mai... Desvirtuar Barcelona per desvirtuar Catalunya. Anar eliminant tot allò que és genuí i idiosincràtic de la capital del país per convertir la ciutat en una capital de província, tan mediterrània com es vulgui, però tan provinciana com es pugui...El juny ha estat calorós i sec. Ha plogut poc, tan poc que l’estat de sequera no ens abandona. Ha estat un juny de sofriment per als ramaders i els seus animals, per als arbres, per als agricultors, per a la terra, que és el cos del país. L’ànima n’és la llengua. I també hem sofert per aquesta ànima, cada dia més afeblida, cada dia més humiliada… O canviem de tessitura i ens posem les piles, com es diu vulgarment, o estem condemnats a una lenta i dolorosa extinció. ... Jo ja tinc vuitanta-un anys i no veuré aquest tristíssim final. Però em fan patir aquests estols de joves que tenen la història davant...

Narcís Comadira, 1.7.2023

E. E. 209 PP-VOX I L'ENTESA DELS CATALANS

... haurem de tornar a l'esperit resistencial de l'antifranquisme. Una figura clau d’aquells anys de plom va ser el polític, historiador i advocat Josep Benet, decisiu a l'hora d’impulsar una idea de país que unís catalanisme amb classes populars... Va pertànyer a una generació de polítics cultes i compromesos, amb voluntat de servei. Només cal mirar la candidatura unitària al Senat de l'Entesa dels Catalans del juny del 1977, promoguda per l'Assemblea de Catalunya, i que a Barcelona va presentar el triplet Benet, Cirici, Candel: un cristià catalanista d’extracció popular (Josep Benet), un socialista intel·lectual de bona família (Alexandre Cirici) i un immigrant fet a si mateix (Paco Candel). Van arrasar. Benet va ser el senador més votat d’aquella jove democràcia. Que lluny estem ara d’aquests perfils. Potser el que va passar fa mig segle era excepcional.

Anirem a votar, esclar. Entre altres coses, el record de Benet ens hi obliga. Va costar molt aconseguir i consolidar una democràcia que ara està en perill davant l'accés de l'extrema dreta a les institucions. Si aixequés el cap, no donaria crèdit. Tota la seva lluita per arribar aquí? Ja de gran, Benet es desesperava quan veia com s’extraviava el rumb a l'hora de bastir amb rigor un país de qualitat, lliure i just. Era memòria viva i l’escandalitzava el coneixement històric superficial imperant. Perduda la seva capacitat d'incidència política, incapaç de deixar de treballar, es va refugiar en la tasca d’historiador... Mort fa 15 anys, la seva figura no ha tingut relleu. Era irrepetible. Com tants d'altres del seu temps: el mateix Candel, o Xirinacs... Val a dir que aquell esperit unitari va durar poc. La lògica de partits, i els personalismes, es van imposar...

Ignasi Aragay, 23.7.2023