(arafa<d'1any)
... La
Novena anava sonant. Beethoven donava cos a tots els meus pensaments
tristos. Els pares de la nostra Europa van triar el final de la Novena
simfonia com a himne... L’Europa que estaven fent mai no seria com
aquell himne, com aquella
música tota foc...“Joia que ets dels déus guspira / generada dalt del
cel…” És un desig
que m’inflama, és un foc a dins de tot de l'ànima. Però l’alegria, la
joia, em queda de seguida velada per una infinita nostàlgia. D’allò que
hauria pogut ser, d’allò que no ha sigut...
I, també de cop, el pensament se me'n va cap això que en diuen “el Procés”. Cap allò que hauria pogut ser, cap allò que no ha sigut...
Amb una Europa realment hereva d’allò que canta en el seu himne, que
diferent li hauria anat a Catalunya! Ara el cor canta la lletra sencera
–recordo com la cantàvem als focs de camp de la meva adolescència–:
“Abraceu-vos, homes, ara! / un gran bes inflama els cels: / germans,
sobre els bells estels / hi ha l'Amor immens d’un Pare…” El foc
crepitava. Les guspires s'alçaven. I a dalt, les estrelles i l’Amor d’un
Pare. Quin magnífic programa per a nosaltres, per a Catalunya i per a
Europa...
Narcís Comadira 5.12.2020
