diumenge, 31 de juliol del 2016

pd 796

EL PERIÓDICO DE LA SEMANA del 8 al 14 de juliol de 1996
L'ÚLTIM LLIBERTARI
Rai Ferrer

Enrique Tierno Galván definí Durruti com "una persona excepcional que complí rigorosament amb el seu deure". Un solidari que el dia de la seva mort l'única propietat que tenia era la muda de roba que duia el sarró.
El cadàver de Durruti fou enterrat en una tomba anònima del cementiri de Montjuïc. Al barri obrer de El Polvorí hi ha una plaça amb el seu nom...
Però qui era aquest home, valent fins a la temeritat, tan desconegut de les noves generacions? Per què s'oblida el líder anarquista? Possiblement perquè els obrers revolucionaris espanten el poder...
Buenaventura Durruti nasqué a León el dia 14 de juliol de 1896 i morí al front de Madrid el 20 de novembre de 1936...
Accident o assassinat premeditat, els historiadors segueixen omplint pàgines amb la seva mort, però són molt pocs els que recorden que, amb la desaparició de Durruti, la revolució llibertària de Catalunya i Aragó, quedà escapçada per sempre més.
...
Fill d'un obrer del ferrocarril, Durruti fou el més prestigiós dels militars anarquistes i llur biografia personal supera amb escreix qualsevol episodi de la millor novel·la d'aventures...

divendres, 29 de juliol del 2016

pd 795

EL PERIÓDICO DE LA SEMANA del 8 al 14 de juliol de 1996
REBELIÓN ANTE LA LEGALIDAD
J.M. Solé Sabaté

Un fantasma recorria Europa, el del desig d'una més gran justícia social. La majoria de l'exèrcit espanyol fou rebel a la legalitat republicana: havia estat instrumentalitzat com a braç executor de la defensa dels interessos dels poderosos i privilegiats en una societat dèbil i pobre com ho era l'Espanya dels anys 30. 

L'exèrcit, motu propi, fou també bel·ligerant: es negava a supeditar-se al poder civil. Vet aquí un punt clau del conflicte que donà pas a la guerra fratricida. Una societat escindida entre uns poders fàctics i hostils a la República i una massa de població que veia en aquesta mateixa República el remei miraculós que faria realitat les seves esperances.

La pau no fou possible per l'acció premeditada i agressiva dels qui pretenien mantenir els seus privilegis... Els espanyols s'enfrontaren sense treva ni quarter per la defensa dels seus propis ideals socio-polítics...

Un riu de sang dividí vencedors i vençuts. Aquells amaguen les seves vergonyes, però continuen beneficiant-se dels seus trofeus. Els vençuts han estès una mà generosa que oblida - crec que en excés - el passat per tal de construir el futur.

dijous, 28 de juliol del 2016

pd 794

EL PERIÓDICO DE LA SEMANA, del 8 al 14 de juliol de 1996
BARCELONA HERIDA
Josep Maria Huertas

Als 60 anys de l'inici de la Guerra Civil espanyola queden als carrers de Barcelona rastres del conflicte que marcà la vida d'aquest país durant generacions. En un passeig imaginari poden contemplar-se aquestes petjades del passat i recrear moments i situacions.
...
No hi ha plaques per recordar els bombardeigs, quelcom que no s'ha esborrat de la memòria col·lectiva. El 13 de febrer de 1937, un vaixell intentà tocar amb els seus canons la fàbrica Elizalde, que estava a l'encreuament del passeig de Sant Joan amb Còrsega. Fallaren, però les bombes caigueren a prop, en el passatge Gaiolà. Era el primer d'una llarga sèrie.
El pitjor bombardeig de tota la guerra fou el dels dies 17 i 18 de març de 1938. Joan Villarroya ha calculat que aquells dies moriren 979 persones... Les bateries antiaèries del Turó de la Rovira poca cosa podien fer per evitar aquells bombardeigs sobre una ciutat oberta.
Els refugis eren el recurs contra les bombes...
La metralla de les bombes del 30 de gener de 1938 segueix present en el mur de l'església de la plaça de Sant Felip Neri. Van morir 20 nens aquell dia.
...
Per alguna incomprensible raó, els bombardeigs - els més durs de la guerra d'Espanya - no figuren a la cronologia de "Crónica de la Guerra Civil Española" editada recentment per Plaza &Janés.

dimecres, 27 de juliol del 2016

pd 793

PRESÈNCIA 12 de gener de 1997
A CATALUNYA NO SE N'HA PARLAT MÉS
Pau Lanao

... l'interès que indubtablement té per a la crònica recent de Catalunya els testimonis de les persones que, procedents de més de cinquanta països, la van defensar també de l'aixecament facciós. Precisament va ser a Barcelona on van sortir de forma espontània els primers voluntaris al front d'Aragó d'entre els atletes (i els seus acompanyants) que havien de participar, a partir del 19 de juliol de 1936, en l'olimpíada popular de protesta contra els jocs de Berlín utilitzats per Hitler per fer propaganda del seu règim. I va ser també a Barcelona on el 15 de novembre de 1938 van rebre l'acomiadament emotiu del poble amb un encès discurs de Dolores Ibarruri, Pasionaria, que els va animar a tornar quan " l'olivera de la pau floreixi", la qual cosa hauran pogut fer seixanta anys després uns 400 supervivents...
Magí Crussells... opina que, als que com ell no han patit en carn pròpia el franquisme, els cal saber qui eren els brigadistes i per què van venir a defensar la República, i relaciona la possibilitat de rescatar aquesta part de la història amb el fet de donar per culminada la transició, la qual cosa no serà possible fins que es trenqui el pacte de silenci que l'ha presidit...

dimarts, 26 de juliol del 2016

pd 792

PRESÈNCIA 12 de gener de 1997
UN VIATGE D'ANADA I TORNADA
Carme Vinyoles

Molts antifeixistes alemanys, italians i polonesos que al juliol de 1936 estaven exiliats a Espanya, es van posar espontàniament al costat de la República... Ells, juntament amb obrers francesos que treballaven prop de la frontera i alguns atletes i acompanyants que s'havien desplaçat a Barcelona per participar en l'Olimpíada Popular alternativa a la de Berlín, van ser els primers estrangers que van agafar les armes contra la sublevació facciosa... van lluitar com a milicians als fronts d'Aragó, de Madrid i posteriorment van ingressar a les Brigades Internacionals, formades oficialment el 22 d'octubre com a suport al bàndol republicà, davant l'evidència que la política de no-intervenció era sistemàticament vulnerada pels règims autoritaris d'Alemanya, Itàlia i Portugal.
...
Les Brigades Internacionals estaven compostes per 40.000 combatents de més de 50 països principalment francesos, austro-alemanys, polonesos, italians, nord-americans, britànics, iugoslaus, canadencs, escandinaus i russos, i un terç d'aquests hi van deixar la vida. El fet que la publicitat remarqués la participació d'artistes, escriptors, estudiants, metges, enginyers, va presentar les unitats com la tropa dels intel·lectuals, tot i que molts voluntaris van ser treballadors fabrils.
L'1 d'octubre de 1938 la Societat de Nacions va aprovar la seva retirada del territori espanyol i el 15 de novembre es van acomiadar desfilant per Barcelona...

divendres, 22 de juliol del 2016

pd 791

EL PUNT DIARI dijous 16 de maig de 1996
"SEGLE XX" OFEREIX UN DOCUMENTAL SOBRE LES BRIGADES INTERNACIONALS
Redacció

... És la crònica sentimental de tots una generació de l'esquerra europea, una generació que està a punt d'extingir-se. I evidencia que gairebé tots els voluntaris tenien una visió romàntica i simplista dels orígens polítics i socials del conflicte espanyol.

Entre feixisme i antifeixisme, per damunt de les seves causes internes, des del punt de vista de les idees, de les emocions, dels entusiasmes i dels odis, entre reacció i progrés, entre barbàrie i humanitat, la guerra espanyola va tenir un abast mundial
En aquest context, els motius que van empènyer cap a Espanya entre 40.000 i 60.000 persones de més de 60 nacionalitats van ser sobretot polítics, però també ètics, barrejats amb l'afany d'aventura i la fugida d'una crisi econòmica que feia estralls... 

L'element comunista va ser fonamental - quasi el 85% dels brigadistes ho eren - i es va combinar amb altres factors: els antifeixistes italians i alemanys lluitaven contra les dictadures dels seus països...

dijous, 21 de juliol del 2016

pd 790

AVUI  dissabte, 14 de setembre de 1991
ESTEM BUITS
Josep M. Espinàs

... què hi ha dins una clau de ferro.
"La primera cosa certa és que és feta de buit. Tot l'univers és essencialment format de buit, i una manera d'entendre-ho és imaginar-nos que la nostra clau augmenta tant de dimensions que es fa gran com la Terra. A aquesta escala, els àtoms que compondrien la clau gegant tindrien la mida de les cireres.
Però encara hi ha una cosa més sorprenent. Suposem que agafem amb la mà un d'aquests àtoms de la mida d'una cirera. Si l'observem, fins i tot amb un microscopi, ens serà impossible veure el nucli, massa petit encara per a aquesta escala augmentada. Hem de convertir l'àtom-cirera en un enorme globus de 200 metres, i a desgrat d'aquest volum impressionant, el nucli de l'àtom no serà més gran que un minúscul gra de pols. Això és el buit de l'àtom"
D'altra banda, suposem que vull comptar tots els àtoms d'un gra de sal, i que sóc tan ràpid que puc identificar-ne mil milions per segon... necessitaré més de cinquanta segles (5.000 anys) per efectuar el cens complet de la població d'àtoms que hi ha en aquest minúscul gra de sal. I per fer-ho més plàstic: si cada àtom d'un gra de sal tingués la mida d'un cap d'agulla, el conjunt d'àtoms que hi ha dins aquest gra de sal cobriria tot Europa amb una capa uniforme, d'un pam d'altura.
Però a desgrat d'aquesta enorme quantitat d'elements que hi ha a l'interior d'una partícula de matèria, aquests elements són tan infinitament minúsculs i estan tan separats, que entre ells hi ha un buit immens... Les partícules de vida que constitueixen una clau de ferro, per exemple, es mouen en un enorme desert buit.
... si tots els àtoms que componen el meu cos s'agrupessin fins a tocar-se, jo ja no seria visible. Mai més ningú no em podria veure, perquè suprimint el buit que hi ha en el meu cos, la meva substància quedaria reduïda al volum d'un gra de pols ínfim, inferior a un mil·límetre: algunes mil·lèsimes de mil·límetre.
No som res, que deia aquell. Realment, des del punt de vista "matèria" som pràcticament res. El gran misteri és com les minúscules fonts d'energia es mobilitzen en el buit el nostre cos. Tots som un gran buit dissimulat. Encara que alguns no ho dissimulen tant... 

dimarts, 19 de juliol del 2016

pd 789

PUNT DIARI  diumenge, 15 de maig de 1988
VINT ANYS DE MAIG
Carmel Rosa

... sovint els relats se centren exclusivament en la rebel·lió estudiantil i deixen a l'ombra el moviment social que l'acompanyà, sens dubte el més important en l'Europa de la post-guerra. No és freqüent que en un país europeu avançat nou milions de treballadors en vaga ocupin fàbriques, mitjans de transport, banques, ràdios i televisió i durant més de quinze dies paralitzin la vida econòmica i industrial d'una nació moderna.
El moviment de maig del 68 es produeix en una França que progressa, econòmicament, a passos de gegant,... S'ha entrat a grans gambades en la societat de consum...
Fet paradoxal: en aquest ambient d'eufòria econòmica europea, ningú no preveu l'explosió de maig, ni els analistes més famosos, ni els comentaristes econòmics, ni els polítics més llestos...
...
Vint anys després, el maig del 68 continua essent per a molts historiadors un enigma. Alguns el consideren com una simple anècdota sense importància històrica. D'altres, en canvi, el veuen com el motor de grans transformacions en el comportament de la gent: la fi de l'autoritarisme en les famílies, la universitat, les fàbriques.
...
El context polític i econòmic ha canviat substancialment, en dues dècades. De la societat del treball per a tothom s'ha passat a un període d'austeritat i de crisi. França té dos milions i mig d'aturats (l'any 68 només 200.000)...
Aquesta realitat afecta intensament els joves d'avui, tan generosos i solidaris com els d'abans, però més sensibilitzats pels problemes concrets, més reformistes i menys revolucionaris...
No obstant, l'èxit electoral de Le Pen, a què han contribuït bastants joves, principalment sense feina, és un simptoma que la relativa tranquil·litat actual s'acaba i que calen mesures urgents per evitar situacions de violència, contra les quals ja adverteixen alguns polítics i sociòlegs...

diumenge, 17 de juliol del 2016

pd 788

AVUI, diumenge, 13 de març del 1988
EL MÓN SEGONS COHN-BENDIT 20 ANYS DESPRÉS DEL 68
Gemma Piñana



"Fa vint anys les societats occidentals van canviar. Es van veure empeses a la transformació per les revoltes que es van desencadenar per tot arreu. Des de París fins a Berkeley, des de Berlín fins a Varsòvia. Pel que fa als individus, la "societat de les barricades" era la irrupció del futur en el present de les acaballes dels anys seixanta.

... Si miro enrere em dic: efectivament, l'any 68 es van començar a desintegrar moltes institucions de la societat francesa.

... Sempre resulta una mica complicat mirar la història preguntant-se si seria possible que tornés a passar avui...

... No crec que la lluita armada sigui una solució a Espanya per als problemes del País Basc o d'altres regions. Però tampoc la repressió estatal no és una solució...

El fonamentalisme religiós islàmic, cristià o jueu no m'interessa. No tan sols els trobo condemnables sinó també perillosos. En aquest moment, a la vista de la inseguretat i la incertesa que sent la gent, vivim una fase de fonamentalització dels moviments: religiosos, teòrics o polítics..."

dissabte, 16 de juliol del 2016

pd 787

EL MÓN  maig 1988
AROMES DEL 68
Miquel Porta Perales

Comentaris del llibre: " El 68: las revoluciones imaginarias" de Eduardo Haro Tecglen

... l'autor passa revista als principals esdeveniments dels seixanta: les revoltes de Berlín i París, la Primavera de Praga i l'agitació que es va viure als Estats Units. Aquests van ser, en resum, els "punts de fuga" que van intentar de trencar un món i un ordre obsolets. Els moviments dels seixanta - ve a dir-nos Haro Tecgeln - van fracassar, i després va venir la "tornada a l'ordre" dels setanta i, sobretot, dels vuitanta. De tota manera, i malgrat el fracàs, la societat dels nostres dies ha acceptat una sèrie de valors (igualtat de sexes, maneres de viure, distensió, etc.) que van ser predicats ara fa vint anys. Haro Tecglen però, no pot reprimir el  seu pessimisme a l'hora de valorar la nostra dècada: anodina, insolidària, individualista, tediosa. Sols un aprofundiment de la democràcia pot solucionar el problema. Qui pot tirar endavant aquest aprofundiment? Ningú. En fi, un pessimisme sense treva.
...
El final d'aquella història, ja el sabem. Les coses no van sortir com s'esperaven, però en tot cas queden unes aromes no gens menyspreables...

divendres, 15 de juliol del 2016

pd 786

EL MÓN / 244 - 26 / XII / 86
CALENDARIS I FESTES
Toni Puig

La cultura urbana ha transformat el calendari i la festa...
... La cultura urbana tendeix a silenciar la festa tradicional i a convertir-la en espectacle, en festa pràctica i particular, viscuda a partir de petits grups o individualment a través de les propostes de qualsevol guia de l'oci. O en vacances. Calendari i festa sofreixen, en la modernitat de la cultura urbana, un procés de privatització.
...
La festa, en aquest marc, perd la possibilitat de viure's com un temps concentrat, intens i pròxim a l'antic temps màgic i religiós, retrobat, ocasionalment, en la complaença d'un bon llibre o la possibilitat d'un gran espectacle. Usualment, i a ciutat, la festa pública és un festival. No és la festa esperada i preparada. És espectacle passiu i no funciona.
Així estem. I cal que trobem, en la mateixa cultura urbana, un calendari propi i unes festes nostres si no volem viure un temps precari i angoixat. Perquè calendari i festa no són una invenció efímera. Són unes eines de cultura per situar-nos en el temps i fer-lo, urbanament, nostre.

dimecres, 13 de juliol del 2016

pd 785

EL MÓN / 244  -  26 / XII / 86
MENYS REVOLUCIONARIS, PERÒ MÉS SUBVERSIUS
Julio Trujillo

Després de quasi set anys d'apatia, els estudiants van tornar a ocupar els carrers, al mateix temps que a França i a Itàlia...
La concurrència de tots aquests elements va portar l'alarma a molts analistes, que es van esforçar, davant les notícies de París, a parlar d'un nou maig i a relacionar el moviment amb una certa recuperació de l'extrema esquerra. No obstant, ni a França, ni a Itàlia, ni a Espanya, els joves manifestants portaven banderes roges, ni cridaven contra el sistema capitalista, ni prometien la utopia, ni exhibien enginyoses consignes per demanar la imaginació al poder.
El moviment d'estudiants ha tingut molt de moviment sindical... organitzen la seva lluita al voltant de temes concrets, propis i coherents, amb un interès més immediat...
Els estudiants en el seu procés actual de lluita, han aportat una gran novetat plena de realisme: s'han mostrat, a la vegada, menys revolucionaris però més subversius.
Els estudiants no han estat qüestionant els grans principis de capitalisme dominant i prepotent, no han exigit govern obrer ni la dissolució dels cossos repressius, ni la república democràtica i federal, ni la depuració de "l'exèrcit franquista"... 

dimarts, 12 de juliol del 2016

pd 784

PRESÈNCIA, 2  de juny de 1985
MAIG DEL 68 A PARÍS, UNA TEMPTATIVA PER UN MOU MÓN
Germinal Ros

El mes de maig de 1968 alguna cosa va passar a París que, per alguns i més especialment pels més joves, era l'esdeveniment més important que havia viscut la humanitat. Altres pensàvem que la humanitat s'ha anat forjant des de la societat primitiva per una acumulació de lluites i de fets que ens ha permès arribar a la societat en què vivim. Jo mateix he acumulat en la meva memòria victòries i derrotes que tenen un nom... però confesso que el maig de 1968, a París, també pensava: aquesta vegada sí que guanyarem.
...
Les eleccions van donar la victòria al general. Els vidres trencats de les botigues i les barricades havien fet decidir els botiguers, les classes mitjanes a votar per De Gaulle i Pompidour.

Malgrat tot, els acords de Grenelle van tenir aspectes positius. Els treballadors, sobretot els més modestos, se'n van beneficiar. I la patronal ho va acceptar perquè havia passat molta por, la por de perdre-ho tot.

Maig 68 va ser la represa de la il·lusió, el desig d'assolir la utopia. Al nostre país també va ajudar a donar una empenta en la lluita contra la dictadura.

dilluns, 11 de juliol del 2016

pd 783

EL CORREO CATALAN 14 de mayo de 1978
A LA BÚSQUEDA DEL MAYO PERDIDO
1.- ALAIN TOURAINE: "AQUELLOS ESTUDIANTES HABLABAN EN NOMBRE DE UNA HISTORIA"
José Sanz

Maig, 1978. París és una ciutat aparentment afable, sense espais per la sorpresa, i no hi ha motius perquè no sigui així...
París ha estat completament restaurat, després de la ventada de 1968 i sembla estar a recer de nous daltabaix de mal digerir per la política oficial. Un detall, només un, permet l'el·lipsi, el "flashback" cinematogràfic: els aparadors de les llibreries s'han revestit de 1968 per recordar que un dia com ahir, justament el 13 de maig de fa deu anys, una multitud que oscil·lava entre les 200.000 persones, segons la policia, i 800.000, segons els manifestants, treia l'alè a tota França.
Herbert Marcuse havia escrit que els estudiants són la classe més receptiva. Enlairava a aquesta categoria a un sector que, en teoria, transita cap a llur instal·lació com a elit. Arthur Rimbaud escrivia cent anys abans: "canviar la vida". La majoria dels estudiants francesos ni coneixien a Marcuse, ni sabien aplicar el lirisme càustic i desesperat de Rimbaud. Però esclataren. Daniel Cohn Bendit, Alain Geismar, Jacques Sauvageot, Alain Krivine es van situar al davant d'un moviment mitificat per l'esquerra heterodoxa i blasmat per la clàssica. Els 142 estudiants del 22 de març a la Universitat de Nanterre s'havien multiplicat per milers...
Dies després tot va acabar i la Vª República començà els treballs de restauració. Fracàs o èxit, el maig francès ha passat a la història com una revolta insòlita en una societat de capitalisme avançat...

diumenge, 10 de juliol del 2016

pd 782

MUNDO DIARIO Sábado, 29 abril 1978
MAYO DE 1968: DIEZ AÑOS DESPUÉS DE UNA ILUSIÓN PERDIDA
A. Benet, A. Fajardo, C. López, A. Puncernau, E. Sanjuan

Ara fa deu anys França es va veure sacsejada per un moviment inesperat que partint de la Universitat es va estendre com la pólvora a tot el país...
Es va passar en un tres i no res de la contestació practicada per una petita avantguarda universitària a la mobilització de milers d'estudiants i obrers... el país posava en crítica llurs estructures educatives, polítiques i sindicals.
Però no fou solament França. Quatre anys abans... Berkeley... Després Berlín, Tòquio, Roma, Madrid, Barcelona... Però a França la revolta estudiantil assolí dimensions insospitades.
Però la revolta passà. De les manifestacions amb centenars de milers de persones i de l'ocupació de les fàbriques es passà a unes eleccions en que l'esquerra patí un fort retrocés. Tornà la normalitat i la dreta va respirar alleujada. Però no tot acabà allí.
Els hereus més directes de les jornades de maig foren els partits de l'anomenada esquerra revolucionària o nova esquerra. Recolzats en diferents anàlisi polítics intentaren donar continuïtat al moviment posant en peu el partit que havia de ser llur guia. Però aviat - i tret d'algunes excepcions - la nova esquerra entrà en crisi.
Avui la influència del maig del 68 va més enllà de l'extrema esquerra. Les noves formes de la lluita de classes que el moviment de maig revelà han influït també en les formacions de l'esquerra tradicional. Almenys en aquelles que han sabut dar resposta als nous conflictes que planteja la societat industrial.

dissabte, 9 de juliol del 2016

pd 781

(Revista) INTERVIU  10 de març de 1977
Itàlia: LA VIOLÈNCIA ÉS FEIXISTA
Rossend Domenech / Rodrigo Ruza

Itàlia està convulsionada. 
La lluita que s'està lliurant allí, potser prefigura el futur immediat d'Europa. 
En un país dominat per la violència terrorista, l'augment de l'atur i la inflació, la descomposició de la Democràcia Cristiana i el fort avenç del Partit Comunista, l'ombra del feixisme planeja amenaçadora. 
La violència ha passat a formar part de la vida quotidiana dels italians. 
Crims i atemptats són subscrits per neofeixistes i per certs grupuscles auto-titulats d'extrema esquerra, però ¿qui manega en realitat els fils d'aquesta "estratègia de la tensió"?...

divendres, 8 de juliol del 2016

pd 780

TRIUNFO núm. 692  1 de maig de 1976
EL MAYO DEL 76
Ramón Chao

... Tot fa reviure el vell fantasma de la revolució primaveral frustrada. En això influeix molt també la reaparició espectacular d'organitzacions estudiantils d'extrema esquerra (trotskistes i maoistes), que semblaven haver-se esfumat des del cèlebre maig...
...
Els estudiants (ara) denuncien el que consideren com una entrega de la Universitat a l'empresariat en un moment en que l'atur és gran a tot el país... 
Els partits d'esquerra es mostren prudents... "Ni llur llenguatge, massa vist, ni llurs proposicions, massa tradicionals, permeten a l'esquerra influir en el moviment estudiantil". (Jean-Pierre Cot)
...
Per altre part, els estudiants "despolititzats" que iniciaren el moviment, han passat a un altre estadi de lluita o de consciència; a saber, que la solució de la crisi de la Universitat ha de ser global, i el que podria calmar llurs inquietuds de forma definitiva és tan radical (una transformació de la societat), que ara per ara cap partit la vol assumir, ja sigui per raons ideològiques o tàctiques. La ministra, que ho sap i hi especula, esperant el desànim dels estudiants. Alguns signes d'això s'observen.
...
Un signe que no falla: es comença a parlar ja dels examens...
En resum: un comentarista escriu que molts estudiants descobriran aviat amb amargor la pura realitat.

dilluns, 4 de juliol del 2016

pd 779

REVISTA "PERSONAS"  20 d'abril de 1976
ESTUDIANTS FRANCESOS:  FUTUR INFERNAL
M.F.C.

...Universitats folrades de cartells plens d'"slogans", estudiants bastonejats,... Mirant les imatges de les pantalles de televisió, els francesos han tingut un "dejà vu". 

Han respirat una cosa semblant a un perfum de maig.

Fals perfum. No és el maig. El maig del 68 a les universitats fou una festa, fou un somni, l'esclat de les utopies, el gran impuls de les idees, la denúncia d'una societat en l'abundància.

Avui els estudiants denuncien la desocupació, la manca de llocs de treball. Ja no intenten convidar a una societat nova... 

La Universitat francesa és una fàbrica d'aturats, la màquina més gran per a fabricar frustrats, persones descontentes... 

diumenge, 3 de juliol del 2016

pd 778

CUADERNOS PARA EL DIÁLOGO  24 d'abril de 1976
REBROTA EL MAYO FRANCES
Federico Abascal Gasset

... el 1976, asseguren prestigioses fonts oficials del govern, els estudiants no desitgen canviar la societat, com volien el 1968, sinó simplement denunciar l'atur. I en això l'erren els analistes del govern. El 1968, els estudiants només pretenien manifestar-se de tant en tant contra la guerra del Vietnam, per descarregar llur consciència a l'hora de dormir i adquirir el dret a introduir a les habitacions, si no arribava el son, companys de l'altre sexe. Ningú va formular a Nanterre inicialment projectes sobre modificacions socials; el fervent i ardorós desig de canviar la societat sorgí en un procés d'espontaneïtat confusa per les inopinades cargues de la policia i la pluja de bombes lacrimògenes...

... El record del general De Gaulle, més popular el 1968 que Giscard el 1976, s'alça novament en aquesta primavera de París. El general De Gaulle, sorprès pels fets del mes de maig durant un viatge a Romania, titubejà, restà mut i desaparegué... L'esquerra, enfrontada i recelosa, va mantenir una actitud passiva durant uns dies al·lucinants...

(però) Ni el franc està polititzat, com el polititzà De Gaulle, ni l'economia permet actualment l'escalada salarial amb que el general comprà la pau dels sindicats. Si es produís un altre maig francès, assistiríem a un espectacle inèdit, inspirat en una altra primavera, en altres "slogans" i en altres pètals de la mateixa imaginació, aquells pètals nous que va obrir el dijous passat, al Barri Llatí, la reacció brutal i inesperada de la policia francesa.

dissabte, 2 de juliol del 2016

pd 777

BLANCO Y NEGRO  3 d'agost de 1968
COUVE DE MURVILLE: DESDE EL PODER, LA NUEVA REVOLUCION
Raymond Tournoux

...
"Els successos del maig denoten una crisi de la joventut inadaptada al món actual i al món que se'ls proposa. 

Malraux parla d'una  *crisi de civilització*. 

Naturalment, els esdeveniments de maig han conduit a molts altres aspectes, especialment a la crisi social. Però fonamentalment crec que la crisi de la joventut ha estat la causa essencial. S'ha manifestat no només a les Universitats, sinó també en totes les llars dels joves. "
...

divendres, 1 de juliol del 2016

pd 776

CUADERNOS PARA EL DIALOGO núm. 56,  maig 1968
LA UNIVERSIDAD Y EL MUNDO DEL TRABAJO
Mariano Aguilar Navarro

L'agitació dels centres universitaris és avui en dia un fenomen generalitzat, que es dona a totes les latituds...

A vegades aquesta revolta fa la sensació de produir l'aparició de formes inèdites de nihilisme. Té, indubtablement, més acusat el pla negatiu, el de la crítica, que pas el positiu. S'esforça més en destruir que el que s'afanya a oferir alternatives de reordenació social. Generalment ofereix un panorama un tant místic i profètic. Potser sigui la confirmació de la intuïció bergsoniana: les grans transformacions sempre venen anunciades pels místics...
...
Avui en dia resulta evident que moltes de les funcions, que abans es conferien al proletariat, poden ser complides perfectament pel món universitari... " el científic és peça fonamental en la construcció del socialisme" (J. Smrkovsky)