pd 1846 L'Estat contra nosaltres

(arafa...)

Aquest és un procés d’estat. L’Estat contra nosaltres... L’Estat fent de part i de jutge, amb el cap d’estat al davant, fent servir totes les seves eines, convencionals o no. I s’ho juga tot a una carta, al tot o res. Les acusacions de la Fiscalia, però també les de l’Advocacia de l’Estat, participen d’aquesta operació per castigar, escarmentar i escapçar el sobiranisme i venjar la humiliació de l’1 d’Octubre. L’operació d’estat és arrogant, però també perillosa. No es deixa cap marge. Vol la victòria total. I això és probable que li surti bé, a curt termini, amb la sentència del judici. Però li pot sortir malament a mitjà termini, quan el cas arribi a tribunals externs (de fet, ja li ha sortit malament quan han parlat jutges d’altres llocs) i hi hagi una reacció cívica. L’Estat està jugant tan fort que si no guanya del tot hi haurà una crisi d’estat...

Vicenç Villatoro

pd 1845 Corrents interns

(arafa...)

... Tant Ada Colau com Miquel Iceta són dos mestres de l’equidistància. Ara com ara, ni el PSC ni els comuns no es poden permetre arrenglerar-se amb la majoria independentista ni amb l’hiperespanyolisme de PP i Ciutadans... Però els independentistes escèptics han de pensar en el que els pugui resultar útil; el seu 47% de vots (pot esdevenir un 70% si la causa nacional s’associa al republicanisme, les llibertats bàsiques, la decència, la voluntat de plantar cara a la ultradreta rampant. En aquest sentit, aïllar el PP, Cs i Vox és un imperatiu de país; en canvi, arraconar el PSC cap a posicions numantines és donar aire a l’espanyolisme més agressiu. Que els “catalanistes” del PSC i els “sobiranistes” dels comuns facin part d’aquesta feina de retrobament és saludable. Això no vol dir que s’hagi d’anar amb el lliri a la mà, sinó amb la ferma voluntat de captar votants que encara no són independentistes, potser perquè pensen que l’independentisme està condemnat, com la pedra de Sísif, a rodolar muntanya avall cada 27 d’octubre. Cal un relat i una estratègia que donin forma a aquesta nova majoria, que és incipient, però inevitable.

Toni Soler

pd 1844 El gran judici

(arafa...)

El judici contra els líders independentistes catalans és el fet polític més rellevant que tenen avui al davant tant Catalunya com Espanya... I no tan sols per la sentència. Bona part dels discursos polítics més importants del segle XX, a Catalunya i al món, s’han pronunciat davant de tribunals. I no eren, els més rellevants, dirigits per damunt de tot als jutges ni el seu objectiu essencial era influir en una sentència que en molts dels casos ja estava escrita per endavant. Han estat discursos que han fixat un projecte polític i l’han dotat d’una base moral. No eren discursos per discutir unes acusacions, sinó per discutir el dret mateix a ser acusats...  en judicis polítics i de transcendència política hi ha hagut sempre acusats que ho han vist com una oportunitat d’explicar i de legitimar el seu ideari, encara que això els pogués ser indiferent o fins i tot perjudicial de cara a la sentència. Sobretot si és un judici amb les portes obertes i amb els focus de tot el món al damunt. Humanament, la sentència és molt important. Políticament, encara ho són més els discursos

Vicenç Villatoro

pd 1843 Això no és una guerra (i menys de llengües)

(arafa...)

Ningú té la vareta màgica per fer avançar l’ús social del català, que és la llengua feble, minoritzada. No hi ha dubte que els darrers anys ha retrocedit. Les dades són incontestables. Però és que entre el 2001 i el 2008 van arribar 1.200.000 immigrants en un context en què el castellà segueix sent dominant, tant socialment com legalment. Tot plegat ha coincidit, a més, amb l’intent barroer de trencar el consens lingüístic forjat en la Transició per revertir el càstig històric al català durant el franquisme. Cs ha fet molta feina per enverinar aquest consens, amb resultats, tanmateix, escassos...  Ja ho sé que per a alguns el consens lingüístic de la Transició ha estat un autoengany que ha consagrat un letal i desigual bilingüisme diglòssic. Però si l’alternativa és el conflicte obert, hi tenim massa a perdre... Sense renunciar a la denúncia, el català no pot ser percebut com un problema, com una víctima, com una queixa permanent. Ha de ser una oportunitat, un enriquiment, un tresor a descobrir... La demagògia contra el consens lingüístic no s’ha de combatre ni des de la por paralitzadora ni des de la reacció indignada. Potser toca tornar als orígens: “En català, sisplau”. Ho recordeu? I fer confiança en l’escola, en els mestres, donant-los, això sí, noves eines, més recursos, més autonomia, més cobertura legal..

Ignasi Aragay

pd 1842 Una veu incòmoda i lliure

​(arafa...)

(Clara Ponsatí) ... vostè ja va deixar anar que el Govern no tenia res preparat per després de la declaració d’independència... Que si el Govern anava de 'farol', que si tot plegat va ser un brindis al sol, i l’últim cas, divendres mateix, en una entrevista a 'El Punt Avui', en què recriminava la incongruència que els consellers presos s’haguessin lliurat a una justícia de la qual s’acabaven de declarar independents. Són paraules, aquestes últimes, que fan de mal sentir perquè som en un moment de frustració i de patiment, en què tothom creu lícitament que la seva ferida és la més dolorosa... Perquè no hi ha ningú al país –els líders o són a la presó o són a l’exili– amb prou autoritat moral per marcar una estratègia i per iniciar un procés d’autocrítica col·lectiva. I perquè en una situació política de tanta complexitat, difícilment ningú pot adjudicar-se la veritat, per més que les seves paraules sonin més pures i més valentes que les d’altres consellers que deuen haver llegit les seves declaracions des d’un ordinador amb una direcció d’IP belga o des de la biblioteca d’alguna presó catalana.

P.D. Un any, de la declaració d’independència. Curiosament, els que no som polítics no conservem gaires records d’aquell dia, que ja vam viure com un últim exercici de política-ficció. La memòria ciutadana ha quedat fixada el 20-S, l’1-O i el 3-O.

Albert Om

pd 1841 El cop d'estat

(arafa...)

Tradicionalment, en les democràcies, el discurs polític es construïa al Parlament. Allà respectava unes certes formes, una mínima exigència de rigor i de precisió.​.. ​ ara el discurs polític es construeix a les tertúlies, i es porta al Parlament. Les expressions 'cop d’estat' i 'colpistes', per parlar del procés català, neixen en l’entorn tavernari i descordat d’unes tertúlies que tenen per llei veure qui la diu més grossa i en què la mesura i el rigor són termes desconeguts. Són expressions que pertanyen a la propaganda barroera, al to mitinguer per a convençuts en què cada discurs ha d’atiar una mica més la foguera per aconseguir els mateixos efectes incendiaris. Doncs Casado agafa aquestes expressions situades de natural en la perifèria 'cutre' de la política i les situa en el centre: converteix una intervenció parlamentària en un míting o en comentari eixelebrat de tertúlia. Degrada, encara més, la po​ĺítica​

Vicenç Villatoro

pd 1840 Glotofòbia

​(arafa...)

es lamenta de la quantitat de vocabulari que hem anat perdent. Mots precisos i preciosos que ja ningú no utilitza. Anem al bosc i no sabem el nom dels arbres i de les herbes aromàtiques...  seria raonable encetar un lament per l’alarmant pèrdua de coneixement i de respecte –sovint dues cares de la mateixa moneda– envers la llengua. La situació és realment preocupant: en dues o tres generacions, el català se'ns ha aprimat i quasi desnaturalitzat...

La qüestió seria, doncs, com trobar l’equilibri entre la protecció de la llengua i la facilitat per a la integració dels nous parlants i el respecte pels diversos accents del país. I aquest seria el moment, esclar, per advertir que una cosa és buscar aquest equilibri quan es tracta d’una llengua robusta i poderosa com el francès i l'altra fer-ho quan estem parlant d’una llengua sense estat –perdó, amb un estat en contra– com és el català.

M’inclino a apostar per un control més rigorós en la llengua que es fa servir oficialment o en els mitjans i una relaxació amb la llengua que es fa servir en el terreny privat o en situacions més informals. Només així combinarem protecció i vitalitat.

Sílvia Soler

pd 1839 Què estem esperant?

(arafa....)

D’una manera o altra, tot l’independentisme espera. El què?​... ​preveure tres possibles desenllaços a l’atzucac que tan desesperats té la CUP i els independentistes abrandats i tan ocupats té Torra i Puigdemont.

La primera seria una reforma constitucional inclusiva que, entre altres coses, fes una oferta a Catalunya prou atractiva perquè la majoria del poble la votés. Seria, sens dubte, la millor solució per a l’estat espanyol.​.. La segona seria el col·lapse constitucional, desencadenat per raons econòmiques... La tercera seria una sentència a Estrasburg que obligués a treure de la presó els líders independentistes..

​Dissortadament, no crec que l’estat espanyol permeti un referèndum legalment vinculant i, per tant, no pot descartar-se la conveniència d’una acció de desobediència cívica massiva (com va ser l’1-O). Ara bé, aprofitar la segona o la tercera oportunitats exigeix que, en aquell moment, les institucions estiguin en mans independentistes, i per això (entre altres raons) seria bo que els partits se les prenguessin amb més seriositat.

Miquel Puig

pd 1838 Fer república? Fer memòria (i 2)

(arafa...)

... tampoc deixa de sorprendre’m el fet que cap institució catalana hagi mostrat gaire interès a recordar aquella revolució que donà pas al Sexenni Democràtic. ¿És que pensen que la Revolució del 1868 és un esdeveniment només espanyol i que té poc interès i repercussió al nostre país? Sembla mentida que en uns moments com els actuals ningú del món oficial català recordi que el procés democratitzador obert per aquella revolució possibilità que les eleccions del gener del 1869, les primeres celebrades per sufragi universal masculí, signifiquessin a Catalunya una victòria aclaparadora del republicanisme. En efecte, les candidatures dels republicans federals aconseguiren llavors 28 dels 37 llocs de diputats que s’escollien al nostre país...

El 13 de desembre, que farà 150 anys del Primer Congrés Obrer de Barcelona, en què es va aprovar per amplíssima majoria que “la república-democràtica-federal és la forma de govern que més convé als interessos de les classes treballadores”. No acabo d’entendre com és que ara, quan tants proclamen que cal “fer república” i vindicar els valors republicans, ningú recorda que els primers representats elegits pel poble català en unes eleccions democràtiques, ara fa un segle i mig, foren majoritàriament republicans i bona part d’ells gent provinent de les classes populars. I que alguns d’ells van intentar “fer república” de debò, fins al punt d’intentar diverses vegades proclamar l’Estat Català, i que per fer això foren perseguits i empresonats. Realment, que feble és la nostra memòria històrica!

Borja de Riquer

pd 1837 Fer república? Fer memòria 1

​(arafa...)

Sense que gairebé ningú ho recordés, han passat unes setmanes del 150è aniversari de la revolució de setembre del 1868, la Gloriosa, aquella rebel·lió militar que, acompanyada d’un ampli suport popular, acabà amb la monarquia d’Isabel II... Que fa un segle i mig fos enderrocada la corrupta, intrigant i impopular Isabel II és un precedent que no els deu agradar recordar, no fos cas que algú volgués aprofitar-ho per fer un debat polític sobre la vigència de la monarquia avui... la Gloriosa va significar la implantació del sufragi universal masculí i el reconeixement de les llibertats d’expressió, d’associació, de reunió i de manifestació. ¿És que aquests valors democràtics no són reivindicables avui?...

Borja de Riquer

pd 1836 Una actualització del model lingüístic des de l'optimisme oficial

(arafa...)

...Una immersió només teòrica

...  El gran drama del català a l’escola és que no para de retrocedir. I això aquest document simplement ho ignora (li preocupa molt més fer passos cap al multilingüisme). I per què retrocedeix? Doncs perquè allà on la pressió social del castellà és molt forta -la majoria de centres- la immersió és més teòrica que real.

L’autonomia dels centres

...  allà on la immersió hauria de ser més forta, és on serà més tènue. Cal ser docent de català en certes escoles per comprendre que convivència i immersió són sovint objectius incompatibles en la Catalunya del segle XXI. I quan són incompatibles la majoria dels docents prioritzen -aplicant un criteri que mai gosaria criticar- la convivència.

Aquest és l’autèntic drama per al futur del català i per a la diversitat lingüística. Una diversitat, per cert, que s’acaba de menystenir ensenyant àrab als amazics o urdú als balutxis, o amb l’obsessió -que tard o d’hora serà malson- que tots acabem parlant l’anglès com nadius.

Albert Pla Nualart

pd 1835 Article per ser llegit com un discurs

(arafa...)

... Les diferències polítiques no poden ser pretext per deshumanitzar-nos. És des de l’empatia i la comprensió cap a les raons i sentiments de l’altre que vencerem. És així com Catalunya vencerà. La democràcia vencerà... L’aconseguirem plegats. Decidirem junts, amb respecte a la diferència, a la minoria, sigui quina sigui. Decidirem a les urnes. Cada dona i cada home, un vot. Aquest és l’únic camí. No hi ha d’haver vencedors ni vençuts. Ja ho sé que ara, amb presos polítics i exiliats, costa molt d’acceptar aquesta fraternitat. Però el més revolucionari -i el més difícil- sempre és la fraternitat, l’única capaç de trencar les barreres mentals que ara ens tenallen. L’única capaç de superar les injustícies que ens revolten...

Ignasi Aragay

pd 1834 El que no va poder ser

(arafa...)

Fa pocs dies el president d’Aragó, Javier Lambán, deia que els separatistes són excloents, supremacistes autoritaris i neandertals polítics. Ho va dir perquè aquestes paraules són rendibles i perquè dir-les amb regularitat és part del contracte polític que s’estableix a Aragó: la catalanofòbia és un requisit imprescindible, si es vol fer carrera política​...​ els polítics aragonesos van trobar en Catalunya la distracció perfecta per no abordar problemes com l’envelliment o la despoblació de grans zones de la regió que són a hores d’ara irrecuperables... també la voluntat d’amagar el català, de no dotar-lo de cap mena de reconeixement fins que desaparegui. Aragó és un petit resum d’Espanya... hi ha una part vivencial i política compartida entre la Franja, el País Valencià i les Illes -i excuso dir la Catalunya Nord-, pel que fa a l’únic motiu de debò pel qual em sembla imprescindible la independència: la pervivència d’una cultura i una societat, la possibilitat de projectar-se en el futur d’una manera plausible... Que la política catalana sigui un desastre, mira, encara es pot entendre perquè mai no ha tingut poder de debò i aprendre a caminar pela els genolls a tothom. Que la justícia espanyola hagi respost amb presó; que els mitjans hagin escarnit les demandes de diàleg, deshumanitzat una societat i aquissat la ultradreta; i que, finalment, la política ens hagi descrit com a neandertals, supremacistes, autoritaris i excloents, no és res més que la confirmació d’una vella premonició. Tant de bo no hagués estat certa.

Francesc Serés

pd 1833 Negociar a Lledoners

(arafa...)

Ciutadans diu que és una barbaritat negociar uns pressupostos a la presó, i que això no passaria en cap país democràtic seriós. Tenen tota la raó. No passaria, perquè en cap país democràtic seriós uns líders que tinguessin la representativitat popular i l’autoritat política necessàries per negociar un pressupost serien a la presó i a l’exili. Si en un país democràtic seriós un polític hagués comès un delicte real, jutjat i condemnat, seria a la presó, però no tindria ni la representativitat ni l’autoritat moral necessàries per poder negociar res. Els seus electors els hi haurien retirat. I si no hagués comès cap delicte real, només hagués actuat políticament segons el mandat refermat dels seus electors, no seria ni a la presó ni a l’exili. És una barbaritat que es vagi a negociar a la presó, perquè és una barbaritat que gent amb capacitat de negociar sigui a la presó o a l’exili. Expulsar, silenciar i empresonar els qui representen l’opinió de gairebé la meitat dels ciutadans d’un territori (com a mínim) no és una pràctica comprensible en cap democràcia seriosa. Tenen tota raó, els de Ciutadans. El que està passant és esperpèntic. Però la solució és molt senzilla. Que no siguin a la presó, que no hagin de ser a l’exili.

Vicenç Villatoro

pd 1832 Quan arriba l'hora d'assumir que ets vell

(Parla de Diana Athill) ... quan va fer 71 anys va entendre que estar per damunt dels setanta era ser vell i va creure que havia arribat l’hora de fer-se’n a la idea. Havia entrat en una última etapa i, de cop, una primera constatació: havia deixat definitivament de ser un ésser sexual, una condició que no sempre l’havia feta feliç però que ella havia considerat central en la seva existència... L’editora tenia clar ... que som mortals. Sostenia que viure és arrossegar-se cap a la mort. I que, així que passes dels vuitanta, qualsevol minut és temps regalat i ja no tens dret a queixar-te, si et toca morir. “És massa evident que la vida funciona en els termes de l’espècie, no de l’individu -va escriure-. L’individu només ha de néixer, desenvolupar-se fins al punt en què sigui capaç de procrear i després deixar-se arrossegar cap a la mort per cedir el lloc als seus successors”...

Eva Piquer

pd 1831 Tot seguirà igual? (i 2)

(arafa...)

El moviment catalanista, avui independentista, segueix sent un moviment de protesta. ¿No té full de ruta? ¿No té estratègia? Com demostra cada dia, continua tenint l’estratègia de sempre: la protesta. ¿Pot tenir-ne avui una altra? ¿Esperar a la presó i a l’exili que li proposin un nou Estatut d’Autonomia? Però, ¿de veritat tot seguirà igual?...  Quan la confiança cau, cau, i es necessita fer coses molt grosses per recuperar-la... ¿Confia el nou president Sánchez que ho resoldran els independentistes conversant amicablement amb la ciutadana Arrimadas? ¿Com pensa la democràcia espanyola treure’s de sobre la llosa d’haver tingut empresonats polítics catalans i veure’ls condemnats per motius que són inacceptables per a la justícia europea? ¿Pensa recuperar la confiança amb un indult? ¿Una amnistia? ¿Alguns cèntims per arreglar carreteres i aquí no ha passat res? Segons el tam-tam local el moviment catalanista ha naufragat per no haver aconseguit la independència. ¿No deu ser la Constitució del 78 la que està a punt de naufragar?

Amadeu Cuito

pd 1830 Tot seguirà igual? 1

(arafa...)

El moviment catalanista no ha sigut mai insurgent. Les seves manifestacions unilaterals no han deixat mai de ser purament simbòliques. L’endemà de declarar la República Catalana, Macià no va fer el mínim gest per imposar-la i va acceptar ser investit president d’una futura autonomia. Quan el 6 d’octubre del 1934 Companys va declarar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, no va pas treure els canons al carrer per imposar-lo, els va treure en canvi el general Batet, que a diferència d’Astúries no va haver de disparar un sol tret per empresonar el govern i suspendre l’Estatut. L’any passat, el president de la Generalitat va desobeir les lleis vigents convocant un referèndum i, en vista dels resultats, el Parlament -en un altre acte simbòlic- va proclamar que Catalunya esdevenia un estat independent en forma de república. Igual que les altres vegades, el govern espanyol no va haver de fer front a cap resistència per destituir el govern, dissoldre el Parlament i suspendre l’autonomia. Tot continua, doncs, igual...

Amadeu Cuito

pd 1829 Neoliberal i il.liberal, el triomf dels dolents

(arafa...)

... En una democràcia il·liberal -terme creat el 1997 per Fareed Zakaria-, tot i que hi ha eleccions, els votants tenen un escàs o nul control del seu govern perquè han estat privats de les llibertats civils. A Rússia i Turquia, per exemple, hi ha eleccions, però la persecució a què és sotmesa qualsevol oposició genuïna les fa innòcues en termes democràtics. La llei mordassa del PP o la voluntat de Pedro Sánchez de reprimir “amb mesures legals” la reprovació del Parlament al rei proven que ara mateix són les democràcies liberals les que s’il·liberalitzen...

Què fa que una majoria d’electors votin líders descaradament autoritaris? Un còctel que té tres ingredients bàsics. 1) La pèrdua d’autoritat dels teòrics líders democràtics. La globalització neoliberal ha anat buidant de poder els governs votats: els ha anat sotmetent a poders econòmics que ningú vota i que van, també descaradament, a favor dels pocs més rics i contra els molts més pobres. 2) El trencament del pacte social tàcit que permetia als més rics enriquir-se si, i només si, els més pobres també progressaven. Així s’ha superat la Gran Recessió. 3) El foment constant de l’individualisme insolidari. La publicitat i les grans corporacions mediàtiques han contribuït tant com han pogut a fer-nos pitjors ciutadans i millors consumidors; menys crítics i més egocèntrics.

Albert Pla Nualart

pd 1828 La mentida global (i 2)

(arafa...)

(... continuació)

Però, ai las, en política la veritat rarament és suficient, i per això les campanyes electorals s’omplen de conceptes banals i lisèrgics com progrés, llibertat, futur, esperança, justícia, etcètera. Per tant, la classe política ha hagut de mentir. I sí, finalment, els polítics independentistes també ho van fer, perquè ens van fer creure que amb un demos i amb la raó de cara n’hi ha prou per dur a terme un projecte polític tan perillosament democràtic com és l’autodeterminació. Però aquesta mentida concreta era noble en el seu origen, perquè tenia l’objectiu de desmuntar la mentida global, la que tots ens vam empassar, la mentida que esborrava 1939 i que sostenia -sosté encara- que Catalunya se’n pot sortir sense les eines de poder d’un estat propi.
Benvinguda sigui la rectificació de les mentides independentistes. Però les altres mentides, que són les més grosses, continuaran campant entre nosaltres; robustes, vigents, avalades pels falsos profetes del seny.

Toni Soler

pd 1827 La mentida global 1

(arafa...)

La gran acusació que recau sobre l’independentisme és que ha mentit. Acceptem que els dirigents independentistes van falsejar la realitat i van prometre allò que era, per dir-ho suau, improbable. Però situem aquesta mentida en context i fem-nos una pregunta. En la política catalana dels últims 40 anys, ¿algú ha dit la veritat?... Mentides i més mentides. Promeses vanes que van generar frustració; frustració que ha estat la llavor de l’independentisme. Quina paradoxa...

Els catalans som víctimes d’aquesta cadena d’enganys, però també en som còmplices... la població catalana s’ha autoenganyat pensant que teníem el poder de canviar de rumb... La veritat, però, és que el 1939 Franco va guanyar, en el sentit més complet i físic de l’expressió; i que Catalunya va perdre, i que els estralls de la derrota es van consolidar durant quatre dècades, fins a esdevenir pràcticament irreversibles. Quan va tornar la democràcia i l’autonomia, Catalunya ja no era la mateixa; era una Catalunya irreconeixible, potinejada pel franquisme...

(continuarà)

Toni Soler

pd 1826 Arrimadas i "Francisco Franco, jefe del estado español"

(arafa...)

Disculpin que els faci perdre el temps, i més en cap de setmana, però Arrimadas ha negat que l'Estat afusellés Companys, i ha assegurat que va ser "el règim franquista i feixista, i no l'estat espanyol". Gràcies per la lliçó d’història. Ara mateix ho esborrarem dels llibres, no fos cas que adoctrinin algú, però ens costarà perquè tots diuen que Franco va ser “jefe del Estado”. Trucaré al Paul Preston, que a la seva biografia de Franco recull la fórmula amb què el Caudillo por la Gracia de Dios va ser investit l’1 d’octubre del 1936 a Salamanca: “Señor Jefe del Estado Español. En nombre de la Junta de Defensa Nacional, os entrego los poderes absolutos del Estado”. Sisplau, que ningú no disgusti Ciutadans i els descobreixi que una vegada l’estat espanyol va ser una dictadura que va afusellar el president Companys.

Antoni Bassas

pd 1825 Aquest no!

​(arafa...)

Per a un polític és més greu i sospitós haver-se aprofitat personalment d’informació privilegiada que no pas haver-se endut dos pots de crema d’un súper o haver plagiat unes quantes pàgines d’una tesi doctoral. Per això sorprèn que les trituradores mediàtiques i polítiques espanyoles, que tan cruels han estat amb polítics de signe ben divers, hagin passat tant de puntetes per la multa a Josep Borrell. Com si s’haguessin dit: aquest no, que és dels nostres! De quin 'nostres'? Del de tots. Borrell és un socialista que defensa les tesis de PP i Ciutadans respecte a Catalunya. ... Qui encarna aquests principis és o constitucionalment inviolable o políticament intocable... Els qui representen el nucli central compartit se situen per sobre del bé i del mal. En la màquina de munyir escàndols de la política espanyola l’important no és què s’ha fet, sinó qui ho ha fet. (Potser per això Carmen Calvo ha dit que a Escòcia no va haver-hi referèndum pactat: deu ser la seva manera d’optar a l’ingrés a la casta dels intocables.)

Vicenç Villatoro

pd 1824 Catalunya i el rei

(arafa...)

Com a regal previ al Dia de la Hispanidad Pedro Sánchez va piular: "Es inadmisible la resolución votada esta tarde en el Parlament de Cataluña que pretende rechazar y condenar al jefe del Estado. Este #Gobierno adoptará las medidas legales a su alcance en defensa de la legalidad, la Constitución y las instituciones del Estado". Es referia a la reprovació que el Parlament de Catalunya (amb la poca capacitat de maniobra que encara té) va fer al rei Felip VI.

... Emociona que el president del govern trobi inadmissible una resolució votada (votada!) en un parlament, ni que sigui "autonómico", i que, per tant, pretengui "adoptar medidas" en contra d'aquesta resolució.

Hem sabut que Felip, sempre diligent i patriòtic, va fer unes trucades a unes empreses per pressionar-les de cara a canviar de seu... Felip va fer de telefonista... És lògic, doncs, que Pedro Sánchez prometi "mesures legals" contra els que volen república. Ara bé, quines són aquestes mesures legals tractant-se d'Espanya? Més presó? Carme Forcadell està privada de llibertat per haver permès un debat sobre el referèndum. ¿Algú s'ho pensava, abans que passés? "No, això només ho faria Putin", dèiem. Quina trucada deu haver rebut, Pedro Sánchez? Què li deu haver dit el monarca que ens va regalar Franco? Què li deu haver dit, sabent com sap, que la majoria de catalans som republicans?

Empar Moliner

pd 1823 Poder i misèries

(arafa...)

... l’estat espanyol, a través de les seves diverses branques i tumoracions, havia retirat milers de milions d’euros de La Caixa i el Banc Sabadell l’endemà de l’1 d’Octubre, per pressionar-los perquè deixessin de tocar el violí i s’oposessin al repte democràtic que havia plantejat el govern Puigdemont... la notícia de la retirada de fons estatals ens ajuda a entendre la realitat catalana de forma més crua, amb els seus ressorts veritables, amb una idea més realista del que significa el poder. Durant un parell de dècades, el Parlament, l’autogovern, van arribar a semblar-nos una bona imitació, una base sobre la qual edificar un projecte polític. Llavors el Procés, per bé i per mal, ens va mostrar una façana de cartró amb les banderes oficials onejant però sense gaire res -sense poder real- al darrere... només ens queda l’espectacle patètic d’una majoria triturada, malferida, maldestra, intentant administrar les ruïnes del naufragi col·lectiu. I aquesta trista realitat empal·lideix encara més quan surten a escena les grans palanques de poder: l’Estat, la banca, els diners, les togues. Un dels pocs pronòstics que s’han complert en aquests anys de tanta agitació era que el Procés, tingués èxit o no, acabaria amb l’autonomisme. És cert: d’aquí en sortirà alguna cosa nova i real, florint sobre el cadàver del vell Estat corromput, o tornarà la provincialització irremissible...

Toni Soler

pd 1822 Confinament ecològic

Nota: val la pena llegir-ho tot a:  https://criatures.ara.cat/opinio/Confinament-ecologic-oportunitat-canvi-habits-salvar-planeta-coronavirus-covid-19_0_2433356646.html 

... Hem descobert que moltes feines i moltes reunions es poden fer des de casa, que no cal agafar el cotxe cada cap de setmana, que la major part dels avions es poden quedar a terra, que podem passar setmanes sense comprar res més que menjar (i paper higiènic), que gran part de les nostres indústries i comerços eren “no essencials”. Hem netejat l’aire de les nostres ciutats, hem reduït els morts a la carretera, hem passat més temps amb els fills, hem descobert que al balcó de davant hi havia veïns. No ho hem fet voluntàriament, tot això... Ho hem fet obligats pel coronavirus. Bé, obligats pel govern i la policia, perquè el virus sol tampoc ens hauria impedit agafar el cotxe... Tot això passarà... Fa cinquanta anys (jo hi era, i ho recordo) la vida era bastant suportable... ¿de debò hem de mantenir tota una activitat industrial dedicada a fer coses absolutament inútils? ¿De debò necessitem llençar tanta roba, mobles, aparells electrònics o cotxes que funcionen perfectament només perquè han passat de moda o perquè n’ha sortit un model nou? ¿Realment cal conduir centenars de quilòmetres cada cap de setmana? ¿És que cada habitant d’Europa té el dret i la necessitat de viatjar més en deu anys del que Marco Polo o Colom van viatjar en tota la seva vida?

Quan el virus passi, ¿haurem après a viure d’una altra manera o continuarem cremant el futur dels nostres fills i néts mentre ens manifestem per exigir que algú (sempre algú altre) faci alguna cosa?

Carlos González

pd 1821 Prou alarma

(enviament extraordinari i virtual)

 

L’estat d'alarma és una mesura política, no sanitària. La mesura sanitària és el confinament. L’estat d’alarma és una mena d’estat d’excepció que permet al govern central assumir tots els poders i permet també un desplegament no habitual de l’exèrcit i de les forces de seguretat. El govern del PSOE i Podem va dir que necessitava aquesta mesura política, l’estat d’alarma, per tal de poder dur a terme les mesures sanitàries que havia previst. No era evident ni que aquestes mesures sanitàries fossin les adients ni que fes falta l’estat d’alarma per dur-les a terme. Però la por a la pandèmia va fer acceptar com si fos un paquet únic les mesures polítiques i les mesures sanitàries sense gaire oposició. El resultat no ha estat bo. No és una opinió, és una constatació numèrica. Ja discutirem en algun moment, no enmig de la tempesta, què va fallar en aquestes mesures, les polítiques i les sanitàries, i qui n’és el responsable. El que no té cap sentit és allargar encara més una mesura política, nascuda per ser excepcional, que retalla drets i competències i que a més no ha demostrat la seva utilitat per a la sanitat...

Vicenç Villatoro

pd 1820 En defensa del Parlament

(arafa...)

... podem convertir la cambra catalana en una trista joguina, en una sobirana inutilitat... Mentre els presos reclamen unitat, altura de mires, generositat, seriositat i visió de futur, la majoria independentista s’esbudella al carrer i a la cambra en una política de vol gallinaci que contradiu l’essència del seu discurs... L’1-O va ser una gran victòria seguida d’un contraatac brutal de l’Estat per al qual es va veure que no estàvem preparats. I, malgrat tot, el 21-D l’independentisme es va recuperar i va demostrar la seva fortalesa a les urnes. En va sortir un Parlament amb majoria absoluta dels qui volem una república. ¿Com pot ser que ara el mateix independentisme debiliti aquesta cambra? ... El Parlament és autonòmic, sí. També ho és la Generalitat. És el que tenim... Són les nostres institucions d’autogovern, guanyades a pols, amb molt d’esforç i sacrifici de tanta gent, durant els republicans anys 30 i durant la Transició del franquisme a la democràcia. I són les institucions que alguns aspirem a convertir en estatals, perquè entenem que és l’única via capaç de garantir el progrés i benestar per a tots els ciutadans de Catalunya. Ja s’ha vist que no serà fàcil...

Ignasi Aragay

pd 1819 La veritat i la mentida (i2)

(arafa...)

 ... Com si fes vergonya dir quins són els defectes de l’independentisme! Però si és el primer que s’ha d’admetre si es vol avançar... Perquè equivocar-se o no saber-ne més és comprensible: vivim en un Estat que no dubta a amenaçar amb morts, que fa xantatge a empreses i bancs, que pega a gent indefensa i que alimentarà la ultradreta si li convé, però és d’aquí d’on volem fugir. La misèria estatal no pot servir per disfressar la mala fe que hi ha hagut dins de l’independentisme... L’Estat no ha parat de donar nous arguments, cada setmana, per voler cada vegada amb més ganes la independència, però no es tracta de conrear l’autoajuda política ni de xipollejar en el bonisme, ara. Es tracta d’independitzar-se de les pròpies mentides perquè s’assemblen massa a les que ens han lligat fins avui. Esclar que sabem que hi ha moltes dificultats, com no n’hi ha d’haver si et posen a la presó... Però compte, perquè una cosa és arrossegar els vells embassaments de merda i una altra és fer-los servir els uns contra els altres. Es tractava de fugir-ne, no de duplicar-los; de canviar partits, institucions i entitats, no de situar al carril central de l’acció política el que pitjor sap fer cadascun d’ells.

Francesc Serés

pd 1818 La veritat i la mentida 1

​(arafa...)

... Sí, el moviment independentista es va desenvolupar al costat de tres partits que eren un desastre. ¿Sabíem que CiU tenia corrupció a dins i que ens aniria petant als morros encara que no hi tinguéssim res a veure? Sí, i ens embrutava, i el xantatge a què ha sotmès els altres partits per netejar-se ha estat escandalós. ¿Sabíem que podriria les relacions amb ERC? Sí. ¿I sabíem que ERC era com aquells decorats dels westerns, que darrere hi havia molt poca cosa? Sí. ¿Pensàvem que la CUP era una calamitat? I tant, t’ho diuen ells, com molts militants d’Esquerra i de Convergència ratificarien fil per randa el que estic escrivint... La mentida, però, és perillosa perquè crea addicció, ... Si no volen continuar fent el ridícul ... i perdre el capital humà acumulat, els líders independentistes haurien de buscar la tan reclamada unitat d’acció, sí, però abans que per qualsevol altra cosa, per dir la veritat i per consensuar un relat creïble. Altrament, la independència, que és una causa justa i cada dia més necessària, pot acabar bastardejada per uns interessos de partit que s’assemblen molt als monopolis polítics de què volem fugir. Ras i curt: si no s’explica clarament per què no es van poder construir les estructures d’estat, per exemple, és molt probable que no es puguin construir a mitjà termini...

Francesc Serés

pd 1817 L'esquerra i l'incivisme

(arafa...)

... El paternalisme que malcria és una actitud habitual dels ajuntaments davant l’incivisme. Són més de recollir la merda que d’incomodar el cagador... Siguin de dretes o esquerres, pensen que multar irrita els que els voten i posa en perill la reelecció. Però, si són d’esquerres, a això s’hi suma una coartada ideològica: la boirosa línia que separa cert incivisme de la marginació. (No, evidentment, el més greu i sagnant: el frau fiscal.) Els repugna multar els més pobres. I no poden, esclar, multar només els benestants. Solució: multem ben poc i reduïm el cos d’agents cívics (¿ho són els agents de la Guàrdia Urbana?). Còmode i barat... L’esquerra hauria d’entendre que tolerar l’incivisme no ajuda gens els més desfavorits. Són els més rics, en tot cas, els que es poden aïllar davant la fallida de la convivència, els que es poden refugiar en barris residencials. I són els pobres els obligats a conviure intensament amb veïns difícils. I ja sé que la convivència és una font de tolerància i enriquiment, però és, també, un infern quan impera la impunitat de l’incivisme.

Una norma bàsica de govern hauria de ser no fer mai lleis ni normes sense tenir la voluntat i la capacitat de fer-les complir... l’espectacle d’una llei ignorada soscava totes les altres lleis. La feina de l’esquerra és garantir que les normes i les lleis són democràtiques -i denunciar, canviar i desafiar les que no ho són-, però és, també, fer-les complir, perquè si són democràtiques serveixen, sobretot, perquè no imperi la llei del més fort.

Albert Pla Nualart

pd 1816 No ho fem bé

(arafa...)

 

D’acord, no és fàcil fer política amb els líders presos o exiliats, una ingerència contínua del poder judicial i una oposició 'destroyer' que refusa qualsevol consens (fins i tot el democràtic). No hi acaba d’ajudar tampoc que una part del sobiranisme comenci a festejar amb el lema més reaccionari dels populismes: poble bo contra polítics dolents (tot i tenir polítics presos i exiliats). I tampoc hi ajuda que tots plegats sembla que sortim cada matí a la cacera o de traïdors o d’aventuristes, amb una agror primitiva. Però el sobiranisme hauria de trobar un equilibri consensuable entre dos objectius: aprofitar al màxim totes les possibilitats de fer coses en l’actual situació i deixar ben clar que la principal causa de l’anormalitat que vivim es diu Llarena (com a metàfora). Som lluny d’aquest equilibri... L’efecte és un espectacle depriment...

 

Vicenç Villatoro