ARA, 25 de desembre del 2016
CARTA (DE NADAL) ALS FILLS (1)
Ignasi Aragay
Us estimo. Molt. No us ho acostumo a dir, oi? Però quan
arribes als cinquanta anys i fas balanç, què en queda? Poques coses
essencials, i entre aquestes, vosaltres al centre, donant sentit al que
no en té gaire: sou alhora un xuclador i un generador d’energies. Sou un
neguit permanent i un incendi inapagable de felicitat. Sí, més o menys
ho sou tot. Traieu el millor i el pitjor dels pares. Ens feu pensar, ens
feu riure, ens feu plorar, feu que ens qüestionem a nosaltres mateixos,
feu que ens enrabiem, i tot això sense fer ni la meitat del que
voldríem que féssiu... I ves per on faríem el que fos per vosaltres,
però sabem que al capdavall heu de recórrer sols el vostre camí. No és
fàcil: no se us pot ajudar ni massa ni massa poc. Hiperprotegir-vos és
debilitar-vos. Deixar-vos anar és patir en silenci.
I tanmateix toca deixar-vos anar. Observar-vos en
la distància, si pot ser en la mitjana distància. Aconsellar-vos tot i
saber que no seràs mai del tot escoltat... però alguna cosa queda. No
fer-te pesat ni fer-te absent. Ser-hi, senzillament, per quan et
necessitin. Ser pare o mare és una cura d’humilitat permanent. Ets molt
important i al mateix temps no ets res. Durant uns anys ets com un déu o
una deessa imprescindible i després, a poc a poc, vas perdent poder i
influència fins a convertir-te en accessori. Un accessori de luxe, si
voleu, una peça de col·leccionista, revestida de sentimentalitat, però
accessori al capdavall. És així i així ha de ser. Llei de vida.