dimecres, 29 d’abril de 2020

pd 1814 "Farai un vers de dreit nien"

(arafa...)
Voldria escriure un text que no parlés de res, perquè la realitat és massa dura i, ho he de dir, se m’ha tornat del tot inintel·ligible... No parlaré de com la veritat del nostre octubre de l’any passat és tergiversada per les autoritats espanyoles. No parlaré de com la portaveu del govern socialista repeteix amb tècnica goebbelsiana que les imatges del primer d’octubre de l’any passat, la majoria, eren falses… Hi ha gent que no té vergonya. Però ella va repetint que la majoria d’imatges eren falses i els espanyolets la creuen perquè els convé creure-se-la i així poden viure tranquils sabent que tenen un enemic que és un mentider, un simulador, que, a sobre de voler trencar la sacratíssima unitat de la pàtria, ordeix una teranyina de falsedats i insídies... És el desplaçament dels relats, com en diuen ara...
No parlaré del nostre octubre commemoratiu, ple de manifestacions i d’infiltrats i d’inconsistència política. Ple de contradiccions entre els partits independentistes i d’estupideses infantiloides de pati d’escola dels espanyolistes, que abandonen el Parlament quan una cosa no els agrada. Un octubre incert en què els partits independentistes, si és que ho són, es contradiuen tant com poden. Mentre el president de fora clama pel diàleg i per anar a poc a poc, el president de dins atia la protesta i fa ultimàtums a Madrid i alhora engega els Mossos a reprimir aquells que ha atiat. ¿Tan difícil és posar-se d’acord? Avantposar el país als partits? Deu ser la cosa més difícil del món. Deu ser impossible.
Narcís Comadira