(arafa...)
La sensació, després de sentir les declaracions de molts testimonis (no
pas les dels acusats) en el judici pel Procés és que n’està quedant un
relat ben poc èpic. La imatge que cadascú va per ell i l‘acumulació de
jo no sabia res, jo no vaig fer res, jo no recordo res i jo ja vaig
avisar no genera precisament el relat heroic d’un poble unit i
tossudament alçat. Però potser gràcies a aquesta absoluta manca d’èpica,
el relat que està sortint no aguanta ni posant-hi molta imaginació una
condemna per rebel·lió, per sedició o fins i tot per malversació. Amb el
relat que està sortint, i estirant-lo al màxim, pots arribar com a molt
a la desobediència. Allò que fa poc emocionant el relat és precisament
el que situa la justícia espanyola en la situació més incòmoda. Una
rebel·lió èpica portava a una sentència dura. La manca de tota èpica i
de tota prova que la sustenti fa que la sentència dura sigui
dificilíssima de justificar i convida a una sentència molt tova, que
exasperaria una opinió pública a qui se li ha promès l’hora de la
venjança i deixaria en ridícul a qui va forçar la llarguíssima presó
preventiva. Aquest pot ser l’efecte benèfic de la manca d’èpica. Tot i
així, personalment, me n’hauria agradat una miqueta.
Vicenç Villatoro