E d'Escrits, E d'Esporàdics: tres, dos, un...0

LA TEORIA DEL CAOS 

L'horror de Gaza es manté dia rere dia. Assistim en directe a un col·lapse de la humanitat. I mantenim el nostre interès, malgrat l'obscenitat de tanta mort i de tanta brutalitat, perquè som més o menys capaços de comprendre quines forces actuen i quins motius tenen... Ara imaginin-se un horror sumit en el caos. És a dir, incomprensible. Un horror tan polièdric que cap de les forces que el causen (unes forces que ningú no és capaç de definir i comptabilitzar amb una mínima precisió) és capaç de fer res per aturar-lo. Un horror tan difós que no arriba ni a interessar-nos. Aquest horror existeix. Fa 30 anys que devasta Goma, una ciutat situada a l'est del Congo, al costat de la frontera amb Ruanda...

Al llarg dels anys, líders opositors al govern del Congo s'han recolzat en els ruandesos per assolir el poder a Kinshasa, i després s'han convertit en dictadors, la qual cosa ha fet que nous líders tornin a recolzar-se en Ruanda per enderrocar-los: aquesta és la descripció simplificada del mecanisme de la guerra perpètua, atiada addicionalment pels mercenaris d'empreses occidentals que comercien il·legalment amb el coltan, un mineral que conté tantalita, usada per fabricar condensadors en equips electrònics...

Enric González, 10.3.2024

 

E.E. 321 ENTESOS

Avui fa 185 anys que va aparèixer publicada en un diari per primera vegada l'expressió “OK”....l’OK ens tempta amb la seva simplicitat nord-americana per despatxar el munt de missatges que se'ns acumulen cada dia al mòbil, però fa temps que l'evito en un d'aquells actes de militància lingüística secreta (digueu-me quin és el vostre, perquè segur que no estic sol) que serveix almenys per resistir i no cedir més pams de terreny de català a benefici de l’omnipresent anglès. 

I llavors, quan vull dir que una cosa m’està bé, no escric OK, sinó que escric “entesos”. És una expressió que sentia dir sovint a la generació dels meus pares com a fórmula per tancar una conversa, i m’agrada perquè incorpora un sentit de formalitat que guanya de llarg la banalitat de l'OK per qualsevol cosa. Mai res està “tot bé” perquè tot és perfectible. “Entesos”, en canvi, segella un pacte després que els dos interlocutors s’han assegurat que estan parlant del mateix i accepten mútuament els termes de l’altre. L’entesos és un OK conscient...

Antoni Bassas, 23.3.2024

E.E. 320 L'ANTIBARCELONISME

Contraposar Barcelona al rerepaís, a la Catalunya interior, a les comarques o, com es diu avui, a l'ens indeterminat àlies Territori, és una pràctica recurrent. El cap i casal sempre ha generat una mena d'amor-odi, amb arrels històriques... no es pot parlar d'una Barcelona que viu d'esquena al país, entre altres coses perquè el país és petit, tan a tocar, tan entrellaçat, que resultaria absurd i inviable. Com també és gairebé impossible viure al camp al marge de la ciutat. 

I la catalanitat? A causa de l’última tongada immigrant del segle XXI, el català ha reculat, cosa notòria a la Barcelona metropolitana. ¿Corre perill que es perdi a la gran ciutat com pràcticament ha passat a València? En tot cas hi ha la por. I alhora hi ha consciència ciutadana i política de treballar per revertir la situació, com ha passat en altres períodes del segle XX. Barcelona no vol renunciar ni a la seva llengua ni al seu cosmopolitisme, dues cares de la mateixa moneda. De fet, estan tan mesclades, Catalunya i Barcelona, que la seva contraposició resulta cada cop més imaginativa, més hiperbòlica... ni Barcelona és Tabàrnia ni Catalunya és Tractòria...  La situació al camp no és fàcil, però tampoc ho és a la ciutat de les desigualtats. No hi ha combat de pagesos contra okupes. Barcelona no es vol independitzar de Catalunya ni viceversa. No és que es necessitin mútuament, és que són carn i ungla, xarxa, país "macedònia" i "trencadís"...

Ignasi Aragay, 9.3.2024

E.E. 319 DE SON GOKU A BUGS BUNNY

Recordo prou el gegantí impacte cultural i lingüístic que va significar l’emissió de Bola de Drac per TV3 a la dècada dels 90 per entendre i empatitzar amb el dol generacional que observo des d'aquest matí entre els fills dels boomers i altres mil·lennials arran de la mort del creador de la sèrie, Akira Toriyama...

De dibuixos japonesos a la tele ja n'hi havia hagut a TVE, com ara Meteoro i les no menys mítiques Heidi, Marco i Mazinger Z, que van arribar a nivells de fenomen de masses. Però com a teleespectador educat en els cartoons americans de finals dels 50 i 60, em feien bola els animes japonesos, amb el seu hieratisme, tremendisme i èpica de fantasia i ciència-ficció. Nosaltres havíem crescut amb la ironia càustica, la burla del perill i la irreverència davant l’autoritat de l’únic conill guanyador d'un Oscar, Bugs Bunny, i tota la troupe estrafolària de la Warner Brothers, incloses les trampes per a coiots de la marca Acme. Aquells personatges conreaven un sentit de l'humor que donava pistes a la canalla per entendre de què reien els adults i quins eren els codis de carrer que es trobarien quan fossin grans. En aquella televisió oficialista, poques frases sonaven més alternatives que aquell desafiant “què hi ha de nou, mestre?”

Antoni Bassas, 9.3.2024

E.E. 318 MARES I FILLS, PARES I FILLES

El meu pare i jo vam tenir –els vint anys que se’ns va concedir– una relació diria que immillorable. Ens enteníem sense paraules i ens mostràvem afecte de mil maneres, diàriament. Però mai no ens vam dir com ens estimàvem. Ni tan sols en el moment dramàtic del comiat. Estic segura que si ho haguéssim forçat ens hi hauríem sentit incòmodes tots dos. Amb els meus fills sí que ens diem t’estimo. I m'agrada. És bonic, dir-s’ho, però no imprescindible. L'amor no depèn de les paraules. O així m'ho sembla. 

El que és important –fonamental– és saber que vam tenir l'amor dels nostres pares. Aquest sí que és un as a la màniga per tenir un bon joc a la vida. Dissortadament, no és així per a tothom.

Sílvia Soler, 9.3.2024

E.E. 317 PUIG ANTICH

Avui s’hauran complert tot just 50 anys de l'execució bruta i brutal, pel mètode feudal i salvatge del garrot vil, del militant llibertari Salvador Puig Antich. També era dissabte. Del 2 de març de 1974... 50 anys són alhora molt i poc i massa i res. És abans-d'ahir en termes històrics, i per a molts ja és molt més que mitja vida, massa urpades i una densa impunitat acumulada. Un amic italià m’escriu: "A Itàlia seria un heroi de la Resistenza, aquí una víctima entre tantes d’un règim sense culpables i per sempre impune"...

Ja el 1985, Ramon Barnils va impulsar coralment el llibre La torna de la torna en percebre que els seus estudiants no sabien qui era Puig Antich. Ha plogut molt i s'ha escrit molt més, i moltíssima gent anònima ha fet la feinada de no permetre que l’oblit triomfés. Què fer, doncs, amb la memòria?... Perquè que una dictadura criminal, amb el judici farsa d'un consell de guerra, decidís assassinar per garrot vil Puig Antich i Georg Michael Welzel (nom real de Heinz Chez) pot no sorprendre massa sense deixar-nos mai de glaçar la sang. El que sí que esparvera de debò és que, cinc dècades després, una democràcia que es vanta de ser-ho no sigui capaç de revisar el cas, anul·lar la pena de mort i reparar i rehabilitar com cal tots els represaliats de la dictadura... el que s’estiba a les espatlles ja no és la memòria reparada sinó una impunitat mai no vençuda... Montalban, 1986: "L’onada d’ahistoricisme que ens envaeix és la conjura ideològica reaccionària millor ordida des de la Contrareforma."... cal esclarir que, en realitat i a una setmana del 8 de març, aquest article té quatre noms propis que en cinc dècades han sabut resistir tossudament i transitar tenaçment des del silenci més eixordador fins al reconeixement més inqüestionat: Imma, Carme, Montserrat i Merçona. Contra els munyidors de l’oblit, sempre les teixidores de la memòria. Tant com dir: gràcies, germanes. La memòria insisteix. Persisteix. Resisteix. I és gràcies a vosaltres. 50 anys després.

David Fernàndez, 2.3.2024

E.E. 316 ELS IGNORANTS CRIDEN MÉS QUE ELS SAVIS

Peter Burke,  publica ara La ignorància. Una història global (Arcàdia, 2023)... parla de les conseqüències imprevisibles de la ignorància en la vida quotidiana, però també en afers de grans dimensions, i no es descuida dels perills que porta la ignorància quan la població ignora la veritat de les grans fites de la seva història - a Catalunya són bàsicament tres: la mort del rei Martí, la Guerra de Successió i la guerra civil del segle XX - les dues últimes explicades quasi sempre, segons el bàndol, esbiaixadament.

Voler saber com més coses millor era una pràctica habitual d'ençà que el saber es va posar a l'abast de tothom...  la ignorància creix avui a passes de gegant, però això ja és una evidència... I el cert és que, en termes generals, cada dia hi ha més ignorància al món, amb la complicitat de la indiferència: només cal que pregunteu com va la cosa als instituts d'ensenyament mitjà. En aquest sentit, Burke parla de la “ignorància selectiva”, que equival a determinar-se voluntàriament a no voler saber...

D'ignorància n’hi ha hagut sempre, i molt ben repartida; però, com acabem d’insinuar, ara n’hi ha una de molt especial, que podríem anomenar la “ignorància superbiosa”, aquella que ostenten persones que, sense saber res, o poc, de molts camps determinats, manifesten amb vehemència, arrogància, seguretat i manca de fonament tota mena de teories especulatives.

Queden pocs savis al món, però aquests, quan es troben amb un representant de la “ignorància superbiosa”, no hi poden fer res: han de callar, humiliats, perquè és habitual que els ignorants cridin més que les persones sàvies.

Jordi Llovet, 2.3.2024

 

E.E. 315 L'OPTIMISME EROTICOSENSUAL DE PAPASSEIT

És un dels grans. Per l’alegria de viure, pel seu optimisme enamoradís, per la sensualitat eròtica, per fer de l’avantguarda un joc a l'abast de tots els públics, per la llengua alhora popular i arrelada enllà dels segles, per una modernitat futurista gens postissa que no renega del passat, per ser un revolucionari feliç, sense agror, amant de la revolta... Així era i així escrivia Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)... Llegir-lo és una injecció d’alegria, d’energia. Com si l’existència fos sempre una nit de Sant Joan, de música i ball sota la lluna plena. “No hi ha sentit com la follia/ d’estimar”. Sant Joan Papasseit. Una mica sí, que l’hem santificat. I ja està bé. Tenia aquesta bondat integral, que no vol dir innocent... Era positiu, sempre positiu i harmònic. Espontani i casolà. Urbà i de barri. Va fer-se un bonic i voluptuós llibre de meravelles. Tots hem volgut ser una mica ell. El duem tatuat com una cançó. “Res no és mesquí, / i tot ric com el vi i la galta colrada. / I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern – Primavera d'estiu. / I tot és Primavera: / I tota fulla verda eternament”. Que tingueu un bon Any Papasseit.

Ignasi Aragay, 2.3.2024

E.E. 314 MÉS DE TRENTA MIL MORTS A GAZA

Gaza ja acumula en pocs mesos més de trenta mil morts i setanta mil ferits. L’ofensiva israeliana no s'atura... em pregunto per què em commou més aquest conflicte que d'altres... fa uns dos anys que puc analitzar pas a pas la invasió russa d'un país veí, Ucraïna, i, tot i així, després d’observar tanta crueltat, continuo sentint que la guerra més dolorosa de totes és la colonització sionista del territori palestí, que es troba a quilòmetres i quilòmetres de casa meva... “Ens equivocàvem quan crèiem que la pàtria és només el passat. [...] La pàtria és el futur.”Retorn a Haifa (Club Editor) de Gassan Kanafani...

La resistència palestina contemporània no guerreja per recuperar un món que ja no existeix, perquè ningú pot fer reviure els morts estimats ni tampoc una terra enyorada que fa temps que va ser aniquilada, sinó per poder habitar el territori on la seva joventut ha nascut sense haver de suportar l’assetjament constant d’un estat militar que va aparèixer anys enrere per negar-los la llibertat... per més que algunes retòriques europees i israelianes hagin intentat fer creure que el fet de rebutjar les pràctiques de l’estat d’Israel contra Palestina és un acte antisemita, el cas és que la demanda recent de gran part de la població de posar fi a la matadissa que fa dies que es produeix a Gaza sorgeix de l'acceptació majoritària que la relació que s'estableix entre les dues nacions és colonial i, per tant, política i no religiosa...

Palestina és un símbol de resistència a tot el món. Oposar-se al seu genocidi significa lluitar per l'abolició de qualsevol règim colonial, ja que aquesta nació representa la lluita per l'emancipació i la seva destrucció no pot fer altra cosa que entristir-nos i turmentar-nos. 

Núria Bendicho Giró, 2.3.2024

 

E.E. 313 ¿POT UN POBLE LLUITAR PER UNA LLIBERTAT EQUIVOCADA?

Qui té autoritat? Qui ostenta el poder, esclar. Però l’autoritat de debò no és aquesta. L’autèntica és molt escassa, "és l’autoritat que posseeixen les persones estimades", que són les que saben estimar, escriu Kallifatides... En l’ambient hi domina la desconfiança, el safareig, criticar els altres gairebé com un deure social, el rumor insidiós com una manera d’afirmar-se (avui hem traslladat aquest hàbit mil·lenari a les xarxes socials)... ¿Pot un poble lluitar per una llibertat equivocada? "El món avança una mica a pesar de tot, però no va mai només endavant", escriu Kallifatides. En fi, haurem d'esperar ... I mentrestant podem constatar que al nostre món d’ara el feixisme hi està penetrant de nou insidiosament. La por causa estralls. La llibertat no està mai garantida. Vigilem.

Ignasi Aragay ressenyant el llibre Pagesos i senyors (Galàxia Gutenberg) de Theodor Kallifatides.  17.2.2024

 

E.E. 312 SACRIFICAR UN ANYELL PER PASQUA

... hi ha religions encara molt vives, com la jueva i la musulmana, que procedeixen al sacrifici d'un animal, pràctica extraordinàriament estesa a civilitzacions que ningú considera bàrbares, com la grega i la romana... 

Sacrificar un anyell per Pasqua –que és quan el cristià ha de combregar, baldament sigui una sola vegada en tot l’any– és un ritus de la mateixa importància, per a jueus i musulmans, que prendre la comunió amb una forma consagrada. 

La Unió Europea vol ara regular aquests sacrificis en nom d’una defensa del benestar animal que acabarà sent el dipòsit de les bones consciències morals dels ciutadans, ja que no hem estat capaços de construir una civilització humana sense injustícies, guerres i assassinats. És una aberració i un acte d’enorme hipocresia. Cada dia, al món sencer, es sacrifiquen milions de sardines, gallines, conills, vedells, vaques, porcs, cavalls i bous, i no ens consta que abans del sacrifici els animals passin per un expert en psicologia emocional ni els donin cap Trankimazin per ensopir-los. Als uns els tallen el coll, als altres la jugular, com fan les dues religions monoteistes no cristianes. El procediment halali caixer de sacrifici de l'anyell es fa amb més garanties per evitar el sofriment dels animals que moltes altres pràctiques quotidianes adreçades a la bona dieta dels ésser humans. 

Tot plegat és una mostra més de la manera com l'ètica s'ha desplaçat des dels valors importants –resumits en el decàleg mosaic, que no prohibeix que es mati cap animal– a qüestions menors com l’antitabaquisme, el reciclatge de les escombraries i un respecte pels animals que sovint els homes no dediquen als seus (i les seves) congèneres.

Jordi Llovet, 17.2.2024

 

E.E. 311 50 ANYS DEL 0-5, UNA VICTÒRIA SUBVERSIVA

Si qualsevol record que els pugui evocar avui i aquí sobre el 0-5 els sembla exagerat pels colors, la nostàlgia i el cruyffisme, ja els dic ara que tenen raó. Però recordin que fins i tot el New York Times en va fer una peça (i això que, fa 50 anys, ni el futbol ni l'Espanya de Franco pintaven res als Estats Units) en què es va dir que aquell resultat “havia fet més per la causa catalana del que qualsevol polític o figura de la resistència hagués fet mai”.

... va ser la primera vegada a la vida en què milers de catalans van guanyar. I gairebé més important que demostra-li al Madrid que el podíem golejar, va ser demostrar-nos a nosaltres mateixos que també sabíem guanyar... Va ser la primera gran victòria col·lectiva de la nostra vida. Una victòria simbòlica, sí, però rotunda, a camp contrari i televisada per la mateixa (i única) televisió que ens refregava cada dia per la pantalla que el rival era “l’equip de tots els espanyols”...

Un 0-5 del Barça al Madrid “en el Estadio Santiago Bernabeu” (pronunciat amb solemnitat i respecte reverencial) era molt més del que estava permès, era un acte subversiu, gairebé sacríleg. Acomplexats i sense autoestima, el 0-5 va ser un triomf de l’audàcia dels qui van fitxar un jugador audaç, talentós i guanyador. En el país del “no et signifiquis” va ser una victòria del desacomplexament i de la modernitat. Per això, encara que ja ha passat mig segle, el 17 de febrer continua sent un dia de festa.

Antoni Bassas, 17.2.2024

 

E.E. 310 EL MITE DE LA VIDA PAGESA

Ara que des de la ciutat hem aplaudit la revolta dels agricultors i els ramaders, val la pena preguntar-nos si els aplaudíem a ells o a les nostres frustracions. És un mite, la saviesa pagesa? És un mite, l’arcàdia del camp? La ciutat fa temps, de fet fa segles, que ha idealitzat el món rural: la pau dels camps, la vida connectada als arbres, el cel estrellat... els urbanites estressats que podem, fugim els caps de setmana a la recerca del somni natural, disposats a pagar com a peatge els embussos de tornada. La vida pagesa com un miratge efímer i superficial... 

I com és la vida pagesa? També està associada al cotxe, a les màquines, a les pantalles, una vida dependent i sota la pressió de la ciutat. Les distàncies físiques i mentals s’han escurçat. La «Catalunya ciutat» somniada pels noucentistes és avui una realitat tot i que no s'hagi fet seguint el seu ideal, sinó a remolc des de fa un segle d’un progrés tecnològic i econòmic més imperatiu que planificat... Gairebé des de qualsevol racó del país es triga menys de dues hores i mitja en arribar a un aeroport des d'on et pots desplaçar a qualsevol lloc del món. Catalunya s'ha fet petita i el món també. Ja no hi ha paradisos naturals perduts. Ara el que tenim és el desig de natura, sí, però alhora la por a perdre els guanys de la civilització... 

En realitat, al camp hi ha poca gent que visqui del camp. A pagès hi ha molt pocs pagesos... El 1900, a Catalunya la població activa agrària suposava el 44,6% del total, avui és l’1,7%. La superfície agrícola també s’ha anat reduint (ara és el 25,6%) i ha crescut la forestal (63,6%). Qui cuida els boscos? Qui en treu rendiment? L’abandonament és la norma... Per a molta gent de ciutat, la vida rural és cosa de museus, de col·leccions etnològiques, de fotos esgrogueïdes, de records dels besavis... i de resorts de turisme rural. No: al segle XXI també hi ha vida pagesa de debò: minoritària, moderna i essencial. Més a tocar de la natura, esclar, però com la vida urbana, també sotmesa a la burocràcia, econòmicament estressada i enganxada a la tecnologia.

Ignasi Aragay, 11.2.2024