L’autodeterminació és un objectiu per al mitjà o el llarg termini, no
per a demà passat, donada la correlació de forces i el paupèrrim estat
d'ànim de les bases sobiranistes, desorientades per la repressió i les
dissensions internes. Esclar que això costa de dir en veu alta. ERC va decidir fa anys que la
conjuntura demanava diàleg amb Sánchez, i la broma li ha costat una
doble hemorràgia electoral: mentre que els èxits relatius (barrar el pas
al PP, reformes socials, indults, reforma de la sedició) han beneficiat
el PSC, els fracassos (taula de diàleg entre governs) han donat ales
als qui, des de Junts i l'ANC, van passar del sit and talk a assenyalar traïdors i venuts. Però ara les coses han canviat. Sánchez està abocat a entendre’s amb el sobiranisme... Tots sabem que si la línia vermella és un referèndum d'independència, el
PSOE s'hi oposarà i anirem a unes noves eleccions de resultat incert.
Aquesta és una opció legítima, no cal dir-ho. Però els qui creiem que
l’actual oportunitat no s'ha de desaprofitar ens hem de fer una pregunta
difícil, una pregunta que ningú es vol fer: ¿a canvi de què podem
ajornar una exigència fonamental, com és l’autodeterminació?... En la meva llista de desigs hi hauria (a més de l’amnistia, per
descomptat) un pacte fiscal, la gestió de les infraestructures clau, una
llei orgànica que elimini les amenaces sobre el català, un organisme de
control de l'execució pressupostària i seleccions esportives oficials
que competeixin, com a mínim, en l'àmbit europeu. Tot això, ¿em faria renunciar a la independència? No, per descomptat.
Però sí que em faria votar a favor de la investidura de Sánchez. O me la
faria més digerible que una repetició electoral, o un govern de PP i
Vox... en qualsevol dels casos, la lluita de l’independentisme continuarà, qui sap si amb millors perspectives.
