diumenge, 30 de juny de 2019

pd 1555 Resistir

(arafamésdunany)
... el pas al costat del president Puigdemont també serà presentat pel govern espanyol com un èxit -adjudicant-se implícitament la paternitat de decisions judicials i, per tant, negant la divisió de poders- i com un final. Però el procés català va sobrevivint a tots els seus epitafis i el que avui presenten com un èxit serà la nova constatació de la seva enorme capacitat de resistència. ¿Cofoisme i tranquil·litat, doncs, en el sobiranisme? En absolut... En qualsevol cas, la capacitat de resistència del sobiranisme, que s’ha tornat a demostrar, que es reencarna en l’opció de Jordi Sànchez, augura que la partida serà llarga. I que no està decidida.
Vicenç Villatoro

dissabte, 29 de juny de 2019

pd 1554 Somniar o odiar

(arafamésdunany)
El Procés és contradictori com una tragicomèdia: ha acumulat les forces necessàries perquè qualsevol estat seriós del món hagués començat un procés de negociació política amb final de referèndum, i ho ha fet amb totes les misèries i grandeses que si surten bé acaben en una placa de marbre i si surten malament són la riota del guanyador. Ara bé, continuï com continuï, queda la consciència d’haver lluitat per la llibertat havent fet sortir el millor de nosaltres mateixos. Al contrari dels que avui riuen, que han hagut de menysprear, calumniar, mentir, pegar, humiliar, empresonar i odiar.
Antoni Bassas

pd 1553 Cos i llenguatge

Per les imatges, les sensacions, els whatsapps, els tocaments corporals i totes aquestes coses, hem oblidat que allò més gran que posseeix l’ésser humà no és el cos sinó l’ànima; no és la matèria sinó l’esperit; no és la carn sinó el Verb. Un domini més gran del llenguatge, per part de tothom, ens faria més aptes per a la democràcia i més alliberats de fantasmagories. Renunciar al llenguatge en nom de la sensualitat és el camí perfecte perquè els polítics o els amos de les noves tecnologies facin de nosaltres allò que vulguin o allò que volen: éssers callats, submisos, ximples.
Jordi Llovet

divendres, 28 de juny de 2019

pd 1552 Ara la llengua

En els últimes dies hem tingut una concentració d’actes d’hostilitat contra l’ús del català... Ara toca la llengua. Acabat el judici, empresonats els dirigents, empetitit l’espai públic institucional on pot actuar el catalanisme –portem ja quatre eleccions en què no es poden aplicar normalment els resultats–, l’autoanomenat constitucionalisme creu que ja ha parat el cop. Ara es tracta d’anar a les arrels... anem als fonaments de tot plegat, anem a allò que creuen –no sense raó– que alimenta la voluntat de reconeixement polític i d’autogovern dels catalans, la identitat pròpia. I en el centre d’aquesta identitat, que no és de sang ni d’origen, hi ha la llengua. Estic convençut que veurem en les pròximes setmanes un increment d’aquesta ofensiva que ja ha començat contra l’ús normal del català. Tornaran a encetar una batalla de la llengua. Saben que això és l’arrel. I ara se senten prou forts i prou protegits per atacar l’arrel. Si pot ser, per arrencar-la.
Vicenç Villatoro

dijous, 27 de juny de 2019

pd 1551 Vist per a sentència

... Davant d’una majoria social que indiscutiblement demana poder parlar i decidir a través dels canals de la política quin ha de ser l’estatus de Catalunya, l’immobilisme del govern de Mariano Rajoy i del conjunt del sistema polític espanyol va acabar conduint les coses cap a un carreró sense sortida. Som molts els que compartim la idea que la celebració d’aquest judici és el resultat d’un fracàs de la política. Traslladar els temes polítics als tribunals fa un flac favor a la política i no ajuda la justícia en res...
Carles Mundó

dimecres, 26 de juny de 2019

pd 1550 Abderramán i Leonarda

... Ara la nova joguina és Valls, creada al mateix laboratori. Els articulistes que ahir lloaven Rivera ara diuen que “l’home d’estat” és Valls, republicà i monàrquic a la vegada. Valls, que va aprofitar la plataforma de Ciutadans i els diners dels empresaris per provar de guanyar l’alcaldia de Barcelona, ara es queixa que Rivera pacta amb Vox. I com que en Valls va ser a la manifestació de Madrid, amb en Rivera i els de Vox, ara també diu que anar-hi va ser un error. Mentrestant, però, en Corbacho, fitxatge de Valls, es queda amb els de Rivera i no pas amb ell...
Empar Moliner


dimarts, 25 de juny de 2019

pd 1549 Això no ho podies dir

(arafamésdunany)
la situació a Catalunya no està normalitzada i no es pot fer com aquell qui res, mentre la repressió, la censura, les arbitrarietats i les coaccions tenallen la vida democràtica... (Cal) denunciar les agressions de l’Estat i a la vegada fer els passos necessaris perquè Catalunya recuperi un govern efectiu. Assumir que la situació no permet una confrontació a camp obert no vol dir que s’hagi d’adoptar una actitud resignada, i reconèixer la legitimitat de Puigdemont no ha d’impedir treballar des d’una administració amb limitacions autonòmiques però amb ferma voluntat republicana. Aquesta és l’única via de la represa.
Toni Soler

dilluns, 24 de juny de 2019

pd 1548 I tu què fas per canviar el món? 2

(arafamésdunany)
La Marguerite Barankitse i en Pere Casaldàliga actuen localment però pensen globalment, pensen que cada ésser humà representa la humanitat sencera. Que cada nen simplement és un nen i mereix un futur. Que cada nen mereix que escurcem les distàncies i que, com deia Natalia Ginzburg, li ensenyem les grans virtuts, no les petites: no l’estalvi, sinó la generositat; no la prudència, sinó el coratge; no l’astúcia, sinó la franquesa; no la diplomàcia, sinó l’abnegació; no el desig d’èxit, sinó el de ser i de saber. I la millor manera d’ensenyar-ho és practicar-ho. Per canviar el món.
Ignasi Aragay

diumenge, 23 de juny de 2019

pd 1547 I tu què fas per canviar el món? 1

(arafamésdunany)
... i denunciar els tractes polítics que algunes ONG fan amb els poders locals per poder actuar sense traves, cosa que els permet treballar tranquils però contribuint, sense voler, a perpetuar sistemes profundament injustos... De cop es produeix un abisme entre el que fan i el que diuen que fan. I tiren per terra la seva feina i la de molts altres... “I tu què fas per canviar el món, per millorar-lo?” Si tots ens féssim aquesta pregunta tan òbvia, si tots busquéssim la nostra resposta, si tots miréssim d’escurçar la distància entre el que pensem i el que fem...
Ignasi Aragay

dissabte, 22 de juny de 2019

pd 1546 Ara li toca a la immersió (i 3)

(arafamésdunany)
... Per poc que flaquegi la militància, el català cedeix terreny. Un dia per no ser antipàtic, l’endemà per l’estranger que acaba d’arribar i al final per pura inèrcia. I com més terreny cedeix, més nosa fa... Tenim dos trumfos: uns mestres conscienciats i un Estat impresentable. Però el seu embat contra la immersió ens pot fer molt mal. No ens embombollem en el pensament màgic ni en les escoles concertades. Si mai hem de dir prou i plantar cara, ha de ser ara, perquè -com deia Fabra- si falla la llengua fallarà tot.
Albert Pla Nualart

divendres, 21 de juny de 2019

pd 1545 Ara li toca a la immersió 2

(arafamésdunany)
“Els nens escolaritzats a Catalunya dominen tant o més el castellà que els de la resta d’Espanya”. Aquest és l’argument més repetit per defensar la immersió. Obviem, quan ho diem, que això no és tant el resultat del que fa el docent a l’aula com d’un marc sociolingüístic que ha fet del castellà la llengua del pati, la comuna, la imprescindible. Venem com a èxit el que és fracàs: una immersió que, a les escoles de la gran metròpoli, té tants forats que ni tan sols manté les aparences. Ens apuntem com a triomf que els nens catalans en surtin sabent tant castellà com els andalusos o els manxecs, no admetem com a derrota que la majoria també en surtin castellanopensants.
Albert Pla Nualart

dijous, 20 de juny de 2019

pd 1544 Ara li toca a la immersió 1

(arafamésdunany)
L’Estat és una màquina al servei de convertir Espanya en una única nació. Ho és i ho era: hi ha una llarga, sòlida i estable tradició que ho avala. ¿La immersió suposa una amenaça per a aquest projecte? Indubtablement. La llengua i la cultura catalanes són indestriables d’un profund i poderós sentiment d’afirmació nacional... Anar-li dient a aquest Estat que la immersió no l’amenaça, és ridícul. Tan ridícul com dir-li que no l’amenaça TV3. Són projectes que confronten, que només se’n poden sortir derrotant l’altre. I són també, esclar, projectes que encaixarien en un altre Estat -l’irreal- que se sentís orgullós de ser plurinacional...
Albert Pla Nualart

dimecres, 19 de juny de 2019

pd 1543 Quaranta anys de ficció

(arafamésdunany)
El dret a l’ensenyament en català... La prova que és una simple gràcia i que tot depèn de la força és l’amenaça permanent. Quan una llengua no té tots els suports, el nivell de desgast a què la sotmeten premsa i tribunals fa que tota la cadena cultural se’n ressenti. L’Estat tolera la llengua, però es reserva els drets sobre ella i nosaltres hem d’estar agraïts per la gràcia que se’ns concedeix... Fet diferencial català... encara no tenim una forma d'anomenar tot això d’una manera factible. Potser aquí es veu amb tota la seva cruesa per què és transversal i afecta tota una societat. Sí, dos milions tres-centes mil persones són una societat, és un món possible per al qual s’han esvaït els lemes que ens han acompanyat durant tot aquest temps...
Hauríem de recordar que els dics de contenció, els fusibles que han suportat la tensió dels darrers quaranta anys, han anat petant un rere l’altre...
Francesc Serés

dimarts, 18 de juny de 2019

pd 1542 Una legislatura ingovernable

(arafamésdunany)
El dia que JxCat i ERC s’asseguin a la taula de govern, un cop liquidades aquestes eternes negociacions, es trobaran en l’inici d’una legislatura ingovernable. Davant per davant hi haurà dos partits que, ara per ara, no se suporten. No ho fan per dos anys de desgast en una coalició que en ocasions semblava més pendent de mirar-se de reüll que de tirar endavant; perquè Puigdemont no perdona la irada protesta dels republicans el dia que volia convocar eleccions i els culpa de la situació actual, i tampoc des d’ERC, perquè no volen veure ni en pintura un president que cada cop senten menys seu...
Maiol Roger

dilluns, 17 de juny de 2019

pd 1541 El passat

... És aquella frase de Pere Crisòleg que diu: “ Nobis vixerunt veteres, vivimus nos futuris, nemo sibi”. És a dir, els antics van viure per a nosaltres, nosaltres vivim per als que vindran, ningú no viu per a ell mateix. És la cadena de la tradició, el fonament més seriós i sòlid d’una cultura i d’un país...
Narcís Comadira

diumenge, 16 de juny de 2019

pd 1540 El futur del treball 2

(arafamésdunany)
... el que crea problemes no és la tecnologia, sinó el desajust entre tecnologia i organització social, i aquesta segona s’hi ha d’adaptar; a les bones o a les males... La reducció de la jornada laboral era la resposta lògica a la mecanització, però, històricament, primer va ser la mecanització i després la reducció de la jornada; entremig, violència... ¿És la renda universal la resposta als robots? No ho veig clar, perquè el contracte social que entenem és el de la feina: col·laborem amb la societat treballant i se’ns remunera en funció d’aquest esforç. Un nou contracte social basat en la ciutadania em sembla una solució massa complicada, ...  hem d’ajudar generosament els que no poden valdre’s per si mateixos, però no té per què haver-hi feines mal remunerades.
Miquel Puig

divendres, 14 de juny de 2019

pd 1539 El futur del treball 1

(arafamésdunany)
Se’ns parla de la polarització del mercat de treball, escindit entre una elit molt ben pagada i una majoria condemnada a fer feines poc creatives i mal remunerades. Els optimistes argumenten que, històricament, totes les revolucions tecnològiques han acabat creant més llocs de treball que els que destruïent. Es tracta d’un argument insensat, perquè, històricament, entre la destrucció i la creació s’ha sacrificat com a mínim una generació... les primeres màquines van condemnar els artesans a l’atur, i els seus fills a la fàbrica.
Miquel Puig

pd 1538 Postcensura

(arafamésdunany)
Si en el franquisme hi havia censura, en el post-franquisme hi ha post-censura... La post-censura és ara una cosa gasosa, on es barregen els tribunals i les amenaces, les insinuacions i les condemnes a presó... La censura era una amputació de continguts. La post-censura és també una amputació, potser més petita, però amb anestèsia. De fet, potser el que és més específic de la post-censura -¿parenta de la post-veritat?- és precisament l’anestèsia. I els funciona.
Vicenç Villatoro

dimecres, 12 de juny de 2019

pd 1537 No anem bé

Que com ho portem? Doncs no gaire bé, sincerament. Fent equilibris cada dia. Aprenent a contenir les decepcions i a no defallir en les esperances...  què farà el 155 tou, de barret socialista i fuet de poli bo, però l’estratègia de fons és evident, barroera i malcarada. Operació 'diàleg i desescalament': aïllament tèrmic i criminalització de l’independentisme com si fos la pesta bubònica i proclamar el mantra habitual –centralitat, estabilitat– per fer-se l’orni en tot... Collboni dient que a l’independentisme ni aigua després que la moció de censura contra Rajoy tirés endavant pels suports polítics catalans i bascos. Tot a canvi de res, això proposen. La indecència en política és així...
David Fernàndez
https://www.ara.cat/opinio/David-Fernandez-No-anem-be_0_2243775796.html

pd 1536 Queixar-se de l'àrbitre

Hi ha un gran contrast i una manifesta contradicció entre la displicència i el menyspreu amb què l’estat espanyol va acollir la resolució del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU i la virulència i l’agressivitat amb què intenta contraatacar-la. Símptoma sens dubte d’una natural preocupació.... Has de convèncer els ciutadans que la condemna que has rebut és insignificant i sense importància, però l’has de combatre amb totes les teves forces, perquè saps que sí que és important... l’estat espanyol està acostumat, en els conflictes amb les institucions catalanes, a ser a la vegada àrbitre i part. Per tant sempre té l’àrbitre a favor. Quan l’àrbitre és de fora, a vegades li donarà la raó, però altres vegades no. No hi està acostumat. Li ve de nou.
Vicenç Villatoro

dimarts, 11 de juny de 2019

pd 1535 El mòbil és una arma

Algú deia que tenim tot el dret a gravar-nos i enviar el que volem sense haver de ser molestats. Em sembla que això és com travessar un carrer per un pas de vianants: la llei et dona la raó, però tu mira si ve algun cotxe, no fos cas que tu tinguessis raó però estiguessis mort. Tu pensa dues vegades si t’has de gravar i si ho has d’enviar a la gent de la teva màxima confiança, perquè qualsevol acte comunicatiu d’avui demà pot tenir conseqüències. I si tens dubtes, pregunta’t què aconsellaries als teus fills. El mòbil és ben bé com una arma. En un moment donat pot protegir-te, però també pot matar-te.
Antoni Bassas

dilluns, 10 de juny de 2019

pd 1534 Van al que van (i 4)

(arafamésdunany)
  “Com?”, que sempre és la pregunta del milió perquè és la clau de volta de tot plegat. No hi ha cap vareta màgica i sí les nostres mans: les mateixes que van dur les urnes el primer d’octubre. No hi cap cap solució partitocràtica sinó una estratègia comuna. I no hi ha més tàctica possible que les lluites compartides... cal posar les llargues, arremangar-se i suar totes les samarretes. L’operació Càstig en format revenja certifica, sí, que "van a por ellos", que som nosaltres. I nosaltres, cap a la llibertat. Que costarà. Com sempre.
David Fernàndez

dissabte, 8 de juny de 2019

pd 1533 Van al que van 3

(araamésdunany)
No tenim temps per al desencís, ni cap espai per no fer de cada derrota un nou aprenentatge...  cal posar en valor tot el que hem fet -que és molt-, posar en autocrítica allò que s’ha fet malament - i on cal no reincidir - i posar al full de ruta les peremptòries tasques pendents -que són, també, moltes-. Ni cofoisme ni derrotisme: persistència arran de carrer... 
David Fernàndez

divendres, 7 de juny de 2019

pd 1532 Van al que van 2

(arafamésdunany)
Tan bé que ho podríem fer i tan complicat que ens ho fem a vegades. ¿Tot és més difícil del que creiem? Complexitat contra simplisme, estaria bé assumir-ho. Des de dijous, a part de difícil, fins i tot és més complicat, amb l’absència sobtada i un enyor que va per llarg, d’en Jaume Botey. Una vida sencera dedicada a batallar pel canvi polític i la transformació social. Així és aquesta lluita: inesgotable. ¿Sempre serem l’exèrcit derrotat d’una causa invencible, com ens xiula Casaldàliga? Si fos així, estrany exèrcit antimilitarista, estaríem en la bona: una dinàmica social que cada dia -des de fa anys- construeix i defensa tot el que mereix ser conservat i protegit -escoles, hospitals, biblioteques, pensions, diversitats o entorns ecològics.
David Fernàndez

dijous, 6 de juny de 2019

pd 1531 Van al que van 1

(arafamésdunany)
Volen acabar amb nosaltres. Però no se’n surten. O no se’n surten pas del tot. Cal veure-ho així també -com carai pensen fer-s’ho per disciplinar i sotmetre dos milions de persones?... després de dècades de lluita, bona part del país ha sabut derrotar l’Estat allà on l’Estat pretenia humiliar-nos: al carrer i a les urnes... és la lluita autoritària contra l’independentisme, des d’un Estat incapaç d’arbitrar i habilitar resolucions i escenaris democràtics, la que està escombrant tot allò que pregonen...
David Fernàndez

dimecres, 5 de juny de 2019

pd 1530 Escola Tabàrnia (i 3)

(arafamésdunany)
Als anys 30 del segle XX el català era encara la llengua comuna al carrer, majoritària entre la població. Avui malda per no ser minoritzada al seu propi territori. Si el català no pot ser llengua vehicular a les escoles de Catalunya, on ho serà?
L’independentisme no és identitari. L’unionisme, sí. La defensa de l’escola en català -un sistema, cal recordar-ho, que garanteix el coneixement del castellà- no es fa per imposar una llengua, sinó per donar-li una oportunitat, per salvar-la. És una manera d’evitar la fractura lingüística, amb dues comunitats diferenciades i aïllades...
Ignasi Aragay

dimarts, 4 de juny de 2019

pd 1529 Escola Tabàrnia 2

(arafamésdunany)
... Porten massa temps cultivant el ressentiment identitari i la por. Sembrant la divisió. Tant, que ja ni se n’adonen. S’han cregut les seves pròpies mentides. A força de repetir-ho i exagerar-ho s’han cregut que el castellà està discriminat a Catalunya. La realitat no compta: una realitat que diu que a Catalunya necessites el castellà per viure i, en canvi, pots fer-ho sense problemes si no saps el català. L’escola i l’administració pública són els dos únics oasis, i els volen diluir fent que ja no sigui necessari saber el català per ser funcionari i aigualint la immersió. Menys del 40% de la població parla habitualment en català. La llengua d’ús comú real és el castellà...
Ignasi Aragay


diumenge, 2 de juny de 2019

pd 1528 Escola Tabàrnia 1

(arafamésdunany)
Fa temps que busquen inocular a la societat catalana el virus de la guerra de llengües. Cs va néixer exactament per combatre la discriminació positiva del català i el PP ho porta a l’ADN i no vol que el partit de Rivera i Arrimadas li guanyi terreny en l’anticatalanisme. Competeixen per fracturar aquesta societat amb el discurs identitari. Competeixen en irresponsabilitat política, com els pitjors populismes xenòfobs... ara volen equiparar immersió lingüística amb independentisme. Igual com volen identificar independentisme amb violència...
Ignasi Aragay

dissabte, 1 de juny de 2019

pd 1527 Arrencar l'arrel

(arafamésdunany)
Quan Rajoy parla de dinamitar el model lingüístic de l’escola catalana, no amenaça, anuncia... crec que l’Estat -no el govern només- té una estratègia respecte a Catalunya impermeable al que pugui fer l’independentisme: l’aplicaran amb govern català o sense. Perquè el seu objectiu no és frenar o domesticar l’independentisme per tornar a l’autonomisme, és anar molt més enrere. No es tracta de tallar l’arbre o d’impedir que creixi. Es tracta d’arrencar-ne les arrels perquè no pugui rebrotar. I per a ells les arrels profundes de l’independentisme són... la catalanitat lingüística, cultural o cívica. És això el que intentaran arrencar, i l’escola i TV3 en són els aspectes més visibles, no pas els únics. No ens amenacen dient-nos el que faran si no ens portem bé. Ens anuncien el que faran, ens portem com ens portem. El que volen...
Vicenç Villatoro

<