dijous, 30 d’octubre del 2014

pd 226

EL PUNT, 20 de desembre de 1994
JUGAR, AHIR I AVUI
M. Concepció Saurí i Ros

Els que tenim fills que encara creuen en els Reis d'Orient no ho tenim fàcil quan s'acosten les festes de Nadal. Cal prendre moltes decisions... Limitem els regals perquè sabem per experiència que si se'n tenen pocs es disfruten més, o bé ens escurem les butxaques per por de traumatitzar-los? Què comprem, jocs tradicionals, educatius, videojocs, llibres...?
En temps dels nostres avis no hi havia aquests problemes (d'altres sí, és clar). Any rere any es jugava amb rutlles, baldufes, boles, cavalls i nines de cartró i poca cosa més...
...
... Si no hi havia pilota de goma es podia fer una draposa, embolicant una pedra petita amb draps i embotint el resultat dins d'una mitja vella, cosida després pels dos extrems. I amb un carbassó, pals de panotxa i un retall de roba, s'aconseguia una nina per alimentar-la i bressolar-la.
... Les colles de nens i nenes exercitaven la fantasia, l'habilitat, els reflexos i la musculatura de mil maneres: jugaven a cuinetes, a corda, a la gallineta cega, a cuit, a vistri (o bristi?), al bèlit, a la rengleneta, als quatre cantons, a cavall fort, anaven a caçar nius o es barallaven a cops de roc (anaven a la pedregada, que es deia)...
...
Potser el millor regal de Reis i el més difícil d'aconseguir avui seria...: temps lliure, l'oportunitat d'inventar jocs i joguines i viure aventures amb els amics. I, de passada, Melcior, Gaspar i Baltasar ens en podrien deixar una mica als grans, que bona falta ens fa.

dimecres, 29 d’octubre del 2014

pd 225

EL PUNT / Dimecres 2 d'abril de 1997
FEIXISME
Josep M. Fonalleras

... Quan els obrers veuen una salvació possible en el feixisme, quan els obrers obliden, vol dir que el feixisme està anant més enllà del folklore i de la xerrameca. I això, perdonin, fa por...
... Davant del feixisme que ve, que ja és aquí amb la pell de l'ovella que se sent maltractada; davant del feixisme que maldiu dels polítics i que només escolta "la veu del poble"; ... quina és la lluita que ens cal, als demòcrates, als ciutadans que simplement volem un món tolerant, amable, ...? És possible, encara, lluitar amb les armes de fa seixanta anysEns és lícit d'exigir la tolerància i l'amabilitat sense matar els rèptils que coven els ous del terror? ... Serà un terror més discret, tan mesquí com tots, però més diluït, més dissimulats?
... No està gens malament netejar amb el greix de la intel·ligència les armes amb que ens veuran lluitar.

dimarts, 28 d’octubre del 2014

pd 224

EL PUNT ? ..... ?
CLASSE, NO ÈTNIA
Josep Murgades

... el cras error que es comet quan, per ignorància estúpida o per mala fe distractiva, hom pretén explicar-se el dretagirament que viu a hores d'ara Europa en termes simples de xenofòbia o de racisme. El factor ètnic, les diferències de color de pell, així com les d'idioma o les de credo religiós, no són sinó aquells trets a què, tot just perquè són els més visibles, s'aferra la reacció per mirar de racionalitzar i d'emmascarar allò que veritablement crea la desigualtat entre els homes, és a dir, el seu molt diferent grau de possibilitats d'accés a les oportunitats d'ascens social, al benestar i a la riquesa.
Les actuals masses europees que actualment voten dreta, i per més que puguin no ser-ne conscients, no ho fan pas per por de l'immigrant estranger, sinó sobretot del competidor en un marc laboral precari. Era Marx qui tenia raó, no Hitler.

dilluns, 27 d’octubre del 2014

pd 223


... del "feisbuc"
LA FALGUERA I EL BAMBÚ 
Anònim

Un dia vaig decidir donar-me per vençut ... deixar la meva feina, la meva relació, la meva vida. Vaig anar al bosc per parlar amb un ancià que deien que era molt savi. 
-Podria donar-me una bona raó per no donar-me per vençut? Li vaig preguntar. 
-Mira al teu voltant, em va respondre, veus la falguera i el bambú? 
-Sí, vaig respondre. 
-Quan vaig sembrar les llavors de la falguera i el bambú, les vaig cuidar molt bé. La falguera va créixer ràpidament. El seu verd brillant cobria el terra. Però res va sortir de la llavor de bambú. No obstant això no vaig renunciar al bambú. 
El segon any la falguera va créixer més brillant i abundant i novament, no va créixer res de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú. 
-El tercer any, encara no va brollar res de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú. 
-El quart any, novament, res no va sortir de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú. 
-El cinquè any un petit brot de bambú va treure el cap de terra. En comparació amb la falguera era aparentment molt petit i insignificant. 
-El sisè any, el bambú va créixer més de 20 metres d'altura. S'havia passat cinc anys fent arrels que el sostinguessin. Les arrels el van fer fort i li van donar el que necessitava per sobreviure. 
-Sabies que tot aquest temps que has estat lluitant, realment has estat fent arrels? Li va dir l'ancià i va continuar ... 
-El bambú té un propòsit diferent al de la falguera, però, tots dos són necessaris i fan del bosc un lloc bonic. 
-Mai et penedeixis d'un dia en la teva vida. Els dies bons et donen felicitat. Els mals dies et donen experiència. Tots dos són essencials per a la vida, li va dir l'ancià i va continuar ... 
-La felicitat et manté dolç. Les proves et mantenen fort. Les penes et mantenen humà. Les caigudes et mantenen humil. L'èxit et manté brillant ... 
Si no aconsegueixes el que anheles, no desesperis ... potser només estiguis fent arrels ... 

diumenge, 26 d’octubre del 2014

pd 222

EL PUNT DIARI, Dijous, 7 de maig de 1987
COMUNIONS
Joan Vall i Clara

Pensa, en el seu error, el rector de Banyoles que l'àpat familiar no és part intrínseca al santíssim sagrament de la comunió i oblida que del pa d'àngel ja ve just que en visquin els que debuten en la gran taula cristiana...
...
Si no hi ha festa, àpat, vestits, regals i xerinola, faran la comunió quatre gats. Molt més ara, que sortim de la crisi i que la gent torna a sentir com els pistrincs li sonen a la butxaca. Tenir diners i no poder ostentar-los és gairebé com no tenir-los...
El rector de Banyoles i els que com ell volen que se segueixin els criteris d'austeritat, se'ls ha d'aplaudir i resar-los el parenostre pels que van errats. Buida ha de quedar-los l'església, si continuen ferms en el seu plantejament...
No estan els temps perquè els nens es sentin iguals, sinó perquè els papes i les mames els llueixin i en facin ostentació. No van a missa, ja, les teories igualitàries dels seixanta, en aquesta dècada dels vuitanta que ha fet més salvatge que mai la competitivitat i l'individualisme capitalista.
... El postmodernisme prefereix mariscals i núvies de set anys, encara que el rector de Banyoles no ho entengui ni jo tampoc.

dissabte, 25 d’octubre del 2014

pd 221

"Els davanters guanyen partits; els defenses guanyen campionats" 
                                                                             John Gregory

"En el futbol tot es complica per la presència del rival" 
                                                                         Jean-Paul Sartre

divendres, 24 d’octubre del 2014

pd 220

EL PUNT, febrer de 1986
LA FAM
Pere Torras

... quan es parla de la fam se solen invertir els termes. Aquells que anomenem països pobres en realitat en tenen ben poca, de fam: tan poca que amb un simple plat d'arròs al dia ja la tindrien satisfeta. Els qui realment patim una fam descomunal som nosaltres, els ciutadans dels països desenvolupats, la gana és la que tenim desenvolupada, i necessitem cent vegades més que la majoria dels humans. 
Curiosament, les conseqüències tenen elements comuns. Segons diuen els experts, el 80% de les malalties en els països subdesenvolupats provenen de la desnutrició; en canvi, només el 60% de les dels països rics venen de la superalimentació...
... En quin lloc l'ésser humà viu menys deshumanitzat i se'l podria trobar més fàcilment: al Sud, amb la petita fam insaciada, o al Nord, amb la immensa gana insaciable?
... Les Nacions Unides han calculat que si de cada 100 pessetes que gastem en donéssim 1 per al tercer món, desapareixeria el subdesenvolupament. Però sembla que ara per ara això no és possible perquè "estem en crisi". Primer cal solucionar la nostra crisi.

dijous, 23 d’octubre del 2014

pd 219

AVUI, ....... 19.. ?
LA POBRESA
Josep M. Espinàs

Hi ha una mística de la pobresa que sempre m'ha anguniejat molt. Com si la pobresa fos una sort, un privilegi o una possibilitat més gran de desenvolupament espiritual...
La "moral de l'enriquiment" com a criteri que presideix una vida no té, per a mi, cap interès;trobo que hi ha objectius molt més importants a la vida que fer-se ric. Però...
Em sembla perillós confondre la pobresa amb la virtut, com certs moralistes han intentat...
M'empipa, doncs, que la pobresa hagi estat tan defensada... precisament pels rics o pels que no necessiten diners. Hi ha rics que es miren la pobresa d'una manera que em sembla morbosa, com volent dir: "Feliços els pobres, que no tenen els meus maldecaps, que saben treure satisfaccions de la modèstia, que fan una vida més tranquil·la i més humana..."
...
Pregunteu als pobres de  debò, però, si els agrada de ser pobres. Llevat dels casos, que n'hi ha, de pobres vocacionals o d'austers convençuts, la immensa majoria dels pobres voldrien tenir més diners. Alguns en voldrien molts més, d'altres es conformen amb una mica més. Ningú no en vol tenir una ica menys...
... en un món on hi ha tantes coses interessants que tenen un preu la pobresa no és cap avantatge. I quan dic coses no em refereixo nomé a objectes materials, sinó a beneficis com la llibertat i la cultura...
Refuso, doncs, la mitificació de la pobresa, que sembla tan compensadora per a la consciència dels qui no la pateixen...

dimecres, 22 d’octubre del 2014

pd 218

DIARI DE GIRONA, ...... 1980?
CARTES A UN ADOLESCENT: "I DÉU...?"
Josep Cornellà i Canals

... D'unes creences imposades a cops de jaculatòria i exercicis espirituals, hem passat a la indiferència i a l'oblit. I el buit espiritual va estenent-se per tot el nostre món occidental. I, per les lleis físiques, saps prou bé que els buits tenen tendència a ser omplerts. Hi ha grups sectaris, destructius de la personalitat, preparats per omplir aquesta necessitat de transcendència que té el cor humà...
... Jo crec en un Déu que està a l'interior de cadascú, i per això és tan semblant a nosaltres mateixos... Crec que el mal que la humanitat ha comès ha estat fer de Déu una idea o una imatge...
I Jesús de Natzaret? Per a mi , va ser un Home (ho posa expressament en majúscules) que n'era ple a vessar d'aquest Déu. I, per això, no fou comprès en el seu missatge. Era (i és) molt més fàcil adorar Déu al Temple i complir uns ritus i preceptes que trobar-se aquest Déu interior. I és aquesta força de Déu que el fa viure després de la mort. No pretenia desfer els teus arguments agnòstics. Tan sols apuntar-te una imatge diferent, més propera potser, de Déu...

dimarts, 21 d’octubre del 2014

pd 217

AVUI, Diumenge, 3 d'abril de 1988
MARTIN LUTHER KING, UN MOSSÈN DEL SUD QUE TENIA LA IGUALTAT COM A NORD
Josep Porter i Moix

El 4 d'abril del 1968 va ser assassinat el capellà baptista Martin Luther King, defensor de la igualtat de drets, de la no-discriminació, de la llibertat; vencedor de la lluita contra les autoritats dels estats nord-americans del sud, segregacionistes....
....
Tenia una profunda consciència de la justícia... la Constitució nord-americana diu que tothom és igual davant la llei, que no hi pot haver discriminacions de cap mena; els Estats del Sud feien servir un altre aspecte de la llei, emparats en la possibilitat de fer les seves pròpies, que discriminava la població negre, fins el punt de separar-los a les escoles i de no permetre'ls votar...
...
Va fer servir la paraula i el cant; la denúncia i la consigna; els textos bíblics i els legals.
La iniciativa nascuda al sí del temple va convertir-se en un autèntic moviment cívic el 1960...

Va aconseguir aplegar un quart de milió de manifestants en un míting a la capital dels EUA...

El 1964 se li va atorgar el Premi Nobel de la Pau per la seva lluita no violenta contra la discriminació racial... 

El moviment contestatari va obtenir el dret de vot per als negres del sud...

dilluns, 20 d’octubre del 2014

pd 216

AVUI, 2 de maig de 1993
APORTACIONS A LA HISTÒRIA DEL MOVIMENT OBRER
Ricard Vinyes

... la vida de les classes subalternes ve explicada, sempre, per les seves característiques nacionals i culturals, les quals no són ni invencions, ni fràgils - o sòlids - productes ideològics. Al contrari, són realitats històriques que han condicionat i vertebrat, juntament amb l'accidentalitat política i econòmica, la formació i la vigència d'interpretacions comunes, d'interpretacions compartides, sobre el món, sobre la pròpia existència concreta, sobre la  naturalesa de les relacions socials...
....
... el concepte de classe apareixia inseparable de la noció de lluita de classes, de la noció de conflicte, provant que les classes no existeixen com a entitats aïllades que busquen, troben una classe enemiga i s'embranquen a barallar-se amb ella. No. Al contrari, els homes i dones viuen les seves relacions productives dins el conjunt de relacions socials...

diumenge, 19 d’octubre del 2014

pd 215

35 HORES, març 2002
INTEGRACIÓ LINGÜÍSTICA
Servei Lingüístic de CCOO

... com a primer pas per a la integració lingüística dels immigrants, se'ls ha d'explicar què és Catalunya i què és el català... si l'immigrant no sap que els català és la llengua pròpia de Catalunya, difícilment podrà exercir el dret que tenen tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya - també els nouvinguts -  de conèixer i utilitzar aquesta llengua.
A Catalunya la integració dels immigrants no és factible si es deixa en un segon terme aquest dret, ni que sigui esgrimint l'existència d'uns drets socials precisament "bàsics" i "inajornables" (habitatge, salut, treball, coneixement del castellà...)...
Saber català i parlar-lo és un dret que s'ha de tractar no aïlladament ni després de tractar altres drets que propicien la integració, sinó transversalment i de manera simultània.

divendres, 17 d’octubre del 2014

pd 214

AVUI, ..... 1976?
L'HOME DEL BAR
Josep Alegre i Marcet

... a l'home de la granota (de mecànic) se li havia mort una filla de cinc anys. Ell es planyia dient: "Si Déu és just, com diuen, no hauria permès que es morís la meva filla"...
Mentre sentia la seva lamentació he anat pensant en l'estranya imatge de Déu que tenia aquell home. Però, tot rumiant, he descobert que era la mateixa visió que jo tenia no fa pas gaires anys. Una visió de Déu que em costà molt d'esborrar per poder-ne construir una de nova. Durant molts anys vaig creure en un Déu dominador que administrava capriciosament els seus béns, inclusivament el de la vida i el de la mort. I també creia que amb les meves oracions podia guanyar-me el favor d'aquest Déu i forçar-lo a trencar les seves lleis, torçar els seus designis i sotmetre'l als meus desigs. Durant molts anys vaig creure fermament que amb els meus precs podria aconseguir la guarició d'un malalt, fer ploure, o - per què no? - aprovar l'examen de botànica. Em va costar un gran esforç - sembla mentida! - descobrir que si bé Déu podia fer tot això - ni en dubtava, ni mai ho he dubtat - no volia fer-ho. Millor dit: no vol fer-ho. Em va costar un gran esforç descobrir que el que Déu vol és que ens guanyem el pa amb la suor del nostre front, que lluitem i dominem la terra.
No, no és que els anys m'hagin fet perdre la fe en l'oració. No, més aviat tot el contrari. Crec que m'han descobert el seu vertader sentit. Crec en l'oració que serveix per aprofundir en el coneixement de Déu, entendre el que em demana i, un cop assumit, sortir enfortit a cercar els elements necessaris per a combatre la sequera, lluitar contra la malaltia o aprovar la botànica. Amb el temps he descobert que calia modificar aquell concepte tants cops repetit que resar és parlar amb Déu.  Vaig entendre que aquest concepte era equivocat, era erroni, perquè això de parlar també podien fer-ho els lloros i de res els servia. El que calia, se'm va revelar, era "conversar" amb Déu, dir-li coses i escoltar-lo. Això: escoltar-lo. Potser m'equivoco, però per mi resar no és altra cosa que escoltar el que Déu ens diu.

dijous, 16 d’octubre del 2014

pd 213

PUNT / Dimecres, 22 de març de 1989
SOBRE EL CRIT DE << FORA MOROS!>>
Pere Fontan

... possiblement, és el començament de l'anomenada "nova invasió africana", puix que a mesura que augmentin les sequeres, les males collites i la misèria en general, augmentarà el nombre de persones que impulsades per la fam i la manca de recursos, es llencin al risc de travessar il·legalment la frontera.
Abans de morir d'inanició, no és millor llançar-se a l'aventura?
...
Els aventurers porten en el seu sac els estalvis de tota la seva vida, algunes adreces de possibles llocs de treball i algunes planes de l'Alcorà. I amb aquest humil equipatge, s'internen mar endins, desafiant tot sovint vent i tempestes per travessar els dotze quilòmetres que els separen del "somni europeu". No sempre, però, ho aconsegueixen... La majoria de les víctimes són jovenets que ronden els vint anys, pagesos de poblets rurals en atur, que fugen de la misèria estimulats per la utopia de refer les seves vides en els països del benestar europeu...
...
... el parany de l'Europa de l'abundància dura ben poc. Estan destinats, en el millor dels casos, als treballs marginals i a les ocupacions més mal retribuïdes.... vivint en la permanent angoixa de ser descoberts per la policia, tancats a la presó i, finalment, retornats al seu lloc d'origen on són tractats com a delinqüents...
Aquest és el destí que espera els agraciats que han entrat al paradís europeu...
I el poc temps que estan aquí per realitzar els ingrats treballs que ningú del país no vol fer, han de suportar el menyspreu  i la humiliació  d'aquells que els diuen que se'n vagin de casa nostra...

dimecres, 15 d’octubre del 2014

pd 212

AVUI, dimarts 5 d'octubre de 1982
MONJOS
Josep M. Espinàs

Diumenge passat vaig ser al monestir de Poblet...
El Císter és un orde "agrícola" ...
... però res no és tan expressiu com veure les mans del monjo que tocarà Bach en un casament i adonar-se que els assistents ignoren que l'organista s'ha passat el matí treballant a la vinya. Després he vist el prior i he descobert, quan la màniga se li enretirava, tot d'esgarrinxades al braç...
Dels monjos, i especialment dels cistercencs, m'ha agradat sempre la flexibilitat humana... Si "monjo" prové de "mònakos", que significa "qui viu sol", és un fet que els cistercencs no són pas "solitaris", sinó "solidaris"...
Els monjos que he conegut són alegres, i penso que en bona part deu ser per això: perquè compaginen la pregària amb l'activitat, i perquè no se sotmeten a més dogmes dels que creuen necessaris, és a dir: Bach no és més important que la verema, ni la verema és més important que Bach...

dimarts, 14 d’octubre del 2014

pd 211


EL PERIÓDICO, dissabte 22 de juny de 2002
<< NOMÉS SÓN MOROS>>
Jordi Corachán

Els companys dels "rapats" del Bages empresonats (per agredir un marroquí) es declaren ultres, però no racistes. Al·leguen que s'enfronten als magribins << perquè són delinqüents>>.
...
... són 40 xavals que van abandonar l'escola molt aviat, després de fracassar amb les matemàtiques. Cap d'ells ha passat dels estudis primaris o l'ESO...
Tots ells, sense excepció, han nascut a Catalunya  i admeten conèixer el català, ja que són fills de la immersió lingüística. Però tots, també sense excepció, s'expressen en castellà, perquè és l'idioma dels seus pares, que al seu dia també van ser immigrants, i perquè els ve de gust... no amaga la seva tendència ultra-espanyolista, així com el seu gust pels tatuatges i el cap ben rapat...

dilluns, 13 d’octubre del 2014

pd 210

AVUI, .... novembre de 1988
ELS <<SENSE>>, L'ATUR I LA SOLIDARITAT
Leonci Petit

... són els sense diners, sense feina, sense família, sense casa. Gairebé sense identitat...
...
... l'atur no condueix a l'oci desitjat, sinó a la marginació i degradació de la persona humana. En efecte, la vida de l'home és un "fer-se", un esdeveniment constant fins a la plenitud o maduresa. L'atur la talla abans de temps. Perquè l'home és necessitat. Ho necessita tot: menjar, vestit, casa, cultura, distracció, família, amistat... Mai no som nosaltres mateixos sense els altres...
...
... dins del sistema econòmic vigent són sempre els més febles els sectors que paguen la sortida de la crisi...
... 
... un Estat que té súbdits en atur forçós és un Estat injust, encara que estiguem en democràcia i tinguem un govern socialista.
El problema és de deshumanització. I la transformació dels comportaments socials té una paraula clau: solidaritat.

diumenge, 12 d’octubre del 2014

pd 209

AVUI,diumenge 18 de juliol de 1999
QUATRE MIRADES A CA N'ANGLADA
Salvador Cardús i Ros

1 ... l'assumpció de l'explosió social de Ca n'Anglada com a cosa pròpia - m'atreviria a dir que també de tots els catalans... 
2 ... un barri relativament deprimit... la concentració d'unes onades migratòries a cavall de la marginació legal, del control politicoreligiós des del país d'origen... l'existència de nombroses bandes de joves alimentades amb prejudicis  racistes i neonazis... 
3 ... ni tots som racistes o xenòfobs, ni tots som iguals... I és estúpid tornar a dissimular els problemes afirmant que tots som magribins, tots jueus, tots negres, tots gitanos... La propaganda no resol els problemes concrets...
4... potser s'ha confiat massa en una concepció "desarrollista" de la societat comptant que el progrés ja  ho resolia tot...i no s'ha actuat políticament...

divendres, 10 d’octubre del 2014

pd 208

? ... 197.?
CULTURA OBRERA
Francesc Candel

El sindicalisme va crear centres culturals: escoles, ateneus, orfeons, biblioteques... Es fa això ara? Si no es fa, quines en són les causes?... Contra la cultura acadèmica, la cultura popular. Existeix aquesta última cultura? Els mitjans de comunicació no imposen una cultura de masses diferent del que entenem per cultura tradicional? Existeix una cultura obrera? És el mateix cultura popular que obrera?... Com afecta la manera moderna de viure les coses tradicionals? Ens referim a la discoteca, el rock, el punk, etcètera. L'afecta només com a forma de diversió? No estem arribant a la desaparició de la cultura com a element  configurador de la personalitat i d'una manera d'entendre la vida i la societat?

dijous, 9 d’octubre del 2014

pd 207

AVUI, dissabte 26 de gener de 2002
IMMIGRACIÓ A CATALUNYA ENTRE 1955 i 1975
Jaume Botey Vallès

Catalunya és un país de sediments humans. Ibers, grecs, romans... visigots, àrabs i francs, van configurar el territori com una terra de pas, d'immigració; amb una gent feta de mestissatge i acollida... De les migracions, sens dubte la més important, si més no quantitativament,  ha sigut la que arribà entre 1955 i 1975 procedent de la resta de l'Estat, sobretot d'Andalusia...
...
vint-i-cinc anys després podem dir amb satisfacció que les dues comunitats ens n'hem sortit amb èxit, i hem guanyat la batalla de la integració...
...
Tampoc no fou una situació fàcil per a la comunitat receptora. Molta gent va tenir la impressió que els canviaven la terra, el paisatge, la cultura, la llengua. Tot i així la gran majoria va reaccionar acollint, oferint estimació i posant en marxa de manera espontània una multitud de xarxes que tenien com a comú denominador la consciència de classe i la lluita contra el franquisme, l'enemic comú. Els protagonistes principals van ser les parròquies, les associacions de veïns, els sindicats clandestins i els col·legis professionals ...

dimecres, 8 d’octubre del 2014

pd 206

INFORME (revista de CCOO) ....
PER QUÈ ELLS NO PODEN PARLAR EN CATALÀ?
C. Bertran / C. Hernández

... moltes de les persones immigrades estan interessades a acostar-se al català i s'esforcen a aprendre'l, la veritat és que molt sovint no els ho posem gaire fàcil...
...
... i els parlem en castellà... i així els oferim unes idees preconcebudes que ens van a la contra a tots, a nosaltres i a ells: infravalorem la nostra pròpia llengua i, a més, no els donem l'oportunitat d'aprendre-la...
Estem tips de dir que les administracions han de garantir l'accés al coneixement de les llengües del país d'acollida a les persones nouvingudes. Però tampoc no podem oblidar que aquestes persones per aprendre el català han de parlar-hi amb algú, i aquest algú necessàriament ha de ser una persona, no una administració. Per tant, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

dimarts, 7 d’octubre del 2014

pd 205

AVUI, dissabte 26 de gener de 2002
CATALANS DE SOCA-REL? LES IMMIGRACIONS D'AHIR I AVUI
Anna Cabré

He escrit un llibre, només un, El sistema català de reproducció. Em pregunten: "Quin sistema? Que no és el mateix que a tot arreu?" Doncs no. El sistema català consisteix que la meitat dels habitants s'origina a Catalunya, pels procediments biològics habituals, i l'altra meitat és d'importació...
...
Sorprèn sentir ara els qui parlen del fenomen immigratori com si fos una novetat mai vista, precisament a casa nostra!... sense migracions durant el segle XX, Catalunya tindria ara 2,4 milions d'habitants i no els 6,2 milions que té en realitat...
...
Si s'han integrat les onades anteriors, també s'integraran les d'ara, i ho diem des de l'experiència i des la voluntat, venia a dir més o menys un manifest de les forces polítiques i socials. Ben vist! Com ja digué en el seu dia Rafel Campalans, "des de la nostra visió futurista de Catalunya, l'immigrant és ja des d'ara tan català com nosaltres mateixos".
Els nous catalans d'origen africà, asiàtic o americà ens fan oblidar... la immigració aragonesa, valenciana, murciana, andalusa, extremenya dels segles XIX i XX... i occitans i tota mena d'altres súbdits del rei de França vinguts a Catalunya en grans quantitats entre els segles XV i XVII...
...
Els migrants canvien, però el sistema català de reproducció, que fa catalans i ben fets amb tota mena de gent, aquest sistema continua i molt probablement continuarà. És consubstancial amb la nostra identitat.

dilluns, 6 d’octubre del 2014

pd 204

AVUI, 24 d'octubre de 1990
DISPAREM SOBRE COMPANYS
Montserrat Roig

... Per a uns Lluís Companys va ser l'irresolut defensor dels treballadors, l'home que va comprendre la importància dels sindicats obrers, la figura d'esquerres que s'ha anat esboirant al llarg d'aquests anys. Per als altres, Companys va ser un patriota de debò només perquè va saber morir tot tenint Catalunya als llavis, però no en volen ni sentir parlar de les relliscades del seu passat...
...
Companys hauria d'estar a tots els llibres de text, i els nois del batxillerat haurien de conèixer la seva biografia a cor què vols. Però no és així...
...
Si Companys no hagués mort com va morir, ¿què en dirien d'ell? Que no era un català del tot bo perquè va creure en una Catalunya que no donava peixet a les classes benestants?...
Heus aquí el guió que mai no acabem d'escriure: pàtria i lluita social. ¿Com unir-les? Ens entestem a  separar-les, i aleshores construïm  petits Companys a la nostra mida... No hi ha un racó de la memòria on el puguem instal·lar tal com va ser.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

pd 203

TRIUNFO num. 707, 14 DE MAIG DE 1976
MORIR EN CAMARAS DE GAS
Montserrat Roig

Totes les morts eren violentes en els camps d'extermini nazis. Encara que morissis de disenteria, tifus o simplement de gana o esgotament físic...
Els homes i les dones eren conduïts per separat, i a dintre de les cambres hi arribaven a posar entre seixanta i setanta cossos, ben apilats els uns amb els altres...
Abans d'entrar, un metge de les SS marcava amb una creu als condemnats que portaven dents d'or. El gas provocava l'asfíxia mortal al cap de deu minuts...
"En acabar, treia els cadàvers de la cambra de gas i els cremava al crematori. Abans de la incineració, uns quants dentistes els treien els dents d'or." (Vinzenz Nohel SS)

divendres, 3 d’octubre del 2014

pd 202

EL PUNT AVUI, diumenge, 18 de setembre de 2011
GOIG I ESPERANÇA
Jaume Reixach

Joan XXIII... va ser un Papa que se sentia pare i no pontífex. I com a tal, estimava tots els fills, fossin o no creients, i demanava a tots per igual "col·laboracions pràctiques". Fets i no paraules... els problemes no s'arreglen només pregant, sinó treballant. I en aquest treball hi està convidat tothom... Valorava les persones pels seus mèrits i la seva capacitat. I no per la fidelitat a la seva persona... Fa de mal dir com seria avui l'Església si Joan XXIII hagués viscut fins a l'acabament del Concili. No hauria viatjat per tot el món.  Hauria seguit fent el que va fer: millorar l'Església... No l'Església al servei del Papa, sinó el Papa al servei de l'Església, i aquesta al servei de tothom: Goig i Esperança dels homes.

dijous, 2 d’octubre del 2014

pd 201

AVUI, 6 d'abril de 1993
ALLÒ QUE EL VENT NO S'ENDUGUÉ
Redacció

L'Església diu que hi ha 200.000 esclaus a Rio de Janeiro.
El treball esclau al Brasil, tants cops denunciat per l'Església i per l'Organització de Nacions Unides, no és només un fenomen que es concentra als Estats amazònics tal com es creia fins ara. Segons unes xifres difoses ahir pel diari "O Globo, l'esclavisme també arriba a cotes preocupants a l'Estat brasiler de Rio de Janeiro, considerat un dels territoris més desenvolupats del país.
... els esclaus cobren menys del salari mínim mensual tot i que treballen dotze hores diàries cada dia de la setmana. A això s'hi afegeix el fet que no tenen contracte ni document que demostri la seva condició davant la llei, cosa que fa que no puguin exigir el respecte als drets laborals, com ara les vacances, la jubilació o l'atenció mèdica, recollits per la constitució brasilera.