(arafa...)
... s'ha acabat l'atmosfera de tendresa, d'emoció davant la criatura que
neix, vulnerable i indefensa, que ens empeny a estimar i protegir; s’ha
acabat l’actitud expectant davant d'un any que se'n va i un nou
començament conjunt... D'altra banda, sí, tornem a la intimitat, però una intimitat feta de
trossos, de fragments, de records esparsos de Nadals antics que ja no
són sinó trastos, parracs, objectes per llençar. Just un munt de
deixalles, de restes del que fou una festa. Objectes que conservem per
no perdre del tot les arrels, la il·lusió de comunitat, de continuïtat,
però que no aconsegueixen retornar-nos el sentit original d'una festa
emotiva...
I és que ja no podem creure en miracles i
la ficció és massa grollera per mantenir la il·lusió, desmentida per la
realitat quotidiana. S’ha acabat aquella sensibleria una mica tova, la
del bou i el nen i els pastorets, que ens induïa a creure en la
possibilitat d’actes d’empatia i amor en un món hostil. Ara sabem que els pobres que fugen estan condemnats a ofegar-se o a
malviure mig amagats i preferim no veure-ho, que fa massa mal i sentim
que no hi podem fer gran cosa, però tampoc no podem ignorar-ho; i no hi
ha portals de Betlem per acollir-los, ni per acollir les persones que
algú ha decidit expulsar de casa seva, siguin palestines, o síries o
kurdes, siguin d'on siguin. S'han acabat els contes de Nadal en què
tothom podia ser generós i fer feliços propis i estranys... (continuarà...)
Marina Subirats
